Abans d’ara II

Lo catalanisme

Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas

“Lo catalanisme-Avants y ara”

Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja. Va ser un dels primers desenganys històrics del catalanisme possibilista, ara fa més de cent anys. L’entrada de Duran i Bas al govern de Madrid, el març del 1899, havia alimentat en els regionalistes l’esperança de veure arribar l’hora de les concessions a Catalunya. Aquell ministre, de qui depenien els afers eclesiàstics, va reeixir a situar a les seus de Vic i de Tarragona bisbes catalans compromesos amb els ideals de la Renaixença: Josep Torras i Bages i Josep Morgades. Les vel·leïtats descentralitzadores d’aquell govern regeneracionista van ser combatudes sense miraments per la premsa de Madrid. El govern Silvela, sense Polavieja, que també havia dimitit, va prendre una actitud cada dia més hostil al catalanisme. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili uns anys després, amb aquella crisi “havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el govern d’Espanya”. Al costat de l’acudit de La Campana de Gràcia apareixien els següents rodolins, titulats “Manual del perfecte català”: “Tot lo que surt de Madrit / ho has de tenir per ben dit. / Les lleis no vulguis dictar-les; / lo que has de fer és acatar-les. / Tu només t’has de cuidar / que de pagar i treballar”

Josep Pijoan2De Josep Pijoan (Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) a La Renaixensa (20-X-1899). El general Polavieja havia ofert reformes que no van prosperar quan va formar govern amb Silvela el 1899. Un ham per pescar voluntats catalanistes era la proposta -que no va reeixir- de “diputació única”, succedani tou de la Diputació General de Catalunya prevista a les Bases de Manresa del 1892.

Persecucions

És necessari repicar a mal temps. Les senyals són dolentes i convé que estem preparats. Davant l’actitud resolta de Catalunya emprenent amb fermesa i coratge la pujada que té de portar-la als cims de llibertat i autonomia que forma la nostra terra de promissió, els polítics de Madrid s’han estremit i han comprès que era hora de deturar-la privant-li el pas. Mentre aquí s’anava elaborant amb tota serietat i transcendència que necessitava la sòlida construcció dels nostres ideals polítics, la conspiració del silenci era la tàctica seguida pel centre i, conjurats en son despreci, mai mentaven el catalanisme sinó en lo to del peculiar xiste castellà. Avui la idea ha pres cos i l’esperit s’ha encarnat en la forma; lo que abans eren vagues aspiracions, avui és un sistema lògic fundat en la tradició i apoiat per les corrents modernes, que reclama una aplicació pràctica. Aquest desig es va estenent d’una Diputació única és el primer símptoma de la consciència de la integritat de Catalunya que es redreça contra la divisió artificial de les províncies. I la cridòria general demanant el concert econòmic no és més que un resultat de l’anterior: és la primera temptativa de llibertat provinent del desvetllament de l’ànima nacional catalana. Per això Madrid, que era impotent per la lluita en el terreny de les idees i que del seu assecat planter intel·lectual no podia treure arguments amb què combatre i destruir la boira autonomista, avui que la veu condensar-se en resultats pràctics, es prepara a combatre-la en l’única forma per ell susceptible, en lluita material. Quina llàstima! Si el centre, en comptes de l’aniquilament cerebral que pateix, posseís un sistema complert, encara que oposat al nostre, i volgués lluitar noblement, idea contra idea, oposant doctrina a doctrina, d’aquest combat, a la curta o a la llarga, en naixerien resultats molt beneficiosos tant per a ells com per a nosaltres. Però la característica de Madrid és la ignorància. Per aquest motiu, l’hermosa i pacífica batalla de les nacionalitats contra els grans estats uniformadors que es debat en la majoria dels parlaments d’Europa no és possible en les Corts espanyoles; i per aquest mateix motiu, a falta de cervell amb què combatre les idees, atacarà els homes i els partits. […]

Despedida-del-Maig_1586851301_29277878_1054x475

De Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) a ‘Lo Pensament Català’ (10-VI-1900). Una última mostra d’articulisme romàntic. Dibuix al·legòric al ‘Calendari dels Pagesos’.

Despedida del Maig

Avui lo Maig fa l’última somrisa i lo mes de Maria se despedeix de la terra amb l’agraciada festa de la Verge de l’Amor Hermòs. Digna despedida aquexa del temps de les flors, dels càntics a Maria i de les primeres comunions. Els seus devots no es despedeixen pas de sa dolça mare. Què farien, ni on anirien sens ella? Donen solament l’adessiau a les seves flors i a les tendres i regalades funcions d’aquest mes de gràcia i benedicció i ensems lo més alegre, florit i cantador dels dotze mesos de l’any. Les religioses del col·legi veí tenen per patrona a la Verge i bé l’han festejada tots los matins i tardes aquesta primavera; bé n’han collides de flors per son altar. L’esbart de les monges i l’esbart de les col·legiales bé li n’han cantades i refilades de cançons i n’han feta sentir de música en sa capella. […] Los preparatoris de la festa començaren fa tres dies. Avui la bellugadissa s’inicià a punta de sol i encara dura. Tot va en doina en lo convent. Los caminals del verger són escombrats de nou i nets com una plata, los rengles de boixos que el voregen són retallats com per unes estisores de barber. Les fulles seques, si n’hi ha cap, són arrencades del brot i llençades lo mateix que els pecats de la consciència. Les amples mates de margarides, les hortènsies i malves reials estan regades d’ara tot just i mostren encara alguna gota de rosada en sos calzes com una llàgrima d’alegria. Una garlanda de verdor teixida aquest matí per les novícies, lliga l’un amb l’altre los fruiters del passadís. Les ufanoses acàcies del fons del jardí estan en lo bo i millor de sa florida, com si haguessin guardat per aquest dia totes les seves joies […]. Sobre una taula senzilla coberta d’un domàs vermell s’alcen quatre columnes de verdor que sostenen una lleugera mitja taronja de fullatge, com los pilans esmaltada de flors. Això és l’humil tabernacle que espera la imatge de Maria. Al caure la tarda tot està a punt. Los acords de la cobla de músics esclatant dintre la capella del convent, diuen que la Verge davalla de son retaule i vola cap al verger en ales de l’amor de ses filles. […]

Casas y Rusiñol
De Ezequiel Boixet ‘Juan Buscón'(Lleida, 1849 – Barcelona, 1916) a La Vanguardia (2-VII-1900). Enguany s’escauen quatre aniversaris vinculats a aquest article: els 100 anys de la mort de Boixet, els 150 del naixement de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932), i els 155 del naixement i els 85 de la mort de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931). Oli: Casas i Rusiñol autoretratant-se (1890).

Casas y Rusiñol: dos que van a alguna parte

Han transcurrido ya algunos años desde que con grave escándalo del sentido estético academizado, atreviéndose a exhibir públicamente los primeros frutos de una radical evolución artística dos jóvenes de esta tierra llamado el uno Santiago Rusiñol y el otro Ramon Casas. Desde el primer momento se formaron dos bandos: el de los admiradores y el de los detractores, teniendo que confesar en honor de la verdad que este último era mucho más respetable: gozaba de mayor autoridad adquirida a fuerza de años, de tradiciones y de inmovilidad de criterio; la inmovilidad es también un gran elemento de prestigio; la momificación de las ideas es un factor poderoso. Además ese bando poseía más medallas y mejor ropa; contaba indudablemente un mayor número de recompensas oficiales, de levitas cruzadas y de sombreros de copa. Tampoco creo que niegue nadie la influencia, extraordinaria, del buen paño de Tarrasa y de la chistera en el desarrollo de las bellas artes, y muy especialmente en la clarividencia y eficacia de la juiciosa crítica. Los señores de esa respetabilísima agrupación en la cual se contaban muchas vieilles barbes, como se diría en caló parisién, fruncieron enojados las cejas al ver los productos de Casas y Rusiñol. Después de fruncir las cejas, sonrieron desdeñosamente, se encogieron de hombros y volvieron la espalda diciendo: esos chicos no van a ninguna parte. Y el fallo cundió y por el Salón Parés desfilaron centenares de personas que con aire de superioridad movieron también cejas, hombros y labios, exclamando: realmente esos chicos no van a ninguna parte. Pero el otro bando, el de los admiradores, estaba formado por gentes levantiscas y audaces que sin respeto ninguno por las venerandas tradiciones, proclamaron, con un atrevimiento rayano casi en el descaro, que Casas y Rusiñol eran jóvenes de muchísimo talento y que el arte por ellos cultivado era un arte vigoroso, potente, lleno de savia, henchido de verdad y al propio tiempo de poesía y de belleza. […] Han transcurrido algunos años desde aquella primera época y no he de señalar aquí el camino que ora juntos, ora andando cada uno por su lado, han hecho nuestros amigos. Ambos han triunfado; ambos han logrado ser indiscutibles; […]

Joan Llaverias i LabróAcudit de Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 – Lloret de Mar, 1938) publicat en el setmanari Cu-Cut! (5-VII-1906) i reproduït en l’antologia Joan Llaverias (2) 1905-1907, que ha elaborat Josep Maria Cadena (Àmbit, 2016). L’humorista va satiritzar en aquest acudit la crisi esdevinguda el 1906 en el Diario de Barcelona (conegut com el Brusi ). Llavors era hegemònic a Barcelona. Van abandonar la redacció articulistes rellevants d’aquell tombant de segle: Joan Maragall, Frederic Rahola, Artur Masriera, Bonaventura Bassegoda, Bartomeu Amengual. Havien renunciat a col·laborar en el diari en solidaritat amb el fins aleshores director, Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 -Barcelona, 1920). Ho era des de l’octubre del 1904. Les posicions d’Oliver, receptiu als postulats del moviment unitari Solidaritat Catalana, divergien de la propietat del diari. Segons va escriure Joan Maragall, “l’Oliver se’n va cansar de tantes intrusions i intervencions en la direcció, i va dir prou, i se’n va anar, i ens ho va fer saber; i com que per a nosaltres ell era la penyora de la bona marxa del Diario, per unanimitat acordàrem la dimissió col·lectiva, que fou immediatament enviada i acceptada sense compliments”. En aquest acudit de Llaverias apareix caricaturitzat Teodor Baró (Figueres, 1842 – Malgrat, 1916), periodista extremadament conservador, que ja havia dirigit el Brusi a la mort de Joan Mañé i Flaquer, el 7 de juliol del 1901, i que tornaria a fer-ho després de la dimissió d’Oliver, tot i quedar-se sense col·laboradors de prestigi. Llaverias va utilitzar aquí com a recurs còmic l’equívoc entre la paraula article referida al gènere periodístic i l’expressió d’argot comercial fer l’article (fer valer la mercaderia).

La crisi de ‘Diario de Barcelona’ el 1906

 AL CARRER DE LA BOQUERIA

En Baró.-Escolti, venia a veure si volia formar part de la redacció del Brusi.

El dependent.-Home, ¿jo? Si no sóc periodista.

En Baró.-Doncs a mi m’havien dit que sabia fer tan bé l’ article, i com que ara allà n’estem tan mancats de bons articulistes.

Rovira i Virgili
De Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a El Poble Català (16-I-1908). El Congrés espanyol debatia el projecte de llei d’administracions locals presentat pel cap de govern conservador, Antonio Maura. Proposava que alguns regidors fossin escollits per “sufragi corporatiu”, també anomenat “sufragi per classes”. Consistia a votar per estaments, corporacions i associacions, una fórmula que el franquisme va ressuscitar amb el nom de “democracia orgánica” amb regidors pel “tercio familiar” i “sindical”. Els catalanistes republicans denunciaven aquest atemptat contra el principi democràtic del sufragi universal. La Lliga s’avenia al “pla Maura”. En l’acudit de Joan Garcia-Junceda, conegut com a Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), publicat al ¡Cu-cut! (23-I-1908) i titulat “Entre estudiants”, un dels personatges pregunta: “¿Que hi estàs tu amb això del sufragi per classes?” L’altre contesta: “No, noi, no; a mi dóna’m el sufragi, però… sense classes”.

Els obrers i el sufragi

Davant els arguments desgraciadíssims que estan usant aquests dies els conservadors catalans en pro del sufragi corporatiu, cal establir un dilema contundent i categòric: els argumentadors ens prenen a tots plegats per uns ignorants infeliços, o no són ells tan savis com es conta. Sols escrivint per uns lectors sense cap coneixement de Dret polític pot relacionar-se l’elecció indirecta que en les eleccions provincials estableix el projecte d’en Maura amb l’elecció del Senat francès i amb la del president de la República, puix que qualsevol persona una mica enterada s’adona de que res té que veure l’una cosa amb l’altra, i sap que el veritable terme de comparació a França són les eleccions cantonals, quals eleccions s’efectuen per sufragi universal directe. […] I sols parlant a un públic sense noció del problema social modern pot afirmar-se, com fa el senyor Cambó, que el sufragi universal afavoreix als obrers. […] Els partits obrers organitzats de totes les nacions de la terra són entusiastes defensors del sufragi universal individual i directe; i això succeeix igualment allí on el socialisme és un partit essencialment polític, com a França, que allí on està constituït per una organització sindical, com a Anglaterra i a Alemanya. […] Aquesta actitud dels obrers és lògica i natural. La tendència actual de l’obrerisme és la intervenció dels treballadors en la governació de l’Estat, amb el fi d’arribar a fer-se seus els instruments de poder. La seva aspiració, en el camí legal i evolutiu, és la d’ésser majoria, per creure -amb tota la raó- que l’emancipació total del proletariat, segons el cèlebre aforisme de Karl Marx, ha d’ésser obra dels treballadors mateixos. […] Per principis de justícia i per pròpia conveniència els treballadors són els més formidables contraris a la representació corporativa, d’aquesta anacrònica representació corporativa que els nostres conservadors, enemics de les reivindicacions obreres, els ofereixen com un regal generós i valiosíssim

director d’orquestra

Petita glossa, completa, d’Eugeni d’Ors, Xènius, (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (1-VI-1915). La màgia de l’ofici del director d’orquestra també ha fascinat artistes del nostre temps, com Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) en aquesta obra del 2011 (col·lecció particular). D’Ors va recórrer en aquest article a l’imaginari del director d’orquestra per establir un paral·lelisme amarg amb la feina dels caps de dos exèrcits enfrontats, tot i remarcar que la feina del músic és més excelsa que la del militar. En aquells dies de l’any 1915 Paul von Hindenburg (1847-1934) era dins el comandament militar d’Alemanya l’equivalent a Josep Joffre (1852-1931), llavors comandant en cap dels exèrcits francesos del nord i del nord-est. Com explica Josep Murgades (Reus, 1951), en la presentació del Glosari editat per Quaderns Crema el 1990, la guerra europea era el gran teló de fons de l’articulisme de Xènius durant el temps que va durar la contesa.

Del director d’orquestra

L’ofici de director d’orquestra és el més bell de tots els oficis que es fan i es desfan. Quin altre amb resultat d’ordre tan noble opera sobre matèria d’ordre tan noble? Aquesta matèria són homes, aquell resultat és cosa d’àngels. En altres oficis, el resultat o bé la matèria són infrahumans. Joffre o Hindenburg menen els homes com els menen els directors d’orquestra. L’extensió de l’obra és en aquells més gran i també la de la glòria. Però en els darrers, l’una i l’altra no comporten cap remordiment. Ditxosa l’arcadiana república que es pogués triar per tirà un bon director d’orquestra!

Dones

Glosa completa d’Eugeni d’Ors ‘Xènius’ (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), ara fa cent anys, a La Veu de Catalunya (3-VI-1916). Evoca, sense esmentar-lo, l’univers decadentment subtil de Xavier Gosé (Alcalà de Henares, 1876 – Lleida, 1915), dandi com ell, un dels artistes que més admirava, il·lustrador atent a les novetats refinades, àrbitre català dels cànons de bellesa femenina que s’imposarien a principis del segle XX. D’Ors contraposa aquell imaginari estètic -compartit per modernistes i noucentistes- a realitats femenines no idealitzades. Ho remarca amb el suport d’una cita del capítol “De l’inequalité qui est entre nous”, dels Essais de Montaigne.

Dones

“AGalícia -conta en la petita reunió amical l’elegant artista, l’ sportman acomplit- m’he trobat amb llocs en què eren dones les que prenien el meu fato de viatger i en portaven la càrrega. Darrere la dona, venia el marit, que allargava la mà i cobrava el servei…” Hi ha silenci. Tota la nostra revolta repugnada cap en aquest silenci. I allà estan les nostres belles amigues, aplegades en grup vaporós i sumptuari, entorn la llum dolça abrigada sota pantalla champagne en la llàntia de peu. Allà estan les ocioses, les del viure daurat, les mimades per totes les carícies de la fortuna. L’una és alta i majestuosa com una emperadriu, i les sedes i les glasses color d’acer volen, negligents, entorn del cos d’escultura sense tara. L’altra sembla nedar entre escumes pomposes, meravellosament rosa sota les blancors. La tercera és com una nina blonda disfressada de papalló negre: enmig de la negror del vestit escampadissa, un punt verd, que és una esmaragda, una taca roja, que és un vano color de sang… Per distreure-les, per ornar el seu oci, per ésser pagats d’una mirada dels ulls indolents o d’un petit riure de la boca musical, uns homes els conten històries, entre vapors de te -històries d’altres dones que sofreixen. “Hi ha sovint entre un home i un home -deia Montaigne citant Terenci- més distància que entre les més distintes de les bèsties”. I entre dona i dona, i entre destí i destí de dona, més distància encara.

Verdaguer poeta popular

Article de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (2-IX-1922). Avui fa 171 anys del naixement de Jacint Verdaguer (Folgueroles, Osona, 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 1902).

Verdaguer, poeta popular

La reacció a favor de Verdaguer, no vol dir, sobre tot, una represa de tractes amb el poble? La poesia catalana d’ara corria el perill d’assecar-se. Guaiteu la producció d’aquests vint primers anys del nou-cents i veureu com gairebé tota pot destriar-se en dues menes: l’una, rítmica i treballada com un joiell; l’altra, carregada de pensament, vessant de lirisme, subjectiva i intel·lectualista. Ben pocs poetes han sabut aplegar harmònicament el llur esperit i la natura, sense absorcions de cap banda; ben pocs han sabut mantenir el meravellós equilibri d’Homer i de tota la poesia popular. Jacint Verdaguer, en molts moments aconseguia el miracle. Era un pobre terrerol tocat de la gràcia de Déu, que mentre tothom s’escarrassava a fer versos eixarreïts, plens d’arqueologia, desenterrava la llum viva del verb popular. Els poetes posteriors del nostre Renaixement tenien al llur favor una pila de circumstàncies: un gust més afinat, una cultura més intensa, tenien sobre tot un ideal que els movia. Verdaguer, no. Era el poeta que canta, no com un ocell, ans com un home que treballa al camp. L’aparició de Verdaguer és com un fet diví i fatal; és “el part meravellós de l’ànima catalana”, diu Manuel de Montoliu. En els moments de més perill de la nostra primera Renaixença, brolla el poeta genial que salva amb ell el tresor de la nostra espiritualitat, copsa en mots inspirats tot l’alè del poble. Maragall era també un poeta popular, però, quina distància no va de l’un a l’altre! Maragall era un poeta amb tesi, advocat, home amb ideals concrets, lector d’Ibsen i de Novalis. Verdaguer és un poeta elemental. Maragall es torturava per l’espontaneïtat. Maragall “volia ésser” un poeta popular. Verdaguer, en canvi, sense pensar-s’hi gaire, raja com una font. Creiem, voldríem que fos així, que el retorn a Verdaguer significa en definitiva un retorn al poble. Verdaguer és un exemple extraordinari del que pot aconseguir-se recreant la poesia popular.

maestro Morera

De Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicidad (5-I-1922). Avui fa 151 anys naixia Enric Morera (Barcelona, 1865-1942), capdavanter en la música sardanística del Modernisme

Con el maestro Morera

Francisco Pujols nos presenta al maestro Morera. Enrique Morera, artista franco y sincero, lleva impresa en su frente y en su rostro la marca de su genio fuerte y robusto, de su inspiración fresca y abundante. Temperamento abierto y expansivo, nos acoge amablemente allá en su simpático y confortable salón de estudio, donde el maestro, honra de Cataluña, trabaja ante los retratos de su familia, rodeado de los de sus amigos, vivos y muertos, todos juntos como en la inmortalidad. Allí están reunidos Maragall, Guimerá, Verdaguer, Iglesias, el artista del corazón del pueblo. Vives, Pahissa, Casals y tantos otros que hoy admiramos con efusión por sus méritos, y allí están siempre en agradable y eterna evocación entre cuadros y dibujos de Rusiñol, Casas, Nonell, el inmortal pintor ya muerto. Picasso, el hombre de la fama. Riquer, Vayreda y otros cuyos nombres llenan de gloria a nuestra patria, colocados entre los pergaminos y los títulos de la nobleza artística del maestro, ofrecidos en homenaje por el pueblo y por la admiración de Cataluña, al lado de los bronces y los laureles ganados en cien batallas en pro del arte libre y espontáneo. Un suntuoso busto de Wagner en bronce, regalo de la Asociación Wagneriana, colocado sobre el piano, simboliza la música, representada por aquel genio en el hogar del genio catalán. […] “Sé que tengo que trabajar -dice Morera-, pues la música no se escribe ella sola, y sé que si dejo el pentagrama en blanco, en blanco lo encuentro cuando llego a casa, y por consiguiente aprovecho todos los momentos y todas las ocasiones para trabajar”. “ ¿Trabaja usted mucho en una misma obra?” “Sí, mi método consiste en trabajar mucho, pero no en repasar. Antes de escribir una nota quiero que satisfaga mi gusto y si no, no la escribo. Los defectos que encuentro en mis obras, prefiero corregirlos en obras sucesivas”. […] Para fin de fiesta, y a súplicas de Pujols, que se empeñó en ello, el maestro nos dejó oír algo del Serrallonga, que nos dejó arrobados. […]

Joan Crexells3
De Joan Crexells, Observer (Barcelona, 1896-1926), a La Publicitat (19-V-1925). Els moviments financers i comercials de l’Anglaterra de fa noranta anys atreien l’atenció d’un pioner del periodisme econòmic a Catalunya. La tendència vacil·lant a no lligar el seu destí a les vicissituds d’altres economies ha sigut una constant del sistema britànic des del segle XIX.

El proteccionisme a Anglaterra

Com és sabut, el país clàssic del lliurecanvi comença essent un país fortament proteccionista. En la lluita contra Espanya, contra la lliga hanseàtica, contra l’Holanda, a través de la qual aconseguí Anglaterra la seva supremacia, no s’estalviarien mitjans de proteccionisme, que arribaren al monopoli per als productors o comerciants nacionals. Mercès en part a aquestes mesures, Anglaterra aconseguí un avantatge tan gran damunt dels seus competidors, que es pogué declarar lliurecanvista sense cap temença. Si ara hi ha inicis d’un retorn al proteccionisme és que aquest gran avantatge ha desaparegut. Des de mitjans de segle passat l’Anglaterra fou el pas clàssic del lliurecanvi. Això no vol dir que no hi haguessin duanes. Les duanes angleses proporcionaren a l’Estat, l’any passat, uns cent milions de lliures sobre un pressupost d’ingressos de vuit-cents milions. Les duanes angleses no són, doncs, insignificants. Però la veritat és que fins a la guerra tots els aranzels eren de natura purament fiscal, destinats a produir ingressos per a l’Estat més que protegir cap indústria. Però vingué la guerra i un liberal il·lustre, lliurecanvista de sempre, imposà les primeres taxes de caràcter proteccionista: els famosos drets de Mac Kenna. Per poder dignament presentar un projecte de protecció un ministre lliurecanvista sota la presidència d’un “primer” liurecanvista (Mr. Asquith), hom al·legà que es tractava d’estalviar el tonatge als vaixells, fent produir a Anglaterra coses que fins aleshores s’importaven. […] Durant el govern dels laboristes se suprimiren els drets Mac Kenna. Però Mr. Baldwin ja anuncià certes facilitats per reclamar una barrera a favor de les indústries afectades per la competència deslleial, segons els principis del Safeguarding of Industries Act. Mr. Churchill, però, ha anat més lluny, i ha començat a reintroduir els drets Mac Kenna. Aquesta resolució no sembla ben justificada. És cert que la indústria de l’automòbil (la veritablement important entre totes les afectades pels drets Mac Kenna) es troba en situació difícil, però no sembla ésser culpa de la manca de protecció. […] La diferència entre el proteccionisme dels primers temps de lluita pel predomini anglès en el món, i el d’ara, està que, en aquell temps, Anglaterra es bastava ella mateixa i avui nou habitants de cada deu viuen del comerç exterior. […]

 

Terrassa

De Carles Soldevila ‘MYSELF’ (Barcelona, 1892-1967)  a  ‘La Publicitat’ (VI-1925). Dibuix de Xavier Nogués (Barcelona, 1873-1940) que representa una terrassa de cafè a l’època de l’article.

Terrassa de cafè

La tarda cau. Vet aquí la terrassa d’un cafè. Seure a prop d’una tauleta, prendre qualsevol refrigeri, contemplar la riuada de gent i de vehicles, ha d’ésser un esport exquisit en aquest capvespre de primavera. […] Guaitem el carrer lliurement. Tal vegada, a la fi, podrem començar la recreació desitjada. Cabalment la nostra tauleta s’escau davant per davant d’una parada de tramvia. És, doncs, un apetitós observatori. Observem. Impossible! Tota perspectiva és obstruïda per un marxant de quincalla, amb el seu establiment damunt l’estómac. Ens invita a adquirir botonadures de camisa, pipes, lligacames, cordons de sabates, pintes i una mala fi de mercaderies que no necessitem pas en aquells moments. […] Hem de fer un gest violent o hem de dir una paraula rotunda per a rebutjar les escomeses del comerç ambulant. Tornem a la solitud. Grat sia Déu! La il·lusió de beure amb assossec, mentre els ulls i el pensament divaguen, és tan escarmentada, que gairebé no gosa reviscolar-se. Fa bé. Vet aquí una florista. És una dona madura, grassa, de veu ensucrada, excessivament ensucrada. Ens col·loca un ramell de violetes sota el nas. El refusem amb suavitat. El braç és proveït d’un ressort infal·lible. El ramell torna… El repel·lim amb enuig. La florista se’n va. […] Algú ens estreny el peu per dessota la taula. Què és això? Això és un minyó enllustrabotes que pretén enllustrar-nos les sabates per sorpresa. Protestem. L’enllustrabotes adopta un to planyívol i un posat de víctima. Ens servirà a qualsevol preu; s’acontentarà que li donem deu cèntims i li permetem que ens espolsi les extremitats. Ens rendim, per acabar d’una vegada. -Traieu-nos la pols en nom de Déu. Un pobre ceguet s’ha assegut, a l’endret de la nostra taula, al caire del carrer. Fa gemegar un acordeó. Trobem que aquesta música ensopidora no és la que ens cal, ara com ara. Un plat de llauna evoluciona damunt la nostra copa, davall dels nostres ulls, produint un dringueig monetari. Hi deixem caure una moneda de cinc cèntims, bevent d’un sol glop el beuratge que volíem assaborir amb calma sibarítica, paguem i fugim a corre-cuita.

Corpus
De Carles Soldevila ‘MYSELF’ (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (VI-1925), i quadre Processó (c. 1900, catàleg Artur Ramon, 1994) d’Arcadi Mas i Fondevila (Barcelona, 1852 – Sitges, 1934)

Per gaudir l’espectacle de les processons

Hom ha dit que una processó és una cosa definitivament bella. La processó de Corpus Christi, a Barcelona, és una de les més belles del món -tot i la seva actual decadència-. Tanmateix cal saber-la contemplar. Jo tinc la meva recepta. La publico gratuïtament. Per començar, us diré que la processó ha d’ésser vista cap al tard, a la darrera hora. Les ombres incipients, en la diada del Corpus, asseguraria que són d’una tonalitat violeta. Damunt aquesta tonalitat, la flameta dels ciris tremola amb un prestigi dolcíssim. L’or de tot el material eclesiàstic també lluenteja més i millor que en la llum diürna. En fer-se nit, hi ha un altre avantatge. Els membres de la processó, així clergues com seglars, experimenten un cansament que afebleix la fatuïtat que tenien de bell antuvi. Els més tibats desinflen una mica la forçada turgència de llurs músculs i llurs mirades perden sobergueria. […] Un altre punt a tenir en compte. Mai no vulgueu presenciar el pas de la processó del carrer estant o des d’un balcó baix. Trobar-se al mateix nivell de la mística teoria o pocs metres més enlaire és sacrificar tota la significació de l’espectacle. L’esperit s’esgarraria perseguint un mal fi d’anècdotes i de futilitats. La processó s’esvaeix i surt, vencedor, l’individu. Hom veu fracs i pitreres emmidonades, capes pluvials i sobrepellissos; posats i ganyotes; nassos i calbes. L’artista o el creient cal que contempli el sagrat seguici des d’una miranda suprema que els en doni una visió extensa, llunyana i impersonal. Aleshores la processó els serà revelada. Els individus amb llurs particularitats, pomposes o ridícules, desapareixeran. I només serà albiradora una corrua de llums tremoladissos, caminant, entre càntics, enmig de les tenebres que neixen… Aleshores hom sentirà aquella divina sensació de fluència que fa pensar en l’escolament de la pròpia vida. I, sense voler-ho, sentirà que els ulls se li omplen de llàgrimes

Rambla

De Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Publicitat (11-VII-1926), i dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) sobre la Rambla d’aquell temps (col·lecció particular).

Elogi de la Rambla

[…] Al món hi ha carrers, avingudes i calçades que fan caure d’esquena, però, pel meu gust, m’atreviria a dir que no hi ha res com la Rambla de Barcelona. Aquesta afirmació meva, con la de tots els barcelonins que la compateixen, no cal dir que està influïda per poderosos motius sentimentals; però, deixant de banda aquests motius, es pot arribar a una apreciació imparcial i objectiva de les grans belleses i del color únic que té la nostra Rambla. I aquestes belleses no vénen de la gran pompa del carrer, ni de l’esplendor dels edificis -llevat de la Virreina, la majoria de cases de la Rambla fan plorar-; no ve, tampoc, de la majestat de la gent que s’hi passeja, ni de l’opulència de les terrasses, perquè a la Rambla no hi ha res d’això. Les terrasses són limitades, hi ha unes estretors i unes irregularitats absurdes, hi ha botigues i façanes senzillament infames; l’esperit democràtic de la Rambla té estones intensament acanallades i esbotzades, però tot això no priva que la Rambla tingui una gràcia complexa indefinible, matisada de tots els colors, i que mantingui una elegància tan personal i tan original, que us serà difícil de trobar en cap altre carrer del món. […] Però la gràcia més forta de la nostra Rambla, la que la fa superior a totes les avingudes, és que és incansable, que no dorm mai, que sempre està desperta i sempre viu i es belluga. Tothom que ha tret el nas per les grans ciutats d’Europa s’ha adonat que, fora d’aquells barris destinats a la franca barrila, els carrers importants tenen les seves hores de repòs, com les persones, que contrasten amb les hores de gran animació. A la Rambla es pot observar una successió de vida heterogènia que no passa mai; els que se’n van al llit d’hora no se’n poden fer càrrec, però aquells que, quan es tracta d’anar a dormir no els ve mai d’un parell d’hores ho hauran pogut observar sense fer cap esforç. I en les hores i en la vida de la Rambla, s’hi aprecia des de la normalitat més sana i més segura a les més desllorigades i excèntriques presentacions. […]

Gaudí

De l’article de Lluís Millet (El Masnou, 1867 – Barcelona, 1941), a Revista Musical Catalana (VII-1926), a propòsit de la mort d’Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926), avui fa noranta anys. Dibuix: Antoni Gaudí i Ricard Opisso, caricaturitzats pel mateix Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) amb un sentit català de la ironia propi dels dos genis

Antoni Gaudí.

Un gran artista ha desaparegut d’entre nosaltres, un arquitecte genial, un home en el més fort i cabal sentit de la paraula, un home verament extraordinari, un esperit vident, penetrant, armat d’una fe incorruptible. […] Catalunya no s’ha vist mai òrfena de grans homes que l’han honrada d’un valor transcendental, que l’han feta albiradora als països més llunyans i de civilització més proclamada. En els mateixos temps moderns no ens han mancat les altes figures que ens han guiat i consolat en les malvestats que sovint ens atueixen. Entre aquestes personalitats, en Gaudí n’era una de ben singular, potser la d’una potència més formidable, la d’una penetració més aguda. Les seves formes arquitectòniques acusen aquesta força que de moment esparvera però de seguida s’imposa i enxiqueix tota forma veïna. Semblen aquestes formes una força de natura estilitzada per la mà poderosa d’un geni ordenador de la potència cega. El temple de la Sagrada Família, encara que tot just començat, malgrat els molts anys que s’hi treballa, és l’expressió més fèrvida i opulent i completa del geni i idealitat del nostre artista i aquesta obra serà la seva glòria flamejant en els temps futurs. […] Quan per primera vegada a l’Orfeó Català donàrem la Passió segons sant Mateu, de Bach, vaig portar el Dr. Schweitzer a la Sagrada Família, qui restà admirat de l’obra, interessant-se vivament pel seu autor, home tan petit d’estatura i de tan prodigiosa genialitat. Schweitzer, aquesta personalitat també tan extraordinària, gran apòstol del sublim Cantor de Leipzig, volgué saber l’opinió d’en Gaudí sobre la Passió segons sant Mateu. “L’haveu sentida? -li preguntà-. Què us ha semblat?” En Gaudí restà un moment sorprès i després contestà: “No em pensava que m’agradés tant… però -afegí amb una rialleta irònica-, em sembla que aquests -assenyalant-me a mi- ho han arreglat bon xic”. […] La Passió de Bach l’havia colpit amb la seva profunda unció i dominadora potència, però allò era art germànic, el veia lluny de la llum mediterrània, i buscà la defensa del seu credo amb la interpretació donada per l’element de casa, nascut a la llum del mar lluminós que ens volta. No cal dir com ens féu riure la paradoxal resposta. […]

Ricard Opisso 2

Dibuix de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) a L’Esquella de la Torratxa (10-IX-1926). Avui fa 50 anys de la mort d’aquest il·lustrador minuciós i ninotaire murri i observador, expert en caricatures de multituds en els anys d’or de la premsa humorística catalana. En aquesta composició va representar en clau còmica les baralles entre comensals que es van entaular en el banquet dedicat a ell en reconeixement a una feina artística abnegada.

El banquet d’homenatge a l’Opisso, vist per ell mateix

Montanyà

De l’article de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 – Ginebra, 1985) a La Publicitat (14-II-1929). Arrels europeistes en intel·lectuals catalans d’avantguarda, en els anys d’entreguerres.

Estats Units d’Europa: tasca a realitzar

[…] Les promocions joves europees han acollit amb simpatia i amb entusiasme visibles la idea de la constitució d’un organisme paneuropeu. Aquesta idea no és nova. La unitat fonamental europea ha estat sempre latent. Però, en potència, ja a la Revolució Francesa, ha anat prenent cos lentament, fins a arribar a una cristal·lització que podria semblar paradòxica, amb la Guerra Gran. (Aquesta fita tràgica no pot ésser, mal que hom digui, eludida) […] La impressió que aquella fou una guerra civil encara dura. I els pobles no volen reincidir. Estan guanyats per endavant a la idea d’una pàtria europea. Tot allò que ofereix garanties de pau duradora es farà creditor a llur confiança. […] La idea de pàtria està sofrint, amb tota evidència, un desplaçament important. Les joves generacions no són menys patriotes que les de llurs pares ni que les de llurs germanes grans. Tenen, simplement, un concepte més ample, més elevat -i, per tant, més noble- d’aquest sentiment. El fervor no s’ha apagat. Però a un xovinisme migrat i miop, a un ampul·lós “egoisme sagrat”, han substituït un ideal d’expansió universal i de propi millorament. […] El moment és oportú. De tot Europa aflueixen veus de conformitat i d’encoratjament. Estem segurs que un plebiscit donaria, a casa nostra, un resultat favorable, i que es trobarien signatures a milers per a un manifest pro-europeu. […] No hem de creure que una unió dels Estats europeus hagi d’oposar-se a l’existència de diferents nacionalitats. […] Les nacions conservarien tota llur noblesa, llur força i llur necessitat. La nació consisteix en una íntima comunitat de cultura, en un sistema propi de reaccions morals i en uns estrets lligams d’interessos. […] El patriotisme, entès com a vincle emotiu ens lliga a la terra pròpia i a la seva història, com a comunitat espiritual entre els seus habitants que pensen i senten d’una manera anàloga, que posseeixen caràcters similars i estan moguts per idèntics afanys, no té res a veure amb la idolatria de l’Estat com a organització jurídica. […]

Rossinyol

De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (16-VI-1931). Avui fa 85 anys de la mort de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931), un personatge que pel seu tarannà i la seva obra va contribuir a acostar sectors populars de la societat catalana a l’art i al teatre. A La Publicitat catalanitzaven el cognom. Quadre de Rusiñol: glorieta d’Aranjuez

A la mort de Rossinyol

Ha mort En Rossinyol a Aranjuez! No sé si cadascú té un lloc per morir més avinent que no els altres. És possible que moltes vides, per llur pròpia grisor i insignificança, no pressuposin cap lligam amb un lloc determinat d’acabament. Però em sembla evident que una vida, plena i característica, com la del nostre Santiago Rossinyol, havia d’acabar en algun dels jardins que li havia plagut de pintar amb un punt de mania o d’exclusivisme. I em sembla, encara, que entre aquests jardins, els de la vella residència reial, oasi de verdor enmig d’una planura resseca, pàtria de les bones maduixes i dels excel·lents espàrrecs, són els que tenien més títols per rebre aquest honor fúnebre… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez. Sé que la vila li havia preparat un homenatge en el qual, naturalment, no hauria mancat el banquet amb discursos, ni la làpida donant el nom de l’artista-escriptor a una plaça pública. Temo que hagi mort sense que aquest homenatge hagi pogut fer-se efectiu. Llàstima! No és que el bon Tiago li haguessin mancat homenatges en la seva vida, on la peresa es combinava tan originalment amb la feina; és que era un home tan adequat per rebre’ls, tan graciosament natural en les presidències dels banquets, tan simpàticament humorístic en els parlaments de gràcies, que reca de no veure’l mai més en aquells posats… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez! Ell no era gaire partidari dels símbols, em sembla. Però aquest lligam inesperat que la seva mort estableix entre Catalunya i un lloc tan íntim de Castella com és Aranjuez, evoca inevitablement les curioses paradoxes del Vuit-cents i agafa tot seguit un aire simbòlic. Evoca l’actitud d’una generació que era catalanista i descobria el Greco i n’organitzava el culte, que era catalanista i immortalitzava els jardins d’Espanya. No vull dir pas que la nostra generació no hagi reemplaçat aquestes aparents paradoxes per d’altres no menys aparents. Faig constar només que la mort del nostre pintor a Aranjuez té alguna cosa de simbòlic. Pobre Tiago! És l’última figura d’aquella trinitat que el poble, amb un instint més aviat cabalístic que no de valoració estricta, havia col·locat com a senyal d’una època: Guimerà, Rossinyol, Iglésies. […] Ha mort en el veïnatge d’uns jardins, i ja hem dit que el lloc li esqueia. […]
Emili Vigo
Article-crida d’Emili Vigo (La Bisbal, 1917- Puig d’Olena, 1954) a El Bisbalenc (31-VII-1931); i dibuix al·legòric de Jaume Juez, Xirinius, a L’Esquella de la Torratxa (3-VIII-1931) sobre la victòria del sí en el plebiscit. Avui fa 85 anys d’aquell referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, també anomenat Estatut de Núria en al·lusió al lloc on, el 20 de juny del 1931, el van enllestir els redactors de l’avantprojecte. Havia estat impulsat pel president de la Generalitat, Francesc Macià. El plebiscit es va celebrar el 2 d’agost del 1931. Hi va participar un 75% del cens electoral. El 99% dels votants es van pronunciar a favor del text sotmès a consulta. Va rebre el suport també de 400.000 signatures de catalanes (les dones encara no tenien reconegut el dret a votar). El Parlament espanyol va ratificar aquell Estatut el 9 de setembre del mateix any. També hi van votar a favor gairebé tots els ajuntaments catalans: 1.063. La vigència de l’Estatut va ser intermitent, fins a ser suprimit al final de la guerra: el govern de l’Estat el va suspendre després dels fets del 6 d’octubre del 1934; va entrar en vigor altre cop amb el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, i finalment el general Franco el va derogar el 5 d’abril del 1938 en iniciar l’ocupació de Catalunya

L’Estatut de Catalunya

Diumenge vinent, dia 2 d’agost, és una fita transcendental pel poble de Catalunya, i potser serà una data gloriosíssima per la nostra història, perquè el poble amb la seva suprema voluntat votarà ço que és de tots els catalans: l’Estatut de Catalunya. Què és i què significa l’Estatut, no cal pas preguntar-ho, car ja sabem que és l’únic mitjà d’aconseguir les nostres preuades llibertats, tan anhelades, ja que d’un cop romprem la cadena d’esclavatge i d’ignomínia que des dos segles sofria Catalunya. L’Estatut no és una obra de partit, sinó que està a l’abast de totes les tendències, des de les més extremistes a les més dretanes. Per això, perquè en ell s’hi enclouen els desitjos de tots els catalans, el dia 2 d’agost, el poble de Catalunya, com fins ara han fet la majoria dels nostres ajuntaments, deuen votar-lo per unanimitat. El que s’abstingui de votar-lo, dient que el seu vot no resta importància al grandiós acte d’afirmació catalanista que es va a celebrar, devem considerar-lo no com un inconscient dels seus actes, sinó com un dels enemics més aferrissats de les llibertats del nostre poble. Qui no voti l’Estatut vindrà a demostrar-nos que està en tot i per tot amb la política d’esclavatge, de Dictadura, de despotisme, en fi, de tot el que representi un estat de submissió forçosa dels catalans, que ni els fills de Catalunya, ni els de més enllà de la ribera de l’Ebre deuen acceptar. Per lo tant, català, cal que votis l’Estatut, aquest Estatut magnífic, que ens traurà de l’esclavatge a què aquell Felip V, de mala memòria, volgué sotmetre’ns. Per les llibertats de Catalunya, per la consolidació de la República, pel que més estimes, català, vota l’Estatut de Catalunya en la diada històrica, i que a no dubtar-ho serà gloriosa, del dia 2 d’agost.

L’Estatut

VALENTÍ CASTANYS 1932

Dibuix de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) a El Be Negre (9-II-1932), reproduït en el llibre La caricatura política a la Catalunya republicana (1931-1936), d’Albert Balcells, que acaba d’editar l’Institut d’Estudis Catalans

L’Estatut davant de les Corts

Als anys 30 ja es mutilaven les lleis fonamentals catalanes, com l’Estatut que havia estat aprovat en plebiscit a la nostra nació el 2 d’agost del 1931. Es calcula que hi va participar un 80 per cent del cens; i que el 99 per cent dels vots eren a favor del text elaborat per la ponència reunida a Núria del 16 al 19 de juny del 1931. Aviat farà vuitanta-cinc anys. La República també reaccionava contra el dret dels catalans a l’autogovern. La metàfora de les retallades -o de les mutilacions- la va representar Castanys amb la caricatura de diputats espanyols disposats a fer servir un cop més tisores i serres polítiques. La gent es resignava. Explica el professor Balcells que la llarga discussió de l’Estatut català a les Corts de Madrid va comportar la negativa al traspàs de serveis com l’educació i va reduir l’abast dels tributs i les transferències que havia de rebre la Generalitat.

“En l’estat de debilitat en què em trobo, encara hauré de resistir una altra operació. Sort que la meva família és optimista”. Valentí Castany

D’Armand Obiols
D’Armand Obiols (Sabadell, 1904 -Viena, 1971) a Diari de Sabadell (18-V-1932). Dotze dies abans havia començat a les Corts espanyoles el debat sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat aquí en referèndum feia nou mesos. El 9 de setembre del 1932 era aprovat pel Parlament de Madrid després de superar regatejos de tota mena i el cop d’estat frustrat del general Sanjurjo.

Veritats i somnis

Moltes de les resistències que la qüestió catalana suscita, sobretot en el camp doctrinal, entre els novells cantors dels destins d’Espanya radiquen en l’amargor. El simple fet de cedir implica la reconeixença impal·liada del fracàs històric de Castella. Ah, si els fos possible satisfer les exigències catalanes sense donar embolcallat amb el tènue mantell de les coses cedides, càlid i palpitant, llur somni! Ara els millors ho intenten; malden a la recerca de teories que expliquin el renaixement de la consciència nacional catalana i que deixin intacte el prestigi de la universal Castella. Ortega Gasset n’ha trobat una -la teoria dels pobles insolubles- i està decidit a pagar-la cedint a Catalunya una bella part d’allò que reclama. En trobaran d’altres. Les percacen amb una fe emocionada, adormits que es desperten d’un bell somni i que veuen que la realitat emergida lentament de l’ombra i de l’oblit, com en un flux ineluctable i trist, nega llur somni. Al seu costat gesticulen, espectrals i mig submergits en llur son, supervivents que volen protegir encara, com abans, cada bocí del somni amb una sinistra cortina de sang. Era l’espectacle d’un poble mogut per una inèrcia orba […]. Ara, quan en el seu horitzó renaixia un somni, es troba plantejat el problema que el fa impossible. Catalunya, més que Portugal i més que l’Amèrica llatina, és la prova del fracàs de Castella. Castella no ha pogut construir una gran nació; no ha tingut prou vitalitat per a assimilar una ànima ni prou esperit creador per generar un ideal comú a les dues ànimes que recorrien, discordes, el cos d’Ibèria. Totes les cessions a Catalunya impliquen, ara, el reconeixement d’aquestes veritats. Per això es resisteixen. I per això, també, nosaltres, per a mitigar llur desencís, els diem, sovint, que Castella no podia reeixir; que cap país no hauria reeixit. Quan sobre Catalunya començà a actuar l’esperit hegemònic del centre, Catalunya no era ja un germen de nació. Era una nació completa i complexa, amb una cultura, amb una història i amb un sentit de la vida defensats, encarada com era al dilema d’ésser o no ésser, per un obscur sentit de conservació, d’antuvi, i, després, per una plena consciència del seu esperit i dels seus destins. Era vençuda, però no desarmada.

Estatut

De les declaracions de Lluís Companys a Josefina Carabias (Àvila, 1908 – Madrid, 1980) per a l’Estampa (9-IX-1932). Avui fa 85 anys que es reunia a Núria la ponència de l’Estatut que seria aprovat en referèndum el 2 d’agost del 1931. Els partits espanyols van passar el ribot sobre aquell text d’inspiració federal. Foto: diputats catalans que van defensar l’Estatut a Madrid el 1932.

Los hombres del Estatuto en la hora de su aprobación

Los diputados de la minoría catalana están muy contentos. No parecen los mismos de hace dos meses, cuando paseaban por los pasillos del Congreso nerviosos y preocupados. El Estatuto que han defendido con toda su alma quedará hoy definitivamente aprobado. -A veces creía que no iba a llegar nunca este momento -dice el jefe de la minoría, señor Companys-. Tanta y tan grande era mi inquietud y mi preocupación. -Sin embargo, ustedes tendrían una gran confianza en las Cortes. -Absoluta. Siempre he dicho que será muy difícil volver a conseguir un Parlamento tan inteligente, tan honrado y de una sensibilidad republicana tan exquisita. Por esto supo darse cuenta en seguida de que la campaña contra el Estatuto estaba dirigida en su mayor parte contra la República misma. Claro que no han faltado impugnadores del Estatuto de cuyo republicanismo y buena fe nadie puede dudar; pero hay que reconocer que han estado en franca minoría. La mayoría de nuestros enemigos procedían de la extrema derecha reaccionaria, como ha podido comprobarse. Nosotros, ahora hemos de poner un especial cuidado en hacer ver, principalmente a los que nos combatían de buena fe, que Cataluña está capacitada para regir sus destinos, y que el Estatuto, lejos de quebrantar la unidad nacional, servirá para unir más a Cataluña con el resto de España. -Al fin, se ha resuelto todo y ustedes estarán satisfechos. -Figúrese… Claro que el Estatuto aprobado no es el que Cataluña votó, ni siquiera el que la Constitución de la República permite. Pero nuestra región sabrá darse cuenta de que el texto aprobado es suficiente para demostrar su capacidad y que con él tenemos amplio margen para desenvolvernos y seguir luchando hasta conseguir todo aquello que dentro de la Constitución sea posible conseguir. Nada más… ni nada menos. […] -Entonces… eso ha terminado…-Al contrario. Ahora es cuando empieza. Nuestra alegría no nos ciega hasta el punto de impedirnos ver la gran responsabilidad que hemos contraído. De la manera de conducirnos ahora depende no sólo el porvenir de Cataluña, sino el de las otras regiones. […] Nuestro entusiasmo es grande y nuestra fe en el pueblo catalán no tiene límites. Yo quisiera que toda España participara de esta fe y se diera cuenta de que Cataluña es hoy precisamente, hoy más que nunca, el más firme baluarte de la República española. […]

muller i la filla de Macià

Del reportatge de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a La Rambla (23-I-1933), i foto del president Macià amb la família al menjador de casa seva. La renovació generacional i la incorporació de la dona a la premsa catalana dels anys de la Generalitat republicana van aportar nous gèneres i enfocaments innovadors, no rutinaris, al nostre periodisme.

La muller i la filla de Macià en la intimitat

[…]

Carrer del Bisbe: ara quiet i recollit. La residència particular del President de Catalunya, somnolent, obre, damunt el carrer estret, la policromia dels seus gòtics finestrals. I damunt del pati menut, al dintell de l’ampla portalada, un mosso d’esquadra, alterós i ben plantat, llueix, arrogant, la seva capa de gires vermelles i la gràcia d’unes espardenyes blanques. Duc a la mà un paquet, i passo temorega pel costat del mosso d’esquadra, que llança una mirada de desconfiança al paquet sospitós. S’apropa a mi el porter. Pregunto: -¿La senyoreta Maria, hi és? -Sí. I amable m’acompanya fins dalt. Obre el menut cancellet un criat amb cara de bona persona, li dono una tarja, i obrint una porta que jo no veia em fa passar a un saló. […] S’obre la porta i veig baixar per l’escala la senyoreta Maria Macià. El seu aspecte és molt agradable, té una figura bonica, i el millor elogi que es pot fer d’ella és la seva naturalitat. […] Li dic el que em mena a molestar-la, i, com que li cal sortir, li demano dia i hora per a quan a la senyora Macià i ella els vindrà bé d’explicar-me força coses. […] Riu una mica i afegeix: -Veniu demà al matí. Però no com a repòrter: únicament per a fer conversa. […] Demà és avui. No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa. El mosso d’esquadra em somriu. El porter, també. El criat, no. Entro en el saló d’ahir. […] Miro la bandera austerament recollida al pal, enyorada, potser, de no poder voleiar […] M’esbulla els pensaments patriòtics el criat, seriós i correcte, que, dret a la porta, m’assenyala que hi vagi. […] Faig córrer la portella i em fereix la vista un devessall de sol i claror. La silueta gràcil de Maria Macià, abillada amb una senzillesa plena de distinció, es destaca contrallum, i, amablement, em dóna la mà: mentre, en l’altra aguanta un cabdell de fil blau, i sota el braç un treball començat, del qual surten, punxents, dues agulles de fer mitja que el sol fa brillar. […] Prop d’un finestral, reunits en grup, conversen, animadament, la senyora Macià, tota una dama, un senyor del qual no recordo el nom i l’escultor Clarà, que porta als dits vestigis de la terra grisa d’una testa d’en Macià, que està esculpint, encara tendra, admirablement encertada d’expressió, que damunt d’un cavallet reposa. Maria Macià em presenta. La senyora Macià, falaguera, m’allarga la mà. -¿És preciosa, veritat, l’expressió que el senyor Clarà ha sabut donar al rostre del papà? Aquella dolçor, aquella beatitud tan característiques d’ell..- I el rostre de la filla del President s’aureola d’admiració pel pare. […]
Josefina Carabias

Del reportatge de Josefina Carabias (Àvila, 1908 – Madrid, 1980) a Estampa (24-VI-1933) amb dades sobre un panorama universitari depriment pel que fa a l’accés de les dones. És un dels aspectes de la realitat que més ha canviat en vuitanta anys. Segons un informe oficial del curs 2013-14, un 55% dels alumnes d’universitat a Espanya ja eren dones. Foto del 1933.

Lo que podrán ser las mujeres

Sería el año 1893 cuando una joven llamada María Goyri quiso estudiar la carrera de Filosofía y Letras en Madrid. Al ir a matricularse, el secretario le advirtió: -Cierto que no existe ninguna disposición que le impida a usted conseguir su deseo. Ahora bien, yo no me hago responsable de lo que pueda ocurrir, y, por tanto, sólo la matricularé en el caso de que traiga una autorización especial. […] Esta muchacha terminó brillantemente sus estudios, y poco después se casaba con uno de los hombres más ilustres que hoy tiene España. Con don Ramón Menéndez Pidal. Pero desde 1893 han cambiado mucho las cosas. Poco a poco han ido acudiendo las muchachas a la Universidad. Primero, a las Facultades de Farmacia y Filosofía y Letras; después, entraron tímidamente en las de Ciencias y Medicina. Por último, han invadido la de Derecho. Hace tres o cuatro años no estudiaban esta carrera más de tres o cuatro muchacha. Hoy acuden a la Facultad de Derecho más muchachas que a la de Medicina. Durante el curso de 1900 a 1901 estudiaban en la Universidad de Madrid solamente dos mujeres. […] Pero pasa el tiempo y el afán de la mujer española por el estudio crece, aunque muy despacio. Un curso son cuatro, otro son seis, otro una…, hasta el año 1918, en que por primera vez se reúnen cien muchachas estudiantes. La gente comentaba: -La Guerra ha sacado de quicio a las mujeres. Lo mismo está pasando en todas partes… Pero pronto se convencerán de que su sitio está en la cocina. -A partir de 1918, la cifra de estudiantes femeninos se duplica cada año. Así en el curso 1921-22, ya hay en la Universidad 220 chicas, repartidas por todas las Facultades, sin excepción. En el curso 1925-26 son ya 542 las estudiantes. En el curso 1927-28 casi llegan a mil. Y a partir del año 27, la cifra se mantiene casi constantemente hasta ahora. Ha sido, pues, en un espacio de nueve años, cuando las mujeres han invadido la Universidad, al mismo tiempo que invadían las tiendas, las oficinas, los despachos… ¿Fue esto consecuencia de la Guerra? ¿Fue consecuencia de la Revolución rusa? ¿Se trata de un fenómeno pasajero? ¿Es, por el contrario, algo definitivo? Yo no lo sé. Por el mundo hay unos señores con barba que se llaman sociólogos y que parece que son los encargados de decir la última palabra sobre estas cuestiones. Claro que entre tanto cada uno es libe de pensar lo que le acomode. […]

Mercè Rodoreda

De (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a Clarisme (25-XI-1933). Demà farà cent dotze anys que naixia Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Foto d’elles (anys 30)

‘Joana Mas’, per Anna Murià

Hem seguit amb força d’interès el renou aixecat al voltant de les declaracions antinovel·lístiques de Josep Pla i de Manuel Brunet. Les seves guitzes contra la novel·la cal agrair-les. Convindria que, ben sovint, senyors Brunet i senyors Pla espetessin uns quants mots amb bona intenció mal intencionats, i que uns quants senyors Rafael Tasis i Marca, amb bona intenció ben intencionada, lliuressin als directors i, aquests, a les linotips, articles conscients com a bona arma defensiva d’aquesta nostra novel·la catalana. […] Ens calen novel·les. […] No és ara l’hora d’un Proust. -Que potser no tindrem, però que, si sortís, no dubtem que el gran públic no el llegiria.- I, en el moment actual, el que ens cal és que es llegeixi, i en català. […] Hem d’agrair, doncs, que hi hagi valents que escriguin novel·les i, entre aquests, hi comptem Anna Murià. Hi ha pocs valors femenins. Cal esmentar sempre, amb respecte i admiració, noms d’una Víctor Català, una Carme Karr, posem per cas; però, per què no escriuen! Poques novel·les amb signatura femenina hi ha actualment. I poques novel·les podem esmentar com a tals. Cal parlar, és ben cert, de Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Monturiol, i ajuntar, a aquesta, el nom de Maria Teresa Vernet, de la qual aviat podrem llegir Final i preludi editada per la Proa. ¿Després d’aquests noms, què? Per ara un altre: Anna Murià. Joana Mas no és res transcendental. Però, aquí, a Catalunya, en aquests moments, Joana Mas és la novel·la d’una novel·lista que ens mancava; i, per la dignitat amb què és escrita, i perquè és novel·la de les que es fan llegir, ens cal lloar-la; no perquè creguem afavorir ningú, sinó perquè s’ho mereix. Si, com sospitem, és un primer llibre, ens cal estar esperançats amb aquesta xicota que tan bé comença, que tant d’encert demostra i que, a través d’un estil orfe de guarniments literaris, net i clar, fa tantes d’observacions i mou, amb tanta de traça, els seus personatges.

 

0 comments

Deja un comentario