Abans d’ara II

foix2
De l’article de J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (17-II-1928). La recent reordenació administrativa de la Catalunya del Nord, reprovada en aquell territori pel nou partit polític, Sí al País Català, ha posat en evidència que uns noranta anys després encara cal reivindicar l’abast d’una catalanitat fonamentada en la llengua i la cultura.

Llengua i consciència nacional

Tots els catalans coneixem l’àrea lingüística del nostre parlar. Però no tots fem coincidir aquesta àrea amb la del nostre patrimoni material. Tot i la freqüència amb què s’esdevé, ens sorprèn dolorosament el fet del compatriota que, en trobar-se a Port-vendres, per exemple, no s’hi sap trobar a casa seva com quan resta al Port de la Selva; que en passar per Vilafranca de Conflent hi pren un aire d’estranger que no li descobriríeu en passar per Vilafranca del Penedès, etc., etc. Hi ha un no sé què de derrotat, de jueu errant i sense pàtria que es passeja per la seva hisenda pairal amb els ulls esgarriats per la temença d’ésser-ne expulsat per un guardabosc imaginari. Fa pocs dies un amic ens escrivia d’Argelers estant i començava la seva lletra: “Lluny de Catalunya…” I el nostre amic és intel·ligent! […] Aquestes reflexions ens les suggereix el fet de llegir, en un recull folklòric, que la replega ha estat feta en terres de Catalunya, Rosselló, Balears, València, Andorra, l’Alguer i terres aragoneses de parla catalana. No és la primera vegada que llegim aquesta divisió territorial que considerem arbitrària. Sovint ens trobem d’haver-nos de referir a aquesta comunitat lingüística i mai no havem considerat just d’excloure’n el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent i el Vallespir de Catalunya. Uns territoris reconeguts pel mateix Estat francès com a catalans, que hom anomena, globalment, Catalunya, habitats per gent que es diu catalana i que parla català, no és lícit de no considerar-los compresos sota la denominació de Catalunya amb el mateix dret que hi comprenem l’Empordà, el Vallès o la Segarra. Els nostres amics de Tolosa, més lògics en llurs seccions bibliogràfiques, en llurs gràfics lingüístics, entenen per Catalunya no solament el Rosselló i comarques pirinenques adjacents i les Balears, ans també València. […] Menys radicals que els nostres col·legues tolosencs, creiem que, ara per ara, la divisió que de la nostra activitat literària i folklòrica pot fer-se és: Catalunya, València i l’Alguer. I en dir Catalunya hi comprenem el Rosselló, les terres catalanes annexades a Aragó, la Catalunya insular i Andorra, en anomenar a les quals ho fem amb el peu d’igualtat amb què esmentem la Selva, el Pla de Bages o les Guilleries.

samitier
De l’interviu de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 – Barcelona, 1936) a Mirador (21-II-1929). Molts anys abans de Josep Guardiola, al Barça ja hi havia futbolistes d’elit, com Pep Samitier (Barcelona, 1902-1972), amb inquietuds intel·lectuals. Caricatura del jugador i entrenador Samitier amb què Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) va il·lustrar aquest text.

Una conversa important amb el senyor Samitier

Hotel Florida del Tibidabo. Els jugadors del F.C. Barcelona eren allí, dipositats en conserva, abans dels grans partits amb l’Espanyol. Espectacle curiós, als ulls d’un inexpert, el d’un equip de futbol dedicat al dolce far niente. Per ci i lla els jugadors joves es dediquen a escampar la boira de l’avorriment amb entreteniments de família ben avinguda. Hom juga al dòmino, al ping-pong, a la manilla, sota l’ull endormiscat i vagament vigilant de l’entrenador. […] Els ‘asos’, però, no comparteixen aquests esplais ingenus. Els veureu ajaçats en els sillonassos, dedicats al cultiu integral d’una mandra transcendent […] En un dels salonets de l’hotel que donen a la banda de Barcelona, hi trobem en Josep Samitier. Està repapat en una butaca, al costat d’un gran finestral. La seva silueta es retalla sobre el fons magnífic de la ciutat. […] -Samitier -li diem- et venim a fer una interviu… És una interviu una mica especial. Voldríem que ens parlessis d’art i de literatura. El nostre amic ens mira una mica sorprès. -D’art i de literatura? I què vols que et digui, jo? -Veuràs. El tema té més interès del que et penses. -La meva posició en aquest cas és d’una absoluta simpatia, està clar. Ara, que l’art i la literatura m’interessen, si fa no fa, com a la majoria de la gent que passa pel carrer i seu a les terrasses dels cafès. […] -Els futbolistes, no obstant, hem de ser amics de la lectura, vulguis no vulguis. Els llargs viatges que ens veiem obligats a fer constitueixen un element preciós per al desenrotllament de les possibilitats literàries del futbolista. El que ni en el monòton “traqueteig” del tren es decideix per la lectura, pots ben dir que és un home ben perdut per a la causa de l’esperit. -Així gairebé podríem dir que la formació cultural del futbolista depèn en bona part de la capacitat ferroviària de l’equip on juga. No és això? -No pas d’una manera absoluta, està clar, però s’hi acosta. En certa manera, podria contar els seus esplais literaris per quilòmetres. Jo portaria ben bé aquells cinquanta mil quilòmetres de novel·la de costums… -És ben curiós tot això, amic Samitier. Per tant, podem suposar que amb un parell més d’excursions que fessin a Amèrica, tots els del Barcelona acabarien subscriptors de la Fundació Bernat Metge… […]


Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a ‘La Publicitat’ (8-II-1929). La cultura del Noucentisme, divulgada per periodistes hereus com ell de la Il·lustració francesa, ja combatia les pseudociències. Soldevila ho feia amb ironia flegmàtica, com en aquest cas. A la primera línia esmenta els “saludadors”, curanderos populars en aquell temps. Deien que guarien amb l’alè o la saliva. Soldevila cita una endevinaire francesa, Marie Anne Adelaide Lenormand (1772-1843), la gran clàssica de la cartomància universal. Foto: Émile Coué (1857-1926), psicòleg i farmacòleg francès glossat en aquesta peça. Va renovar la teoria de l’autosuggestió hipnòtica del pioner Abbé Faria (1756-1819), va practicar la psicoteràpia basada en la hipnosi i va descriure l’efecte placebo a partir de la seva experiència com a farmacèutic a Troyes entre el 1882 i el 1910.

Autosuggestionem-nos!

D’ençà que el món és món, hi ha hagut màgics, faquirs, dervixes, saludadors, etc., que han aprofitat amb traça les forces de l’autosuggestió. Han aconseguit que la bona gent que els escoltava poblés la seva imaginació d’idees tendencioses, i aquestes idees, mitjançant un mecanisme psicològic, han arribat a esmenar conductes i a capgirar estats de coses. ¿Qui coneix la força d’un desig? ¿Qui pot mesurar l’eficàcia d’un pensament? -demana Lenormand en algun racó de les seves obres. Ningú -podríem respondre-. Ningú arriba a precisar la força d’un desig, ni a mesurar l’eficiència d’un pensament perquè no hi ha cap aparell que pugui registrar la intensitat d’aquests corrents impalpables i invisibles. Però el pressentiment de llur força es troba difús, en innombrables pràctiques socials i religioses, i l’afany de fer-la servir ocupa no pocs capítols de la història. -No hi pensis més…-recomanem al qui està sota l’acció d’un dolor. -Desitja-ho amb força, demana-ho amb vehemència… i ho aconseguiràs -recomanem al qui enyora alguna cosa. -Ja no pateixo gens… Ja no pateixo gens…-feia rondinar el doctor Coué, apòstol de l’autosuggestió als seus clients-. En tots els aspectes milloro… Cada vegada em trobo millor… Els adeptes de la secta americana dita Christian Science tinc entès que no han fet sinó revestir de fórmules religioses aquest sistema terapèutic. Aquí, en el nostre país, tampoc manquen casos de correu intensiu de l’autosuggestió. N’hi ha en tots els camps fins en el camp literari!

De l’article de Feliu Elies, Joan Sacs (Barcelona, 1878-1948) a Mirador (11/18-VII-1929). A Barcelona hi ha ara dues exposicions dedicades al polifacètic Oleguer Junyent (Barcelona, 1877-1956): la del Museu Frederic Marès, sobre el seu vessant col·leccionista, i la de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, amb obra fotogràfica. Retrat: Oleguer Junyent per Ramon Casas.

Oleguer Junyent o la felicitat

Aquest home rodanxonet i baixet que avui dia és l’àrbitre de l’escenografia i de la decoració a l’engròs, i el factòtum de l’Exposició de Montjuïc, pot ésser ofert com l’encarnació de la felicitat. -Esteu content, treballeu de gust, Junyent?, li preguntem. I l’home abaixa pudorosament els ulls, no pot reprimir un somrís beat i respon: -No diré que no. -Sou feliç?, insistim. Oleguer Junyent no pot per menys de dir, discretament, com tement d’abusar de la Providència: -No em puc queixar… […] Oleguer Junyent i Sans, solter, natural de Barcelona, de 52 anys d’edat, veí del carrer de Bonavista, núm. 22, nasqué l’any 1877 a can Carnestoltes del Born. L’avi Junyent […] fou corder i espardenyer […] i organitzador del Carnestoltes barceloní. […] Quan el nostre Oleguer revelà les seves inclinacions artístiques hi hagué gran desori a can Carnestoltes del Born: Oleguer i els seus pares hagueren de passar pel drama, tan freqüent en les famílies, de la vocació contrariada […] El petit Oleguer, que aleshores comptava 14 anys, proposà un arranjament al greu conflicte: es dedicaria a l’escenografia, que és un gènere pictòric que permet de començar l’aprenentatge amb sou. Tal dit, tal fet. Oleguer deixà l’escola […] i entrà d’aprenent al taller de l’escenògraf Urgellès. […] En fer 20 anys, el gentil Oleguer abandonà el taller Urgellès pel de Moragas i Alarma, els dos escenògrafs que heretaven quelcom de la fama del gran Soler i Rovirosa. […] Als 23 anys Junyent deixa aquell taller i se’n va a París, […] Entra a treballar al taller de l’aleshores primer escenògraf parisenc Carpézat, […] A París Junyent es freqüentà amb Picasso, que aleshores començava a guanyar-se la vida; amb Canals, Nonell, Junyer, Gosé, Pichot, Jaume Brossa, Isern, Manyac, […] Retorn a Barcelona i consagració del nostre escenògraf amb les decoracions que li encarrega el teatre del Liceu, […] També aviat aconsegueix fama de gran decorador. L’art de decorador el porta al món dels antiquaris, i d’aquí a la recerca d’antiguitats pel seu propi compte. […] La mort dels pares li posa a mà una petita herència. Amb això i els seus guanys, que aviat augmenten respectablement, l’home comença a col·leccionar. […] Els catalans hauríem de fer públiques pregàries i penitències per aconseguir de la divina misericòrdia que Oleguer Junyent (o La Felicitat) no abandoni l’escenografia. Altrament la nostra escenografia riscarà, sense aquest estímul, de devenir una cosa infeliç. […]

novembre
De l’article de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a ‘Mirador’ (7-XI-1929), mostra significativa de la modernització periodística catalana, també en el conreu del costumisme. Dibuix al·legòric de la tardor publicat per Josep Aragay (Barcelona, 1889 – Breda, 1973) a ‘La Publicitat’ (1-XI-1923), representatiu del gust estilitzat de la plàstica noucentista

Novembre

Ara és el temps que en caure la tarda unes formigues invisibles us llencen de la terrassa. Fins fa poc heu pogut admirar les laques dels vestits de les dones i dels vestits dels automòbils. El perfum de les pells humanes, barrejat amb el perfum dels motors, componia aquella olor especial que fan les ciutats a les vuit del vespre. Perquè es produeixi és necessària una temperatura amable, una relativa calor. Ara han deixat anar les aixetes del fred, i el perfum de la pell humana es condensa dintre aquelles altres pells, que cacen uns homes desarrapats en un país llunyà, acompanyats del glaç, de la mort i de dos litres de gin. […] És per això que seure a l’aire lliure, de cara a la nit, amb una copa als llavis, us dóna la condició d’animals antàrtics o de fisiologies d’un altre planeta. Les persones humanes en tots sentits estimen el bar clos. Es limiten el paisatge o es creen un paisatge interior. En el bar les paraules pugen de temperatura, el glaç és més fred i les mirades de les dones són més hospitalàries, els rellotges perden impertinència, vull dir que les hores es fan més manses de passar, i la voluntat perd tot l’impuls per a abandonar la cadira. És curiós que en l’antinaturalitat del bar les coses naturals es fan roents en la fantasia mig aclucada. […] Potser més endavant, quan el fred es deixi sentir, el bar s’haurà tornat acolorit i descamisat, com la terrassa a l’estiu, i tindrà tot un aire de locomotora amb xiulets i banderetes i fum. La idea normal del bar és aquesta; però els primers dies de novembre, quan tot just s’enceta la seva part àcida, el bar suggereix tricromies manses i pensaments pintats de grisalla. […] En el món on vivim hi ha poquíssimes coses que valguin la pena de ser vistes de debò i poquíssims llocs on es puguin veure aquestes poquíssimes coses. Un d’aquests llocs pot ésser la dentadura d’una noia de vint anys, pot ésser la pell d’un préssec madur o l’ala d’una oreneta; pot ésser un hospital o un concurs de natació; pot ésser, si encara voleu, dues o tres coses més, i pot ésser un bar normalíssim, sense truculències, en aquests primers dies de novembre, a l’hora que es desinfla la careta professional i els ulls atribueixen una forma amable a les copes de vidre

pau-vila

Del text de Pau Vila (Sabadell, 1881 – Barcelona, 1980) a La Publicitat (24-XII-1929) sobre la Menorca de fa 90 anys. Les peculiaritats econòmiques, socials i culturals de l’illa, relacionades amb geografia i medi natural, són analitzades aquests dies a Maó per la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Menorquí d’Estudis.

Formatge de Maó

Malgrat el pedregam, Menorca és una illa nodridora; manté la seva gent i encara té per vendre. L’exportació dels seus productes ja ve de segles. […] Quan Felip II, encaterinat amb les seves guerres imperialistes, anava a cometre l’atzagaiada de treure la guarnició de l’illa, deixant-la, per tant, a mercè de les falconades piratesques, els consellers de Barcelona, plens de seny s’adreçaren al virrei de Catalunya (1570) per tal que Menorca no fos desguarnida i, a més, fos fortificada degudament. Entre les moltes raons que al·legaven en pro d’aquesta mesura de bon govern n’hi havia una que fa al nostre cas, la qual deia: “…així per lo que de dita illa arriben a lo present Principat de Catalunya moltes carns, bestiar, formatge y llana…” […] Malgrat la pedra i la poca aigua, Menorca és una illa ramadera, però ramadera de secà. I perquè no li manqui cap caire pecuari, afegeix a l’exportació de bestiar la de llana, en una mitjana de 50.000 quilos anuals, i el que és més sorprenent és que, de més a més, embarca formatge, del qual ha creat un tipus: el formatge de Maó. La seva anomenada ve també de lluny, ja que, ultra enviar-ne, com hem vist, a Barcelona al segle XVI, cent anys abans, segons Capmany, ja se n’embarcava cap a Itàlia. […] La producció formatgera va íntimament lligada a la pluviositat insular. Les pluges, sobretot d’estació freda (octubre-gener) van disminuint fins a l’abril; els quatre mesos de calor donen menys del vuitè (75 mm.) de les precipitacions aquoses anuals. Els pagesos comencen a fer formatge des de la Puríssima i acaben per sant Joan, per bé que aquestes dades sofreixen variacions segons que la pluja faci verdejar l’herba més aviat o més tard. Les pagesies que tenen quelcom de regadiu arriben a formatjar tot l’any. Per a aquesta operació hom barreja 100 lliures de llet de vaca per 30 o 40 d’ovella; aquesta és la composició general. Els qui tenen escamots de cabres mesclen totes tres llets, i es diu que cada una tramet la pròpia virtut al producte: la de vaca dóna al formatge la claredat; la d’ovella, mantegosa, el gust; i la de cabra, l’aroma. […] Ara, el que hi ha és que el renom d’aquest producte menorquí ha estat causa que hom hagi llançat imitacions al mercat i que hom vengui “formatge de Maó” pastat amb llet de vaques ben pascudes als prats verds de Cerdanya!

joan-peiro
De Joan Peiró (Sants, Barcelona, 1887 – Paterna, 1942) a L’Opinió (13-IV-1929). Així valorava el sindicalisme més combatiu la vaga de la Canadenca, una mobilització obrera del febrer del 1919.

Nova afirmació de l’acció directa

Mantinc la meva afirmació que la vaga de “La Canadenca” va donar lloc a provar una vegada més l’eficàcia de l’acció directa. Cal haver viscut els fets per a tenir-ne esment exacte. Els obrers i empleats de “La Canadenca” fou a l’empresa qui plantejaren determinades peticions, primer, i la vaga després. La gravetat del conflicte determinà al Govern a militaritzar els vaguistes, el qual vol dir que, des d’aquella determinació, el plet resta plantejat entre l’Estat i l’organització obrera; i bandejada del primer pla de la lluita l’Empresa, la personalitat jurídica de la qual és suplantada per l’Estat erigit en patró, car els empleats i obrers han estat militaritzats i, per tant, són dependents de l’Estat, res més natural que la intervenció del senyor Morote, llavors sots-secretari de la Presidència del Consell de Ministres. De no haver estat militaritzats els vaguistes, el representant de l’Estat res no hi hauria fet. Però ho havien estat i el senyor Morote, representació de l’Estat-patró, per bé que ho fos d’una manera circumstancial i convencionalíssima, intervingué en el plet en igualtat de condicions que la comissió representativa dels vaguistes. És de sentit comú, però, que l’Empresa no havia d’ésser descartada del tot del conflicte, perquè si l’Estat li havia suplantat la personalitat jurídica, és evident que el caire administratiu d’aquesta mateixa personalitat havia de restar exceptuat de la suplantació estatal. […] El que és evident, senzillament evident, és que l’acció directa resulta tan utilitzable com eficaç quan s’enfronta amb els patrons com quan ha d’enfrontar-se amb l’Estat. La vaga de “La Canadenca” donà lloc per a demostrar-ho ben palesament, i això, que és un fet històric ben registrat pels homes lliures de les passions partidistes, està per damunt de totes les consideracions pròpies de prestidigitadors. Precisament la vaga de “La Canadenca” fou un fet que causà l’admiració i l’entusiasme de molta gent allunyada de la CNT i, sobretot, d’alguns amics que ara, per tal d’acreditar llur flamant etiqueta, pretenen posar en dubte les glorioses gestes de la CNT i clavar el RIP a la sanitosa i eficaç acció directa. […]

mitges-femenines
De la columna de Carles Sindreu (Barcelona, 1900 – la Garriga, 1974) sota la rúbrica El blau i el carmí al diari La Rambla (18-I-1932); i dibuix Visita a una exposició, de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966). Text i imatge representatius del protagonisme que la moda va atorgar per primer cop, en els anys d’entreguerres, a les cames femenines.

Mitges femenines

Des que el món és món, mai les mitges femenines havien assolit la importància i el prestigi que tenen en els moments presents. La mirada masculina viatja vertiginosament sobre la faç de les dames, i circumval·la a tota velocitat les toilettes llurs, però frena en sec i es lliura a una observació atenta (enmig del patinatge ocasionat per la violència de la frenada) de les mitges, que sempre ocupen un primer pla enfront de l’objectiu fotogràfic de la nostra atenció. No pas a través de la transparència de les mitges, sinó en la transparència mateixa, tenim una idea exacta del temperament d’aquella que les exhibeix. Quan les faldilles de les dames eren tan llargues i tan abundants que aixecaven una gran polseguera d’admiració i de pols veritable; quan al cap davall d’aquells talons circulars i circulants hi havia uns petits raspallets com un bigoti de noi de bona família, les mitges no tenien cap prestigi, no eren com ara una nota de pas essencial i de gran compromís entre les faldilles i els tapins [un calçat femení]. Si una damisel·la antiga s’entortolligava els plecs de les faldilles amb una atzavara, o bé una ventada d’aquelles que el diari consigna amb grans titulars aconseguien aixecar-la de nivell, la visió de les mitges era una cosa tan insòlita, reprenia tan l’espectador ocasional, que no permetia l’anàlisi detallat ni tan sols facilitava una idea de conjunt satisfactòria… En aquells temps, no massa remots, hom es resignava a la visió de les mitges balancejant-se grotescament a les cordes d’estendre roba. L’estudi de les mitges en aquest lamentable estat, o sigui deshumanitzades, sols podia interessar als fabricants de gèneres de punt, que en aquells temps tenien llur indústria en un estat rudimentari. La reacció va operar-se al cap d’una colla d’anys, reacció radical i violenta, sense precedents en la història, com totes les veritables reaccions polítiques i socials, va portar les faldilles a l’altura del genoll… I les mitges van mostrar-se d’una manera tan total i desvergonyida que en el pecat trobaren la penitència. De tan visibles ningú no en feia cabal. El centre d’atracció, el punt neuràlgic, era desplaçat envers altres regions frontereres. Ara, amb les faldilles actuals, molt femenines i enraonades, lliscant fins a mig aire de la cama, és quan les mitges han trobat el punt dolç. […]

Tomás Garces
De Tomás Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (13-VII-1929) i foto de Briand. La crisi del 29 i l’ascens nazi atuïren aquell projecte d’Aristide Briand (Nantes, 1862 – París, 1932).

La unió d’Europa

La política proteccionista dels Estats Units, ambiciosa, il·limitada, potser tindrà l’eficàcia de crear la unitat europea. Si més no, “una” unitat europea. El projecte de Briand que els diaris de Barcelona esbombaren ahir, a base d’un solt de L’Oeuvre, és ben antic. Algun diplomàtic alemany ha pogut saludar el ministre francès amb el títol de futur president dels Estats Units d’Europa. ¿Hipèrbole amable? Cada dia menys. El foll messianisme, l’avarícia, les insuportables pretensions dels ianquis, potser seran aglutinants inesperats. Contra l’imperialisme cinematogràfic, que actuava, agressiu, mesos enrere, l’entesa europea va per bon camí. Però les noves restriccions duaneres demanen una entesa més ampla. Els principals països productors ja se n’han adonat. El “Comitè d’acció econòmica i duanera”, la “Cambra de Comerç internacional”, proven, amb llur moviment d’alarma, que una efectiva solidaritat es dibuixa en el mapa europeu. Briand troba, doncs, un moment propici. El seu somni deixa el clos confidencial de la diplomàcia i vola, audaç, a les columnes dels diaris. Unió duanera a Europa, primer pas envers uns Estats Units d’Europa, s’ha dit. No ens fem tantes il·lusions. El perill agermana. Qui ens respon, però, que la cordialitat sobrevisqui a la victòria? Itàlia, França, Anglaterra, els mateixos Estats Units d’Amèrica, no han trigat massa, de 1918 ençà, a palesar llur malentès. El perill és un lligam massa circumstancial. Es marceix de pressa. Ni el record no hi val, perquè el passat té poca eficàcia en la vida dels pobles. El futur sí que uneix, i estretament. L’ideal comú sí que és una bona bandera col·lectiva. I bé: ¿cal dir que Briand és un gran polític de defensa, però un mal constructor de mites? Home de tacte, magníficament oportunista, intenta de curar amb silenci i sacrificis a favor del mal menor una convalescència delicada. […] Els Estats Units d’Europa… Són lluny, encara. El mite no és prou definit. I hi ha una sèrie de problemes previs a resoldre: problemes de justícia que fan, avui, incòmoda la convivència. […]

Eduard Rifà i AngladaRifà (Manlleu, 1882-Barcelona, 1938) a Ràdio Barcelona (I-1925), emissora de la qual era un dels fundadors. Fa 90 anys naixia aquesta emissora, primera a l’Estat i tercera a Europa.

En el plazo fijado desde un principio por los que constituímos el grupo de Radio Barcelona, no olvidamos prever la responsabili-
dad de un fracaso, pero debemos mencionar que, a pesar de cuantas críticas y supuestas vacilaciones se nos atribuyeron, la inauguración de la central emisora fue con tal entusiasmo, que llegamos al final de la primera etapa con verdadero éxito. Sin más recursos que los propios, sin más intervención técnica que la de los ingenieros de Radio Barcelona y técnicos de “Teléfonos Bell” que contribuyen al sostenimiento del Broadcasting, sin dispendio alguno, pero sí el de tener que soportar las críticas, siempre oportunas cuando son justas, pero perjudiciales cuando están desprovistas de fundamento. Terminado el período de pruebas e inaugurada la estación, a los diez días empezaron las críticas por la poca variación en los programas musicales. Los primeros en lamentarlo eran los directores señores Guillén y Aleu, pero no es tarea fácil organizar tres horas diarias de concierto musical, con ocho días de anticipación para la publicación de los programas, que deben llegar con fecha oportuna a todos los broadcastings de Europa. Es de agradecer a los que se han inscrito como protectores de la Asociación Nacional de Radiodifusión; pero debemos recordar que los radioyentes, cuyo número no bajará de 60.000, no han correspondido a la súplica de inscripción que se ha venido repitiendo, con tal asiduidad, que el Sr. Cano, más que un anunciador, da la impresión de un limosnero de socios protectores. Pero en las críticas sí que se ha sido pródigo, y si las analizamos, veremos que la mayoría provienen de radioyentes que, lejos de proteger los conciertos, procuran mortificar, y conste que no nos referimos a aquellos que con sus atinadas observaciones han contribuido a que llegáramos a la formación de programas como pocas estaciones emisoras de Europa lo dan. A aquellos radioyentes que tanto se despren-
den en elogios y comparan las emisiones inglesas, bueno será recordarles que la British Broadcasting & Company cuenta con un millón de socios. […]

Nuestra Asociación cuenta con unos mil socios protectores. […]

Eduard Rifà i Anglada
1931

La ràdio i les campanyes electorals

Ara que ja són passades les eleccions i que sembla que tindrem un temps de calma, cal que diguem públicament el que no ens hem estat de dir privadament sempre: que la radiodifusió no és mitjà adequat per a ferla servir, sense cap control, per a les campanyes electorals. Enlloc del món no es fa això de radiar mítings sencers, i molt menys en una abundor tan extraordinària com hem vist aquí, on el radiooient acabava completament atabalat. Està molt bé que els caps de partit facin una exposició del programa respectiu i el
defensin. Aleshores el radiooient se situa i la ràdio compleix una de les seves finalitats, que és la d’il·lustrar, a més a més de distreure i educar. […]

No és tot u d’escoltar un cap de partit política o un representant del partit, que saben la responsabilitat que tenen per la representació que porten, a més a més de saber com s’han de dir les coses, que no pas escoltar gents absolutament irresponsables que s’enfilen dalt d’un escenari i parlen en to d’analfabet. Un home responsable pot parlar davant del micròfon i pot contribuir molt a treure de dubtes els electors i ajudar-los a prendre un determini si no l’haguessin
pres. Però l’emissió de mítings tal com es féu de bell antuvi no s’ha de repetir més, i han d’ésser en primer lloc les emissores les que no s’hi han de prestar. Les monstruositats que s’han arribat a dir
per ràdio darrerament assenyalen l’endarreriment de la radiodifusió,
puix que les faltes al respecte dels radiooients, les amenaces, les vulgaritats emeses, han donat a l’estranger una visió molt esquifida de la nostra vida política i de la nostra radiodifusió,nper estar mancada de control. […]

Un cas distint és la propaganda a favor de l’Estatut de Catalunya, que, a part d’ésser de caràcter general, té que no porta en si cap finalitat agressiva, sinó tot el contrari; s’han d’utilitzar els micròfons per a fer-ne una gran propaganda, a la qual tots hem de contribuir, ja que té per fi únic la llibertat de Catalunya.

Eduard Rifà i Anglada
Carles CardóDe Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958( a La Paraula Cristiana (IV-1926) Seny i ruxa ponderats en temps convulsos des d’ un humanisme religis que enllaçaria amb Vicens Vives.
1926

Seny

[…] Cal fer avui la reivindicació del seny. Cal fer-la doblement, per tal com són dos, i oposats, els greuges que ara de poc li han estat inferits: un de provinent dels eixelebrats que el blasmen i un altre de provinent dels massa entenimentats que el falsegen. […]

El seny no solament denuncia els camins errats, ans encara indica i imposa els rectes. No aprofitar una bona avinentesa, ni que calgui una gran audàcia, és tan desassenyat com engegar-se a l’aventura en mal triada escaiença. I tanmateix, els nostres timorats aconsellen el seny
contra l’aventura imprudent, mai a favor de l’audàcia oportuna, d’on ve que, acostumats a l’ús exclusiu del fre, fàcilment prenen per
manca de seny tota tendència operativa, i d’on ve que els temperaments dinàmics arribin a blasmar el seny veient-lo funcionar només com a inhibidor de tota temptativa, sense gaire examen de
la seva viabilitat. Ni uns ni altres no tenen raó. Ni el seny pot ser
mai cobertor de peresa o de covardia, ni la rauxa pot refusar tot
assessorament del seny, condemnant-lo com essencialment
egoista. Rauxa sense seny és gust per la destrucció i descrèdit
del temperament d’empresa, ben necessari tanmateix. Seny que només serveixi per frenar és gust per la inacció i el descrèdit de la
més alta de les virtuts intel·lectuals, tan necessària com el dinamisme de les facultats executives. I essent, a la fi, l’operació la finalitat de tota natura, tota moderació que no obri amb vistes a una operació ulterior és moderació viciosa, encobridora de peresa o covardia, filla d’un seny emmandrit en les blandícies d’una vida fàcil. No és l’inactiu per pru-
dència l’home de major seny; no és tampoc l’arrauxat per impaciència el reformador eficaç. Els grans reformadors eficaços de la humanitat, en qualsevol ordre, han unit sempre, com deia el gran poeta mallorquí, el seny amb l’ímpetu. Sigui, doncs, el seny acumulació
d’energies i previsió d’oportunitats futures; sigui, encara, preparador d’aquestes oportunitats. Quan l’avinentesa, però, es presenti, sigui ell mateix el motor que engegui a l’obra totes les audàcies.
Carles Cardó

1926

Francesc-Maspons-i-Anglasell

Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872- Bigues, 1966) a Revista de Catalunya (20-II-1926)

Deia que en dret català i internacional – i no en castellà – la justicia preval sobre la llei

[…] Són principis elementals del dret català, que si una fórmula legal és rebutjada pels legislats, perd la força d’obligar; que, si, en un cas concret, la seva aplicació consagra una arbitrarietat, hi esdevé inaplicable; que tota llei és derogada en consolidar-se
un costum en contra; que abans és la justícia que la llei; i que, per tant, la promulgació d’una llei perjudicial i equivocada és una inutilitat sense transcendència. […]

Del 1714 als temps presents, han passat més de dos segles,
i el 1714 representa el salt brusc al predomini d’un sistema basat en fonaments precisament contraris a aquests; predomini sostingut, no sols sense defalliment, sinó amb continuïtat d’esforç per fer-lo surar, pel poder que d’aleshores ençà ha regit atalunya, i ajudat, de manera impagable, pel superficialisme del segle dinovè. Es tracta de fets històrics que es poden enunciar sense entretenir-se a comentarlos; les compilacions legislatives castellanes, posant-hi al davant la verament monumental de “Las Partidas”, estan basades en l’afirmació que sols el rei té facultat per fer la llei, i de decidir què ha de dir, i, com no pot ésser menys, les bases del sistema jurídic que se’n deriva són les contràries de les enunciades; que ningú no es pot creure en el dret de rebutjar-la; que per sobre l’interès particular del cas judicat hi ha la intangibilitat de la fórmula legal; que el costum no té cap força sobre ella; i que, equivocada o no, la llei és llei obligatòria fins que al legislador li plagui canviar-la; […]

On mena aquest criteri, i quina empremta deixa a l’esperit d’un poble, també ho diuen els adagis populars, i el més expressiu és, en aquest sentit, el prou conegut de “quien manda, manda”. […]

Res del que queda dit, però, per natural i planer que sigui, té la força d’evidència dels fets: […]

avui sostenen vigents, i practiquen solucions nostrades, els Estats precisament dominadors del comerç mundial i de la indústria. Alguna cosa ensenya que, per iniciativa estrangera, un dels cabdals organismes de la Societat de les Nacions hagi adoptat elConsolat de Mar com a norma dels seus treballs de redacció del futur codi internacional marítim. […]

Montanyà

De l’article de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 – Ginebra, 1985) a La Publicitat (14-II-1929). Arrels europeistes en intel·lectuals catalans d’avantguarda, en els anys d’entreguerres.

Estats Units d’Europa: tasca a realitzar

[…] Les promocions joves europees han acollit amb simpatia i amb entusiasme visibles la idea de la constitució d’un organisme paneuropeu. Aquesta idea no és nova. La unitat fonamental europea ha estat sempre latent. Però, en potència, ja a la Revolució Francesa, ha anat prenent cos lentament, fins a arribar a una cristal·lització que podria semblar paradòxica, amb la Guerra Gran. (Aquesta fita tràgica no pot ésser, mal que hom digui, eludida) […] La impressió que aquella fou una guerra civil encara dura. I els pobles no volen reincidir. Estan guanyats per endavant a la idea d’una pàtria europea. Tot allò que ofereix garanties de pau duradora es farà creditor a llur confiança. […] La idea de pàtria està sofrint, amb tota evidència, un desplaçament important. Les joves generacions no són menys patriotes que les de llurs pares ni que les de llurs germanes grans. Tenen, simplement, un concepte més ample, més elevat -i, per tant, més noble- d’aquest sentiment. El fervor no s’ha apagat. Però a un xovinisme migrat i miop, a un ampul·lós “egoisme sagrat”, han substituït un ideal d’expansió universal i de propi millorament. […] El moment és oportú. De tot Europa aflueixen veus de conformitat i d’encoratjament. Estem segurs que un plebiscit donaria, a casa nostra, un resultat favorable, i que es trobarien signatures a milers per a un manifest pro-europeu. […] No hem de creure que una unió dels Estats europeus hagi d’oposar-se a l’existència de diferents nacionalitats. […] Les nacions conservarien tota llur noblesa, llur força i llur necessitat. La nació consisteix en una íntima comunitat de cultura, en un sistema propi de reaccions morals i en uns estrets lligams d’interessos. […] El patriotisme, entès com a vincle emotiu ens lliga a la terra pròpia i a la seva història, com a comunitat espiritual entre els seus habitants que pensen i senten d’una manera anàloga, que posseeixen caràcters similars i estan moguts per idèntics afanys, no té res a veure amb la idolatria de l’Estat com a organització jurídica. […]

guaiaba

Del comentari de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (6-II-1930), i foto de Joan Vidal-Ventosa (Barcelona, 1880-1966), que va donar peu a aquesta peça periodística sobre un món de la bohèmia barcelonina que fa vuitanta-sis anys l’articulista ja veia llunyà en el temps.

El “Guaiaba”

Aquest gravat que avui tenim el gust d’oferir als nostres lectors, és una fotografia que es pot dir que ja ha fet les bodes de plata; fa més de vint-i-cinc anys que va ésser treta per un amic nostre i ell ha tingut l’amabilitat d’oferir-nos-la. ¿Qui són aquests tres personatges retratats darrere d’aquesta taula, amb un fons decoratiu una mica olla, una mica bohemi, perfumat de Toulouse-Lautrec, i presidit per la imatge d’aquella històrica Cléo de Mérode? Doncs la dama es deia Mademoiselle Fernande, i fins i tot és possible que encara se’n digui. El jovenet del mig, amb aquest somriure de pallasso murri i aquest front una punta preocupat, és el famós i “internacional” Pau Ruiz Picasso, i l’altre “rapin” que l’acompanya amb un aire de conspirador vuitcentista, és el picant, el sentimental, l’inoblidable Ramon Reventós, mort ja fa uns quants anys, però més viu que mai en el record de tots els que érem amics d’ell. L’escenari, en el qual aquests tres personatges fan una escena muda i de gran compromís fotogràfic, és un taller que se’n deia el “Guaiaba”. Per què aquest nom colonial i melós? Molt senzill. Aleshores, una colla de xicots que encara eren estudiants, en companyia d’altres que feien de pintor i d’escultor, van cercar un pis per fer barrila, per fer sentimentalisme, per parlar de la immortalitat de l’ànima i fabricar bombes imaginàries. Van trobar un niu sota terrat, en la tranquil·líssima plaça de l’Oli, entre veïns que feien de fuster i de manyà, que venien talls de bacallà fregit, esclops, espantavelles i herbes i sangoneres per als malalts. […] Aleshores era el moment de la fúria wagneriana, i un dels amics, músic i transcendental, va proposar que d’aquell lloc de les grans orgies de l’esperit se’n tenia de dir “Walhalla”, però desgraciadament aquest nom era massa nou i poc familiar a la concurrència, i un altre dels amics, més inclinat a la drogueria i a les coses pràctiques, va equivocar la paraula heroica i la va convertir en “Guaiaba”. Com que tots eren prou afectats per la facècia, van trobar la substitució naturalíssima, i “Guaiaba” s’ha quedat pels segles dels segles. Per aquest taller hi va passar el bo i millor de tota una època. […]

pilot-optimista

Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (2-I-1931). És una constant històrica dels presidents de govern d’Espanya aparentar optimisme tot i que la nau que piloten vagi a la deriva. A començaments de l’any 1931 el general Berenguer encara s’aferrava al timó de la dictadura que Primo de Rivera havia abandonat el 28 de gener del 1930. Abans que passessin tres mesos, el 14 d’abril del 1931, l’adveniment de la República enfonsaria aquella nau atrotinada. Imatge: contracoberta de L’Esquella de la Torratxa (7-II-1930) amb un dibuix de Josep Costa Ferrer, Picarol (Eivissa, 1876-Palma, 1971), que representa la retirada del general Primo de Rivera, a qui dedica en el peu un “Bon vent i barca nova!”

Un pilot optimista

M’ha sorprès. Esperava que el general Berenguer, cap del Govern, acomiadaria l’any 1930 amb menys aspror del que ho ha fet en les seves declaracions als periodistes. Sense que es pugui dir que li hagi dedicat cap insult violent, li ha lliurat els passaports amb una evident complaença. És humà de no acontentar-se mai amb la pròpia sort i no hi ha cap motiu perquè els presidents del Consell de ministres siguin excepcions d’aquesta regla. Haver capejat un temporal sembla que és un motiu de satisfacció per al pilot que, gràcies a l’atzar o gràcies a la seva perícia, ha salvat el vaixell i els tripulants… Tant ho sembla, que les ermites de la costa són plenes d’exvots que palesen l’agraïment dels navegants que han sortit d’un perill, que han escapat de la còlera dels elements. Però, pel que s’endevina, el general Berenguer no pertany a aquesta mena de pilots que, en comparar el que han salvat -l’embarcació i la pell- amb el que han perdut -l’arboradura, una part de càrrega, etc.- experimenten una esgarrifança d’alegria. No li en fem cap retret. En el fons, no és sinó una qüestió de temperament. Els pilots que es delecten en recordar el perill que han evitat són pessimistes. Els que -tipus Berenguer- es queixen de la part d’enuig i de sacseig que no han pogut estalviar-se, són optimistes. Són optimistes perquè suposen que en l’esdevenidor encara podran navegar amb menys molèsties o esquivar-les amb més gràcia. Potser sí… Tanmateix, l’esdevenidor no és el nostre domini. Pertany a les pitonisses i a les tiradores de cartes.

Carles SoldevilaDe Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (11-III-1931). L’esperança de plena llibertat nacional ja esperonava fa 85 anys la voluntat catalana d’obrir portes a tothom.

El cosmopolitisme ben entès

Diem: “Barcelona és una ciutat cosmopolita”. I, de seguida, amb una íntima satisfacció enumerem els fets que abonen aquesta qualitat. Resseguim les xifres de les colònies estrangeres: tants milers de francesos, tants milers d’alemanys, tants milers d’iberoamericans, tants milers d’italians; més aragonesos que a Saragossa, més valencians que a Castelló, més murcians que a Lorca, etc. Immediatament ens dediquem a retreure la varietat dels nostres espectacles, on veïnegen tots els idiomes i tots els accents amb tots els gèneres teatrals i cinematogràfics. A penes hem enllestit aquesta enumeració, passem revista dels restaurants, on podem assaborir els plats de vint nacions i ingerir les begudes d’altres vint o, si aquesta és la nostra debilitat, lligar amistat amb noies del nord, del sud, de l’est i de l’oest… Dins un tramvia, de vegades, quin garbuix de races! Unes alemanyes que viuen a Vallcarca, uns francesos de Sant Gervasi, unes cubanes del carrer Gran de Gràcia i, naturalment, uns catalans de totes les contrades… Aquest xofer que dubta un segon abans d’entendre l’adreça que li doneu, és un txec… Aquests fenòmens de cosmopolitisme en ells mateixos no són desagradables. És natural, o almenys explicable, que ens satisfacin. Ens permeten de comparar-nos, tot exagerant una mica, amb un Nova York o amb un Buenos Aires. Ara bé: el cosmopolitisme de Barcelona té, envers el d’aquestes grans ciutats que acabo d’anomenar, un enorme desavantatge capaç d’aigualir tots els seus al·licients. Quin? Molt senzill: no descansa sobre un tou perfectament i tranquil·lament nacionalitzat. El dia que Barcelona sigui, íntegrament -ja m’enteneu el que vull dir-, el cap i casal de Catalunya, suportarà totes les colònies amb una elegant desimboltura. Avui, no li és possible. Avui ens manca la base homogènia de fet i de dret, homogènia per obra de la natura i per obra de la llei, que té un Nova York, un París, un Buenos Aires. […] ¿Cosmopolitisme? Tant com vulgueu, però dins una Barcelona naturalment i legalment catalana

Mireia LalagunaArticle de Carles Soldevila ( Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (13-II-1929)

La Miss Mon és una catalana, Mireia Lalaguna.

Hi ha tantes reines de bellesa que, literalment, no sabem cap a quin cantó girar-nos. Tenen llur reina les modistes; tenen reina les mecanògrafes. Barcelona o Catalunya tenen una noia que passeja llur nom. A París acaba de celbrar-se el concurs per a triar Miss Europa; tothom ha seguit amb un interès visible les incidències de l’elecció. Obriu un setmanari i –no falla– processó de belleses. Al cinematògraf, belleses. A la revista, belleses. L’estètica femenina ens ofega. Barons capficats no deixaran d’invocar el record del paganisme per a provar de desavesar-nos d’aquestes cerimònies, d’aquestes emocions, i
d’aquests concursos. En el fons del fons, deixeu-me dir que els trobo força innocents i que condemnar-los amb gaire severitat em
semblaria un error voluminós. Ja que no podem elegir res més [ho impedia el dictador Primo de Rivera], que no ens privin
d’aquestes eleccions sense transcendència. Al capdavall, el culte de la bellesa femenina és consubstancial a la natura humana i si és útil d’endegar-lo discretament és insensat de suprimir-lo amb rudesa. Quan badem uns ulls com unes taronges davant una beutat, ¿fem potser algun acte nou o original? La majoria, és clar, ens fem la il·lusió de realitzar pel cap baix un acte personalíssim i ens atribuïm qui sap quins mèrits i ens atorguem qui sap quines indulgències. Vanitosos! La nostra admiració, el nostre entusiasme, no és sinó la insidiosa empenta del geni de l’espècie que conspira per obtenir bells exemplars… Mireu aquell bon senyor que contempla amb innegable delícia el darrer retrat de Miss Hongria, convertida en Miss Europa. No mira per compte propi, com ell s’imagina. En realitat, treballa per la humanitat. La trista cosa és que si la senyoreta Europa el pogués veure a ell, segurament somriuria amb humor… El mateix geni de l’espècie que il·lumina els ulls d’ell, provocaria la desviació d’ella. La senyora Europa, si es deixa governar pel seu lliure instint, cercarà el senyoret Europa. I tots dos acabaran fent pel·lícules a Hollywood. Això és segur.

Rossinyol

De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (16-VI-1931). Avui fa 85 anys de la mort de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931), un personatge que pel seu tarannà i la seva obra va contribuir a acostar sectors populars de la societat catalana a l’art i al teatre. A La Publicitat catalanitzaven el cognom. Quadre de Rusiñol: glorieta d’Aranjuez

A la mort de Rossinyol

Ha mort En Rossinyol a Aranjuez! No sé si cadascú té un lloc per morir més avinent que no els altres. És possible que moltes vides, per llur pròpia grisor i insignificança, no pressuposin cap lligam amb un lloc determinat d’acabament. Però em sembla evident que una vida, plena i característica, com la del nostre Santiago Rossinyol, havia d’acabar en algun dels jardins que li havia plagut de pintar amb un punt de mania o d’exclusivisme. I em sembla, encara, que entre aquests jardins, els de la vella residència reial, oasi de verdor enmig d’una planura resseca, pàtria de les bones maduixes i dels excel·lents espàrrecs, són els que tenien més títols per rebre aquest honor fúnebre… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez. Sé que la vila li havia preparat un homenatge en el qual, naturalment, no hauria mancat el banquet amb discursos, ni la làpida donant el nom de l’artista-escriptor a una plaça pública. Temo que hagi mort sense que aquest homenatge hagi pogut fer-se efectiu. Llàstima! No és que el bon Tiago li haguessin mancat homenatges en la seva vida, on la peresa es combinava tan originalment amb la feina; és que era un home tan adequat per rebre’ls, tan graciosament natural en les presidències dels banquets, tan simpàticament humorístic en els parlaments de gràcies, que reca de no veure’l mai més en aquells posats… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez! Ell no era gaire partidari dels símbols, em sembla. Però aquest lligam inesperat que la seva mort estableix entre Catalunya i un lloc tan íntim de Castella com és Aranjuez, evoca inevitablement les curioses paradoxes del Vuit-cents i agafa tot seguit un aire simbòlic. Evoca l’actitud d’una generació que era catalanista i descobria el Greco i n’organitzava el culte, que era catalanista i immortalitzava els jardins d’Espanya. No vull dir pas que la nostra generació no hagi reemplaçat aquestes aparents paradoxes per d’altres no menys aparents. Faig constar només que la mort del nostre pintor a Aranjuez té alguna cosa de simbòlic. Pobre Tiago! És l’última figura d’aquella trinitat que el poble, amb un instint més aviat cabalístic que no de valoració estricta, havia col·locat com a senyal d’una època: Guimerà, Rossinyol, Iglésies. […] Ha mort en el veïnatge d’uns jardins, i ja hem dit que el lloc li esqueia. […]
Emili Vigo
Article-crida d’Emili Vigo (La Bisbal, 1917- Puig d’Olena, 1954) a El Bisbalenc (31-VII-1931); i dibuix al·legòric de Jaume Juez, Xirinius, a L’Esquella de la Torratxa (3-VIII-1931) sobre la victòria del sí en el plebiscit. Avui fa 85 anys d’aquell referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, també anomenat Estatut de Núria en al·lusió al lloc on, el 20 de juny del 1931, el van enllestir els redactors de l’avantprojecte. Havia estat impulsat pel president de la Generalitat, Francesc Macià. El plebiscit es va celebrar el 2 d’agost del 1931. Hi va participar un 75% del cens electoral. El 99% dels votants es van pronunciar a favor del text sotmès a consulta. Va rebre el suport també de 400.000 signatures de catalanes (les dones encara no tenien reconegut el dret a votar). El Parlament espanyol va ratificar aquell Estatut el 9 de setembre del mateix any. També hi van votar a favor gairebé tots els ajuntaments catalans: 1.063. La vigència de l’Estatut va ser intermitent, fins a ser suprimit al final de la guerra: el govern de l’Estat el va suspendre després dels fets del 6 d’octubre del 1934; va entrar en vigor altre cop amb el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, i finalment el general Franco el va derogar el 5 d’abril del 1938 en iniciar l’ocupació de Catalunya

L’Estatut de Catalunya

Diumenge vinent, dia 2 d’agost, és una fita transcendental pel poble de Catalunya, i potser serà una data gloriosíssima per la nostra història, perquè el poble amb la seva suprema voluntat votarà ço que és de tots els catalans: l’Estatut de Catalunya. Què és i què significa l’Estatut, no cal pas preguntar-ho, car ja sabem que és l’únic mitjà d’aconseguir les nostres preuades llibertats, tan anhelades, ja que d’un cop romprem la cadena d’esclavatge i d’ignomínia que des dos segles sofria Catalunya. L’Estatut no és una obra de partit, sinó que està a l’abast de totes les tendències, des de les més extremistes a les més dretanes. Per això, perquè en ell s’hi enclouen els desitjos de tots els catalans, el dia 2 d’agost, el poble de Catalunya, com fins ara han fet la majoria dels nostres ajuntaments, deuen votar-lo per unanimitat. El que s’abstingui de votar-lo, dient que el seu vot no resta importància al grandiós acte d’afirmació catalanista que es va a celebrar, devem considerar-lo no com un inconscient dels seus actes, sinó com un dels enemics més aferrissats de les llibertats del nostre poble. Qui no voti l’Estatut vindrà a demostrar-nos que està en tot i per tot amb la política d’esclavatge, de Dictadura, de despotisme, en fi, de tot el que representi un estat de submissió forçosa dels catalans, que ni els fills de Catalunya, ni els de més enllà de la ribera de l’Ebre deuen acceptar. Per lo tant, català, cal que votis l’Estatut, aquest Estatut magnífic, que ens traurà de l’esclavatge a què aquell Felip V, de mala memòria, volgué sotmetre’ns. Per les llibertats de Catalunya, per la consolidació de la República, pel que més estimes, català, vota l’Estatut de Catalunya en la diada històrica, i que a no dubtar-ho serà gloriosa, del dia 2 d’agost.
Josep PlaDe l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Veu de Catalunya (6-IV-1931). Ahir va fer 85 anys d’aquelles eleccions municipals que, dos dies després, van portar la República.

De la manera que fan la campanya electoral

A mesura que es van acostant les eleccions municipals l’opinió constata, amb un astorament creixent, la quantitat desmesurada d’elements negatius que els partits manipulen per atraure’s la gent. La majoria dels partits han llançat un programa municipal. ¿Hi ha algú que pugui estar disconforme amb algun programa escrit amb vista a les eleccions? Tots els programes són igualment i òbviament bons. El fet de l’acord unànime que sol regnar al voltant d’aquests papers els esterilitza una mica i els converteix en serenates agradables que hom escolta un moment i no recorda mai més. Els partits mateixos semblen haver comprès això que diem si hem de jutjar pel que passa a les reunions públiques. En aquests actes ningú no parla de programes: hom concentra tota l’activitat en la feina negativa d’atacar el contrari i deglutir-lo, teòricament, de viu en viu. No hi ha, a hores d’ara, cap català aficionat a la política que no es digui més catalanista que el seu veí. No hi ha, a hores d’ara, cap republicà que no es digui més republicà que el seu company de partit. No hi ha, a hores d’ara, cap energumen il·lustrat que no pretengui una categoria d’energumenisme superior a la mitjana del país. A base que l’important és el problema previ, hom fa passar davant de tot la mania personal, l’insubornable tic. La ciutat no compta gens. Els interessos de la ciutat rai! La necessitat de mantenir la política en un terreny de continuïtat permanent tant se val. Tot el que és superior, civilitzat, tot el que està per damunt la baralla contingent, no té importància. El contrari és el que importa! Només el contrari, en el terreny més personal, més vidriós, més gratuït, més negatiu. […] Aquesta campanya electoral, feta sota el signe de l’anomenada onada republicana, passarà a la història amb l’estigma d’haver estat una de les campanyes fetes més d’esquena a Barcelona, amb una intenció més deliberada de posposar els interessos generals als interessos de grup i de partit. […]

Gaziel5De Agustí Calvet `Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (21-IV-1931). Article profètic publicat una setmana després de l’adveniment de la República.

Unas cuantas verdades

¿Qué ha ocurrido en España? Abrid el primer manual de mecánica que tengáis a la mano. “Un péndulo -dice- es un cuerpo móvil que oscila alrededor de un punto fijo”. El equilibrio estable se produce cuando la vertical del centro de gravedad pasa por el punto de suspensión del péndulo. Y siempre que este pierde su equilibrio, por apartarse de su centro de gravedad, tiende a volver a él mediante una serie de oscilaciones inevitables. Pues esto es lo que ha ocurrido, lo que está ocurriendo. El centro de equilibrio moral, tanto en el individuo como en las colectividades, es la libertad garantizada por la ley. Durante ocho años el pueblo español estuvo apartado de su punto de equilibrio estable. […] El péndulo del pueblo español se mantuvo encadenado a un extremo de su posible balanceo. Naturalmente: al aflojarse las cadenas, el péndulo dio inmediatas muestras de ponerse en movimiento. Y al romperse el anillo que lo sujetaba, el péndulo ha ido a parar, fatalmente, al extremo contrario. Otra cosa ha ocurrido, y también era de prever. Las promociones que en 1923 llegaban a la mayor edad y en 1930 no habían votado todavía; y las que durante estos últimos siete años iban entrando inútilmente en la capacidad de unos derechos cívicos inejercitables, han sido -y que se me perdone la comparación- como toros enchiquerados durante un tiempo anormal, excesivo. Al abrírseles, por fin, la puerta del chiquero, casi a la manera como salta un tapón de champaña, y dárseles rienda suelta en la arena pública, han salido como toros bravos, como verdaderos miuras, y se han ido derechamente al capote más rojo. […] Una república es, por esencia, más frágil que una monarquía, precisamente porque siendo la estructura de aquella mucho más democrática, esto es, complicada e inestable, su funcionamiento requiere también una superior delicadeza y prontitud en la sensibilidad pública. Si la ciudadanía deja a la naciente república española tan abandonada como dejó a la monarquía que acaba de desaparecer, el nuevo régimen durará muchísimo menos que el antiguo, pero los trastornos que lo aniquilen habrán de ser mucho más graves que los de ahora. […]

La sobirania de Catalunya, segons la Haia

De Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 – Bigues, 1966),
jurista eminent, a La Paraula Cristiana (I-1932).

[…] El Tribunal de la Haia ha emès un dictamen que estableix doctrina sobre el concepte d’independència i de sobirania de la qual serà molt difícil de prescindir en avant, i que, en ésser aplicada a Catalunya, fixa quina és, en dret públic, la seva personalitat des del reconeixement de la Generalitat.

[…] El Tribunal exposa que cal entendre per independència i sobirania d’un Estat. Les afirmacions de l’alt Tribunal són aplicables a Catalunya perquè des del moment dela proclamació de la República catalana, el 14 del passatabril, és un Estat. L’Estatut que va aprovar el plebiscit fou després presentat a les Corts Constituents espanyoles comença amb un primer article que diu: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”. Encara que ni aquest ni cap altre article no contingués la declaració expressa, la personalitat estatal de Catalunya seria idèntica, perquè jurídicament i, realment les coses són en si mateixes i no segons el que designen els noms que porten, o se’ls dóna, i que poden ésser equivocats. La declaració que el President de la Delegació catalana a Ginebra va fer el proppassat setembre al Congrés de Nacionalitats Europees, en nom de la Generalitat, conté un paràgraf que diu que els catalans, en reconquerir per a la nostra terra la categoria d’Estat, en volem fer un Estat autònom florent i modern.

[…] Un dia, Catalunya va acceptar que de dret fos Cap de l’Estat català el rei d’un altre Estat, el de Castella; amb aquesta acceptació no va perdre la seva sobirania o independència, ni l’externa ni la interna; va continuar legislant i regint-se ella mateixa a l’interior, i tractant les qüestions internacionals que l’afectaven, amb personalitat pròpia; però, si no la va perdre, la va posar en perill, un perill tan real, que al cap d’un segle li va ocasionar una guerra de defensa, l’anomenada dels Segadors, i uns anys després hagué de sucumbir a un cop de força de l’Estat el Cap del qual havia acceptat com a propi.

[…] Per a provar la sobirania de Catalunya, no és necessari de recórrer al parer del Tribunal de la Haia; hi ha prou raons històriques i jurídiques que la demostren a bastament.El parer del Tribunal n’és un comprovant que mereix d’ésser conegut, per tractar-se de l’organisme de més alta autoritat a Europa en aquesta matèria.

Francesc Maspons i Anglasell 1932

Andreu Nin
De Andreu Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) a L’Hora (11-III-1931), en vigílies de la República.

Unes Corts Constituents Revolucionàries

Consideraríem un error profund que els comunistes es desentenguessin de la qüestió de les Corts Constituents i cedissin el monopoli als partits de l’esquerra burgesa: només nosaltres, que volem una vertadera revolució democràtica, podem plantejar el problema de les Constituents no d’una manera demagògica, sinó de cara a la realització radical dels fins que aquesta revolució persegueix. Desentendre’s equivaldria a aïllar-nos de les grans masses populars, per a les quals, en l’etapa actual de la lluita, les consignes democràtiques tenen la virtut d’atracció molt més poderosa que les netament socialistes, accessibles només a la part més conscient del proletariat industrial. […] L’avantguarda del proletariat ha d’aprendre a distingir entre l’estratègia i la tàctica. El punt d’arribada, l’orientació política general, no varien, però la tàctica, els mitjans per arribar a l’objectiu perseguit, han de modificar-se d’acord amb les circumstàncies, que ara assenyalen la necessitat imperiosa d’arrabassar a la burgesia les consignes democràtiques que llança per a enganyar a les masses, […] Una de les consignes és, sens dubte, la de les Corts Constituents. És essencial saber qui les ha de convocar i com s’haurien de convocar. Està cridat a fer-ho el Govern revolucionari de la República Obrera. Les nostres meditacions sobre aquest problema ens han portat a la conclusió de que si la perspectiva era justa, la consigna potser no resultava suficientment comprensible per a la massa popular en l’etapa present. […] La condició indispensable per a la victòria de la revolució és la constitució d’organismes de lluita que agrupen grans masses. Aquests organismes de lluita poden ser les Juntes Revolucionàries d’Obrers i Camperols, en les què s’haurien d’admetre també a delegats de la joventut universitària, […] Unes Corts Constituents convocades en aquestes condicions oferirien totes les garanties de sinceritat amb els fins essencials de la revolució democràtica: la terra als camperols, separació d’Església i Estat, alliberament de les nacionalitats, emancipació de la dona […].

De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (30-VIII-1931). En països veïns hi havia reticències respecte a la República i la Generalitat naixents. Foto: primera visita a Catalunya del president Alcalá Zamora (28-IV-1931), rebut pel president Macià. Van anar en cotxe descobert fins al Palau i van anar a missa a la capella de Sant Jordi abans de reunir-se.

Amb l’ai al cor

Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses; ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desdejuni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barcelona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! […] La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’“excessivament gosats”, “pertorbadors inconscients”, “republicans inexperts”, “separatistes adelerats”, i, darrerament, d’“escelerats utopistes”. Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ho han repetit diaris de província. ¿Per què, col·legues de França i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor? Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres països són recollits o amb una imparcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catalanista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin produït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar “si és possible una República federal” en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que “donen el bell exemple d’instaurar una República federal”. En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis històrics del país és un perill, asseguraríem que és un avantatge, etc. Els nostres col·legues ítalo-feixistes i franco-governamentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors. […] Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fictici

Jaume Passarell
De Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a Mirador (19-XI-1931). El reporterisme català més inquiet de fa vuitanta-cinc anys pouava en les arrels històriques de la violència social.

El pistolerisme barceloní

[…] El terrorisme [a Barcelona] va aparèixer de bracet amb els primers neguits de caràcter social i les primeres explosions del catalanisme. Automàticament, amb el plantejament dels primers conflictes de caràcter social, esclataren les primeres bombes. Bombes que, naturalment, terroritzaren la ciutat; que provocaren l’esglai dels ciutadans i la reacció de totes les forces, més o menys vives, les quals s’alçaren, com un sol home, demanant una repressió enèrgica… la qual, efectivament, va venir i culminà en el procés de Montjuïc. Les anomenades reaccions ciutadanes solen contribuir, la major part de vegades, a l’enrobustiment dels terrorismes. És evident que una política de comprensió, aplicada amb honradesa, és molt més eficaç que no la repressió quan es tracta d’evitar-ne la creixença. D’aquella època són la bomba del carrer de Canvis Nous, l’atemptat contra Martínez Campos, la del Liceu, la bomba al pas d’una processó a Santa Maria del Mar i moltes altres bombes, bombetes i petards que esclataren arreu de Barcelona. Fora d’En Pallàs i d’En Salvador, els altres suposats autors d’atemptats no foren descoberts. És curiós de senyalar el fet que quan un atemptat ha estat obra d’un extremista exacerbat, aquest poc ha cuidat d’amagar-se. Pallàs, Salvador, Angiolillo, Morral, etcètera, donaren la cara. Pagaren l’atemptat amb el seu cap. Quan els atemptats han tingut un origen tèrbol, mai no s’ha trobat el culpable, però la culpa ha estat degudament repartida entre els elements extremistes i els ideals que aquests encarnen, voltant-los d’una aurèola sagnant. Cal recordar que ja en aquella època, el que se’n sol dir elementos, reclamaren una dictadura. Des del 1890 fins al 1910 el pistolerisme o el terrorisme continua essent l’amo i senyor de Barcelona. […] A les darreries d’aquell període cal incloure el que hom anomenà “les bombes d’En Rull”. Molta gent encara se’n recorda. […] El procés, en virtut del qual aquell confident vulgar va ésser condemnat a mort, no va aclarir res. L’opinió pública va quedar convençuda que hi havia molt d’interès a dissimular. […]

J.V. Foix 2
De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (31-XII-1931). Analistes dels anys 30 atribuïen les guerres a la voracitat econòmica. Foto: ocupació de Manxúria el 1931.

Primacia de l’home

En un document recent assenyalàvem una de les tendències característiques de les joventuts progressistes o innovadores d’avui: contra els nacionalismes expansius, capitalistes o proletaris, oposen l’home, la persona humana i la seva preeminència. Enfront de l’individualisme econòmic, el mite de la producció sense control i la religió del crèdit: el socialisme, el repartiment igualitari del treball quantitatiu, el sindicalisme ordenador, el comunisme antriproductivista. Això en la seva línia general, segons l’expressió corrent. Hi ha, és clar, interpretacions; hi ha també matisos. Però davant la negació de l’individu pels feixistes nacionals i pels proletaris d’Estat, la defensa de l’home i de la seva primacia dins la jerarquia de valors terrenals, encara que sigui expressada per nuclis reduïts d’escriptors i universitaris, val la pena d’ésser constatada. […] Fa pocs dies que la Information Économique et Financière va publicar el text que reproduïm a continuació. És una mostra de l’estat d’abjecció a què pot arribar l’home quan honora el més vistent dels mites: l’Econòmic. El text conta les raons que han motivat, durant una de les darreres setmanes, una represa “optimista” de la Borsa de París: “Potser, en fi, l’afermament de les primeres matèries és el resultat dels preparatius militars del Japó i d’altres, determinats pels esdeveniments de Manxúria. Amb perill d’ésser esbroncats pels “llamps de pau”, escrivim que una guerra a Manxúria, o àdhuc un desenvolupament important de l’ocupació militar japonesa, arrossegaria sens dubte operacions soviètiques paral·leles, obraria a favor de l’alça de les primeres matèries. A tots els països del món, un exèrcit en campanya constitueix un element important de consum, quasi de malgastament; i, a més d’això, els homes mobilitzats són separats dels treballs productius. Cal, doncs, admetre, tot mantenint-nos en el terreny econòmic, que tot això són factors que, de prendre una real extensió, contribuirien a alleujar els estocs de primeres matèries, a l’alentiment del dumping i a l’augment de la demanda d’un cert material.” […]

Carnaval 3
De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (27-II-1930).

  • Impressions d’un Carnaval que l’autor veia agonitzant fa uns noranta anys però que cada hivern encara revifa.
  • […] Recordo que quan jo era un marrec la cosa que em produïa un trasbals nerviós més agut era anar a veure les màscares a la Rambla. Aleshores encara hi havia homes que es vestien d’elefant i de llop. Aquells caps de llop de cartó amb bigotis de pèl de cavall, sobre un vestit de llustrina escarlata, em tenien el cor robat. […] De les brutalitats del Carnaval, en recordo una que em produïa una tristesa líquida especial, que a les nits no em deixava dormir. Em refereixo als famosos esguerrats que passaven per sota els balcons de casa meva. Es tractava de personatges mancats d’algun braç o d’alguna cama, amb disfresses canalles i solemnes; recordo que es destacava sempre una samarreta ratllada de vermell i una cara tota impregnada de betum de les sabates. Els esguerrats eren excèntrics musicals, especialitzats en els instruments de vent. Feien una xaranga diabòlica, i els aires que tocaven eren o bé una marxa militar o una havanera antiga d’aquelles del temps dels velers i dels negocis amb les colònies. No fa gaire he vist a París els trinxeraires de Borrah Minévitx. Aquest número de music-hall, que em penso que és dels més forts que avui dia es passegen pel món, em va recordar tota l’esqueixada incoherència dels esguerrats del meu temps de criatura. No hi ha dubte que aquella gentussa deixada de la mà de Déu havia endevinat aquest grotesc de clínica i aquest excentricisme desinflat que avui dia està de moda en els escenaris de luxe. Ara el Carnaval em fa l’efecte d’una cosa agonitzant i vergonyant que ni té les aptituds de fer plorar. […] Encara que em diguin de formar part d’un jurat de ball de disfresses, no sé què pagaria per no veure a les primeres hores de la matinada aquelles noies que passen pels carrers amb el rímel dissolt, amb una pell de conill arrapada a la nuca i amb quatre paperets enganxats al cabell, que no se sap ben bé si són quatre gotes de bilis o quatre gotes de felicitat.
  • imagen: Carles SoldevilaArticle complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a ‘La Publicitat’ (8-II-1929). La cultura del Noucentisme, divulgada per periodistes hereus com ell de la Il·lustració francesa, ja combatia les pseudociències. Soldevila ho feia amb ironia flegmàtica, com en aquest cas. A la primera línia esmenta els “saludadors”, curanderos populars en aquell temps. Deien que guarien amb l’alè o la saliva. Soldevila cita una endevinaire francesa, Marie Anne Adelaide Lenormand (1772-1843), la gran clàssica de la cartomància universal. Foto: Émile Coué (1857-1926), psicòleg i farmacòleg francès glossat en aquesta peça. Va renovar la teoria de l’autosuggestió hipnòtica del pioner Abbé Faria (1756-1819), va practicar la psicoteràpia basada en la hipnosi i va descriure l’efecte placebo a partir de la seva experiència com a farmacèutic a Troyes entre el 1882 i el 1910.Autosuggestionem-nos!D’ençà que el món és món, hi ha hagut màgics, faquirs, dervixes, saludadors, etc., que han aprofitat amb traça les forces de l’autosuggestió. Han aconseguit que la bona gent que els escoltava poblés la seva imaginació d’idees tendencioses, i aquestes idees, mitjançant un mecanisme psicològic, han arribat a esmenar conductes i a capgirar estats de coses. ¿Qui coneix la força d’un desig? ¿Qui pot mesurar l’eficàcia d’un pensament? -demana Lenormand en algun racó de les seves obres. Ningú -podríem respondre-. Ningú arriba a precisar la força d’un desig, ni a mesurar l’eficiència d’un pensament perquè no hi ha cap aparell que pugui registrar la intensitat d’aquests corrents impalpables i invisibles. Però el pressentiment de llur força es troba difús, en innombrables pràctiques socials i religioses, i l’afany de fer-la servir ocupa no pocs capítols de la història. -No hi pensis més…-recomanem al qui està sota l’acció d’un dolor. -Desitja-ho amb força, demana-ho amb vehemència… i ho aconseguiràs -recomanem al qui enyora alguna cosa. -Ja no pateixo gens… Ja no pateixo gens…-feia rondinar el doctor Coué, apòstol de l’autosuggestió als seus clients-. En tots els aspectes milloro… Cada vegada em trobo millor… Els adeptes de la secta americana dita Christian Science tinc entès que no han fet sinó revestir de fórmules religioses aquest sistema terapèutic. Aquí, en el nostre país, tampoc manquen casos de correu intensiu de l’autosuggestió. N’hi ha en tots els camps fins en el camp literari!

Emili Granier BarreraDe l’article-manifest d’Emili Granier Barrera (Barcelona, 1908-1997) a La Rambla (18-I-1932). El partit Estat Català revifaria quatre anys després amb el revulsiu de la revolució i de la guerra.

La mort d’Estat Català (Missatge a tots)

[…] Per una política racional. Amb l’Estatut hem de voler que Catalunya iniciï una vida d’estat normal. Ell ens posarà les vostres solucions -oh, separatistes d’ara!- molt a prop, tan a prop de nosaltres, que no caldrà arribar-les a utilitzar. Construirem, pesi a qui pesi. La manera de començar a construir serà agrupar en una forma lògica les nostres forces polítiques. Liquidar les deixalles estantisses de partits espanyols -lerrouxisme, socialisme ugetista, continuisme “oficial”, carlisme i altres fantasies-, impedir que arrelin partits generals, altrament respectables -radical socialistes, Acció Republicana (Azaña)-, estructurar d’una manera simple i clara les forces nacionals. […] A Catalunya hi ha d’haver, com pertot arreu, una dreta, una esquerra i un centre. La dreta -que cal alliberar tant com sigui possible de trogloditisme espanyol -serà l’equivalent de la Lliga, amb el nom d’ara o un altre-. El centre pot ésser l’esquema de l’actual Partit Catalanista Republicà, amb elements personals més o menys valuosos com Carner, Hurtado, Coromines, i altres figures polítiques independents. Els liberals no socialistes, en suma, que equivaldrien, potser amb una tònica més moderada, als radicalsocialistes espanyols o francesos (amb Marcel·lí Domingo i tot, si hi volgués ésser, tal vegada amb alguns elements de l’actual Esquerra Republicana.) Finalment, els partits obrers, que també són a tot el món, només poden ser dos: socialistes i comunistes (necessaris tots dos, encara que s’esverin alguns burgesos). Quant a l’actual Esquerra Republicana, no l’oblido pas. La crec destinada a morir aviat, amb un història gloriosa. […] L’art de ben morir. […] No cal que sobrevisqui Estat Català a la seva pròpia obra, a l’Estatut de Catalunya. […] Que cadascú, doncs, conservi dintre seu la pura ideologia nacionalista, separatista si vol, i procuri infiltrar-la al partit català que millor la interpreti políticament. Així l’organització desapareguda es perpetuarà, en espera, dintre de cada força catalana. […]


Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a ‘La Publicitat’ (8-II-1929). La cultura del Noucentisme, divulgada per periodistes hereus com ell de la Il·lustració francesa, ja combatia les pseudociències. Soldevila ho feia amb ironia flegmàtica, com en aquest cas. A la primera línia esmenta els “saludadors”, curanderos populars en aquell temps. Deien que guarien amb l’alè o la saliva. Soldevila cita una endevinaire francesa, Marie Anne Adelaide Lenormand (1772-1843), la gran clàssica de la cartomància universal. Foto: Émile Coué (1857-1926), psicòleg i farmacòleg francès glossat en aquesta peça. Va renovar la teoria de l’autosuggestió hipnòtica del pioner Abbé Faria (1756-1819), va practicar la psicoteràpia basada en la hipnosi i va descriure l’efecte placebo a partir de la seva experiència com a farmacèutic a Troyes entre el 1882 i el 1910.

Autosuggestionem-nos!

D’ençà que el món és món, hi ha hagut màgics, faquirs, dervixes, saludadors, etc., que han aprofitat amb traça les forces de l’autosuggestió. Han aconseguit que la bona gent que els escoltava poblés la seva imaginació d’idees tendencioses, i aquestes idees, mitjançant un mecanisme psicològic, han arribat a esmenar conductes i a capgirar estats de coses. ¿Qui coneix la força d’un desig? ¿Qui pot mesurar l’eficàcia d’un pensament? -demana Lenormand en algun racó de les seves obres. Ningú -podríem respondre-. Ningú arriba a precisar la força d’un desig, ni a mesurar l’eficiència d’un pensament perquè no hi ha cap aparell que pugui registrar la intensitat d’aquests corrents impalpables i invisibles. Però el pressentiment de llur força es troba difús, en innombrables pràctiques socials i religioses, i l’afany de fer-la servir ocupa no pocs capítols de la història. -No hi pensis més…-recomanem al qui està sota l’acció d’un dolor. -Desitja-ho amb força, demana-ho amb vehemència… i ho aconseguiràs -recomanem al qui enyora alguna cosa. -Ja no pateixo gens… Ja no pateixo gens…-feia rondinar el doctor Coué, apòstol de l’autosuggestió als seus clients-. En tots els aspectes milloro… Cada vegada em trobo millor… Els adeptes de la secta americana dita Christian Science tinc entès que no han fet sinó revestir de fórmules religioses aquest sistema terapèutic. Aquí, en el nostre país, tampoc manquen casos de correu intensiu de l’autosuggestió. N’hi ha en tots els camps fins en el camp literari!

De l’article d’August Pi Sunyer (Barcelona, 1879 – Mèxic, 1965) a Mirador (21-II-1929). Catedràtic de fisiologia i membre de l’IEC, August Pi Sunyer descrivia en aquest text un panorama posterior a la guerra europea de fa cent anys. En les seves prediccions esperançades no preveia una altra guerra mundial ni la guerra espanyola que el portaria cap a l’exili.

Qui sap

Cap al tard. Molt fred. La tarda es boirosa, neva i s’enfosqueix aviat. Silenci en els camps i febre en les fàbriques. A banda i banda de la via des de Saint-Quentin, per Charleroi, Namur i Liège, fins passada la Ruhr, es pot dir un gran carrer industrial de tres-cents quilòmetres. Masses fantasmagòriques grises i brutes, fums i vapor, i esquinçant el fred, flamarades vivíssimes. Soroll, transbordadors i grues. És el camí de la invasió. Fa menys de quinze anys, uns soldats baixaven per aquí sense cap obstacle esclafant-ho tot al seu pas devastador. En fa poc més de deu que acabà la guerra i ja no queden vestigis de mort ni de destrucció. Hem passat fa uns moments pels camps de batalla. Els pobles quiets i polits, segurs i feliços. El pagès espera el temps de la sembrada i la terra es prepara adormida sota la neu. Cap rastre tampoc de l’huracà de foc i de ferro. Els morts innombrables són ja matèria inorgànica, i en el paisatge una pau que fa bé al cor. Tan poc temps que ha transcorregut i ja ens diuen els fets, que no enganyen, l’error d’aquells que profetitzaven que de l’hecatombe de la guerra tot en sortiria bruscament transformat. Recordem les paraules de Rathenau en el manifest a la joventut alemanya: […] “Dons, bé; res no s’arreglarà; la nostra manera de viure serà modificada del tot, la nostra economia, el nostre edifici social. Les relacions entre els estats, el comerç internacional i la política seran altres. I altres, fins i tot, la nostra ciència i la nostra llengua…” Com Rathenau, esperit de primer ordre, tants i tants d’altres opinant el mateix. La postguerra fóra l’era nova; la revolució, la conseqüència natural […] La catàstrofe depuradora anunciada per Marx podia ésser immediata i de la sang i de les runes sorgiria, per un nou miracle, la humanitat renovada. Això mateix pensaven els maximalistes russos en 1917. Ara veureu en totes les llibreries de Berlín, exposat i repetit, el darrer llibre de Trotski: La vertadera situació de Rússia. En les cobertes, un bon retrat de Trotski a la ploma, i a sota, una gran, sangonosa, ofensiva, taca vermella. […] ¿És, doncs, que no serveixen per res les revolucions? ¿Haurà estat inútil el sacrifici de Rússia? Marxa de pressa el món; no fa salts, però corre. Estem tan lluny de 1914… I molt més lluny d’avui serà 1950. Evolució de l’enteniment i del cor de l’home cap a una societat millor. Camí ascendent. normal i obligat. I per apressar-lo les grans revolucions, que no capgiren catastròficament, però que en la vida de la humanitat són com agents catalítics. […]


Columna de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (1-II-1930). La crisi econòmica pel Crac del 1929, i les crisis polítiques de la monarquia que havia confiat el govern a un dictador, entraven discretes en ambients íntims de la classe mitjana. Ho reflectien articles de Carles Soldevila i dibuixos de Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948).

Esplais paternals

De tant en tant m’agafa la rauxa de parlar a la meva filla petita -set anys a penes- de les coses més greus i complicades. Ja sé, que no m’entén; no pretenc pas que m’entengui. Al contrari, el meu plaer consisteix a mantenir el debat en un pla completament inaccessible. De moment, la petita em mira amb curiositat. És possible que arribi a pensar que el seu pare no està prou bé del cap… Però després de poca estona, la meva filla descobreix, plena d’un instint admirable, la comicitat de l’experiment i s’hi diverteix tant que no em deixaria acabar-lo mai: “Més… més…” No fa gaires hores, li deia amb tot l’èmfasi de que sóc capaç: “Estimada Nuri, has de saber que hi ha crisi… Sí, senyor… Hi ha crisi total. Feia més de sis anys que aquest mot, ple de ressonàncies màgiques, no havia esclatat en els àmbits del reialme… Tu ja saps el que és el reialme, oi?… Bé: no cal que m’ho diguis… Et crec… Crisi! ¿Mesures el que vol dir aquesta paraula? No; ja veig que no ho mesures… Es pot dir que en tota la teva existència no l’has sentida pronunciar mai d’una manera efectiva… Pertanys a unes generacions privilegiades que han pogut creure que el Govern era, com el sol, una cosa perenne i immortal… Més que el sol, puix que el sol té capvespres i albades, i el Govern que se’n va era fix al mig del firmament en un perpetu migdia capaç d’assecar tots els conreus… Tanmateix, la crisi i el canvi que arrossega té la seva emoció. No pots imaginar a hores d’ara el trasbals que hi ha en una colla de cases. Els uns somriuen plens d’esperança; els altres acoten el cap amb melangia… N’hi ha que recullen papers amb febre; n’hi ha que posen telegrames i escriuen cartes per a evitar l’inevitable… I els periodistes sobreexcitats van d’una banda a l’altra cercant noves que tal vegada no els serviran per res…És tot un espectacle, estimada Nuri. Espectacle instructiu, espectacle necessari… Espero que contribuirà a la formació del teu caràcter i que arribaràs aviat a comprendre que si la freqüència extrema de les crisi és un mal per al país, no és menys dolenta la seva raretat exagerada… Hi ha d’haver crisis, i no sols crisis petites, crisis formulàries, sinó crisis profundes… Ara…” -Vaig seguir encara una estona, però en un to que, avui per avui, s’ha de reservar per a les intimitats de la llar.

Carnaval1Josep Gras i Casasayas (Manresa, 1898 – Barcelona, 1978) a Butlletí dels mestres (15-II-1932).Joc formatiu per convertir un desig dels alumnes en valors i objectius educatius fora d’horari lectiu

El Carnaval a l’escola

[…] Hem arribat a la setmana immediata al Carnaval i la mainada ens pregunta si el diumenge els admetrem a la Biblioteca disfressats. Anàvem a contestar amb un “no” rotund quan hem provat d’heure partit educatiu del desig tan innocentment expressat. Reunim les comissions de “Biblioteca” i de “Festes i Esport” i acordem contestar que era poc seriós assistir a la Biblioteca disfressats; però, que, per acabada l’hora de lectura, es podia organitzar una exhibició de caracteritzacions. I mans a l’obra. Es comença per posar a la pissarra aquest anunci: “Pel dia 7, diumenge de Carnaval. Presentació de caracteritzacions. Condicions per a prendre-hi part: 1. Inscriure’s abans de dissabte. 2. Ensenyar el model del personatge o tipus que es vulgui imitar. 3. Fer un petit parlament adequat a la caracterització”. […] Som a diumenge. Migdia. Nois i noies surten de la Biblioteca i es preparen a presenciar l’espectacle, mentre llurs companys es “vesteixen” en el guarda-robes. Corre la cortina i apareixen successivament seguint un ordre els alumnes caracteritzats de diferents personatges triats per ells. […] Per fi de festa repartim caramels als actuants i als espectadors, puix que aquests són també element indispensable a aquesta mena d’esplais. Profit de l’assaig: 1. Fer l’Escola agradable i sobretot ben “del noi”. 2. S’ha despertat el sentiment artístic de l’infant en arreglar l’escenari. 3. Els nois han consultat llibres i fet preguntes per a estructurar els seus parlaments. 4. L’activitat normal ha exigit certa habilitat per a la preparació dels elements de caracterització que ha estat bastant acurada en tots ells. […] 6. El treball de preparació del festival no ha alterat individualment ni col·lectiva la marxa normal de la classe. 7. Els actuants han demostrat saber “situar” el personatge, l’ambient i l’acció. […] 11. Els joves ex alumnes que han vingut -també pocs- hauran vist com el Carnaval ens produïa un gaudi honest i gens xavacà. En prendran exemple?

Carles soldevilacCarles Soldevila (Barcelona, 1892- 1967) a La Publicitat (14-VII-1928) Abans-d’ahir va fer 105 anys de la mort de Tolstoi (1828-1910)

[…] La meva gran devoció per Tolstoi, Txékhov i Dostoievski no em duu pas a trobar similituds pregones entre l’ànima russa i l’ànima catalana. En aquest punt no puc estar d’acord amb En Puig i Ferreter ni amb l’Esclasans, inventor de la teoria. Ni la raça, ni la història, ni la literatura, ni la geografia de la nostra terra tenen cap semblança amb les de Rússia. La petita dosi d’orientalisme que pugui entrar en la composició de la nostra sang, què representa envers l’enorme torrent de sang tàrtara i mongòlica que circula per les venes russes? […]

Més fàcil és de trobar ajuntats entre certs aspectes del folklore andalús o de la literatura anglesa i els aspectes corresponents de l’esperit rus que no pas entre el tarannà dels barcelonins i el dels moscovites. Reflexionem sinó. Quines són les característiques més paleses de l’ànima russa? El misticisme, que alimenta àdhuc una empresa nominalment antimística com és la revolució soviètica; el neguit moral, que, com va dir Maragall, converteix el rus en un màrtir de la seva pròpia consciència; el gust malaltís envers totes les formes de l’abúlia, de la feblesa volitiva; l’odi explícit a la raó presentada per algun autor (no tinc ara elements per completar la cita) com un pseudònim de la consciència; gran capacitat de sacrifici i igual capacitat d’objecció… Cap d’aquestes característiques em semblen identificables en l’ànima catalana, pobra d’elements místics i rica d’elements racionals, gens incli-
nada a glorificar l’abúlia, però poc apta per al sacrifici, tan plena de seny com escassa d’amor. No, no. Russos,no. La matèria, no ho nego, és opinable; m’agradaria que, a més a més d’En Puig, que ja ens anuncia un descabdellament de la seva tesi, hi diguessin la seva altres escriptors: En Rovira i Virgili, En Josep Carner, En Carles Riba, En Josep Pla, En Josep M. Capdevila, En Ferran i Mayoral… Un tema com aquest és una troballa als volts de la canícula.

Carles Soldevila
1928

De l’article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a Mirador (21-II-1929), periodista que no solia tractar aquesta mena de temes. Feia deu dies dels Pactes del Laterà, solemnitzats en l’antic palau dels papes, a Roma. A la foto apareix Benito Mussolini, que va signar en nom del Regne d’Itàlia, al costat del secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Gasparri.

La sang no ha arribat al Tíber

Mesos enrere, mentre algunes persones impressionables s’alarmaven de veure les picabaralles entre el Vaticà i el Govern Feixista, vaig publicar a L’Opinió un article titulat “La sang no arribarà al Tíber”. […] El meu escrit no pretenia pas negar l’evident capacitat de sacrifici dels catòlics d’avui, ni menys dels cristians d’ahir. Sols afirmava, que en virtut d’una llei històrica que poques vegades falla, els homes d’Estat del tipus Mussolini, tard o d’hora arriben a pactar amb els homes d’Església del tipus Gasparri. El feix dels lictors i la tiara dels Papes, després de bescanviar petites esgarrinxades epidèrmiques, havien d’arribar a un acord complet i memorable. Ja hi són. No dubto pas que mentre a la nostra Europa la política vaticana, essencialment idèntica a la de qualsevol altre poder terrenal, estableix sinuosos contactes amb l’agnòstic Briand i amb l’agnòstic Mussolini, cerca i troba compensacions àdhuc tot negligint una mica la tasca evangelitzadora, allà lluny en els termenals de la civilització hi ha sacerdots inflamats pel zel apostòlic que es fan matar pels salvatges idòlatres… La sang pot arribar i arriba a qualsevol riu de la jungla africana o a qualsevol reguerol de la Indo-Xina. Però no arriba al Tíber. Em podreu dir que aquesta mena de duplicitat de l’Església és consubstancial a totes les grans institucions humanes. […] No ha estat pas rar de veure sota la mateixa bandera un petit grup d’apòstols que fan cegament oblació de llurs vides, mentrestant un grup de polítics realitzen combinacions antisentimentals en el secret de llurs despatxos. […]. Durant la primera part de la guerra el Vaticà va ésser germanòfil; després de la caiguda de Rússia va girar-se del cantó dels aliats. ¿Quins sentiments d’alta justícia o de cèlica caritat varen produir aquest canvi? Simplement, mentre Rússia va tenir-se dreta al costat dels aliats, els homes del Vaticà temeren que alguns territoris catòlics caiguessin sota el domini del Tsar i, per tant, sota la influència de l’Església Ortodoxa, […] Però així que Rússia s’esfondrà, aquest perill va desaparèixer i el Vaticà va somriure benèvolament a les nacions aliades. No era, doncs, un esperit de divina imparcialitat, sinó un esperit d’humana conveniència el qui guiava les seves oscil·lacions. No seré pas dels que, arrossegats pel sectarisme, neguin el tacte extraordinari amb què en general han estat repartides les oscil·lacions vaticanes. Val a dir, tanmateix, que quan aquestes oscil·lacions són massa ràpides no contribueixen a augmentar la fe ni a consolidar el respecte.

Josep Maria de Sagarra

J.M. de Segarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (21-XI-1930) Aquest mes fa 85 anys de a vaga general contra la dictadura. Encara reprimien a cop de sabre conm el 1909

Sabres

La famosa vaga general de la setmana darrera ens ha refrescat un esport que semblava que ja teníem mig rovellat aquells que posem la Rambla de Barcelona damunt de tots els carrers idíl·lics de la terra. És l’esport de la improvisació, la delicada i tendra corredissa davant el sabre lluent i carregat d’oli com una arengada a la brasa. És un esport que no demana entrenament: no s’ha desaltar a la corda amb un somriure envernissat de col·legiala, ni s’ha de trotar desesperadament damunt la sorra amb un pullover encastat a la pell. […]

La guàrdia civil i la policia fan un representació magníficament teatral de qualsevol passatge de l’Apocalipsi, fent petar els cavalls damunt les voreres amb un trot de concurs hípic honorable i enraonat. En aquestes càrregues excel·lents, la pacotilla espiritual del badoc i de l’home que ha sortit de casa per anar a comprar una terça de peix a la Boqueria, s’enfila per les escales privades, truca als pisos desconeguts, i de tot això, de vegades en surt un casament, un joc de garrotades, una llevadora que s’improvisa i mil coses més que serveixen per a demostrar que són útils els tractats d’urbanitat i la prostitució ben organitzada. Feia molt de temps que a Barcelona no havíem fruït d’aquest espectacle. Jo he de confessar que, dilluns, el meu cor de mica en mica s’anava tornant jove, i, com que no sé per quins set ous em pessiga cada dos per tres un temperament d’historiador, he recordat alguns capítols de la història contemporània de la nostra ciutat. He pensat en aquells bons temps que anaren de la fi de la guerra al directori d’aquest país, en els quals les filigranes dels qui pegaven i dels qui rebien al mig de la Rambla van batre tots els rècords. […]

Ara la policia i la guàrdia civil no poden sofrir als meus ulls cap mena de transformació màgica. Les coses s’han tornat d’un re-
alisme més cru i l’esport de la corredissa agafa tot l’aire vil, tot l’aire despullat del 1930.

Josep Maria de Sagarra
1930

L’Estatut

VALENTÍ CASTANYS 1932

Dibuix de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) a El Be Negre (9-II-1932), reproduït en el llibre La caricatura política a la Catalunya republicana (1931-1936), d’Albert Balcells, que acaba d’editar l’Institut d’Estudis Catalans

L’Estatut davant de les Corts

Als anys 30 ja es mutilaven les lleis fonamentals catalanes, com l’Estatut que havia estat aprovat en plebiscit a la nostra nació el 2 d’agost del 1931. Es calcula que hi va participar un 80 per cent del cens; i que el 99 per cent dels vots eren a favor del text elaborat per la ponència reunida a Núria del 16 al 19 de juny del 1931. Aviat farà vuitanta-cinc anys. La República també reaccionava contra el dret dels catalans a l’autogovern. La metàfora de les retallades -o de les mutilacions- la va representar Castanys amb la caricatura de diputats espanyols disposats a fer servir un cop més tisores i serres polítiques. La gent es resignava. Explica el professor Balcells que la llarga discussió de l’Estatut català a les Corts de Madrid va comportar la negativa al traspàs de serveis com l’educació i va reduir l’abast dels tributs i les transferències que havia de rebre la Generalitat.

-En l’estat de debilitat en què em trobo, encara hauré de resistir una altra operació. Sort que la meva família és optimista”. Valentí Castany

Del reportatge d’Irene Polo (Barcelona, 1909 – Buenos Aires, 1942), a La Rambla (1-II-1932) sobre una moda que va desconcertar en aquella temporada de fa vuitanta-cinc anys. Irene Polo va morir -molt jove- fa 75 anys tal dia com avui.És la professional més rellevant d’una generació que aportava al periodisme català un estil planer i desinhibit.

Un altre fantasma del passat

Fa uns dies, al tramvia, vam haver de fixar-nos en una noieta que viatjava al nostre costat, esvelta i pimpollada, amb una boina de panyo blau marí, per sota la qual sortia un pentinat estrany: tot llis -oh, miracle de l’època d’en Marcel i la permanent!- tallat en diagonal dels polsos al clatell i amb les puntes esgarriades i encastades a les galtes. Dos dies després, de nit, al teatre, una senyoreta sense res al cap ens feia retrobar al descobert i en detall aquell curiós pentinat incomprès. Ai, caram! Però nosaltres el recordàvem aquest pentinat… Aquest pentinat… ¿No era el que porta Chateaubriand, en el retrat de Girodet, i el que porta, en tots els gravats, l’emperador Francesc I d’Àustria i els seus germans i cosins i néts i nebots?… Ja ho crec que ho era! El mateix tallat, la mateixa forma, la mateixa inclinació, idèntic estil. ¿Què volia dir allò? A l’endemà mateix ens assabentàvem que el misteriós pentinat masculí retrospectiu, era el pentinat de moda. […] Hem esbrinat quin és el perruquer que ha introduït aquesta desconcertant coiffure a Barcelona, i l’hem anat a veure perquè ens ho expliqués. L’home, un professor de bellesa alemany, ens ha comunicat que el “culpable” o l’inventor és M. Antoine, el conegut perruquer de París. -Ja veuran… M. Antoine es pot permetre totes les extravagàncies i tots els estirabots -ha afegit-. És un dels profetes de la Moda… i tot el que li surt a ell del cap és una llei. Si se li ocorregués, dintre de quatre dies, totes les senyores d’Occident tornarien a portar monyo… Però, de moment, no se li ha ocorregut més que le coup de vent… -¿Se’n diu le coup de vent? És graciós! ¿I per què? -Oh! Segons un article que vaig llegir en una revista professional, diu que és perquè un dia, M. Antoine havia acabat de rentar el cap a una senyoreta per fer-li la permanent, i amb l’aire de l’assecador tots els cabells estirats i desordenats van tirar-se-li a la cara. Llavors M. Antoine se li agenolla als peus i li fa: “Pardon, pardon, Mademoiselle! Laissez-moi faire! Vous allez devenir un ange! ”. I agafa les tisores i comença a tallar; cop d’aquí, cop d’allà, tras-tras-tras, en un minut va haver-li descobert la cara, sense pentinar-la: li havia tallat els cabells tot a l’entorn de l’oval. […]

De la crònica de Pla (Palafrugell, 1897-1981) enviada a La Veu de Catalunya (9-III-1932) avui fa vuitanta-cinc anys. En els primers mesos de República, Espanya travessava una etapa d’incerteses i desconfiances. Era -deia Pla- un “període de preestabilització”; una “transició” similar a les iniciades després, si fa no fa cada quaranta anys: el 1975 i el 2016

L’estat actual dels esperits

En la nota tramesa anteriorment dèiem que, aparentment almenys, la situació política havia millorat. I que aquest fet contrastava amb l’empitjorament de la situació econòmica, perquè el que fluixeja més en aquest moment és l’alta direcció financera i econòmica de l’Estat. L’estat general dels esperits és en aquest instant aquest: les possibilitats de moviments extremistes, de l’extrema dreta o de l’extrema esquerra, semblen definitivament superades. La gent no exclou la possibilitat que es produeixin explosions esporàdiques d’una duració més o menys llarga, d’una extensió més o menys àmplia. Però el gran moviment ha avortat. La gent ho vol creure així, i si ho creu és que el fet és consumat. La retòrica revolucionària ha donat tot el que podia donar de si mateixa. L’abundància d’aquesta retòrica, la seva gratuïtat, ha contribuït, directament i indirectament, a fer que la forma republicana s’hagi, com a il·lusió, evaporat. La República espanyola és avui, per a la immensa majoria, una forma de govern com una altra, és a dir, l’existent, el que existeix davant. Al meu entendre, això és un progrés perquè planteja per a la gent conscient el problema de la República com a realitat. El plantejament del règim com a realitat obligarà fatalment a tothom, més aviat o més tard, a convertir el sistema actual en un sistema vivent, positiu i estructurat. Les ficcions que han omplert la vida política d’aquesta península van de baixa, i hauran de desaparèixer d’una manera fatal. […] Aquest període de pre-estabilització haurà fet grans estralls, però també haurà produït certs avantatges. Aquest període, en efecte, haurà liquidat i evaporat aquelles doctrines messiàniques i gratuïtes, aquells homes que han sortit per pura casualitat. Crec que en aquesta liquidació veurem com desapareixen de l’escena política una gran majoria de personatges de l’antic règim que han coquetejat amb la República. Veurem sobretot com s’esfumen homes que les circumstàncies han elevat uns instants. Quedaran els homes competents, els polítics que poden fer un bé al país, els polítics que tenen un contingut tècnic i ideològic real. Els altres, fatalment, desapareixeran. Ací, les persones de sensibilitat política provada veuen Lerroux i el seu elefantiàsic partit sota aquesta llum: consideren que tot això és un fet de mer antic règim, inintel·ligible, superat. […]

D’Armand Obiols
D’Armand Obiols (Sabadell, 1904 -Viena, 1971) a Diari de Sabadell (18-V-1932). Dotze dies abans havia començat a les Corts espanyoles el debat sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat aquí en referèndum feia nou mesos. El 9 de setembre del 1932 era aprovat pel Parlament de Madrid després de superar regatejos de tota mena i el cop d’estat frustrat del general Sanjurjo.

Veritats i somnis

Moltes de les resistències que la qüestió catalana suscita, sobretot en el camp doctrinal, entre els novells cantors dels destins d’Espanya radiquen en l’amargor. El simple fet de cedir implica la reconeixença impal·liada del fracàs històric de Castella. Ah, si els fos possible satisfer les exigències catalanes sense donar embolcallat amb el tènue mantell de les coses cedides, càlid i palpitant, llur somni! Ara els millors ho intenten; malden a la recerca de teories que expliquin el renaixement de la consciència nacional catalana i que deixin intacte el prestigi de la universal Castella. Ortega Gasset n’ha trobat una -la teoria dels pobles insolubles- i està decidit a pagar-la cedint a Catalunya una bella part d’allò que reclama. En trobaran d’altres. Les percacen amb una fe emocionada, adormits que es desperten d’un bell somni i que veuen que la realitat emergida lentament de l’ombra i de l’oblit, com en un flux ineluctable i trist, nega llur somni. Al seu costat gesticulen, espectrals i mig submergits en llur son, supervivents que volen protegir encara, com abans, cada bocí del somni amb una sinistra cortina de sang. Era l’espectacle d’un poble mogut per una inèrcia orba […]. Ara, quan en el seu horitzó renaixia un somni, es troba plantejat el problema que el fa impossible. Catalunya, més que Portugal i més que l’Amèrica llatina, és la prova del fracàs de Castella. Castella no ha pogut construir una gran nació; no ha tingut prou vitalitat per a assimilar una ànima ni prou esperit creador per generar un ideal comú a les dues ànimes que recorrien, discordes, el cos d’Ibèria. Totes les cessions a Catalunya impliquen, ara, el reconeixement d’aquestes veritats. Per això es resisteixen. I per això, també, nosaltres, per a mitigar llur desencís, els diem, sovint, que Castella no podia reeixir; que cap país no hauria reeixit. Quan sobre Catalunya començà a actuar l’esperit hegemònic del centre, Catalunya no era ja un germen de nació. Era una nació completa i complexa, amb una cultura, amb una història i amb un sentit de la vida defensats, encarada com era al dilema d’ésser o no ésser, per un obscur sentit de conservació, d’antuvi, i, després, per una plena consciència del seu esperit i dels seus destins. Era vençuda, però no desarmada.

De l’editorial atribuït a Armand Obiols (Sabadell, 1904 – Viena, 1971) publicat a Diari de Sabadell (21-V-1932) en ple debat de l’Estatut, i dibuix de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) a El Be Negre (9-II-1932) amb aquest peu: “-En l’estat de debilitat en què em trobo, encara hauré de resistir una altra operació. Sort que la meva família és optimista

L’Estatut mutilat

Através dels darrers debats parlamentaris ja es dibuixen netament els perfils del futur Estatut de Catalunya. No serà, com creien els optimistes, l’Estatut plebiscitat, amb les modificacions superficials que la necessitat d’articular-lo a la Constitució exigia. Els artífexs del centre, amb eines perfectament idònies a la mà, preparen modificacions essencials. Allò que havia d’ésser, segons pactes cada dia més tenebrosos, un simple treball de retoc que la perfecta constitucionalitat imposada pels actuals dirigents al catalanisme feia indispensable, esdevé, ara, una meticulosa tasca de cirurgia transcendental. Voluntat catalana! […] Desmentida sistemàticament al centre, la cordialitat ja sembla, entre nosaltres, el camuflatge de la feblesa i de la timidesa. No calia invocar-la o, almenys, no calia militar d’una manera tan metòdica sota el seu signe, si els altres la rebutgen, hostessa inoportuna que plagia sense eficàcia el gest serè de la Justícia. La paga de la blanesa, humiliant a moments, de Catalunya serà un Estatut mutilat com aquelles estàtues que l’esforç pacient treu d’un llit de terra i tenebra. Però si l’estàtua mutilada viu dintre l’aurèola d’encís dels possibles que els seus reals mutilats evoquen, l’Estatut, organisme vital, viurà tot cenyit de ferides. Aquestes ferides només podran guarir-se amb dolls de llibertat i de justícia. […] L’Estatut mutilat no serà l’ample camp on Catalunya pugui realitzar el destí que la crida; caldrà convertir-lo en eina operant. […] L’Estatut mutilat ha de servir per a fer emergir d’aquest poble teòric, musculat i ardent, un autèntic poble vital. […] Els traïdors seran tots aquells que es limitin a copsar a mig aire, amb satisfeta mirada de ca, el tros sangonent de llibertat que les Corts cediran. Els que no sàpiguen trobar nous afanys per a les hores noves. I els que, per abúlia i per manca de fe, desertin del front de combat quan amb les armes novelles al braç, els catalans emprenguem la tasca decisiva de nacionalitzar a fons aquesta bella terra nostra, alba pell d’ermini maculada encara grollerament per les petjades esvaïdes d’uns segles d’oprobi i vergonya.

“Escombro per la pàtria, senyor…”

[…]

Tenim la sensació, pel to dels articles que publica la premsa solvent, ciutadana i comarcal, pel tema de les converses més freqüents entre pagesos i ciutadans, que el Catalanisme, en la seva accepció genèrica, ultra ésser una política, passa a ésser, per la voluntat dels millors, una moral. En pocs dies, en diaris catalans de matís divers hem llegit profusament els mots competència, solvència, responsabilitat i llurs homònims i equivalents en articles dedicats a parlar de l’“endemà de la implantació de l’Estatut”. Uns i altres, tradicionalistes o futuristes, convenen a acceptar com una realitat la conversió en corpori i tangible, el dia mateix de la implantació de l’Estatut com a assaig de règim autònom, del mite d’una transformació social i ètica dels catalans. […] A l’hora de bastir de nou el nostre edifici ens caldrà ésser durs amb nosaltres mateixos i amb els altres. Haurem de tenir sempre present que, d’una part de les adversitats que cauran damunt nostre, ja no en podrem fer responsables ningú més sinó a nosaltres; que en alguns aspectes de la vida ciutadana i nacional la nostra responsabilitat serà absoluta. Aquesta decisió, aquesta lluita contra la incompetència, aquesta exigència envers nosaltres mateixos i envers els possibles pertorbadors de la tasca de reconstrucció (que potser sortiran dels nostres mateixos rengles) seran principalment corporatives. […] El millor patriota serà, d’ara endavant, aquell qui en l’ordre de la seva activitat professional, intel·lectual o tècnica, realitzarà bé la seva obra. Com en els temps d’En Prat de la Riba, el Catalanisme voldrà dir amor a l’obra ben deixada. […] El vell patriota ha callat fins ara i ha sacrificat el seu idealisme per amor de la solidaritat. El nou s’ajustarà amb aquells qui acceptaran aquesta versió del patriotisme, a la vegada local i universal, profundament humà. Us plau conèixer un fet? Uns nostres companys es van meravellar, en terres de Baviera, de l’extremada, gairebé inconcebible, pulcritud amb què un veí escombrava la vorera d’un edifici. “Amb el mateix endreç amb què un joier treu la pols dels aparadors…”, diuen els nostres amics. Tan exagerada era, als ulls dels nostres compatriotes, aquella delicadesa d’escombrador, que no van saber resistir la temptació de preguntar-li per què escombrava amb tanta de solemnitat. -“Escombro per la pàtria, senyor…” Ens cal un exemple de més vivor?

Del text de Joan Prat Armand Obiols (Sabadell, 1904 -Viena, 1971), publicat a Diari de Sabadell (10-VI-1932) i escrit avui fa vuitanta-cinc anys. Portada de L’Esquella de la Torratxa de catorze mesos abans (13-VIII-1931), quan el president Francesc Macià va encapçalar la comissió que portava a Madrid l’Estatut acceptat en plebiscit pel poble de Catalunya.

El sentiment tenebrós

Els discursos sobre l’Estatut de Catalunya hauran servit, de fet, per a posar de manifest els elements de la psicologia castellana que Catalunya, amb la seva mera presència estimula. El més obvi d’aquests elements és l’esperit hegemònic. Però, entenguem-nos, no aquell esperit hegemònic dels grans pobles creadors, justificat, al capdavall, per la transcendència de llur missatge, sinó un simple amor al comandament, intranscendent i antihistòric, que es satisfà, tot, en l’estructuració de jerarquies ferrisses, sense espai de destí al voltant. És aquell urc que els nostres clàssics registraren oscil·lant entre la indignació i el desdeny. […] Però aquest urc, famós en tots aquells indrets on ha posat la planta el peu imperial de Castella, en quina zona de l’esperit recolza? La seva mera buidor, tan sonora, el fa suspecte i el fet que Catalunya sigui, ara, la suscitadora d’aquest urc en les seves formes més brillants ens assenyala el camí que podria menar-nos a la seva rigorosa explicació psicològica. L’urc, sovint, no és més que la disfressa inconscient i mecànica d’un agre sentiment d’inferioritat. Si deixem de banda la conquista d’Amèrica, epopeia de pirates que demostra, d’una banda, la gran capacitat d’heroisme que habita aquells que decoren el marge de les lleis i, d’altra banda, l’absoluta incapacitat imperial del centre, es pot afirmar que Catalunya ha estat sempre en contacte i en pugna amb pobles fins i alegres, infinitament superiors per l’esperit. Probablement, un psicòleg de pobles podria seguir […] la formació d’un ombrívol complex d’inferioritat que culmina en la més fada supèrbia i en una fam autènticament patològica de poder. Catalunya, amb la seva ànima irreductible, estimula el complex d’aquest poble que ha sabut conquistar amb l’espasa i no amb l’esperit. Totes les reaccions espanyoles d’ara porten, com un segell de misèria al llom, l’estigma del sentiment d’inferioritat. Ardent estigma! Els simples evoquen els espectres d’una història que, a fi de comptes, només fou brillant quan fou fàcil. Els metafísics expliquen la vitalitat catalana, persistent a través del domini, amb la teoria dels pobles insolubles que els permet reconèixer el fet i salvar el prestigi. I els juristes posen murs de paper al voltant de Catalunya perquè entrelluquen un destí radiant i perquè l’enveja els sotja, sagitària feroç, d’invisibles sagetes.

Del text de Joan Prat, Armand Obiols (Sabadell, 1904 – Viena, 1971), publicat a Diari de Sabadell (30-VI-1932) avui fa 85 anys. Les aspiracions catalanes topaven amb l’intransigent poder espanyol. Feia poc més d’un any de l’eufòria per la República naixent, representada en el dibuix al·legòric de Josep Altimira (Barcelona, 1890-1942) a L’Esquella de la Torratxa

L’alçaprem trencadís

L’Estatut redactat a Núria i plebiscitat pels catalans contenia, només, una ombra tenuíssima de les aspiracions del nacionalisme. Era un pura transacció entre partits i, encara, una transacció feta sota el signe de la seva fàcil viabilitat. Tot això és palès. Ara bé, subratllar massa els notoris caràcters de pont, de camí o de mer instrument de la fórmula plebiscitada i, sobretot, fer-ho per alleujar de transcendència les mutilacions que sofreix al Parlament espanyol, és d’una candidesa alarmant. L’Estatut plebiscitat contenia aspiracions mínimes, […] aspiracions que un autèntic aplec de demòcrates té el deure moral de no frustrar, […] Les raons són òbvies. Si els catalans, després de capitular absurdament i de cedir a simples promeses vagues, amb la puresa i el coratge macerats en les aigües tèrboles de la cordialitat, decidíem reivindicar un instrument per nacionalitzar la nostra terra, tota la nostra política havia d’ésser dirigida per un concret afany d’eficàcia. […] Ara els perills d’una política circumloquial i feble ja s’afiguren. Aspiràvem a un instrument idoni i el Parlament espanyol malda, i amb notòria fortuna, per a donar-nos un instrument inútil. De fet, els prohoms de Catalunya renunciaren ingloriosament a la llibertat tres dies després d’assolir-la. Pal·liaren llur feblesa i llur manca de confiança en el poble amb obscures al·lusions a exigències de tàctica. A canvi d’aquella llibertat, tensa i passatgera com un crit, Catalunya optà per l’arma que li serviria per a reconquistar-la. L’Estatut de Núria era un simple alçaprem. Havia de servir per lliurar la batalla a Catalunya, per fer permeables a la dignitat estols que encara vegeten obscurament, per fer emmudir els ecos de la resignació provinciana, per agilitzar els inerts i per fer operants els abúlics. […] Amb l’alçaprem que els parlamentaris portaran de les Corts, alçaprem trencadís, la tasca serà, d’una manera incomparable, més difícil i més lenta, si no és, pràcticament impossible. […] Catalunya, d’un any ençà, ha sofert derrotes insignes; els seus prohoms tenen el deure d’ésser sincers. Rotundament sincers. Al capdavall un desencís aterra els febles però estimula els forts. I la vitalitat catalana no minvarà ni que recolzin al seu damunt mil desencisos.

Estatut

De les declaracions de Lluís Companys a Josefina Carabias (Àvila, 1908 – Madrid, 1980) per a l’Estampa (9-IX-1932). Avui fa 85 anys que es reunia a Núria la ponència de l’Estatut que seria aprovat en referèndum el 2 d’agost del 1931. Els partits espanyols van passar el ribot sobre aquell text d’inspiració federal. Foto: diputats catalans que van defensar l’Estatut a Madrid el 1932.

Los hombres del Estatuto en la hora de su aprobación

Los diputados de la minoría catalana están muy contentos. No parecen los mismos de hace dos meses, cuando paseaban por los pasillos del Congreso nerviosos y preocupados. El Estatuto que han defendido con toda su alma quedará hoy definitivamente aprobado. -A veces creía que no iba a llegar nunca este momento -dice el jefe de la minoría, señor Companys-. Tanta y tan grande era mi inquietud y mi preocupación. -Sin embargo, ustedes tendrían una gran confianza en las Cortes. -Absoluta. Siempre he dicho que será muy difícil volver a conseguir un Parlamento tan inteligente, tan honrado y de una sensibilidad republicana tan exquisita. Por esto supo darse cuenta en seguida de que la campaña contra el Estatuto estaba dirigida en su mayor parte contra la República misma. Claro que no han faltado impugnadores del Estatuto de cuyo republicanismo y buena fe nadie puede dudar; pero hay que reconocer que han estado en franca minoría. La mayoría de nuestros enemigos procedían de la extrema derecha reaccionaria, como ha podido comprobarse. Nosotros, ahora hemos de poner un especial cuidado en hacer ver, principalmente a los que nos combatían de buena fe, que Cataluña está capacitada para regir sus destinos, y que el Estatuto, lejos de quebrantar la unidad nacional, servirá para unir más a Cataluña con el resto de España. -Al fin, se ha resuelto todo y ustedes estarán satisfechos. -Figúrese… Claro que el Estatuto aprobado no es el que Cataluña votó, ni siquiera el que la Constitución de la República permite. Pero nuestra región sabrá darse cuenta de que el texto aprobado es suficiente para demostrar su capacidad y que con él tenemos amplio margen para desenvolvernos y seguir luchando hasta conseguir todo aquello que dentro de la Constitución sea posible conseguir. Nada más… ni nada menos. […] -Entonces… eso ha terminado…-Al contrario. Ahora es cuando empieza. Nuestra alegría no nos ciega hasta el punto de impedirnos ver la gran responsabilidad que hemos contraído. De la manera de conducirnos ahora depende no sólo el porvenir de Cataluña, sino el de las otras regiones. […] Nuestro entusiasmo es grande y nuestra fe en el pueblo catalán no tiene límites. Yo quisiera que toda España participara de esta fe y se diera cuenta de que Cataluña es hoy precisamente, hoy más que nunca, el más firme baluarte de la República española. […]

De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (20-XII-1932). L’Espanya republicana, autonomista, inquieta, desconcertava la França jacobina i envanida. El totalitarisme avançava, com reflectia aquest dibuix de Feliu Elias, Apa (Barcelona, 1878-1948), a L’Esquella de la Torratxa (10-III-1933). Certes prediccions sobre Espanya es van complir aviat

França s’“escruixeix”

[…]

França s’“escruixeix” dels atreviments polítics de la República espanyola […]. Catalans i espanyols tots ens hem adonat, fa temps, de l’actitud francesa davant l’experiment espanyol. (Com ens hem adonat, és clar, de les actituds anglo-conservadora i ítalo-feixista). En rigor, totes les actituds nacionals o de partit davant d’un fet polític són, des del punt de vista doctrinal, lícites. És lícit a un teòric del feixisme predir, d’acord amb la seva creença en una física o en una matemàtica política, l’adveniment a Espanya d’un dictador blanc sostingut per batallons compactes de camises blaves. És també lícit a un bolxevista esperar que un estat permanent d’agitació social, en impossibilitar la consolidació d’un règim liberal i democràtic, permetrà la ràpida formació d’un moviment de masses, esperançades o desesperançades, favorable a la revolució. Fallaran per ventura les prediccions i veurem, a dreta i a esquerra, com es marceixen en cap-al-tards melancòlics tantes d’il·lusions. Qui els pot negar, però, el dret a fer-les reviure? […] Un setmanari francès “objectiu” i exclusivament documental, Lu, […] en el número 77 corresponent al 25 de novembre passat, fa precedir una tria de textos transcrits -diu- de la premsa favorable al govern espanyol, d’aquest títol genèric: L’anarquia esdevindrà a Espanya un estat endèmic? I, a continuació, el següent comentari: “D’algun temps ençà, les vagues, els actes de sabotatge, les rebel·lions contra l’autoritat se succeeixen a Espanya a una cadència (”cadència”, argot bolxevista) cada vegada més accelerada. Hom no ha deixat de comparar aquest estat de coses amb la situació que caracteritzava Itàlia abans de la “marxa a Roma”. I si, a l’altra banda dels Pirineus, els trens surten i arriben encara a l’hora, la crisi d’autoritat que travessa la jove República espanyola ha permès de dir a Mussolini que Espanya serà un dels primers països on el feixisme s’imposarà com a únic règim saludable i fecund. […] Per a publicacions com Lu, tanmateix francesa, ¿no hauria estat preferible de subratllar que mentre a França, per exemple, resta vivent el problema de la Bretanya, a Espanya hom intenta (deixo de banda el meu parer de català) cercar una solució pacífica al problema de Catalunya? […]

muller i la filla de Macià

Del reportatge de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a La Rambla (23-I-1933), i foto del president Macià amb la família al menjador de casa seva. La renovació generacional i la incorporació de la dona a la premsa catalana dels anys de la Generalitat republicana van aportar nous gèneres i enfocaments innovadors, no rutinaris, al nostre periodisme.

La muller i la filla de Macià en la intimitat

[…]

Carrer del Bisbe: ara quiet i recollit. La residència particular del President de Catalunya, somnolent, obre, damunt el carrer estret, la policromia dels seus gòtics finestrals. I damunt del pati menut, al dintell de l’ampla portalada, un mosso d’esquadra, alterós i ben plantat, llueix, arrogant, la seva capa de gires vermelles i la gràcia d’unes espardenyes blanques. Duc a la mà un paquet, i passo temorega pel costat del mosso d’esquadra, que llança una mirada de desconfiança al paquet sospitós. S’apropa a mi el porter. Pregunto: -¿La senyoreta Maria, hi és? -Sí. I amable m’acompanya fins dalt. Obre el menut cancellet un criat amb cara de bona persona, li dono una tarja, i obrint una porta que jo no veia em fa passar a un saló. […] S’obre la porta i veig baixar per l’escala la senyoreta Maria Macià. El seu aspecte és molt agradable, té una figura bonica, i el millor elogi que es pot fer d’ella és la seva naturalitat. […] Li dic el que em mena a molestar-la, i, com que li cal sortir, li demano dia i hora per a quan a la senyora Macià i ella els vindrà bé d’explicar-me força coses. […] Riu una mica i afegeix: -Veniu demà al matí. Però no com a repòrter: únicament per a fer conversa. […] Demà és avui. No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa. El mosso d’esquadra em somriu. El porter, també. El criat, no. Entro en el saló d’ahir. […] Miro la bandera austerament recollida al pal, enyorada, potser, de no poder voleiar […] M’esbulla els pensaments patriòtics el criat, seriós i correcte, que, dret a la porta, m’assenyala que hi vagi. […] Faig córrer la portella i em fereix la vista un devessall de sol i claror. La silueta gràcil de Maria Macià, abillada amb una senzillesa plena de distinció, es destaca contrallum, i, amablement, em dóna la mà: mentre, en l’altra aguanta un cabdell de fil blau, i sota el braç un treball començat, del qual surten, punxents, dues agulles de fer mitja que el sol fa brillar. […] Prop d’un finestral, reunits en grup, conversen, animadament, la senyora Macià, tota una dama, un senyor del qual no recordo el nom i l’escultor Clarà, que porta als dits vestigis de la terra grisa d’una testa d’en Macià, que està esculpint, encara tendra, admirablement encertada d’expressió, que damunt d’un cavallet reposa. Maria Macià em presenta. La senyora Macià, falaguera, m’allarga la mà. -¿És preciosa, veritat, l’expressió que el senyor Clarà ha sabut donar al rostre del papà? Aquella dolçor, aquella beatitud tan característiques d’ell..- I el rostre de la filla del President s’aureola d’admiració pel pare. […]
Josefina Carabias

Del reportatge de Josefina Carabias (Àvila, 1908 – Madrid, 1980) a Estampa (24-VI-1933) amb dades sobre un panorama universitari depriment pel que fa a l’accés de les dones. És un dels aspectes de la realitat que més ha canviat en vuitanta anys. Segons un informe oficial del curs 2013-14, un 55% dels alumnes d’universitat a Espanya ja eren dones. Foto del 1933.

Lo que podrán ser las mujeres

Sería el año 1893 cuando una joven llamada María Goyri quiso estudiar la carrera de Filosofía y Letras en Madrid. Al ir a matricularse, el secretario le advirtió: -Cierto que no existe ninguna disposición que le impida a usted conseguir su deseo. Ahora bien, yo no me hago responsable de lo que pueda ocurrir, y, por tanto, sólo la matricularé en el caso de que traiga una autorización especial. […] Esta muchacha terminó brillantemente sus estudios, y poco después se casaba con uno de los hombres más ilustres que hoy tiene España. Con don Ramón Menéndez Pidal. Pero desde 1893 han cambiado mucho las cosas. Poco a poco han ido acudiendo las muchachas a la Universidad. Primero, a las Facultades de Farmacia y Filosofía y Letras; después, entraron tímidamente en las de Ciencias y Medicina. Por último, han invadido la de Derecho. Hace tres o cuatro años no estudiaban esta carrera más de tres o cuatro muchacha. Hoy acuden a la Facultad de Derecho más muchachas que a la de Medicina. Durante el curso de 1900 a 1901 estudiaban en la Universidad de Madrid solamente dos mujeres. […] Pero pasa el tiempo y el afán de la mujer española por el estudio crece, aunque muy despacio. Un curso son cuatro, otro son seis, otro una…, hasta el año 1918, en que por primera vez se reúnen cien muchachas estudiantes. La gente comentaba: -La Guerra ha sacado de quicio a las mujeres. Lo mismo está pasando en todas partes… Pero pronto se convencerán de que su sitio está en la cocina. -A partir de 1918, la cifra de estudiantes femeninos se duplica cada año. Así en el curso 1921-22, ya hay en la Universidad 220 chicas, repartidas por todas las Facultades, sin excepción. En el curso 1925-26 son ya 542 las estudiantes. En el curso 1927-28 casi llegan a mil. Y a partir del año 27, la cifra se mantiene casi constantemente hasta ahora. Ha sido, pues, en un espacio de nueve años, cuando las mujeres han invadido la Universidad, al mismo tiempo que invadían las tiendas, las oficinas, los despachos… ¿Fue esto consecuencia de la Guerra? ¿Fue consecuencia de la Revolución rusa? ¿Se trata de un fenómeno pasajero? ¿Es, por el contrario, algo definitivo? Yo no lo sé. Por el mundo hay unos señores con barba que se llaman sociólogos y que parece que son los encargados de decir la última palabra sobre estas cuestiones. Claro que entre tanto cada uno es libe de pensar lo que le acomode. […]

Mercè Rodoreda

De l’article de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a Clarisme (1-X-1933). Reflecteix la percepció del pas de les estacions en una periodista que excel·liria com a novel·lista. És un escrit representatiu d’un jovent que experimentava modes -com la del bronzejat- i que apreciava la joia de viure esperonada pel clima de llibertat de la República novella.

Adéu a l’estiu!

L’estiu se’n va. Com sempre, com cada any, ens deixa; però la seva partença no ens commou, puix que no dubtem de la seva tornada, i per bé que el seu abandonament ens fa sentir un xic la melangia de l’hivern que s’apropa, xaruc, però constant, ens duu també la fruïció de l’època més bella de tot l’any: la tardor. Els qui creuen que la tardor és lletja són uns pobres infeliços que no saben copsar la boniquesa autumnal. Que no saben comprendre els encisos només que en els grans espectacles o bé en els crims truculents, i es queixen per no res de tot, creient-se superiors en sentir-se rondinosos. I rondinen perquè a l’estiu fa calor, i perquè a l’hivern fa fred, i perquè el sol pica molt, i perquè ara plou, i no saben veure en res ni un bri de felicitat; d’aquesta gran felicitat, que radica justament en les petites coses. A mi m’agrada la tardor. No sóc poetessa. Jo no us cantaré l’enyorança de les platges desertes, de la mar terrosa i enfollida, de les il·lusions enganxades damunt la sorra i que les onades hauran esborrat enduent-se-les qui sap on. Dels amors teixits en tot un estiu i que la tardor inconscientment haurà desteixit. Dels arbres esquelètics dels quals el vent ha arrencat l’abrigall. De les noies embrunides, orgulloses de la seva brunesa difícilment aconseguida, i que ara s’aniran esblanqueint. I dels idil·lis, més o menys lícits, que algun marit mai no coneixerà, i queixós tornarà a ciutat, quan hauria d’alegrar-se’n. La tardor té tota la serenitat i la maduresa d’una dona de trenta anys. Així com la tan lloada primavera té la inconstància i l’esbojarrament d’una xicota jove, en la qual encara que t’agradi, no pots confiar massa, ja que és dolça i aspra alhora, la tardor és com una fruita assaonada a punt d’ésser collida i menjada a dentellades, duent-nos aqueixos dies assolellats, després de les pluges en què tot lluu, i l’aire té una frescor enamoradora, fent-te sentir amarat de ganes de viure. […] Adéu estiu! No deixis de tornar, quan serà hora, ben amarat de sol roent i mars abaltides sota la besada del teu sol. Adéu, amors teixides en hores dolces i plenes de serenor! I que l’estiu vinent us converteixi en amors ferms i constants: que la tardor benefactora, i amb perfum de flor tardana, sàpiga obrir camins planers a l’esperit. […]

Mercè Rodoreda

De (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a Clarisme (25-XI-1933). Demà farà cent dotze anys que naixia Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Foto d’elles (anys 30)

‘Joana Mas’, per Anna Murià

Hem seguit amb força d’interès el renou aixecat al voltant de les declaracions antinovel·lístiques de Josep Pla i de Manuel Brunet. Les seves guitzes contra la novel·la cal agrair-les. Convindria que, ben sovint, senyors Brunet i senyors Pla espetessin uns quants mots amb bona intenció mal intencionats, i que uns quants senyors Rafael Tasis i Marca, amb bona intenció ben intencionada, lliuressin als directors i, aquests, a les linotips, articles conscients com a bona arma defensiva d’aquesta nostra novel·la catalana. […] Ens calen novel·les. […] No és ara l’hora d’un Proust. -Que potser no tindrem, però que, si sortís, no dubtem que el gran públic no el llegiria.- I, en el moment actual, el que ens cal és que es llegeixi, i en català. […] Hem d’agrair, doncs, que hi hagi valents que escriguin novel·les i, entre aquests, hi comptem Anna Murià. Hi ha pocs valors femenins. Cal esmentar sempre, amb respecte i admiració, noms d’una Víctor Català, una Carme Karr, posem per cas; però, per què no escriuen! Poques novel·les amb signatura femenina hi ha actualment. I poques novel·les podem esmentar com a tals. Cal parlar, és ben cert, de Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Monturiol, i ajuntar, a aquesta, el nom de Maria Teresa Vernet, de la qual aviat podrem llegir Final i preludi editada per la Proa. ¿Després d’aquests noms, què? Per ara un altre: Anna Murià. Joana Mas no és res transcendental. Però, aquí, a Catalunya, en aquests moments, Joana Mas és la novel·la d’una novel·lista que ens mancava; i, per la dignitat amb què és escrita, i perquè és novel·la de les que es fan llegir, ens cal lloar-la; no perquè creguem afavorir ningú, sinó perquè s’ho mereix. Si, com sospitem, és un primer llibre, ens cal estar esperançats amb aquesta xicota que tan bé comença, que tant d’encert demostra i que, a través d’un estil orfe de guarniments literaris, net i clar, fa tantes d’observacions i mou, amb tanta de traça, els seus personatges.
Ramon EsquerraDe Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 – Front de l’Ebre, 1938) a Mirador (23-III-1933). Aquests dies fan a Barcelona una trobada de novel·la negra, hereva d’una tradició lectora moderna

Defensa de la novel·la detectivesca

Remarquem ara la invasió que sofrim els països llatins pels costums i les coses del Nord. Particularment per les dels països anglosaxons. Després de l’esport i del cinema, en literatura dos exemplars característics d’aquelles terres: la biografia i la novel·la detectivesca s’han fet populars en les terres llatines. Més moderna en les nostres terres, aquella. Més recent, però, la gran quantitat de traduccions de detective stories que veiem als aparadors de les llibreries. Sherlock Holmes, Nick Carter, Rocambole i algun altre exemplar del gènere, eren de fa molts anys estadants habituals dels quioscos de diaris. Ara la novel·la detectivesca ha pujat de categoria. I de preu. Moltes persones que mai no haurien llegit aquells quaderns, ara són fidels lectors d’Edgar Wallace, de Fletcher, d’E. Philips Oppenheim, d’Agatha Christie, de S.S. Van Dine, de Barnaby Ross, de Noël Vindry, de Georges Simenon i dels altres grans noms del gènere. Abunden les col·leccions que s’hi dediquen exclusivament. I el fenomen és general a tots els països llatins i germànics, on comencen a escriure novel·les d’aquesta mena els autors indígenes. Val a dir que, si exceptuem algun escriptor francès -Georges Simenon i Noël Vindry, ara; abans Gaston Leroux, el creador de Rouletabille-, els escriptors no anglosaxons tenen una ben migrada qualitat. El per què d’aquesta voga? És cosa encara no ben explicada. Els crítics i aquells filòsofs mixtos de profeta que ara corren no s’han preocupat d’interpretar aquest signe dels temps corrents. Sens dubte perquè l’han considerat una cosa inferior. […] Hi ha dues característiques de la novel·la detectivesca que són sens dubte el secret del seu èxit creixent: la poesia de les coses vulgars, del viure quotidià, […] I segon: aquest sentit de cosa meravellosa i extraordinària, d’epopeia actual on els herois vesteixen americana i usen pistola automàtica i un automòbil de molts cavalls, […]

tenorio
De l’article de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a ‘Clarisme’ (1-XI-1933). Des de mitjans del segle XIX, l’imaginari del dia de Tots Sants conjuminava castanyada i representacions del ‘Tenorio’ de Zorrilla, amb versos que eren objecte de sàtira. A la foto, una escena de la versió cinematogràfica del ‘Don Juan Tenorio’ dirigida per Ricardo de Baños el 1922.

Cada any, en aquest temps…

Ja han sortit les castanyeres. Han sortit per amagar-se en els caus respectius, que no les lliuren del fred, del vent, ni de la pluja; i la closca esberlada de les castanyes ben torrades atraurà la mirada plena de llamineria de la canalla, i dels qui fa anys que no ho són, devers la polpa pastosa, enganxosa i farinosa que es fica als buits dels queixals. “Y ese encendido rubor / que en tu semblante no había..” Ja han sortit els versos. No sabem si ells ens han dut les castanyeres, o si les castanyeres els han dut a ells. El cas és que els uns i les altres han eixit, de la manera menys espectacular, del racó d’oblit transitori on el temps els colga per a descolgar-los cada any, i fruir-hi baldament sigui una estoneta. Ja el tenim aquí: amb la seva capa, el capell emplomallat, el gest ample, el posat desvergonyit, altiu, arrogant, ben plantat, valent, decidit, resolt i, també, esporuguit. “-¿La hosteria del Laurel? / -En ella estáis, caballero…” Arriba majestuós, perfumat de panellets eixarreïts, daurats, rosats, empinyonats, amb mitja ametlla clavada al llom, un grapat de castanyes, un ròssec de crisantems, i el record, per als vius, dels morts. “-Yo a los palacios subí / y a las cabañas bajé / y en todas partes dejé…” Avui, que el motor rondinós dels avions gairebé no ens fa aixecar el cap; avui, que les grans velocitats no ens sorprenen; avui, en plena davallada de romanticismes; avui, que ens són familiars la browing i els gàngsters i la bomba sota el seient del més inofensiu tramvia, en plena follia dels primers plans cantelluts del cinema -exercici per a eixamplar fins als més vasts horitzons l’intel·lecte i aclarir les potències il·luminant-les per on millor li sembla-, avui, a desgrat del temps i de les evolucions que aquest efectua, encara tornen a saltar dels més variats escenaris, als més diferents espectadors, els versos aquells. […] “¡Oh! ¿No es cierto, ángel de amor, / que en esta apartada orilla…” I és aleshores, quan, als qui recorden, els ve a la memòria aquell estirabot que deien fent grans brams, quan eren petits i no els havia llegut d’emocionar-se: “…els ases porten cotilla / i els rucs gorra de cop?” […] Que poques, avui, ens deixaríem arrencar el “corazón” pel pobre “Tenorio”, que és la negació més absoluta de l’ideal de les dones amb quatre dits de front

0 comments

Deja un comentario