Catalunya s`hauria pogut independitzar el 1936 ?

Para montar un Estado soviético y así tragarnos la mierda del inefable Stalin.

No, no, no, POR LOS CLAVOS DE CRISTO, nosotros escogimos la mierda del ínclito Caudillo de la Cruzada, Generalísimo de los Tres Ejércitos, Testigo ante Dios y ante la Historia, Francisco Franco Bahamonde. Lo dicho: “si los tontos supieran volar no se vería la luz del Sol”.

El vespre del 6 d’octubre del 1934 Companys, va proclamar l’Estat Català
de la República Federal Espanyola. Era un gest audaç en un context complex. Des que la CEDA, el gran partit de masses de la dreta, havia entrat al govern espanyol, la tensió a tot l’Estat era enorme. L’esquerra considerava la CEDA l’arxienemiga de l’autèntica
essència de la República.

Alhora que Companys llançava la proclama de l’Estat Català, arreu del territori català i espanyol es van produir diferents aixecaments. “Proclamant
l’Estat Català, Companys va tancar boques, va fer callar crítiques, va esdevenir un màrtir abans d’accedir a l’estatus de màrtir etern (1940)”, escriuen Arnau González, Manel López i Enric UCelay-Da Cal al llibre 6 d’ocubre. La desfeta de la revolució catalanista del 1934 (Editorial
Base). Però les conseqüències immediates van ser desastroses.

Quan va arribar l’hora d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú va
voler ser responsable de donar l’ordre. Companys i els membres del seu govern van ser detinguts, empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar a 30 anys. Les eleccions del febrer del 1936 van treure Companys i els altres membres del govern de la presó. És el 6 d’octubre de 1934 que Companys va llançar la frase: “¿Ara també em direu que no sóc prou catalanista?” A qui va adreçada la frase? Per què la diu, Companys? “A diferència d’avui (2015), al llarg de la trajectòria de Companys el terme catalanista tenia una interpretació bastant ambigua. Companys venia d’una tradició catalanista clara, de les esquerres catalanes, però aquesta qüestió no estava al centre del seu
discurs”, explica González. En arribar a la presidència de la
Generalitat, Companys es va trobar que havia de col·laborar amb sectors
que sí que parlaven de manera central de la qüestió nacional: les JEREC.
“El 1934 li demanen que demostri que és un veritable nacionalista
i quasi un independentista. Quan proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola sembla acontentar aquells que li criticaven el poc compromís nacional”, diu Arnau González.

L’oportunitat perduda

Després de l’aixecament militar del juliol del 1936, moltes potències europees donaven per fet que Catalunya s’independitzaria. “Es pot proclamar un estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d’estat soviètic”, alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King. L’11 de setembre del 1936 l’almirall francès Emmanuel Ollivedefensava la segregació de Catalunya d’Espanya. “Fins i tot Mussolinili diu a Franco que deixi que Catalunya s’independitzi i que guanyi la guerra”, afirma González, que ha estudiat els documents diplomàtics de diferents països.

L’ambaixador italià va escriure a finals d’agost del 1936: “És de preveure l’eventualitat que els catalans, separats de la resta d’Espanya, no dubtin a proclamar l’estat separat, recorrent a l’ajuda francesa”. L’11 de novembre del 1936 Tarradellas parla d’independitzar-se en el cas del “triomf dels facciosos”. El fet que no es produís la independència va sorprendre als diplomàtics. “Ni Companys ni ERC s’hi van atrevir perquè no tenien prou força per enfrontarse a la CNT. Companys va prioritzar la solidaritat amb els republicans espanyols”, conclou González

macia_ajuntament_1

fusilamiento CompanysDes que va ser afusellat per l’exèrcit franquista, el 15 d’octubre del 1940, Lluís companys ha estat recordat com el president màrtir que va defensar la dignitat del país i la institució fins a la mort. Però la figura de Companys és molt més que això. Lluís Companys va viure intensament les primeres quatre dècades del segle XX, que van ser les més difícils i convulses de la història contemporània catalana i europea: la Primera Guerra Mundial, la revolució soviètica, l’ascens del feixisme i del nazisme, els fronts populars, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Tots aquests fets van canviar la història i Lluís Companys no en va sortir indemne.

CAPÍTOL 1 (13 d’octubre, a les 21.55)

“Els tres amics”, que narra les peripècies del jove Companys, un estudiant de Dret, més llest que aplicat, que comença a mostrar el seu compromís amb la defensa dels més desfavorits i que trobarà en les idees republicanes el seu espai polític. La història d'”Els tres amics” és la més tràgica del primer episodi: Lluís Companys, Francesc Layreti i Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, es coneixien des de petits; de joves, es retroben per promoure un partit republicà català que pugui atreure el vot dels treballadors. Però la història acaba amb l’assassinat dels seus dos amics a mans dels pistolers de la patronal.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-1/video/5556523/

La segona història, “Tot per la República!”, explica la lluita de Companys, ja com a responsable polític, per ampliar la base social del republicanisme a través de la Unió de Rabassaires, i unir les forces d’esquerra, republicanes i catalanistes en un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya. La història acaba amb un dels grans moments de la biografia política de Companys: el gest audaç de proclamar la república des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

“I ara, l’Estatut!”, és la història que tanca el primer episodi i que explica com Companys es converteix en el portaveu de la minoria parlamentària al Congrés dels Diputats de la República. Serà l’encarregat de defensar l’Estatut de Núria, aprovat pels ciutadans catalans. Això el converteix en número dos de Macià.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-1/video/5556523/

Després d’aquest capítol, s’emetrà la pel·lícula “14 d’abril, Macià contra Companys”, una ficció televisiva que recrea el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d’abril de 1931, els tres dies de vigència de la República Catalana.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/14-dabril-Macia-contra-Companys/video/3764970/

CAPÍTOL 2 (14 d’octubre, a les 21.55)

Des que va ser afusellat per l’exèrcit franquista, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys ha estat recordat com el president màrtir que va defensar la dignitat del país i la institució fins a la mort.

El presentador, Antoni Tortajada, ens acompanya en un viatge fascinant que reconstrueix aquest gran trencaclosques que va ser la vida política de Lluís Companys.

En el segon capítol, el programa repassa els anys de Companys com a president de la Generalitat:

– La primera història, “El moment balcó de Companys” recorda els Fets d’Octubre de 1934, quan Companys creu que els valors de la República estan en perill per l’emergència de l’extrema dreta espanyola i decideix saltar-se la legalitat i provocar una ruptura amb el govern de Madrid, proclamant l’Estat Català dins de la República Federal espanyola.

– “L’amic dels revolucionaris?”, la segona història, narra les conseqüències del fracàs del cop d’estat del 19 de juliol del 1936, considerat pels historiadors com el moment més crític del president Companys.

– La tercera història, “El complot”, explora per primera vegada en televisió els intents dels sectors més radicals de l’independentisme català de fer caure el president Companys durant els primers mesos de la guerra, amb la intenció d’aturar la violència revolucionària i, probablement, buscar una pau separada per a Catalunya amb el suport europeu.

– “La història de Lluís jr.” representa el final del president Companys, un president exiliat, abandonat i menyspreat per gairebé tothom.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-2/video/5557194/

El 3 d’octubre del 1940 Lluís Companys, president de la Generalitat a l’exili, és traslladat i empresonat al Castell de Montjuïc, a l’espera de ser jutjat. Les autoritats franquistes l’acusen de promoure l’assassinat d’innocents i de delictes de rebel·lió contra l’Estat. Companys, ensorrat, espera la mort convençut que aquest judici serà una fal·làcia i la seva condemna, un mer tràmit. Però l’advocat i capità d’artilleria Ramon de Colubí, franquista convençut a qui assignen la defensa, intenta que la paraula justícia no sigui només un eslògan del règim buit de contingut, i fa tot el que està a les seves mans per salvar Companys, malgrat les diferències ideològiques que els separen i l’odi que li professa.
Mentrestant, el règim fa tot el que pot per amagar el procés, jutjar a corre-cuita Companys i afusellar-lo sense fer gaire soroll, per evitar que esdevingui un màrtir i un símbol per Catalunya. L’advocat De Colubí, durant la defensa, descobreix l’home que s’amaga rere el polític; la seva dignitat i la seva força. Un Lluís Companys que durant 13 dies d’octubre afronta la mort amb les seves circumstàncies, les seves pors i les seves contradiccions

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/pellicula/13-dies-doctubre/video/5549294/

Lluís Companys-tornarem

La revolució necessita pensament econòmic. Del discurs de Lluís Companys (el Tarròs, Urgell, 1883 – Barcelona, 1940) publicat a La Humanitat (2-II-1937)

[…]

Vivim unes hores que poden i han d’ésser glorioses. El primer que hem de sentir en tot moment és la nostra responsabilitat. De vegades no tots s’adonen que en el transcurs de la història realitzem una tasca que tindrà una influència definitiva en l’esdevenidor de Catalunya, d’Espanya i de tot el món.

[…]

La revolució necessita un pensament
econòmic i un pensament polític.

[…]

Si la revolució la fa cada un a la seva manera, es produeix fatalment una
commoció antirevolucionària que la
podria dur al fracàs. [Aplaudiments.]

M’he separat de tota ambició de cabdillatge polític. Ha arribat el començament del meucrepuscle i no puc esperar res més, sinó que el poble
comprengui les meves paraules i segueixi allò de bo que hi pugui haver en els meus consells. Si el moment
arriba faré sentir la meva veu: la del President de la Generalitat. Jo no he d’ésser mai el cabdill d’una fracció política. En el cas d’un moviment polític que volgués tornar als temps d’abans, els que pretenguessin
tornar-hi que perdin tota il·lusió en mi.

[Llargs aplaudiments i visques].

El que ha passat ens obliga a donar-nos un bany de responsabilitat i a
obrir el cor al poble perquè s’estableixi una comunitat espiritual entre nosaltres i ell. Però estic amatent i prest a dir, si l’instant arriba, la paraula que congregui
tot el poble de Catalunya contra els que pretenguessin pertorbar o comprometre l’obra revolucionària
i la victòria contra el feixisme.

[Una formidable ovació, visques a
Companys].

Els que volem guanyar la revolució i la guerra hem d’anar ben
junts i foragitar els aprofitadors. Ja no són paraules el que cal, sinó la persistència en les accions obeint unes consignes responsables. Tot el món té posats els ulls a Catalunya. Hem de guanyar i guanyarem, però us
demano, i si és necessari us requereixo, que obeïu els Decrets del Govern de la Generalitat i aneu contra els que vulguin rompre la unitat i la disciplina en aquestes hores greus i de grandiosa transformació
que travessem.

[Grans aplaudiments i visques al President de Catalunya.]

Lluís Companys 1937

0 comments

Deja un comentario