Abans d’ara III

.

María Luz Morales 2

De l’article de María Luz Morales (la Corunya, 1898 – Barcelona, 1980) publicat a A Nosa Terra (1934), en què reivindicava l’ensenyament en gallec, basc i català. La que seria directora de La Vanguardia en els primers mesos de la guerra del 1936-1939 va mantenir sempre vincles amb el seu país, Galícia, que avui, festa de Sant Jaume Apòstol, celebra el seu Dia Nacional.

Lingua materna

[…]

Odereito do neno a recibir o primeiro ensino na lingua materna. A unha beira toda consideración de orde político, a violación d’ese dereito constituirá un crime del lesa pedagoxía que non quererá cometer ningún escolante. Na aldea, na vila ou no barrio cidadán obreiro alí onde o escolante vaia a exercer o seu apostolado buscará ante todo chegar as almiñas que lle foron confiadas, gañar a súa fe, a súa confianza e simpatía, establecer esa nobre corrente de amizade que en materia de ensino dona a metade do camiño andado. E non pode haber amizade sen diálogo. E non pode existir diálogo entre quenes falan linguas diferentes… En virtude d’esa diferenza de linguaxe -oh, si, ambos nobres, gomisos e prenos de harmonía o escolante será para o seu discípulo, para ao neno animado por primeira vez dos brazos, de tenrura ¡é hasta da lingua! maternais, o escolante será mais que un alleo un estranxeiro que se expresará n’un idioma case incomprensible, cheo (para os oídos dos discípulos) de altisonancia e pedantería. Lembremos sempre, pedagóxica xa que non politicamente, que o discípulo é un neno de cinco a oito anos a quen a súa nai no berce ou no colo cantou, arrolou e agarimou en catalán, en vasco ou en galego; a quen a aboa contou lendas e contos en galego, vasco ou catalán; a quen o pai ensinou as labores do campo ou do taller, gabou ou rifou en calquera d’esas linguas que foron asemade vehículo dos seus xogos, das súas ledicias e das súas dores infantís. […] A existencia, vitalidade e persistencia d’unha lingua e algo do que non cabe dubidar. ¡A que enganarnos! Nos fogares dos menos de Cataluña, como no dos pequenos campesiños de Galicia, aínda despois de tantos séculos de imposición, non se fala castelán e por tanto a lingua na que se pretende dar riqueza a un espírito e unha lingua artificial que sementes na igrexa e na escola, privadas así unha e outra do seu mellor xeito de acercamento, vedado para unha e outra o camiño que mais dereito leva ao corazón. Si unha absurda lenda de torpeza, de inferioridade vaise borrando; si o neno catalán ou o galego rematan por deprender catecismo e aritmética é evidente que deben ser moi listos.

cognoms
De l’article de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (9-VIII-1934), representatiu d’un periodisme amable que sovint extreia recursos amens de l’observació enginyosa de la vida quotidiana. Era un articulisme afí al de l’escola francesa contemporània. Retrat de l’autor per Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1972), fotògraf agut d’aquella generació.

Sobre els cognoms

Una cosa fàcil d’observar és aquella mena de satisfacció que tots nosaltres tenim pel nostre cognom; si no fos així, és gairebé segur que no podríem viure, perquè entre els cognoms hi ha de tot, i la comicitat de certs cognoms ultrapassa les imaginacions més treballades. Jo vaig conèixer fa anys a Madrid un senyor que es deia Panparacuatro y Bollos; alguna vegada que explico aquests dos cognoms, els qui m’escolten no ho volen creure, i es pensen que és una facècia inventada per mi, i resulta que aquests cognoms eren autèntics i que aquestes coses no es poden inventar. A Barcelona hi havia una famosa copisteria al carrer de les Magdalenes; l’amo d’aquesta copisteria era un senyor que es deia Deogràcies Claveguera. Una vegada don Raimon d’Abadal li va insinuar com li fóra de convenient substituir el seu cognom de Claveguera pel cognom matern, però el senyor Claveguera, una mica escèptic, li contestà: “Veurà don Raimon, és que de segon cognom em dic Ninot.” […] No hi ha dubte que hi ha cognoms impossibles, que són una mena d’handicap per a poder fer alguna cosa útil en aquest món i perquè la gent que passa pel carrer es pugui prendre seriosament els desgraciats que duen aquests cognoms; però, malgrat això, hi ha un legítim orgull fins a voler guarnir d’històries glorioses els cognoms més atrotinats. Des de Barret a Sabata, totes les peces de vestir serveixen de cognoms, tots els animals de la creació -una vegada vaig trobar un document signat per un Lluís Porc-, tots els estris de les arts i els oficis […]. De tant en tant, però, es troben raríssimes espècies que tenen de llur cognom una idea filosòfica al marge de les vanitats humanes. Hi ha cognoms com Valls, Puig, Vila, Vidal, Comes, molt estesos a Catalunya; un altre d’aquests cognoms és Sala. Des del famosíssim bandoler Joan Sala i Serrallonga fins al senyor Alfons Sala, marquès d’Egara i prohom de la Dictadura, a Catalunya hi ha infinits Sala, estesos entre tots els estaments. Doncs bé, una vegada un amic meu va rebre la visita d’un senyor, i en preguntar-li la minyona la seva gràcia, aquest senyor va quedar una punta indecís, va arronsar les espatlles i amb una veu de les més desolades i les més grises contestà: “Diga-li que hi ha un tal Sala…”

AmericanesDe l’article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a ‘Mirador’ (27-VI-1935), i portada del ‘D’Ací’ i ‘D’Allà’ (estiu 1933). El turisme, que llavors venia sobretot de països anglosaxons, i els tòpics estiuencs de la modernitat, focalitzats en l’univers de la platja, inspiraven la ironia, explícita o encoberta, en el nou periodisme català i en la premsa elegant.

Americanes
[…]
La gent que té una certa posició social acostuma a visitar les platges quan el mes de juliol en fa de les seves i el mes d’agost tracta la humanitat com si fos una massa rebregada, bullida, baqueteja per envelats, refilets de festa major, jocs de mans, festeig i esport escridassat i irreflexiu. Aleshores les famílies inflen les torretes i terrasses, de vegades de gust pèssim; saturen els hotels i converteixen la sorra nacrada en unes immenses graelles de promiscuació i felicitat tèrbola. Jo confesso que en aquestes èpoques de l’estiueig intens em fan més gràcia els pardals de la Rambla i les terrasses dels nostres cafès barcelonins. En canvi, en aquests primers dies de juny, com els darrers dies de setembre, acostumen a ésser per al meu gust les hores culminants de gràcia i de color per a nedar, anar a la vela i fer tot allò delicat que solen fer les persones enamorades de la naturalesa. […] Doncs bé, en un lloc de la costa, en el qual he procurat aquests dies aprofitar mitja dotzena de coses pures i essencials de la cuina i del paisatge, quan més gelós estava de la soledat, dels diàlegs amb els pescadors i del perfum de les cassoles, han comparegut als meus ulls unes senyores nord-americanes que van a caça del tipisme i del pintoresc. Aquestes bones dones s’han anticipat com jo a l’arribada dels estiuejants autèntics, però han vingut en so de guerra. Ara, que els pescadors del nostre país tenen un profund sentit filosòfic de la vida i no s’esveren de res, i el truc de les americanes no ha fet cap efecte. Els seus pijames són exactament iguals als que s’exhibien ara fa quatre anys en els films. Uns pijames exaltadors del seminudisme de l’època de les girls. Una d’aquestes bones senyores aguanta el tòrax, més que exuberant i d’una acurada decrepitud, amb un tristíssim mocador de coloraina, i duu les ungles dels peus maquillades del més tendre verd d’enciam. […] Aquestes bones senyores afectades pel tipisme m’han inspirat però una gran llàstima, perquè davant la cuina prodigiosa del país han començat a fer ecs i tots els escarafalls de les nenes malcriades. […] A la nit les senyores americanes ja s’han dedicat descaradament a la verdura bullida, a la llet condensada i al whisky. És possible que demà de matí, la més blanca i la més fina d’aquestes senyores, quan li toqui el sol de la platja, es vagi fonent damunt la sorra i quedi convertida en una delicadíssima vaselina.

Josep Suñol
Darrer article de Josep Suñol i Garriga, publicat a La Rambla (27-VII-1936). Deu dies després -demà farà 80 anys- era afusellat per una avançada de les tropes franquistes, que el van interceptar al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la Corunya, a la serra de Guadarrama. Suñol era president del Barça i de la Federació Catalana de Futbol, i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Era diputat a les Corts espanyoles, empresari i promotor dels diaris La Nau dels Esports i La Rambla. Va ser capturat en entrar per error en una zona dominada pels militars rebels. Viatjava en un Ford, conduït per un soldat. El cotxe duia el banderí de Catalunya. Acompanyat d’un militar lleial i d’un periodista, visitava el front castellà en suport dels combatents antifeixistes. Retrat de Suñol per Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1972).

Al costat del Govern

Les circumstàncies greus que travessem, que han imposat a cada català el compliment del seu deure en el lloc des del qual millor podia prestar un servei a Catalunya, no ens havien permès aquests dies de comunicar-nos amb els nostres lectors. Ho fem avui creguts que tenim l’obligació imperiosa de dir el que sentim a aquells que no ens han escoltat altres vegades i que potser ara es decideixin a escoltar-nos. Ens adrecem a tot el poble en general, però en particular ens adrecem a les classes conservadores, per a dir-los que si encara són a temps de fer veure que són una mica intel·ligents, després del desastre a que han dut el país, d’una part amb llur passivitat, o, el que és pitjor, en algun cas per llur activitat, conscient o inconscient, es posin al costat del Govern de la Generalitat d’una manera decidida, donant-li tota mena de facilitats en el compliment de la seva comesa. No els direm res de nou que no els hàgim dit: però els que per sentiment no siguin capaços de sentir els principis de llibertat, de democràcia, de liberalisme social, és a dir, tot el que nosaltres hem vingut predicant i perquè ho predicàvem érem titllats de demagogs, que ho sentin almenys per egoisme. Que s’adonin d’una vegada que contràriament al que els han vingut dient tots els que els dirigien, el seu deure i EL SEU INTERÉS és comprendre d’una vegada per sempre que el món ha evolucionat, que del passat ja no se n’han ni de recordar, que han de pensar en el futur i copsar el present per a saber adaptar-s’hi. Els fem aquests advertiments una vegada més, i creiem que no ens podran titllar de suspectes, perquè repetim només el que ja hem vingut dient sempre. I tenim autoritat per a dir-los-ho, precisament perquè ja els ho venim dient d’anys; no pas que els ho diguem ara, quan molts esporuguits s’acosten a l’aixopluc de les autoritats populars i de govern. Que hi recapacitin, que hi pensin. Llur error ha estat de posar-se davant l’autoritat, del 14 d’abril ençà. Han estat uns suïcides. Encara són a temps de repensar-se. Llur interès, si llur sentiment no, ha d’ésser d’estar al costat del Govern. Per a satisfacció nostra els podem dir que nosaltres no ens hem mogut d’on érem.

Saint-Exupéry
Del primer reportatge de Antoine Saint-Exupéry (Lió, 1900 – Mediterrani, 1944) a L’Intransigeant (12-VIII-1936) en arribar a Barcelona a l’inici de la Guerra Civil. Descriu Catalunya des del punt de vista d’aviador-escriptor, sensible i observador, que dominaria en el seu llibre Terre des hommes (1939). Avui fa 72 anys desapareixia en un vol sobre el mar de la Provença

La frontera invisible de la Guerra Civil

Passat Lió, he girat a l’esquerra cap Espanya i els Pirineus. Sobrevolo núvols molt nets, núvols d’estiu, núvols de caprici, entre els què s’obren grans forats com claraboies. […] Heus ací Figueres. Aquí la gent s’està matant. Ah! Allò que més sorprèn no és pas descobrir incendis, ruïnes o senyals de dissort humana, sinó que no veig res que indiqui tal cosa. […] M’inclino atentament: res no ha empremtat aquest lleu gavell de graveta blanca; l’església, que sé que han cremat, brilla al sol. No distingeixo les seves ferides irreparables. Ja s’ha dissipat la fumera blanca que ha delmat els seus daurats, que ha fos en el blau del cel els seus enteixinats, els llibres d’oracions i els tresors sacerdotals. […] Una ciutat assentada en el cor de camins oberts en ventall, com l’insecte en el centre de la sedosa trampa. Com les altres ciutats, aquesta s’alimenta dels fruits de la plana, que li arriben al llarg dels camins blancs. […] El drama, tanmateix, cal buscar-lo per trobar-lo. Doncs el drama té lloc molt sovint no en el món visible, sinó en la consciència dels homes. A Perpinyà mateix, ciutat feliç, un malalt de càncer, rere la finestra de l’hospital, es rebolca intentant debades escapar del seu dolor com d’un cruel voltor. I la pau de la ciutat no s’altera amb ell. És, sens dubte, el miracle de l’espècie humana, que no hi ha dolor ni passió que no irradiï i no prengui una importància universal. […] Aquí està per fi Girona, i després Barcelona, i davallo lentament des del meu observatori. I no albiro aquí tampoc res més que les avingudes desertes. També aquí les esglésies, que han estat devastades, em semblen intactes. Atalaio en alguna zona una fumera amb prou feines visible. ¿És aquest un dels senyals que buscava? […] Una civilització s’aguanta tota en aquest lleu daurat que s’esvaeix amb una bufada. Tenen molt bona fe els que diuen: ¿on és el terror a Barcelona? A banda de vint edificis cremats, ¿on és aquesta ciutat reduïda a cendra? A banda d’alguns centenars de morts entre un milió dos-cents mil habitants, ¿on són aquestes hecatombes?… ¿on és aquesta frontera sagnant, més enllà de la qual es dispara?” En efecte, he vist les multituds tranquil·les que circulaven per la Rambla, i si algun cop m’he topat amb barricades de milicians armats, n’he tingut prou gairebé sempre amb somriure’ls-hi per poder franquejar-les. La frontera no es troba ni de bon tros a primera vista. La frontera, en la guerra civil, és invisible i passa pel cor de l’home… […]

Boxe
De l’article de Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a Mirador (20-VIII-1936) dedicat a Antoni Vilà-Bisa ‘Critias’ (Vilassar de Mar, 1888-Barcelona, 1965) a qui qualificà de “filòsof de la boxa”. Fou un crític que excel·lí en aquest esport. A mitjan segle XX la boxa era molt popular a Barcelona. Foto (1930) de Josep Brangulí (l’Hospitalet, 1879-Barcelona, 1945).

Entre bastidors. Com es cria un boxador

La major part de la gent que assisteix a les vetllades de boxa, atreta per l’al·licient morbós del cop de puny que fa caure de panxa enlaire un boxador, no té altra idea d’aquest esport que allò que veu descabdellar-se dalt del ring. Per aquesta gent el noble art de l’esgrima intel·ligent del puny -figura que parla un tècnic-, es redueix al següent: a un quadrangle, cercat per unes cordes, mena de vedat, no pas de caça sinó de cop de puny, en el qual dos homes, en calçotets i amb guants a la mà, s’encaren, disposats a administrar-se una pallissa, sota la vigilància de vegades severa i altres cops benvolent d’un home que porta pantalons blancs i les mànigues de la camisa arromangades. El llum que penja del sostre fa augmentar en grandària la musculatura dels dos homes que s’han d’apallissar. El fum del tabac els volta d’un halo tèrbol. El perfum d’embrocació, coent, fa pessigolles al nas i reclama l’explosió immediata de l’esternut. I ja no en sap res més. Desconeix, per tant, les innombrables maniobres que cal fer per arribar a confeccionar un tipus de boxador que sigui digne d’ostentar aquest nom, i la feina que hi ha a manipular i a tenir cura de la musculatura delicada d’aquell, per tal d’evitar que se li rovelli, se li arni o se li estovi. […] La cria de cucs de seda, de flors o de cavalls, etc., comporta una sèrie de coneixements de tota mena, des dels astronòmics i meteorològics, fins a la filigrana dels medicinals, higiènics i alimentaris. […] La cria de boxador és molt més difícil. En primer lloc, cal trobar un tipus d’home, la constitució física del qual sigui apta per a desenrotllar la seva musculatura fins al punt màxim d’eficàcia. L’home ha de ser jove i de la primera volada. […] Generalment cal anar-lo a cercar al carrer i entre les capes socials més baixes. I cal que o bé tingui gana, o bé senti afició per l’esport del cop de puny. Si té gana i sent desigs de fer-se-la passar, la perspectiva d’un esdevenidor aureolat de dòlars -els milions de Dempsey i de Schmelling- el faran decantar. […] Primerament el manager li fa practicar molta gimnàstica. La que practicava Dempsey és la millor. Es tracta de tocar-se els peus amb les mans ajupint-se. Fa abaixar la panxa i enforteix els voltants del melic. […] La musculatura s’esponja. Molt bé. Ara salta a la corda, boxa contra l’ombra, i cops, força cops al sac. […]

revolució
Lola Anglada (1892-1984) és l’autora d’aquest dibuix que hem escollit per il·lustrar la portada, ‘El més petit de tots’ , un conte del 1937 editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

‘El més petit de tots’

Arran de la polèmica sobre la col·locació de les escultures franquistes al Born, l’ARA d’aquest diumenge inclou un dossier sobre l’oblit de la memòria dels anys de la República. Entrevistem l’historiador Josep Fontana, expliquem la lenta evolució del nomenclàtor de Barcelona i analitzem amb diferents historiadors la lenta desaparició dels referents franquistes i la incomoditat que el règim sorgit de la Transició ha tingut amb el passat republicà.

Lola Anglada (1892-1984) és l’autora d’aquest dibuix que hem escollit per il·lustrar la portada, ‘El més petit de tots’ , un conte del 1937 editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. És un conte de nítid missatge antifeixista, d’esperit republicà i catalanista, tal com correspon a la ideologia de l’autora. Lola Anglada va ser una dona singular, compromesa amb les llibertats, que va renunciar a una vida convencional familiar per dedicar-se en cos i ànima a l’art. Formada en l’ambient noucentista, la República la va agafar en la seva maduresa creativa

Carles Fontserè

Ha fet cent anys del naixement del dibuixant i cartellista Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 1916 – Girona, 2007), un artista autodidacte, molt influït per l’estètica gràfica innovadora d’Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1956). Fontserè és l’autor d’aquest cartell de promoció de Catalunya, el diari del sindicalisme anarquista català. Es va editar a Barcelona del 22 de febrer del 1937 al 28 de maig del 1938. Va ser el primer diari en català de la CNT. Mantenia una línia editorial catalanista no independentista. Els impulsors d’aquella iniciativa periodística van ser Joan Peiró i Eusebi C. Carbó, sindicalistes bregats en l’articulisme i en el món de la premsa. Per tal d’assegurar un nivell de qualitat lingüística en els seus continguts, Catalunya va incorporar periodistes procedents de L’Instant, diari de la Lliga Catalanista, expropiat per la CNT en els inicis de la revolució. La cura en el tractament dels textos i el model convencional de compaginació mostraven que en aquell diari anarquista hi havia professionals experimentats. El cartell de Carles Fontserè reflecteix la voluntat regeneradora dels fundadors del diari Catalunya, orientada cap a tres objectius si més no d’una certa ambició cultural: esperonar la lectura de premsa diària, promoure la llengua catalana en els ambients populars i, en definitiva, fomentar una catalanitat il·lustrada en el moviment obrer majoritari. Fontserè havia treballat com a publicitari en empreses comercials, i en el sector del cinema com a cartellista per a United Artists i Universal Films. Durant la guerra va combatre en el front de l’Ebre. En el seu exili va passar per França i Mèxic fins que es va instal·lar a Nova York fent feines de fotògraf i d’escenògraf. Va tornar a Catalunya el 1973. El 1985 li van atorgar la Creu de Sant Jordi. Fins a la seva mort va reivindicar el retorn dels arxius catalans retinguts a Salamanca. Entre aquella documentació hi ha originals i material gràfic del seu estudi confiscats pels franquistes quan van ocupar Barcelona.

Iniciativa anarquista de premsa obrera en català

Nin

D’un editorial de La Batalla (9-V-1937). Últim text atribuït a Andreu Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) abans de ser segrestat a Barcelona per agents soviètics, avui fa 79 anys. Va ser assassinat. El text esmenta la lluita del PSUC, la UGT i ERC contra el POUM i la CNT-FAI. Foto: pintada de poumistes (“Govierno Negrín, ¿donde está Nin?”), replicada per psuquistes (“A Salamanca o Berlín”).

El momento actual a través del análisis marxista

Los acontecimientos que se han desarrollado en Barcelona tienen ya, en esta hora, una variada serie de comentaristas. En su mayoría pretenden desvirtuar los hechos y las lecciones que de ellos se desprenden, obscureciendo el sentido de la lucha con calificativos que se centran sobre las actividades de nuestro Partido [el POUM]. Quienes más se distinguen en esta campaña resultan ser aquellos que se esconden tras de una etiqueta obrera. Huyen del análisis de los hechos mismos y de consiguiente de las causas que los produjeron, dejando de lado aquello que les sirve de pabellón: el marxismo, para encubrir tras él toda la mercancía averiada de que son poseedores. Por ellos se nos acusa como los promotores de los acontecimientos con el designio expreso de presentarnos ante la clase obrera como elementos perturbadores, desviando o pretendiendo desviar con ello la creciente simpatía que el proletariado siente hacia nuestro partido. Esta vieja táctica de descrédito que en todo momento pretendiera impedir la marcha ascendente del movimiento obrero, es ahora, por sarcasmo, puesta en práctica en nombre del marxismo. En nombre del marxismo se nos acusa de haber desencadenado los acontecimientos. […] Que la clase obrera haya podido actuar de manera independiente sin tener para nada en cuenta a todos aquellos que se erigieron en sus mentores, y, que pensaron que el proletariado era un rebaño fácilmente conducible, es lo que no habrán de perdonar. Su irritación ha de traducirse en los vehículos de expresión de que se sirve, y aunque hoy puedan ya dividirse los latigazos con que pretenden fustigar a los que han osado rebelarse contra su política, mañana estos latigazos serán de tanta magnitud que nos mostrarán, sin veladuras, el desprecio que sienten para con el proletariado. […] El trabajador sano, que será el vencedor en cuanto se emancipe de esa política que quiere tutelarle, ha de desechar violentamente a toda esa colección de adversarios groseros más o menos cínicos, más o menos pérfidos, que por sus ataques, por sus insinuaciones, y, por sus reservas al omitir deliberadamente las causas que han motivado el descontento de la clase obrera, minan la obra heroica del proletariado español hacia la revolución socialista.

coca-cola

De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (2-VIII-1934). L’al·lusió a la coca-cola reflecteix que era coneguda a Catalunya fins que la guerra i la postguerra van impedir fabricar-la aquí. No arribaven ingredients des dels Estats Units. El 1953 van tornar a elaborar-la a Barcelona. S’havia fet des del 1926, abans que a Madrid, Londres i París. Anunci del 1928.

El mercat

L’altre dijous em vaig deixar caure en una famosa vila del país, situada entre pla i muntanya, més aviat muntanya que pla, al moment en què el mercat estava fent la bullida àlgida. […] Vaig constatar que, al mercat, hi acudeixen molts menys pollastres que abans, i els que s’hi exhibeixen gasten unes crestes d’un coloret trencat, aquell coloret de les galtes dels poetes de suburbi. […] Al costat de la minva de pollastres, tenen un cert èxit aquelles llaunes de conserva que contenen vedella amb pèsols per a quatre persones. Això és una cosa que a mi em fa tristesa, perquè em demostra que, si el pagès d’ara és més donat a la fantasia i al progrés científic, no va tan ben alimentat com abans. […] El mercat rural està envaït per tots els invents de la ciència i de la perfumeria barata, en una forma tan estrident, que fins sembla que els alls i les cebes se’n donen vergonya; la joventut usa els gèneres de punt de color i sense mànegues que ara fa tres anys van esclatar a les platges de moda i que avui dia ja es posen els rabadans del Pirineu per anar a cantar els goigs de la Mare de Déu de Núria. El mercat, en una paraula, semblava que sués “coca-cola” i “pinya tropical” com qualsevol carrer sense ofici ni benefici de la Torrassa o del Poble Sec. La nota lírica, aquella que abans acostumava a donar un gitano amb una mona, o un frare que havia penjat els hàbits i feia jocs de mans, la donaven, en el mercat de l’altre dijous, tres sapastres exòtics que, amb quatre cassoles i un embut, realitzaven un jazz del més pur estil americà. Aquests músics cantaven amb la música de la sardana La Santa Espina una cançó referent a la llei de contractes de conreu [la llei que va dur a la crisi del Sis d’Octubre]. Era una cançó fresca, amb aquella grandiositat i aquella emoció que té la poesia popular sense passar per la gramàtica. Els pagesos, disfressats de gigolós de platja i de diputats del nostre Parlament, escoltaven la cançó dels tres sapastres amb un silenci entre laic i religiós. La cançó i el públic responien d’una manera exacta a l’època que vivim. Un vedell de cinc mesos treia el morro entre les cames de la concurrència; el que no vaig poder esbrinar és si el vedell volia ficar-hi cullerada o si realment veia visions.

Jaume Passarell

Del comentari de Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a ‘Mirador’ (13-II-1936) sobre una exposició d’Opisso d’ara fa 80 anys. Enguany s’escau el 50è aniversari de la mort de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966). Dibuix de “multituds” de la seva època a ‘L’Esquella’. Dibuix de l’època dels Quatre Gats, amb el seu autoretrat (a l’esquerra) al costat de Picasso.

L’època dels Quatre Gats. Dibuixos d’Opisso

[…]

Les dobles planes de Ricard Opisso a L’Esquella resultaven d’un sabor barceloní deliciós. Hi havia humorisme que la major part de les vegades era de la bóta del ranci, que vol dir del bo. Eren plenes de moviment. Opisso es revelà aleshores al públic profà -els entesos no els va venir de nou- com un dibuixant remarcable, un mestre en l’art dificilíssim d’encabir gentades en l’espai limitat d’un full de paper Lanson i de fer-les viure, movent-se com si circulessin pel mig del carrer. Els que tenen nocions de dibuix saben de sobres que una de les modalitats més difícils de l’ofici és la de la composició. Ara bé: ultra això, Opisso donava expressió a les figures; les feia bellugar dins una lògica de conjunt; les movia en un ambient determinat, i el tot era la plasmació d’una escena barcelonina, amarada de vida i de frescor. […] Entre el públic profà, Opisso conquistà el sobrenom de “dibuixant de les multituds”, i entre els entesos, el de mestre en l’art de la composició. […] Opisso fou, durant uns anys, el cronista gràfic més notable de la vida de Barcelona i dels costums barcelonins. Cal dir, però, ara que ve a tomb, que el seu art sempre ha estat marcat per un séc barceloní molt acusat. Aquest ha estat un dels encants principals dels seus dibuixos. […] Però els seus dibuixos, diguem-ne d’expositor, tenien un gruix, una força i una solidesa molt superiors als de les composicions publicades abans als setmanaris catalans. Si, en aquests darrers, Opisso es manifestà com un costumista admirable, en aquells altres palesà que era un dibuixant comparable als millors d’Europa. Aquesta constatació calia fer-la. Ara Opisso ha obert una exposició a can Renard. Està composta per una col·lecció de retrats dels artistes que eren assidus dels Quatre Gats. Jo crec que aquesta exposició, entre les moltes que ha fet Opisso, és la millor de totes.

[…]

Gaziel2

De l’article de Agustí Calvet “Gaziel” (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (12-VII-1936), publicat una setmana abans, avui fa 80 anys, de la rebel·lió militar que va tardar tres anys a sotmetre tot Espanya. Deia l’historiador Josep Benet que “Gaziel probablement ha sigut l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en el segle XX”.

¿Quién manda en España?

Desde que se celebraron las últimas elecciones generales, el pasado febrero, esta es la pregunta que nos estamos formulando diariamente, inútilmente, los españoles que tenemos sentido gubernamental. Parecía lógico que, después de triunfar el Frente Popular, gobernase en España el gobierno elegido por esa coalición política. Los derechistas se habrían visto naturalmente contrariados por ello. Los izquierdistas se habrían sentido satisfechos. Pero unos y otros, con la alegría del vencedor o la amargura del vencido, habríamos tenido los españoles la saludable sensación de sentirnos gobernados todos. Pero el caso extraordinario, lo realmente desagradable de la situación que se creó el pasado febrero, ha sido que los gobiernos habidos desde entonces acá han dado constantemente la impresión -a los amigos, tanto como a los adversarios- de que tal vez hacían muchas cosas, pero gobernar, eso no. La sensación de gobierno no la hemos tenido ni remotamente. Y lo estupendo del caso es que a esos gobiernos del Frente Popular nadie ha podido impedirles que gobernasen plenamente, a sus anchas. Queremos decir que no han tenido verdaderos enemigos, que sus rivales políticos, deshechos por la derrota, no pudieron hasta ahora, ni pueden todavía, hacer frente ni mucho menos oponerse a la obra gubernamental. ¿Entonces? ¡Ah! Estamos ante el caso inaudito de unos gobiernos que no han podido ni comenzar a gobernar porque se lo han impedido sus propios correligionarios. […] Pero, como es archiclaro que esto no puede durar indefinidamente, parece ser que, ¡por fin!, el Gobierno de la República ha resuelto dar contestación a la pregunta que sigue en suspenso, incontestada, desde hace ya tantos meses. Parece ser que el ministro de Trabajo -y, si ello es cierto, nos complace que sea un catalán [Lluhí Vallescà, ERC]-, harto ya de aparentar lo que no era, ha dado a entender, a raíz del desdichado conflicto de la construcción en Madrid, que está dispuesto a demostrar, que en su departamento manda él, o de lo contrario, a marcharse. […] ¿Será verdad? ¿Y es posible, como asimismo se afirma, que el Gobierno de Cataluña está también resuelto a dirigir la vida pública, y no ir más en ella a modo de remolque? Cuesta mucho creerlo, ciertamente. De febrero a hoy van muchos meses, y estamos ya desacostumbrados de toda costumbre racional. […]

Manuel Brunet

De l’article de Manuel Brunet (Vic, 1889 – Figueres, 1956) a La Veu de Catalunya (16-VII-1936), publicat tal dia com avui de fa 80 anys, poc abans d’esclatar la revolta militar franquista i la revolució social anarquista a Catalunya. En el marc del clima tens del moment aquest text va provocar que el seu autor fos amenaçat des de posicions anticlericals exaltades.

El Carmel

La Mare de Déu del Carme -avui és la seva festa- va vestida de blanc i de burell. El burell de l’hàbit i l’escapulari és el color de xocolata, de terra d’aquell país, terra de bon blat. El blanc del mantell és el rou matinal d’aquell cel tan lluminós. Al braç de la Mare de Déu reposa el nen Jesús abillat amb un vestidet d’un blanc de formatge. El Carmel és el seu títol i el seu pedestal. És la Mare de Déu del Mediterrani. El Carmel és una muntanya allargassada, com una barrera que ressegueix la costa. El santuari carmelita és en un extrem, dalt de tot, i se n’entra mar endins, com si volgués albirar la recolzada, on cap al Sud, molt avall, darrera el delta del Nil, hi ha l’Egipte, i cap al Nord, molt a prop, la Fenícia, Tir i Sidon, sota mateix del Líban. Al peu del Carmel, sortint de la ciutat de Haifa, veieu com fuig, precisa i brunzent, arquejada com una falç, la lluentor tremolosa de l’escuma i les dunes de la badia d’Acre. I tot fa molta olor, el mar calent del sol i la muntanya on creixen el pi i l’olivera, el noguer, el garrofer i les alzines. El títol local de la Mare de Déu del Carmel és el més vell de tots, el de més prestigi. Diuen, si molt abans de néixer la Mare de Déu, uns ermitans barbuts, temorosos de Déu, que vivien en aquesta serralada, retien culte a la Mare del futur Messies redemptor. I l’afany de sublimació de la pobra humanitat ja permetia captar una revelació latent: la Mare del Salvador seria verge. […] És això el Carmel. La Mare de Déu, que ja tota ella és un miracle, pot demanar-ho tot, pot, com a Canà de Galilea -que no és pas gaire lluny del Carmel-, forçar el miracle. Està a la seva mà tòrcer el curs de les lleis de la natura i pot modificar l’execució del fall de la justícia divina. El mar -ella n’és l’estel-, el pot apaivagar, salvant del temporal aquell vaixell que sembla una closca de nou. I li és tan senzill allunyar-vos una malura, si bonament us convé, com treure del Purgatori una ànima condemnada a molts anys de patiment. Amb una condició, però, que no oblideu que el burell del seu hàbit i del seu escapulari és del color de legions de penitents d’aquesta muntanya i d’aquest món, el primer dels quals fou el Fill de la Verge del Carme. Sembla que tota la mariologia surti d’aquest Carmel mediterrani, encatifat de murtra, perfumat de llorers, palpitant de fe i de miracle
Apel·les Mestres


Nota de La Vanguardia publicada avui fa 80 anys sobre la mort del dibuixant, poeta, jardiner aficionat i autor teatral Apel·les Mestres (Barcelona 1854 – 1936), el 19 de juliol del 1936 en una Barcelona colpida pels combats entre militars rebels i forces lleials a la República. Va ser l’únic diari que va difondre la notícia. Autoretrat d’Apel·les Mestres.

Los que mueren. Apeles Mestres

En la madrugada del sábado al domingo falleció en su residencia de Barcelona el venerable artista catalán Apeles Mestres, a quien, como se recordará, recientemente le fue tributado el homenaje que la ciudad rindió a su hijo como testimonio de admiración al que tantas ramas del arte ha cultivado con éxito y fama. La enfermedad implacable que desde hace tiempo le acechaba terminó el sábado con la vida del ilustre barcelonés, que había llevado su optimismo hasta los últimos días de su larga existencia. Apeles nació en Barcelona en 1854 y era hijo del arquitecto don José Oriol. Pasó su infancia en el antiguo caserón que entre el Palacio Episcopal y la catedral de Barcelona poseían sus mayores. Allí aprendió a familiarizarse con las obras de arte antiguo y con el ambiente medieval de que tan hondamente están impregnadas sus producciones, tanto artísticas como literarias. En su libro La casa vella aparece trazada, magistralmente, la época de su niñez y la sociedad de entonces. Apeles Mestres hizo sus primeros estudios en un colegio francés de Barcelona, y tomó el título de bachiller. Su producción artística y literaria ha llegado al gran y pequeño público, y ha conseguido una nombradía bien cimentada. En 1908 fue proclamado Mestre en Gai Saber en los Juegos Florales de Barcelona, y en 1915 le fue premiada en los mismos su colección de poesías Flors de sang, inspiradas en la gran epopeya de la Guerra europea, y encaminada a loar el heroísmo y abnegación del pueblo belga, abominando las calamidades del terrible azote. Los mejores libros de Apeles Mestres han sido traducidos al castellano, gallego, francés, italiano, alemán, inglés y sueco. Las Flors de sang han merecido los honores de ser traducidas al francés, inglés y flamenco, simultáneamente. El finado pertenecía a algunas academias, entre ellas a la de Buenas Letras de Barcelona, y a la de la Lengua Catalana [sic]. Era Oficial de Instrucción Pública de Francia, y recientemente, como antes decimos, Barcelona le tributó un homenaje durante el cual el alcalde le impuso las insignias de la Medalla de la Ciudad, que habían sido adquiridas por suscripción popular entre los distintos centros artísticos de Barcelona. Nuestra ciudad pierde, con la muerte de Apeles Mestres, uno de los artistas más preclaros de una época y una personalidad venerada en el mundo artístico catalán. Descanse en paz.

Juan Peiró

De Juan Peiró (Sants, Barcelona, 1887 – Paterna, 1942) a Solidaridad Obrera (28-X-1936). La revolució iniciada a Catalunya avui fa 80 anys, esperonada pel cop d’estat militar, desbordava certs líders obrers. L’idealisme proletari contrastava amb una violència incontrolada que el mateix Peiró condemnaria setmanes després (vegeu l’Abans d’ara del 19 de juliol del 2014)

La revolución y la guerra

Hermanos de Iberia: Vivimos hoy una de las conmociones más profundas de nuestra historia, una de esas conmociones en que todos los valores morales, políticos, económicos y sociales operan una transformación en sus esencias y en sus fundamentos, y por mucho que se diga acerca de este fenómeno políticosocial, nunca será por demás. Porque no hay que perder de vista que este fenómeno, insospechado cuatro meses atrás, socialmente hablando, nos impulsa a dar un salto, y los anarquistas somos los más interesados en que ese salto no se dé en el vacío, aunque también lo estamos en que la Revolución no deje de dar ni un solo paso de los que la Historia y las circunstancias le tienen reservados. […] Cuando se vive una guerra civil que provoca la efusión de sangre a raudales, y cuando se elabora una revolución social preñada de promesas emancipadoras y cuando llegamos al punto de redimir a los pueblos de Iberia de un pasado que a todos nos avergüenza y que, por lo mismo, ni siquiera quiero recordar, sería lamentable y funestísimo que alguien olvidara que el éxito y los triunfos que el pueblo obtenga en la guerra y en la Revolución, no se deberán a este o aquel sector político y sindical, sino a todo un pueblo que, tomando esta terrible convulsión como si fuese un nuevo Jordán que ha de redimirlo de su pasado de oprobio, ha empuñado unánime las armas para aplastar, de una vez para siempre, todo lo que en España nos retenía, sojuzgados, en la categoría de pueblo primitivo y ancestral. Amigo de decir las cosas por su nombre, quiero subrayar que aquellos que nos hablan de implantar, ya ahora, concretos sistemas económico-sociales que significan la más audaz de las transformaciones universales, son amigos de cuya buena fe nadie puede dudar, pero son amigos que olvidan que el sistema capitalista, no importe de qué latitud, tiene ramificaciones internacionales, que el triunfo nuestro en la guerra, depende mucho del calor, de la simpatía, del apoyo que nos venga del exterior, y olvidan también, esos amigos, que los pueblos de Iberia, como los que forman el conjunto de otros países, constituyen un mosaico temperamental, psicológico, y son pueblos cuyas mentalidades acusan una diferencia espiritual, las raíces de la cual las encontramos, por poco que las busquemos, en las razones étnicas, morales, económicas…[…]


ERNEST HEMINGWAY

Crònica d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899 – Idaho, 1961) enviada des de Barcelona a l’agència NANA (25-IV-1938). El Centre d’Art la Panera, de Lleida, ofereix una videoinstal·lació de Francesc Torres basada en imatges de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln de voluntaris nord-americans que van lluitar en defensa de la República Espanyola entre el 1937 i el 1938. James Lardner (Chicago, 1914 – Front de l’Ebre, 1938) va deixar la feina de periodista per fer-se combatent. Va morir el 22 de setembre del 1938 quan complia una missió d’enllaç entre dues unitats aïllades en primera línia de foc. L’endemà el cap de govern espanyol, Juan Negrín, va ordenar que les Brigades Internacionals abandonessin Catalunya. Lardner (a la foto) va ser, doncs, l’últim nord-americà caigut en aquella contesa.

James Lardner, Loyalist Volunteer

“There are enough newspapermen in Spain and too few men with sufficient mathematical training to made good gun layers in a hurry”, said James Lardner, 24-year-old Harvard graduate and son of the late great American humorist Ring W. Lardner, [as he] explained his enlistment yesterday in the International Brigades. Explaining that there was no girl in his case and the was not a Communist and was absolutely opposed to war, Lardner resigned his job with the Herald Tribune to join the Brigades after visiting the Lincoln-Washington Brigade where they were holding part of the line along the Ebro River. “I believe absolutely in the justice of the Loyalist Spanish cause. From what I’ve seen in the last two weeks at the front, I know that all they need to win is the right to buy artillery, planes and war material, and I want to back up my beliefs by joining the Brigade so that other Americans can see what one American thinks about the situation”, Lardner said. Asked why he chose the artillery, Lardner said “Mathematics was my favourite subject in college and knowledge of mathematics is the one thing absolutely necessary for artillery and it cannot be improvised”. Lardner, a dark serious scholarly [young man] with a striking facial resemblance to his late father, expects to leave for the Ebro front tomorrow. He will do his artillery studies in the hills above that river, and when he studies counter-battery fire it will be with real batteries. He was confident that with luck under those conditions an intelligent young man could learn quite a lot about artillery in a comparatively short time.

Carles Pi i Sunyer

Del text de Carles Pi i Sunyer (Barcelona,1888 – Caracas, 1971) a ‘Revista de Catalunya’ (15-X-1938), motivat per la Guerra Civil i la temença d’una nova guerra mundial

En aquest tombant d’Europa (1938)

El respecte i l’amor que tenim per la concepció liberal i humana de la vida, i més concretament l’estimació sentida per les democràcies francesa i britànica, que dintre de la crua realitat actual constitueixen encara la garantia d’un mínim de llibertat dintre d’un règim de convivència, fa que puguem esguardar els darrers esdeveniments internacionals sense passió irritable i despitada, però també sense aquella joiosa ceguesa del qui s’ha alliberat d’un malson amenaçador i creu que aquest retorn de mort a vida tot ho justifica. Ens hem fet ja, en dues llargues anyades de lluita no volguda, en les quals hem après a superar, en la intimitat de cadascun de nosaltres, alternatives contradictòries de coratge i de feblesa, de revolta i de generositat, de desengany i d’esperança, a jutjar desapassionadament els nostres fets; això ens permet jutjar els dels altres sense parcialitat esquifida o rancuniosa, però també sense enganyades il·lusions. […] No voldrem mai el nostre bé amb el mal dels altres. Si estimem profundament Catalunya és com un tros del món del qual volem ésser ciutadans, perquè a través de Catalunya es manifesta la nostra condició humana. […] Rebutgem com a falses i tendencioses les versions dels qui creuen que ens mou la intenció de voler encendre una guerra europea. No; cal dir les coses amb franquesa. No la volem, la guerra dels altres; no la volem per altruisme i per egoisme. No hem cregut mai que la solució de la nostra lluita interior hagi de venir eixamplant-se la magnitud i l’estrall. Hem sofert massa la fúria de la violència, hem patit prou martiri, perquè passi pel nostre pensament la idea errònia, maligna i covarda que el mal compartit pot ésser més suportable. […] Més de dos anys de guerra és un temps prou llarg perquè no reconforti l’anunci d’un conflicte major que ens prendria en el seu engranatge. […] No volem la guerra per a ells; voldríem, sí, que no influïssin injustament en la nostra. El retret que els representants legítims de la voluntat del nostre poble fem a les democràcies amigues, no és que no vulguin ajudar-nos, que això no els ho hem demanat mai; és que hagin muntat, contra tota llei moral, un sistema que serveix per a ajudar unilateralment els nostres enemics. […]

el front
D’uns escrits pòstums de Jordi Folch i Camarasa, Folch Junior (Barcelona, 1920 – Front de l’Ebre, 1938), col·laborador d’En Patufet, que dirigia el seu pare, Josep Maria Folch i Torres. Tal dia com ahir de fa 78 anys començava la Batalla de l’Ebre. Hi van portar nois de 17 anys. Molts van morir allà. Un d’ells va ser Jordi Folch i Camarasa. Havia començat a publicar en aquell setmanari. Aquests textos, redactats en plena guerra, van restar inèdits fins que el seu germà Ramon Folch i Camarasa els va editar l’any 2000 en el llibre Pàgines viscudes del temps de la guerra.

Impressions del front

[…]

AGONÍA. Al cap de cinc minuts de ser al combat, ja va caure. Era un noi ros i finet. Quan el van portar al lloc de socors ja no parlava. Un casc de metralla li havia foradat l’estómac. Només vaig tenir temps de veure com movia els ulls, i de sentir com deia, amb la veu molt feble: -Cony… I tancava els ulls per sempre. […] SOMNIS. Ens vam despertar. En Burilla va fer un rot. -Aquesta nit -va dir, després d’un badall llarg- n’hi havia un de ximple… S’ha passat tota la nit somiant en veu alta i cridant: “Mare, mare!”. Tothom va riure. En un racó, en S., tot vermell i amb el cap baix, es cordava l’espardenya. […] CONTRAST. A dalt del camió, confesso que devíem fer fàstic. Quan passàvem per algun poble semblàvem salvatges. No cal dir si vèiem noies! Quan vèiem alguna que no gosava mirar-nos i fugia, tota vermella, em venien ganes de cridar-li: “Jo no sóc d’aquests!!! Veníem amb permís… -Aquesta nit -va dir un, tot llençant la burilla-, veuràs quins bots que faré amb les noies de “L’Estrella”! I jo vaig pensar: “Aquesta nit… Seré a casa, a la terrassa, i de cara a la lluna resarem el rosari.” Contrast, vaig pensar. Si, i no l’envejo. […] EN FECUNDO. Era fill de Lleida. Tenia el nas gros, i, a sota, un bigoti negre molt ufanós. Era caporal de l’Observatori; un veterà que en sabia tots els trucs. Quan jo li anava a buscar el “parte” remugava entre dents: Enxufat… Una nit, jo estava sol de guàrdia. De la Brigada em van telefonar que a l’Observatori no responien. Carregat de son, hi vaig pujar. En Fecundo jeia, cargolant-se de mal de ventre. -Fes guàrdia -va dir-me. Jo, atent al moviment del front. La nit era serena. Sols, de tant en tant, les canonades i bombes de mà que retrunyien… -Et trobes bé, Fecundo? Ni em contestà. Li vaig posar un drap fred sobre la panxa, un ventre brut, ple de pols. -Gràcies, “enxufat” -va dir-me. I s’adormí. Vaig agafar el telèfon. “Sigue el bombardeo de la artillería y los disparos de fusil…” En Fecundo obrí un ull, i, rient, va dir: -Planxa! Són metralladores! I es va rebolcar de panxa a terra

Augusto Assía’

De Felipe Fernández-Armesto, ‘Augusto Assía’ (Ourense, 1904 – la Corunya, 2002), des de Londres per a La Vanguardia Española (11-3-1943). El tràngol que trasbalsava el Regne Unit fa 73 anys, en plena guerra mundial, era més dur que el d’ara, també qüestionava el seu lloc en el món, però no dividia la societat britànica ni preveia que l’Europa pacificada li fes nosa.

Los aliados de hoy, competidores de mañana

Mientras las preocupaciones ocasionadas en Inglaterra por la guerra propiamente dicha van pasando a segundo plano, se van adelantando cada vez más al primero las preocupaciones en torno a la postguerra. […] El Comité del Partido Conservador reconoce que la situación de la postguerra será muy diferente de la que existía hasta 1939, como la situación que siguió a 1918 resultó diferente de la que privaba antes de 1914. Por consiguiente, será necesario enfocarla y resolverla con procedimientos en parte nuevos. La primera y más importante diferencia entre la preguerra y la postguerra consistirá para los ingleses en que tendrán que buscar gran parte de los doscientos millones de libras que ingresaban en Inglaterra anualmente como réditos de las inversiones en el exterior, desaparecidas o liquidadas ahora en buena proporción. Esta gran parte de esos doscientos millones sólo podrá reemplazarse aumentando las exportaciones. Para aumentar las exportaciones, según el Comité Industrial Conservador, será necesario que el Gobierno tutele y estimule la política comercial exterior, por un lado y, por el otro, que establezca un sistema de preferencias dentro del Imperio británico. Será igualmente indispensable mejorar la eficiencia y modernizar los métodos industriales, así como intensificar la aplicación de los conocimientos científicos a la producción. […] Al parecer, la idea del Partido Conservador es que Inglaterra sólo puede mantener su prestigio y sus intereses industriales, en competencia con los Estados Unidos y Rusia, a base de fabricar artículos de gran calidad y especialización, […] En general, y de aquí la preocupación por los problemas que planteará la paz, todo el mundo parece coincidir en que para mantener su puesto en él después de la guerra, Inglaterra, con sólo cuarenta y cinco millones de habitantes, necesitará desplegar más energía, más actividad, más iniciativa y más espíritu aventurero que nunca, al mismo tiempo que estimula e intensifica las relaciones entre las distintas partes del Imperio. […] No todo el mundo está de acuerdo, sin embargo, en que Inglaterra será después de la guerra más pobre que antes. […] Lo mismo se decía durante la guerra anterior y luego resultó que en 1924 la riqueza nacional excedía ya en el tres por ciento a las cifras de 1914. […]

Viaje en tranvía
De Néstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995) a Destino (14-VIII-1946). Avui fa 70 anys d’aquest article sobre una Barcelona que ja patia un desori que avergonyia. Sota el franquisme la premsa gosava blasmar amb duresa l’Ajuntament. Acudit de Joaquim Muntañola (Barcelona, 1914-2012), d’uns deu anys després, que duia aquest peu: “Es el concejal del distrito, que no quiere que le reconozcan”.

Viaje en tranvía

[…]

Tomado el tranvía de la línea 29, luego de aclarar el Scila y Carybdis de sus entradas y salidas, en un instante nos encontramos en las Atarazanas, y por ende, en el mercado que en sus murallas las embellece. Para justificar la razón de la existencia de esa espantosa Babel, creo que los cronistas municipales necesitarían tomos y tomos. Este prodigio de suciedad no tiene aparentemente otra razón de existir que la vitalidad abigarrada que nos domina. ¿No podría establecerse en otro lugar un mercado? ¿No podrían suspender y emocionar el ánimo del viajero con otro prodigio? […] En la ciudad estamos en el período del chiste; es decir, el período de la absoluta inutilidad de formular llamamientos serios en pro de Barcelona, pues caen todos en saco roto o, mejor, en el saco demasiado lleno del glorioso superávit. Es el momento del sainete, del desorden, del regodeo ante nuestras propias desgracias. El momento de la piel de plátano, de billones de papeles por los suelos, de los perros rabiosos, de los buhoneros que venden las cosas más inusitadas, de los mercados al aire libre, del aire con polvo, de la circulación desatada, de los escapes libres, de los altavoces, de los castillos de fuegos artificiales, de las tracas, de las fiestas mayores en cada esquina, del vocerío, del piropo, de la suciedad, de las colas de los tranvías y de toda arbitrariedad. […] Esta ciudad que de un tiempo acá sufre todas las inclemencias de una administración deficiente sin que nadie, fuera de los ciudadanos y nosotros en nuestras respectivas posibilidades, que es el lamentarnos sin esperanza, haga nada para evitarlo. La comparación de nuestra ciudad, con su millón de habitantes, no ya con Madrid, San Sebastián o Valencia, sino con cualquier ciudad de tercer orden, es lamentable, absolutamente desfavorable. Y creo que ha llegado el momento de decirlo con claridad y dureza: nuestro Ayuntamiento no sólo no mejora a la ciudad, sino que ni siquiera la conserva: la empeora con una de las gestiones más ineficaces y nocivas

Josep Maria Corredor

De Josep Maria Corredor (Girona, 1912 – Perpinyà, 1981) a La Nostra Revista (Mèxic, III-1948). Esperances des de l’exili republicà en una Catalunya federada a l’Europa democràtica.

Una Europa occidental organitzada

En la revista Germanor, de Santiago de Xile, hem publicat alguns articles que pretenien posar de relleu el gran interès que per a Catalunya representaria una major i més solidària organització de l’Europa occidental. […] No oferir, a les actuals generacions catalanes, altres perspectives que les que es limitin al règim polític de l’Estat espanyol, és afermar llur escepticisme; és consolidar llur desinterès per la vida pública, amb el consegüent esmorteïment de les virtuts i entusiasmes cívics. No és que calgui desaprofitar qualsevol eventualitat que faciliti una represa de consciència col·lectiva, que ajudi a un recobrament cultural (car un marasme perllongat és un perill mortal per a una cultura renaixent). Però sí que hem de meditar si la veritable esperança de Catalunya no es troba en una possible organització o federació de l’occident europeu (tota vegada que una federació completa europea és pel moment impossible). Aquesta organització plurinacional facilitaria a Catalunya un marc estatal on el seu estil de vida podria desenvolupar-se avantatjosament, car de tots els pobles hispànics és ella la que més s’avindria -econòmicament, políticament, espiritualment- a les altres nacions europees harmonitzades per una comuna legislació. Les veus catalanes -si els catalans estiguessin a l’alçada de la seva missió- serien les més representatives i les més escoltades de tot el conglomerat hispànic en els organismes dirigents. Quan veurem la formació d’una Associació Catalana Pro-Federalisme Europeu? Ningú no ens impedeix de constituir-la; tot al contrari, seríem molt ben rebuts per part d’altres entitats similars, cada dia més nombroses. I a Catalunya arribaria el ressò que els exiliats no sols mantenim les velles capelletes, sinó que també el record amorós de la Pàtria i la noble ambició de redreçar-la es compaginen en nosaltres amb una intel·ligent percepció de les grans orientacions històriques.

La entrada de Barcelona

De Néstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995) a Destino (13-VIII-1949), i acudit de Francesc Vila Rufas, Cesc, (Barcelona, 1927-2006) a Diario de Barcelona (18-IX-1955), titulat Obras de acceso a Barcelona i amb aquest text: “Regalamos puros, porque se cumple el primer aniversario de la iniciación de las obras”. Era tota la crítica que tolerava la censura franquista.

La entrada de Barcelona

El crecimiento de nuestra ciudad es un hecho indudable y hasta cierto punto temible. El amontonamiento humano tiene un aspecto feroz, casi telúrico. No sabemos cómo, pero cada verano es, subjetivamente, más caluroso. Me refiero a la sensación de vaho, de ahogo producido por la promiscuidad de las gentes; la ciudad cada año tiene una atmósfera más densa y, prescindiendo del termómetro y la meteorología, podemos decir que cada año ha ido siendo más caluroso que el anterior, al menos de un modo subjetivo. Y es que la ciudad crece extraordinariamente a medida que se va desmoronando el montaje de ciudad, el equilibrio en sus servicios de toda índole. […] Los problemas son tan grandes que, como se ignora el modo de resolverlos, carecen de importancia en la mayoría de los casos. Y no se habla más de ellos o cuando se habla los tratamos como algo utópico, perdido en las alturas del puro lirismo. Así, pues, esta ciudad enorme, con una población incalculable e incalculada -dado el enorme volumen de la población flotante-, es una ciudad cuyas vías de acceso son raquíticas, de una grotesca insuficiencia. Entrar en Barcelona por la carretera general de Francia es un espectáculo que escalofría. Una enorme presión circulatoria gravita sobre esta carretera que en Badalona y San Adrián tiene una anchura irrisoria, de la época del carro y de la diligencia. El problema es gravísimo; hasta ahora se ha hablado mucho de él, pero no se ha alcanzado, que yo sepa, ninguna solución práctica. Por esta carretera circulan autobuses de línea, trolebuses, tranvías de una sola vía inutilizando una parte de la carretera, carros, automóviles en cantidades extraordinarias, sobre todo en verano. El pavimento es malo y el galimatías circulatorio es terrible. Este año, para acabar de arreglar el conflicto, se ha inutilizado en algunos trechos parte de la carretera, con la excusa de que empiezan las obras de ensanchamiento. Hace ya meses que empezaron a colocarse estratégicamente los trastos adecuados que impiden el paso; el momento de producir esta espectacularidad es el menos oportuno si se tiene en cuenta que es ésta la vía de comunicación con toda la costa catalana desde Barcelona a Cerbère y que estamos en el punto más agudo del veraneo. […]

Carles Rahola

De Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978) a Germanor (V-1951), text que va ser radiat per una emissora xilena. Avui fa 135 anys del naixement de Carles Rahola Llorens (Cadaqués, 1881 – Girona, 1939), afusellat pels franquistes un mes després que ocupessin Girona. No s’havia exiliat, convençut que no havia comès cap acció que fos motiu de persecució.

Carles Rahola

Ens volem deturar avui a tributar un homenatge a un dels escriptors catalans més il·lustres de la nostra època: Carles Rahola, de qui es compleix en aquest mes el dotzè aniversari del seu afusellament. Puix Carles Rahola fou una de les víctimes de la repressió que prosseguí -i que encara persisteix- a l’ocupació de la nostra terra per les tropes estrangeres (amb els moros a l’avantguarda) del general Franco. Sens dubte, algú podrà imaginar-se que es tracta d’un escriptor que havia promogut violentes campanyes contra el feixisme o que havia estat un dels adalils del separatisme català. I, naturalment, no constituiria per a un català cap deshonor -sinó una autèntica glòria- haver assumit una tal actitud. No obstant això, he d’apressar-me a dir que Carles Rahola no fou precisament un adalil i que no enarborà mai cap bandera. Carles Rahola era simplement un amable erudit, un historiador artista, millor diríem un poeta de la història. Quan van afusellar-lo, tenia ja uns seixanta anys i en els retrats d’aquell període n’aparentava molts més. Les privacions de la guerra l’havien envellit. I potser, més que les privacions, el desgast moral. Car, si estava familiaritzat amb les guerres embellides pel nimbe romàntic de la història i contemplades amb els ulls de l’esperit, la seva aguda sensibilitat no pogué resistir la rudesa del xoc de la guerra contemplada amb els seus ulls mortals. Per això, durant la guerra, la seva figura s’esborrà del panorama literari i la seva firma va desaparèixer de les revistes i diaris de Barcelona. En realitat, durant tot aquell temps només publicà dos articles molt breus en un periòdic de Girona. Un d’ells, escassament de mitja columna, dirigit a les autoritats municipals, demanant que es transferís al bronze una escultura en guix de Miquel Blay, conservada en un dels museus gironins i que representa “un jove ardit i ferreny” -símbol de la llibertat- esgrimint heroicament la llança contra els enemics de la pàtria. Un altre, més insignificant encara, referint-se a la pietat que inspiren els infants en temps de guerra. Aquests dos articles van figurar en el sumari com les dues úniques peces acusatòries. […] Com i per què, doncs, un home així fou afusellat?… La pregunta no ha tingut encara resposta. Alguns diuen que per ser massa bo i perquè la bondat, en alguns moments, es fa temible. […]

Joan Fuster 2

De l’article de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) a Jornada (1957), traduït al català pel mateix autor. Les fogueres de Sant Joan són un “foc ritual” que agermana pobles de parla i cultura catalanes. Un símbol d’aquesta pancatalanitat és, des de fa 50 anys, la Flama del Canigó que escampen centenars de voluntaris per encendre fogueres arreu del territori.

Sociologia del foc d’artifici

Es veu que, si hem de jutjar per la nomenclatura emprada en els programes de festes, hi ha dues classes de foc: el foc natural i el foc artificial. És clar, els programes en qüestió només esmenten aquest últim i, com és sabut, en plural: “focs artificials”. L’altre, al qual per anomenar-lo d’alguna manera li direm “foc natural”, és tot el contrari d’una festa: és el foc de la catàstrofe, fill de la casualitat o de la traïdoria, devorador atzarós o malèvol de riquesa, i justificació del Cos de Bombers. El “foc artificial” hauria de ser, d’acord amb l’adjectiu, i d’acord amb el seu enquadrament lúdic, la pira -tota pira- provocada amb intenció de gresca o d’espectacle, gratuïta i innocent. Però el sentit consagrat de la paraula limita l’ús del terme “foc artificial” al cas en què el combustible aplicat a la diversió siga la pólvora. “Focs artificials” són, solament, la traca, el coet, la carcassa, la bengala i tots els altres productes de la mateixa mena. La seua “artificialitat”, en conseqüència, posseeix una qualificació particular: es tracta d’”artefactes” i constitueixen una especialitat fabril, el nom de la qual, “pirotècnia”, ja ens indueix a pensar en combinacions de laboratori, meditades i experimentades, […] Tanmateix, la classificació del foc en “natural” i “artificial”, que ens brinda la terminologia festera, no esgota el quadre: sense anar més lluny, aquí tenim les falles, i amb les falles les altres fogueres afins, que els pobles de totes les latituds encenen per commemorar algunes dates clau dels seus calendaris. Les falles no són foc “natural”, perquè allò que s’hi crema no és riquesa, sinó sobrant de riquesa (i permeteu-me el distinguo); ni hi existeix destrucció, sinó malgastament pròdig. Per altra banda, tampoc no entren en l’apartat dels “focs artificials”, l’àmbit dels quals, ja queda consignat, és el de l’estricta pirotècnia. Les falles de Sant Josep, com les fogueres de Sant Joan o de Sant Antoni, són, almenys ara, incendis de luxe. Si volguéssem completar la classificació esbossada al principi, li hauríem d’afegir, doncs, un nou apartat: el del “foc ritual”. I jo diria “ritual” al foc de les falles i altres semblants, perquè el seu origen s’enfonsa en fosques litúrgies primitives, i perquè mantenen encara alguns trets d’aqueixa procedència. […]

Rafols-Casamada

De la crítica de Maria Lluïsa Borràs (Barcelona, 1931 – Palafrugell, 2010), a Destino (22-IV-1972), sobre l’exposició que el 1972 la Galeria Adrià va dedicar als primers anys d’Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009). Fins al 17 de juliol la Fundació Vila Casas exhibeix a Can Framis (Barcelona) quaranta obres que el mateix artista considerava de referència.

Ràfols-Casamada, al otro lado del espejo

Ràfols-Casamada fue en sus años de formación un pintor de figuras, de interiores teñidos por una luz que recortaba las formas y establecía una atmósfera tensa. Había desconfiado siempre de las jerarquías y las grandilocuencias, de modo que se propuso cantar lo nimio y lo cotidiano, la aleatoria poesía de las cosas sencillas, inesperadas. En la dimensión reducida del entorno humano, de su entorno propio íntimo, donde la ironía era subversión, creyó que podría hallar la clave de sus interrogaciones. Cuando empezó a pintar tenía veinte años y ni siquiera su juventud, que nada había visto, que carecía, por tanto, de puntos de comparación y referencia, pudo sustraerle al sopor de un ambiente en el que no pasaba nada. En los años cuarenta la guerra civil había exiliado toda una vanguardia cultural y en Barcelona los días se sucedían iguales unos a otros, sin espectáculos, sin actividades, sin exposiciones, sin prensa, sin libros. Los primeros pasos artísticos de Ràfols se movieron en el círculo de Rafael Benet, lo cual equivale a decir que se formó en un ambiente postimpresionista que analizaba la esencia de la forma al modo de Cézanne y la coloreaba de tonos violentos, verde y violeta de preferencia. En la temática jamás se olvidaba al hombre, al catalán, de modo que incluso en el paisaje se le hacía referencia; […] Era aquella temática la de una Cataluña mansa, de suave paisaje y de interiores con balancín y labor de ganchillo, apagado recuerdo de lo que había sido ambicioso “noucentisme”. Allí, en la sobrina de Rafael Benet, Ràfols hallaría a la compañera de su vida: María Girona, nombre suficientemente célebre de nuestra pintura. […] Luego comenzó a incorporar collages -fotos, recortes de prensa, tablas, cristal, elementos insólitos….-, pero siempre dentro de un rigor plástico, guiado por su extrema sensibilidad de pintor. […] Siguiendo a Sartre, creo que la vida y la obra de un hombre quedan prefijadas en sus primeros años de formación, por sus primeras experiencias, su ambiente primero. Ello me ha sorprendido, una vez más, por su validez viendo esta gran exposición de Ràfols-Casamada, porque en ella he descubierto, recuperada, aquella íntima tensión del ambiente oprimido de sus comienzos. He descubierto como una reivindicación de las pequeñas cosas entrañables. […]

Pedrolo
De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) a Diario de Barcelona (29-XII-1981), i foto de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans a Sitges el 1981 (Lázaro Carreter, Aranguren, Castellet). Escriptors i professors catalans sempre han promogut trobades amb col·legues castellans, sovint no receptius a les nostres iniciatives conciliadores.

Cròniques colonials (8)

No hi ha notícia pública, o si més no no m’ha arribat ni als ulls ni a les orelles (ràdio, televisió, diaris, etcètera), que cap òrgan o personalitat del govern de l’Estat espanyol hagi refusat mai alguna comunicació en una llengua “estrangera” (o potser és que mai no n’ha rebut cap?), però en canvi consta que refusa les que li arriben en una llengua que tenen per “nacional”, com la catalana. Així ho hem vist no fa gaire quan, pocs dies abans de la trobada a Sitges entre intel·lectuals del nostre país i intel·lectuals castellans d’aquells que, ens assegura algun cronista, ens estimen però no ens coneixen (i no cal admirar-se d’aquest afecte si l’amor sovint és cec i àdhuc sord), la presidència del Govern retornava un telegrama que li fou adreçat, en el nostre idioma, per dos parlamentaris especialment conflictius, el senador Ferrer i el diputat Sunyer. […] La metròpolis ens pot enviar, i a fe que no es priva pas de fer-ho, autoritats i funcionaris que no saben ni un borrall de català i que, emparats en el fuero de l’oficialitat de la llengua castellana on sigui que brilli, encara que també s’apagui, el sol, coaccionen, amb la seva generosa ignorància de la nostra parla, l’expressió natural dels indígenes, però un català no pot fer ús de la seva llengua prop d’uns governants que, en molts casos, saben l’anglès, l’italià, el francès, etc., els idiomes de països en els quals no tenen cap poder, i desconeixen els dels pobles “espanyols”. Singular situació! potser direu, però la veritat és que s’entén d’allò més bé. Els països de “fora” són sobirans, independents, i hom els respecta i vol tenir-hi, si és possible, relacions amicals que faciliten tota mena d’intercanvis. Els països de “dins”, ben a l’inrevés, no gaudeixen d’aquesta sobirania, i ben útil seria respectar-los i guanyar-se la seva simpatia des del moment que, en lloc d’establir-hi convenis, hom pot donar-los ordres. Convindria que algun cop, potser en temps de vacances, quan no van tan enfeinats i poden relaxar-se una mica, ens expliquessin planerament en què consisteix la nostra “espanyolitat”, i a veure com s’ho fan i quins arguments avancen per convèncer-nos que no som un domini de Castella quan arraconen la nostra cultura pel sol fet de no sentir-se obligats a familiaritzar-s’hi, […]

14 de juliol

Article, complet, de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 – Reus, 2001) a El Temps (4-VII-1994). El 24 d’agost del 1944 la Divisió Leclerc (La Nueve), formada per 144 combatents catalans, bascos, extremenys, andalusos i castellans, comandats per un tinent republicà, el valencià Amado Granell Mesado, van entrar a París, amb tancs i vehicles lleugers, per la Porte d’Italie. Fins a 60 anys més tard la República Francesa no va començar a reconèixer la gesta d’aquells voluntaris amb una placa commemorativa. L’any passat l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, els hi va dedicar uns jardins municipals. Foto de la Divisió Leclerc en la desfilada del 26 d’agost del 1944, dos dies després d’entrar a París.

Entre el 14 i el 18 de juliol

El dia 14 de juliol serà el Gran Dia dels teleaddictes: un dia ideal per no veure la televisió, per a iniciar una teràpia de desintoxicació. Totes les televisions daran notícia, potser en directe i tot, de la desfilada militar als Camps Elisis de París per commemorar els cinquanta anys del desembarcament aliat a Normandia. Que pocs mesos després era la fi de les dictadures feixistes a Europa -i 45 anys després, de les comunistes. Els francesos han convidat a desfilar els seus enemics d’aleshores, els alemanys. Una idea lloable que, segons com se l’agafin els alemanys, els pot representar un gran pas psicològic endavant. Un dels grans problemes de l’Europa actual és que el poble alemany paga “massa”, per iniciativa pròpia, i sense que ningú li ho demani, un cop desaparegudes les dictadures comunistes -quina barra!, la barbaritat de deixar enfilar Hitler al poder i de fer-li costat enllà del “nazisme sociològic” inevitable. Tant d’autocàstig no pot ser bo. Per definició totes les “maces” piquen i un masoquisme dilatat pot dur al que ja duu, sembla, en alguns punts d’Alemanya: paradoxalment, a la rebrotada del nazisme. Amb tant de dur al damunt, i exagerant, la culpa i el dolor del nazisme, els alemanys comencen a assemblar-se als jueus: carregats durant segles amb tot el dolor del món, estranyament complaguts i paradoxalment orgullosos, finalment resulten tan perjudicials com qualsevol altra metafísica. Per ella sola i perquè suposa un exèrcit alemany “normal”, no pas doncs sospitosament inexistent, la desfilada franco-alemanya commemorativa del principi de la fi de les darreres dictadures europees podria resultar agradable de veure i tot. Si no fos que Mitterrand també hi ha convidat l’exèrcit espanyol, i aquí és on l’espectacle pot resultar baratament surrealista. Espanya, que aleshores tenia forma de dictadura falangista, no va entrar en guerra -dos morts de gana, obligats i quatre folls a la División Azul. En canvi, soldats bascos, soldats catalans i algun republicà espanyol van entrar amb els exèrcits aliats a París el 14 de juliol de 1944 [fou el 24 d’agost del 1944]. Com s’ho farà, el protocol francès, per situar l’exèrcit espanyol a la desfilada? Suggerim que el carregui a collibè.

0 comments

Deja un comentario