Abans d’ara III

María Luz Morales 2De l’article de María Luz Morales (la Corunya, 1898 – Barcelona, 1980) publicat a A Nosa Terra (1934), en què reivindicava l’ensenyament en gallec, basc i català. La que seria directora de La Vanguardia en els primers mesos de la guerra del 1936-1939 va mantenir sempre vincles amb el seu país, Galícia, que avui, festa de Sant Jaume Apòstol, celebra el seu Dia Nacional.

Lingua materna

[…]

Odereito do neno a recibir o primeiro ensino na lingua materna. A unha beira toda consideración de orde político, a violación d’ese dereito constituirá un crime del lesa pedagoxía que non quererá cometer ningún escolante. Na aldea, na vila ou no barrio cidadán obreiro alí onde o escolante vaia a exercer o seu apostolado buscará ante todo chegar as almiñas que lle foron confiadas, gañar a súa fe, a súa confianza e simpatía, establecer esa nobre corrente de amizade que en materia de ensino dona a metade do camiño andado. E non pode haber amizade sen diálogo. E non pode existir diálogo entre quenes falan linguas diferentes… En virtude d’esa diferenza de linguaxe -oh, si, ambos nobres, gomisos e prenos de harmonía o escolante será para o seu discípulo, para ao neno animado por primeira vez dos brazos, de tenrura ¡é hasta da lingua! maternais, o escolante será mais que un alleo un estranxeiro que se expresará n’un idioma case incomprensible, cheo (para os oídos dos discípulos) de altisonancia e pedantería. Lembremos sempre, pedagóxica xa que non politicamente, que o discípulo é un neno de cinco a oito anos a quen a súa nai no berce ou no colo cantou, arrolou e agarimou en catalán, en vasco ou en galego; a quen a aboa contou lendas e contos en galego, vasco ou catalán; a quen o pai ensinou as labores do campo ou do taller, gabou ou rifou en calquera d’esas linguas que foron asemade vehículo dos seus xogos, das súas ledicias e das súas dores infantís. […] A existencia, vitalidade e persistencia d’unha lingua e algo do que non cabe dubidar. ¡A que enganarnos! Nos fogares dos menos de Cataluña, como no dos pequenos campesiños de Galicia, aínda despois de tantos séculos de imposición, non se fala castelán e por tanto a lingua na que se pretende dar riqueza a un espírito e unha lingua artificial que sementes na igrexa e na escola, privadas así unha e outra do seu mellor xeito de acercamento, vedado para unha e outra o camiño que mais dereito leva ao corazón. Si unha absurda lenda de torpeza, de inferioridade vaise borrando; si o neno catalán ou o galego rematan por deprender catecismo e aritmética é evidente que deben ser moi listos.

ClarismeDe la crítica de Amadeu Jori i Rogés (Barcelona, 1915-1983) a Clarisme (31-III-1934) d’un llibre molt popular a Catalunya a mitjans del segle XX. Coberta d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966).

‘L’etern femení’ de Llucieta Canyà

Llucieta Canyà, tant de temps allunyada de les lletres, torna a entrar en la vida literària amb un nou llibre que, per ésser fet per una dona com és l’autora, mereix una atenció molt detinguda. Aquesta obra, sense ésser cap novel·la, té l’entreteniment d’elles perquè, per a nosaltres -els homes-, té un fi que no hem comprès encara: la dona. Estudiar-la -sense cap classe de partidisme- en els seus aspectes de noia, de muller i de mare. Per a les dones, no es pot dubtar que aquesta obra serà una guia, ja que estudia l’ànima llur des de la infantesa fins a la vellesa, […] Els homes, podran estudiar a fons els diversos matisos que té l’ànima femenina, que de tan abstractes, cada cop es fan més complicats. […] Tractar l’assumpte a fons, solament podia fer-ho una dona i Llucieta Canyà, amb la seva simpatia nerviosa i encomanadissa, és qui, amb L’etern femení, ha desfet l’encís misteriós que envoltava la dona. […] Josep Maria de Sagarra ens diu, en un pròleg molt seu, que n’hi ha prou amb ésser dirigit al públic femení, perquè desvetlli la curiositat, i el desig de conèixer-lo, a tots els homes. L’home, en el llibre, vol veure què pensa la dona, en molts casos, d’ell. El lector ho busca i no queda defraudat. A voltes paraules crues, a voltes revestides de certa prosa clara i concisa, són les que troba llegint aquesta obra. Nosaltres llegim aquest llibre amb una certa displicència, amb un lleu somrís als llavis. I és que, tots els homes, ens creiem que, en matèria de dones, no hi ha secrets per a nosaltres. Ens creiem conèixer-les a fons, quan sols coneixem la seva part superficial. Elles demostren conèixer-nos perfectament, com ens ho fa comprendre Llucieta Canyà, pel seguit de reflexions, consells, i mitjans per a arranjar desavinences entre marit i muller que, l’autora, inclou en el seu llibre. […] Els capítols en què descriu l’adolescència, són, sens dubte, els més reeixits de l’obra. En ells, l’autora posa tot el foc d’una confessió. […]

Del reportatge de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a ‘Clarisme’ (21-III-1934). Fa uns vuitanta anys, les Falles valencianes, pròpies de la festivitat d’avui, ja potenciaven un turisme incipient mitjançant iniciatives promocionals com la d’uns llibrets que explicaven el sentit i la intenció de les diverses produccions d’aquest art popular efímer.

València. Les Falles de Sant Josep

De Castelló a Sagunt, ben enrere Amposta, amb els seus arrossers, l’Ebre força llotós i la gran abundor de sínies, s’estén esplendorosa, exuberant, fertilíssima, matisada amb tota la gamma dels verds, la gran estesa dels tarongers baixets, ufanosos, tan carregats de fruita que, les branques, les arrosseguen per terra. […] No és possible d’imaginar la bellesa d’aqueixa horta valenciana amb les seves barraques blanques, amb la mar remorosa als seus peus i l’esclat pictòric de les taronges. La núvia de la Mediterrània, la terra que fou de Teodor Llorente, de Blasco Ibáñez, de Sorolla, està a punt de llançar al cel les flamarades dels seus focs. Les Falles hi porten un gran contingent de forasters. El tipisme, la ironia, la mordacitat i la ingenuïtat es reflecteixen en cadascuna de les Falles, models d’enginy, que esperen desvetllar -uns quants dies abans de Sant Josep- l’admiració, la curiositat i el somriure plàcid, començant pel valencià, alacantí, català…, tots els habitants dels poblets veïns, passant pel francès, turista xiroi, i acabant amb el més flegmàtic anglès de calça curta i cama prima, per a desfer-se en un espectacular espasme després d’un momentani abrandament. L’origen de la festa més típicament arrelada a València data aproximadament del segle XVI. Llavors, les Falles quedaven reduïdes a cremar en la diada del patró dels fusters tot el que, durant l’any, s’havia fet vell a les cases. Fou a través de molts quinquennis que, aquestes, anaren transformant-se en el que avui són: models, dintre el gènere, d’art. El foraster que s’interessa per una falla especial pot adquirir el llibret explicador del significat que aquesta té. […] A la plaça de la Regió hi ha el Pecat capital. Un gran Xiva o Vixnú, daurat i ple de braços d’una alçada de tres pisos, voltat a la base de ninots al·lusius a la significació d’“el vuitè, no mentir”. Al migdia, de dintre del déu sortien, per mitjà d’un altaveu, tot de versets com ara aquest: “ Parlaràs el valencià / a tot el qui te l’entenga / i a qui no te’l ben comprenga, / que després t’ho agrairà ”. […] Aquest any les festes no són tan lluïdes per culpa del vent que esporugueix els forasters, que no es mouen de casa, que els conflictes socials ell no els tem i ens lloa el pacifisme de la gent de la terra, que ajornen les vagues fins passades festes i que els señoritos valencians parlen castellà a la primera ocasió i encara que la primera no se’ls presenti… ¿No en diguem res més, d’això? Perquè el llop no vingui, diu que el millor és no cridar-lo. […]

Josep PijoanDe Josep Pijoan (Barcelona, 1881- Lausana, 1963) a La Vanguardia (31-V-1934). Quatre mesos després el president Companys proclamava “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”

¿Otro trágico conflicto Cataluña y España?

En la presente crisis de la República española, Cataluña no puede ofrecer más que un gesto amenazador. He oído a los que proyectan un movimiento reaccionario fuera de España preguntarse atemoriza-
dos: –¿Y que haremos con Cataluña, caso de triunfar?…Están dispuestos a realizar un golpe de Estado, un pronunciamiento,
una sublevación, pero no se sienten con ánimos de afrontar una guerra civil… Pero que esto: una guerra de secesión, que no
es muy seguro que se desencadenara, pero que podría originarse en Cataluña. Esta posibilidad evita muchas cosas. Cataluña es un estorbo utilísimo para determinados planes. Con su abstencionismo y pasividad constituye un enigma desconcertador. Si España produce el remedio que va a salvarla, lo deberá a Cataluña, porqué le permitirá ganar tiempo para descubrir la cura. Pero la salud del régimen republicano enfermizo no llegará de Cataluña. Es como un freno para la marcha atrás, pero no es un motor para empujar hacia delante. ¿Por qué?… Porque Cataluña está agotada con la lucha incesante que mantuvo por un cuarto de siglo contra el poder dinástico y después la Dictadura. Fue una verdadera guerra exterior que duró treinta años. Y
hoy, agobiada con sus problemas interiores, no puede distraerse en nada ni ayudar a nadie… […]

En una de mis últimas estancias en Barcelona encontré a un prohom-
bre catalán, muy liberal, muy amigo mío hace veinte años. Se quejó de la situación presente, comentó con gran claridad los desaciertos cometidos, pero no propuso remedio. Su juicio fue: –“És una olla!
” Yo, tímidamente, hice alguna sugestión de mejora. Mi prohombre sonrió y dijo con sarcasmo: –“Com es coneix que vens de fo-
ra!”. […]

En cambio, por aquellos días, tuve ocasión de conocer grupos de muchachos nuevos, que consideran definitivamente terminada la etapa del romanticismo nacionalista catalán y, sin ceder en lo
más mínimo los derechos de su grupo, sienten ambiciones de otro tipo y empiezan a descubrir horizontes que hasta ahora amagaban los Pirineos. […]

José Pijoán

Josep M. de SagarraDe Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (24-V-1934). Escepticisme en una generació a la qual anunciaven canvis -que es van frustrar ben aviat- en la formació del jovent.

Pedagogia

[…] Sento a dir, de tant en tant, que la pedagogia en el nostre país va agafant un gran to, que la nostra Universitat cada dia té més grandesa i es va convertint en un instrument perfectament útil i responsable. Com que els que m’ho diuen són persones que intervenen directament en aquest món dels estudis, i a més són homes intel·ligents i honorables, jo em crec de bona fe llurs afirmacions, i em satisfà que la joventut que puja pugui trobar, en el nostre Institut i en la nostra Universitat, coses més amables i més profitoses que les que hi vaig trobar jo. Malgrat tots els penjaments que un podria dir de la seva primavera pedagògica, jo recordo, quan arriba el mes de maig, una de les sensacions més agradables de la meva vida d’estudiant. […] Aquesta sensació confesso que està completament renyida amb la pedagogia més elemental i amb l’eficàcia que s’intentava donar als estudis. Una sensació d’un anarquisme màgic i voluptuós, i consistia, simplement, en allò que jo experimentava quan havia acabat els exàmens. […] El sol fet d’haver-me examinat, i de plegar els llibres fins a la tardor vinent, donava una volta completa a la meva visió del món. […] Aleshores, tot allò que m’havia hagut d’empassar cuita-corrents, entre nits de vetlla i tasses de cafè, per poder dir quatre paraules al moment de l’examen, era oblidat, era denigrat dintre de la meva imaginació, com si es tractés d’una comparsa de pallassos ridículs que ja no em feien cap mena de por. […] Una assignatura pesada i un professor exigent eren per a mi un mal pas que s’havia de vèncer i res més. Aquesta posició tan anàrquica, tan poc intel·ligent i tan inútil, a mi, però, m’ha proporcionat els mesos de maig i els mesos de juny més carregats d’aromes de les Mil i una nits. M’ha proporcionat unes primaveres que jo no sé si les frueixen els estudiants d’ara, més conscients, amb una Universitat més responsable, més comprensiva i més eficaç que la Universitat dels meus 17 i dels meus 19 any

Josep Alumà i SansUn diari amb empenta i iniciativa

Cartell publicitari de Josep Alumà i Sans (Barcelona, 1897-1974) per a L’Opinió (1934), obra gràfica guardonada en el concurs de cartells convocat amb motiu del tercer aniversari d’aquell diari.

L’Opinió era representatiu de l’empenta modernitzadora que el procés democràtic va potenciar en els anys de la Generalitat republicana. El nou clima de llibertats públiques i d’esperances socials i polítiques va esperonar iniciatives periodístiques i de promoció, com ara els concursos de cartells que aquell diari con-
vocava cada any des del 1932. El diari va ser suspès el 10 d’octubre de 1934 com a conseqüència dels fets del Sis d ’Octubre. No va tornar a sortir. S’havia distingit en liderar posicions ideològiques d’una esquerra liberal socialitzant que
aquest cartell d’Alumà, titulat “Fortitud”, aspirava a reflectir mitjançant una evocació èpica dels universos de la indústria i el treball, tractada amb sensibilitat expressionista.

Josep Alumà i Sans
1934

Josep Maria PlanesJosep Maria Planes (Manresa, 1908- Barcelona, 1936) La Publicitat (10-IV-1934)

Periodista assassinat el 1936 pels seus reportatges de denúncia.

Vàrem començar la present enquesta amb la intenció de descobrir el misteri que envoltava l’organització de les bandes d’atracadors i de criminals que han escollit
aquests darrers temps la ciutat de Barcelona com a teatre de llurs gestes. Sense endinsar-nos gaire en el tema vastíssim del nostre reportatge trobàrem de seguida les primeres dades que ens demostraven l’existència d’un contacte i unes relacions entre els atracadors i les associacions
anarquistes. Ens sembla que hem demostrat, i seguirem demostrant, que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió, entre aquests dos mons diversos ha existit. Està provat que una part dels diners provinents dels atracaments anava a parar a les caixes de les associacions anarquistes. Ara bé: aquests contactes i aquestes
relacions no volen pas dir que la CNT i la FAI no siguin
altra cosa que unes associacions de bandolers. Afirmar això seria una falsedat i una infàmia. Hom comprendrà de seguida que si el problema anarquista de Barcelona i de tot Espanya fos, simplement, un problema de criminalitat, la seva solució seria molt més fàcil del que ho és ara. […]

La complexitat de procedència, d’intenció i de psicologia del moviment criminal i anarquista de Barcelona fa molt difícil la tasca del repòrter. […]

És evident que el resum de l’acta d’unes sessions del Ple Nacional de Regionals sindicalistes no pot anar, en justícia, sota d’un títol que diu “Els gàngsters de Barcelona”. Però ¿què hi podem fer si, seguint el camí confús i ple d’imprevistos que ens proporciona, sense cap ordre preestablert, la informació per al nostre reportatge, ens trobem cada dos per tres que les pistes de l’anarquisme i del gangsterisme es creuen i es confonen? No és cert que la CNT i la FAI siguin unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per a la FAI i la CNT. Lluitant sota una mateixa bandera trobeu gent d’una bona fe indubtable i malfactors vulgars. Tota l’atenció del reporter serà poca, doncs, per evitar de confondre i de presentar en un pla d’igualtat aquestesdues menes de persones tan diferents. […]

Josep Maria Planes
1934

AzañaAzaña.- “La insurrección liberta­ria y el eje Barcelona­ Bilbao”
concluye que “ nuestro pueblo está condenado a que, con
monarquía o con república, en paz o en guerra, bajo un
régimen autoritario y asimilista o bajo un régimen
autonómico, la cuestión ca­talana perdure como
un manantial de per­turbaciones”. No es “ una cuestión
artificial”, sino que “ es la manifestación aguda, muy
do­lorosa, de una enfermedad crónica del cuer­po español”.
ortegaOrtega.- (Cataluña) “Un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar”

Gaziel

Agustí Calvet, “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols. 1887,-Barelona, 1964) a La Vanguardia (19-II-1932) Anys després, a la Catalunya revolucionària, certa burgesia anhelava l’ ordre comunista com a mal menor.

El peligro real

Yo creo que nunca el comunismo podrá arraigar sólidamente en Cataluña. Tal vez sea viable en otras partes de España, en el campo castellano y en el andaluz. Aunque he recorrido varias veces esas tierras, no es bastante para conocerlas a fondo. Pero en el campo
catalán, no entiendo cómo podría aclimatarse en firme una planta tan exótica. Y en nuestras ciudades, entre nuestras masas obreras, el comunismo, al estilo ruso, ya me parece tan difícil como criar palmeras y naranjos en las calles y plazas de Moscú.

El individualismo de los catalanes es algo sencillamente feroz. Cada uno de nosotros, por republicano que sea, lleva un rey en el cuerpo. Un catalán va a todas partes y se abre paso. Dos catalanes, ya es difícil ponerlos de acuerdo. Tres, se hacen un lío. Y a partir de tres, cuantos más hay, menos valen. […]

El peligro real, en Cataluña, no es el comunismo. Es el anarquismo, que significa todo lo contrario, aunque mucha gente atolondrada los confunde uno con otro, y toma a uno por otro. El comunismo, tal como funciona en Rusia, no es un desorden. Es un orden fenomenal, que está impuesto y se mantiene de manera implacable. Es, sin exageración alguna, uno de los órdenes más terribles, más absolutos, más perfectos que ha conocido la Historia. Aquí, en esta Jauja meridional, no lo soportaría nadie, ¡ni los comunistas! Y nuestro evidente peligro no es el de caer en un orden tan
desusado en estas latitudes, que nos venga de fuera y nos lo manden de Rusia. ¡Qué más quisiéramos, sino verlo
venir! El verdadero peligro nuestro lo llevamos dentro. Y consiste en la permanencia y agravación del desorden crónico, de la
anarquía práctica que nos caracteriza desde hace tantos años, invariable e incurable, siempre una y la misma, aunque vayamos cambiando los rótulos de la fachada –monarquía, dictadura, república, centralismo o autonomía-, según el capricho de los tiempos y el soplo del viento.

Agustí Calvet, ‘Gaziel’
1932

Joan Baptiste Roca i CaballJoan Baptiste Roca i Caball (Barcelona, 1898-1976) a El Temps (17-XI-1934), un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, un partir politic que compleix 84 anys.

Revisionisme suïcida

D’un temps ençà, sovintegen els articles i fins els opuscles contraris al nacionalisme català culpant-lo de desvaris i confusions […].

La pròpia doctrina de Prat de la Riba rep l’escomesa dels anomenats revisionistes […].

Pel patriota català, no ha d’haver-hi confusió ni descoratjament,
malgrat tots els neguits i inquietuds de l’hora present; la fe en Catalunya, i el prestigi de la vella concepció catalanista tal com la propugnava Prat de la Riba, han de tenir la virtut d’orientar-lo degudament. […]

El disbarat va ésser negligir els valors substancials de Catalunya, empeltant el catalanisme de liberalisme polític tèrbol i confusionisme, i el que és pitjor de liberalisme econòmic, com si el nostre redreçament no fos possible abandonant el motllo capitalista a ultrança, que allunyava les masses populars de les rengleres del
catalanisme històric. […]

Era en va que Torras i Bages digués profèticament que
Catalunya seria cristiana o no seria; el liberalisme empenyia a la descurança de les qüestions religioses i en canvi la convivència que feia pretenir una tasca de cristianització efectiva podia permetre
que en la qüestió social el catalanisme, a pretext de servir la riquesa de Catalunya,prengués partit al costat dels plutòcrates,i dels acabalats del nostre país. […]

No és l’ideari de Prat de la Riba que ha de revisar-se, és l’actuació política dels homes que deien seguir-lo […].

La ideologia catalanista és tal vegada l’únic bo dels darrers
trenta anys de política catalana, excepció feta dels esforços nobilíssims de molts patriotes, més reeixits en aquest aspecte que
en el purament polític. Revisar o rectificar la doctrina de Prat és desnaturalitzarla i destruir-la, és suprimir l’impuls ascensional del nostre noble i ofegar el manament patriòtic dels nostres pensadors,
més forts que els nostres polítics, amb més arrelament en la consciència popular del que molts creuen. És intentar que els
patriotes vulguem extingir la llum que ens mena vers l’ideal alliberador, i que acceptem voluntàriament el suïcidi del nostre
poble.

Joan Baptista Roca i Caball
1934

De Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890 – Burgos, 1938) a El Temps (3-XI-1934). La Generalitat estava intervinguda -president i consellers, empresonats- després que Companys proclamés l’estat català dins d’Espanya. Demà passat farà 79 anys que Carrasco, polític democratacristià, catalanista, líder d’UDC -partit eliminat fa poc-, va ser afusellat per ordre de Franco.

Els camins de salvació (II). L’ideal nacional

En assentar la nostra doctrina política en una clara i solemne declaració de catalanisme nacional, no fem més que concretar el nostre criteri en relació al problema més essencial en l’organització i ordenació de les col·lectivitats humanes. Si la diversitat de pobles i de llurs característiques i necessitats fa impossible i utòpica una ordenació jurídica uniforme de tota la humanitat, el primer que cal és un sistema per a determinar les normes bàsiques que facin possible i pràctica l’organització de les col·lectivitats en la forma més convenient a la pau, a la justícia, a la llibertat i a la fraternitat dels pobles. Doncs bé: el nostre criteri és clar en aquest punt essencial com en tots; clar i permanent, immutable i superior a tots els daltabaixos i a totes les oscil·lacions del baròmetre polític. No admetem que puguin assentar-se damunt bases sòlides la pau, la política i la llibertat dels pobles sense el reconeixement i la satisfacció dels drets que corresponen a les col·lectivitats amb personalitat pròpia i destacada pel conjunt d’elements i de factors que constitueixen llurs característiques nacionals. I com sia que Catalunya està molt lluny de fruir els drets que li corresponen pel fet d’oferir els trets característics d’aquelles col·lectivitats nacionals, entenem i defensem sempre que, en l`ordre polític, la qüestió fonamental i prèvia, en tota l’actuació pública catalana, serà la d’obtenir la plena, completa i absoluta reintegració en l’ordre jurídic i en l’efectiu d’aquells drets i atributs corresponents a la nostra personalitat col·lectiva. […] Si penetréssim tot el que vol dir i tot el que comporta la nostra condició nacional de catalans, apreciaríem certament la greu responsabilitat dels que oblidaren el superior interès col·lectiu per a servir sectarismes partidistes, però aprendríem també d’una vegada per sempre l’esterilitat suïcida -massa sovint assajada en la nostra història- de comprometre la sort del nostre poble en qüestions i antagonismes de la política peninsular, i ens resoldríem definitivament a treballar amb més braó que mai, fins aconseguir la grandesa i la llibertat de Catalunya, la qual no podrà ésser assolida més que per l’esforçada i patriòtica unió de tots els catalans.

Cataluña
D’un editorial d’Ahora (Madrid, 17-IV-1931), diari de referència durant la Segona República.

Cataluña

Tocamos por primera vez uno de los problemas más serios que se le plantearán -que ya se le están planteando a la República naciente-: el problema catalán y el problema general a él ligado del federalismo. […] Nos parece un deber elemental procurar orientar a la opinión, que podría, acaso, extraviarse. No olvidemos -sentimos recordarlo: pero no hay más remedio- que la primera República española se estrelló principalmente contra este mismo pleito. Si las cosas se hubieran deslizado normalmente no habría por qué abordar de momento el tema. El problema de la estructura fundamental del futuro Estado republicano es de los que claramente corresponden a la competencia de las Cortes constituyentes. Son ellas las que han de decidir si la República española será unitaria o federal, y hasta qué punto, en este último caso. Aunque sea anticiparse a los acontecimientos, nos aventuramos a asegurar que el ambiente es francamente favorable a una constitución federal. El ejemplo de tantos Estados federales muestra cumplidamente que esta estructura es tan capaz como la unitaria de producir un vivo sentimiento patriótico y de garantizar una efectiva y sustancial unidad. Pero entretanto se ha producido un hecho que plantea con caracteres apremiantes el problema, y ante el cual es inexcusable tomar inmediatamente posiciones. Este hecho es la proclamación del Estado catalán. […] El hecho es que Cataluña, o al menos los que en este momento la representan, se ha adelantado y en cierto modo pone al Gobierno frente a un hecho consumado. […] Nos resistimos a creer los rumores que han circulado atribuyendo al señor Macià y a sus compañeros medidas radicales que traspasarían con mucho el marco de un federalismo amplio, dentro del cual Cataluña puede hallar, en armónica convivencia con las demás regiones españolas, plena satisfacción. […] Pero no creemos que se llegue a semejante extremo. Parece ser que las relaciones de armonía entre Madrid y Barcelona se afirman cada día más. No podía esperarse otra cosa del buen sentido del pueblo catalán, al que responde en el resto de España un ambiente cálido de simpatía y comprensión. Sería un crimen de lesa patria y de lesa República que por imprudencias de unos y falta de serenidad de otros se envenenase un pleito que podría dar lugar a graves contingencias y que tratado con tacto y elevación de miras puede resolverse en armonía.

J.V. Foix

De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (23-X-1931) i dibuix original (col·lecció particular) de Gaietà Cornet (Barcelona, 1878-1945) a En Patufet. Ira pedagògica.

La palmeta de “don Salvador”

Ara fa dos diumenges es va celebrar en una de les viles darrerament agregades a Barcelona un acte simpàtic: els antics alumnes del qui va ésser durant molts anys mestre municipal de l’única escola pública de nois, havien organitzat un homenatge pòstum a la seva memòria. Hom va honorar amb el nom del mestre popular un vell carrer de l’antiga vila, hom li va dedicar una placa de bronze, hom va exalçar, amb la presidència de les autoritats, la labor pedagògica de “don Salvador” […] En aquesta època de renovació pedagògica, de reformes escolars ardides, d’innovacions radicals en els mètodes d’ensenyament, l’homenatge té una valor documental. Tots els qui coneixen les característiques de l’escola primària tot just fa vint anys i que per amor a l’estudi o per deure professional han seguit el procés de formació de l’escola nova, de transformació continuada dels vells conceptes pedagògics, poden constatar aquesta realitat: un grup important d’homes fets -universitaris, mestres d’obres, artistes, industrials, obrers- s’apleguen per honorar la memòria d’un dels mestres d’estudi més temuts per la rígida aplicació damunt les mans tendres i porugues dels infants d’una tanda respectable de palmetades. Tècnicament impecables, cal dir-ho, però rabioses i coents. […] La palmeta de “don Salvador”, misteriosament irrompible, va fer aprendre durant molts anys a dotzenes de nois del poble molta de gramàtica, d’aritmètica, de geografia, de cal·ligrafia i d’urbanitat. No sabem si la mateixa ciència hauria “entrat” emprant els diversos sistemes educatius propugnats avui. […] És cert que els alumnes afectats pels excessos d’“ira pedagògica” de l’esmentat mestre són els més engrescats a recordar-ne i a honorar-ne la memòria. I és cert que altres mestres contemporanis, més “apostòlics”, innovadors i generosos en el tracte amb els infants, adversos a la disciplina tradicional i partidaris de la disciplina conquistada lliurament per l’alumne, han estat oblidats pels vells deixebles, i s’han tornat barbablancs o han mort sense que ningú no en fes memòria. […]

Francesc Maspons i Anglasell (BarcelonaDe l’entrevista de Planes (Manresa, 1908 – Barcelona, 1936) a La Publicitat (24-I-1933).
Fa 50 anys de la Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 – Bigues, 1966).

Maspons i l’avantprojecte de Constitució

[…] El senyor Maspons i Anglasell, jurisconsult il·lustre, va formar part de la Comissió Jurídica Assessora encarregada per la Generalitat d’elaborar un avantprojecte de Constitució de Catalunya. El senyor Maspons té una fama, legítimament adquirida, de catalanista intransigent. […] Es tracta de saber quins comentaris li suggereix la comparació entre l’avantprojecte de la Comissió Assessora i l’avantprojecte del Govern de la Generalitat. El senyor Maspons ens treu ben aviat de dubtes: […] -En l’avantprojecte del Govern hi sobren diverses coses. Per exemple, el títol de Principis Socials, que hauria d’ésser un esquema dels drets del ciutadà català, es limita a recollir tres o quatre coses i a copiar una sèrie d’articles de la Constitució espanyola. […] – La nostra Constitució, o Estatut orgànic -afegeix-, hauria d’ésser una llei que organitzés els nostres òrgans de Govern, i prou. El nom d’aquesta llei, és el de menys. L’important és el seu contingut. […]. -Val a dir -afirma- que, en general, tot l’avantprojecte del Govern es caracteritza pel seu escàs sabor català. Tan podria ésser una Constitució per a Catalunya com per a Prússia o Baviera. […] El senyor Maspons ens dóna una patriòtica visió de conjunt: -El que ens cal és organitzar ràpidament i bé totes les nostres atribucions i treballar de ferm. Aquesta etapa d’organització estarà caracteritzada pel conflicte de les realitats que no encaixaran amb la llei. L’Estatut, a dintre, no hi té res. El Parlament haurà d’interpretar-lo d’una manera netament catalana. Les dificultats que s’acosten són greus. Convé, més que mai, una gran compenetració de tots els catalans. És l’hora d’evitar possibles divergències; no és hora de donar pa als peixos. Les nostres lleis han de tenir una gran modernitat. Cal pensar que estem en 1933 i que en les nostres institucions hi tenim moltes coses que encaixen perfectament amb les Constitucions més avançades. Algunes són, encara avui, un ideal de tot el món. Catalunya ha estat sempre una terra de llibertat…

Gaziel

De Gaziel (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (1-IX-1933). Crida, en temps també crítics, a lluitar braç a braç enfront dels reptes exteriors de Catalunya

Exhortación a la coherencia

[…] El momento que vive Cataluña -y, más que el momento, la etapa larga, el período en que acaba de adentrarse- son de tal magnitud y responsabilidad, que yo quisiera para mi pueblo un nuevo partido compuesto de todos ellos, una suerte de solidaridad positiva, una verdadera hermandad, que utilizase todas las capacidades, sin distinción de procedencias, pues todas serían todavía pocas si hay que aprovechar plenamente la ocasión propicia -sin duda única en el transcurso de varios siglos- que nos brinda la historia. Mas como esa solidaridad racial es, por lo visto, imposible, quedan otros dos caminos: o bien esforzarse en destacar y acusar separadamente todos los matices políticos de Cataluña -a la manera francesa, por ejemplo-, para así obtener una multitud de representaciones, un verdadero mosaico de la sensibilidad pública, y adaptar luego a él la estructura de nuestro gobierno y nuestro parlamento; o bien dirigir el esfuerzo al establecimiento y predominio del menor número posible de partidos políticos, preferentemente de dos grandes núcleos opuestos, una derecha y una izquierda, formados, si no por fusión de todas las organizaciones actuales en dos nada más, cosa también impracticable, cuando menos por dos vastas alianzas con programas concretos, actuaciones armónicas y directorios comunes. […] Las venideras luchas electorales serán, exclusivamente, entre izquierda y derecha. Todo lo que tienda, por lo tanto, a establecer con solidez y a deslindar esos campos será en Cataluña obra realista y fecunda. Lo demás es pura incoherencia. […] Nos hace falta una enorme dosis de coherencia. La necesitamos ahora, en seguida, para nuestra organización inmediata. Y la necesitaremos sobre todo después, porque el pleito de Cataluña, en relación con el resto de España y con la realidad peninsular, no ha terminado, como a veces parece creerse, sino que ahora empieza nada más, y está en su fase más difícil, que es la positiva y constructiva. Pues, o mucho me engaño, o a los catalanes nos esperan todavía, de puertas afuera, no pocos escollos y muy duras batallas.

Eugeni Xammar

De la crònica de Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) a Ahora (28-I-1934) enviada tal dia com ahir des d’Alemanya. Foto: Xammar, corresponsal a Berlín aquell any 1934.

El Pacto germanopolaco es ficticio

¿Cuál es el alcance del Pacto germanopolaco firmado ayer? ¿Qué motivos han inspirado, qué propósitos han guiado a sus autores, el canciller Hitler, dictador de Alemania, y el mariscal Pilsudski, dictador de Polonia? Al asegurar la paz -durante diez años- entre Alemania y Polonia, Hitler y Pilsudski han convenido un Pacto en el que ambos países renuncian al empleo de la fuerza para resolver las diferencias o conflictos que puedan surgir entre uno y otro. Téngase presente que entre Polonia y Alemania ha existido, desde que la primera de estas naciones reconstituyó su unidad y recobró su independencia en Versalles, un estado de continua y violenta enemistad. Los motivos de desavenencia entre los dos países son graves y peligrosos. Pueden resumirse así: Alemania no acepta sus actuales fronteras con Polonia en el corredor de Gante, ni en la Alta Silesia. Polonia, por su parte, en pleno crecimiento de población, cree que dentro de algunos años estará en condiciones de absorber sin gran esfuerzo la provincia alemana de Prusia Oriental. En el texto del nuevo Pacto germanopolaco no hay, naturalmente, una sola palabra alusiva a esos conflictos vitales que después de la firma del documento subsisten en toda su integridad. El Pacto germanopolaco es, por consiguiente, un documento esencialmente ficticio, como todos los pactos análogos firmados en Europa desde que los hombres de Estado empezaron a apartarse del Pacto de la Sociedad de Naciones bajo pretexto de completarlo. Europa empieza a estar saturada de pactos; […] Al pacto entre Alemania y Polonia es posible que siga otro pacto análogo entre Alemania y Checoslovaquia. Se dice, en todo caso, que Alemania está dispuesta a proponerlo. Para evitar el fracaso de las conversaciones entre Francia y Alemania -o para disimularlo- será preciso otro pacto. […] Pero para poder medir con exactitud el alcance y el valor de estos pactos será preciso esperar hasta que sus firmantes empiecen a violarlos

Maria-Llucieta-Canya-Sagarra

De l’interviu de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a Clarisme (23-VI-1934). Demà farà 115 anys del naixement de Llucieta Canyà (la Bisbal d’Empordà, 1901 – Barcelona, 1980).

Parlant amb Llucieta Canyà

Un dia, en una conversa amb una persona de força prestigi entre la premsa catalana, va venir a tomb i aquesta persona em va dir: -Encara com no s’ajunten les dones que escriuen i es preocupen d’establir entre elles una certa companyonia… caldria fer-ne esment… que li sembla?… -Què us puc dir si gairebé no en conec cap?… -Cap? -Home… hi ha uns noms: Irene Polo, Anna Murià, Maria Teresa Gibert, Rosa Mª Arquimbau… El meu interlocutor tallà ràpid. -I Llucieta Canyà, no la coneix? Jo, llavors, estava allunyadíssima de premsa i llibres i de saber cap cosa de res (per l’estil d’ara, però encara menys). -No, vaig respondre amb tota sinceritat. -Ui, Llucieta Canyà! -digué fent brandar la mà amb energia per tal d’afermar la seva vistent admiració. -Llucieta Canyà és de les millors que tenim…! I fins abans d’aparèixer “L’etern femení”, llibre recent de Llucieta Canyà, només sabia, d’ella, que “és de les millors que tenim”. […] Parlo amb ella. Llucieta Canyà és empordanesa. I te’n parla de seguida. Empordanesa! I una empordanesa amb totes les qualitats i cap dels defectes que, segurament, els empordanesos tenen: simpàtica, franca, enraonadora… i tràfec. Un veritable tràfec. Un estornell. Una criatura. -No vaig aconseguir d’acabar els meus estudis de lletres. -I doncs? -L’amor em va partir pel mig… Em vaig enamorar i vaig estar perduda. -Com van anar els començaments? -De què? -D’escriure. -He estat universitària. Tinc bon record, en els meus inicis, de Tries de Bes i de Ferran i Maioral. Vaig estar tres anys a “La Veu”. Les dones tenim obertes totes les portes. Quan es presentava algun cas difícil: “Llucieta Canyà hi anirà”. Vaig ésser la primera dona que entrà a l’Ateneu. Vaig fer intervius a infinitat de persones, polítiques la majoria. He estat una gran polemista. Polèmiques amb tothom. Amb Josep Maria de Sagarra, amb periòdics de fora… qui ho sap… […] I enraona, enraona Llucieta Canyà, aqueixa dona d’ara, que sempre serà el que en el pròleg de “L’etern femení” diu Josep Maria de Sagarra: “…una eterna criatura empordanesa”.

cognoms
De l’article de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (9-VIII-1934), representatiu d’un periodisme amable que sovint extreia recursos amens de l’observació enginyosa de la vida quotidiana. Era un articulisme afí al de l’escola francesa contemporània. Retrat de l’autor per Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1972), fotògraf agut d’aquella generació.

Sobre els cognoms

Una cosa fàcil d’observar és aquella mena de satisfacció que tots nosaltres tenim pel nostre cognom; si no fos així, és gairebé segur que no podríem viure, perquè entre els cognoms hi ha de tot, i la comicitat de certs cognoms ultrapassa les imaginacions més treballades. Jo vaig conèixer fa anys a Madrid un senyor que es deia Panparacuatro y Bollos; alguna vegada que explico aquests dos cognoms, els qui m’escolten no ho volen creure, i es pensen que és una facècia inventada per mi, i resulta que aquests cognoms eren autèntics i que aquestes coses no es poden inventar. A Barcelona hi havia una famosa copisteria al carrer de les Magdalenes; l’amo d’aquesta copisteria era un senyor que es deia Deogràcies Claveguera. Una vegada don Raimon d’Abadal li va insinuar com li fóra de convenient substituir el seu cognom de Claveguera pel cognom matern, però el senyor Claveguera, una mica escèptic, li contestà: “Veurà don Raimon, és que de segon cognom em dic Ninot.” […] No hi ha dubte que hi ha cognoms impossibles, que són una mena d’handicap per a poder fer alguna cosa útil en aquest món i perquè la gent que passa pel carrer es pugui prendre seriosament els desgraciats que duen aquests cognoms; però, malgrat això, hi ha un legítim orgull fins a voler guarnir d’històries glorioses els cognoms més atrotinats. Des de Barret a Sabata, totes les peces de vestir serveixen de cognoms, tots els animals de la creació -una vegada vaig trobar un document signat per un Lluís Porc-, tots els estris de les arts i els oficis […]. De tant en tant, però, es troben raríssimes espècies que tenen de llur cognom una idea filosòfica al marge de les vanitats humanes. Hi ha cognoms com Valls, Puig, Vila, Vidal, Comes, molt estesos a Catalunya; un altre d’aquests cognoms és Sala. Des del famosíssim bandoler Joan Sala i Serrallonga fins al senyor Alfons Sala, marquès d’Egara i prohom de la Dictadura, a Catalunya hi ha infinits Sala, estesos entre tots els estaments. Doncs bé, una vegada un amic meu va rebre la visita d’un senyor, i en preguntar-li la minyona la seva gràcia, aquest senyor va quedar una punta indecís, va arronsar les espatlles i amb una veu de les més desolades i les més grises contestà: “Diga-li que hi ha un tal Sala…”


De Joan Tomàs (Igualada, 1892 – Mèxic, 1968) a Mirador (28-VI-1934). El Moulin Rouge de Barcelona -esmentat a l’article- es va convertir en El Molino el 1939 a causa de l’obsessió castellanitzadora dels franquistes. No permetien noms catalans. Tampoc francesos. Aquest vespre en aquell local renovat es fa el vernissatge d’una exposició de pintures de Vives-Fierro.

Possibilitat d’un music-hall

Per més voltes que es donin al tema de la possibilitat d’un veritable music-hall a Barcelona, ens trobarem sempre, al capdavall, que els qui tenen entre llurs mans els espectacles mal anomenats lleugers, són els que en definitiva tiren per terra aquesta possibilitat. Ho fan deliberadament? Tant com això, no. Alguns empresaris creuen que la renovació s’imposa, i el to de modernitat que distingeix avui alguna de llurs sales demostra en ells un intent d’emprendre un camí diferent del que seguien. Però amb ésser ben intencionat, no n’hi ha prou. Cal saber on es va, i aquests empresaris ho ignoren. La rutina els venç perquè no els mou, artísticament, un desig ben definit. […] Si correguessin món -només que de tant en tant arribessin fins a París!- se’ls obririen els ulls i sentirien també, potser, l’enveja de fer aplaudir ací el que admirarien a fora. Se’ls desvetllaria el bon gust, cosa, en alguns, extremadament necessària. Entaularien relacions d’ordre artístic i comercial que mai no els ferien nosa. Aprendrien d’organitzar d’una manera racional un espectacle. S’adonarien dels corrents que dominen, en matèria d’espectacles, fronteres enllà. […] Mireu les cartelleres dels nostres music-halls: durant mesos i mesos, els mateixos números van passant de l’una a l’altra. Avui aplaudiu Paquita Domínguez, per exemple, al Moulin Rouge; demà, a l’Edén; demà passat, al Pompeya; més tard, a l’Excelsior; finalment, al Bombay. I quan acaba al Bombay, comença altra vegada a donar la volta, com els comparses de la processó de Gigantes y cabezudos. El públic, és clar, s’avorreix, per excel·lent que sigui el número. L’empresari de music-hall, en veure que el públic li deserta i que, en canvi, els diaris li diuen inteligente, deu pensar, com Alfred Savoir, que el públic es va tornant ase. Alfred Savoir ho remarcava amb ironia, i no deixava de proclamar alhora, com a autor teatral, que el teatre proporciona cada dia noves ocasions als espectadors per a anar al cine. A Barcelona ens dóna motiu de concórrer al cine, no sols el teatre, sinó també el music-hall. Els barcelonins hauran pogut conèixer al cine atraccions que, com les Hoffmann Girls o els Vagabunds de Borrah Minevitch, no és gens fàcil, per ara, que ens visitin.

De Gaziel (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (21-XII-1934). El Govern de la Generalitat estava empresonat des de l’octubre com a conseqüència d’haver proclamat el president Companys “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. El coronel Francisco Jiménez Arenas era el president accidental de la Catalunya amb l’autonomia suspesa.

Todo se ha perdido, incluso el honor.

Con este retoque de una frase histórica, podría resumirse el desastroso final del primer ensayo autonomista realizado en Cataluña. Las Cortes de la República acaban de rematarlo: el Estatuto queda suspenso sine die. Y son muchísimos los catalanes que, en su inmenso estupor, andan ahora preocupados en descubrir la causa esencial, la más profunda, de tamaña catástrofe. […] Se van sabiendo algunas cosas extraordinarias y es posible que algún día se aclaren otras sensacionales. En un desatino tan formidable como el del 6 de octubre de 1934, hay campo para todo. Pero el conjunto de esas opiniones, de esos vagos rumores y esas crónicas subterráneas, revela nada más, a mi juicio, que continúa, perdida en lo secundario, la fatal desorientación de nuestra consciencia pública, y que en Cataluña todavía no hemos sabido remontarnos por encima de nuestro tremendo infortunio, para dominarlo en su plenitud y aprender en su amarga enseñanza. Por esto yo voy a procurar hacerlo solitariamente -como siempre-, y gritar desde aquí a todos mis compatriotas: “¡Alerta, catalanes! No os dejéis llevar de los personalismos y los partidismos, tan tentadores y fáciles porque a cada uno de nosotros nos lo explican todo, sin acusarnos de nada. Desconfiad de las explicaciones tenebrosas y melodramáticas. La culpa capital, la causa suprema de nuestra desventura, se debe a nosotros, a los catalanes todos, a Cataluña en peso, y muy en especial a sus partidos políticos más representativos. ¡Esta es la única explicación satisfactoria y profunda! ¡Esta es la pura verdad!” […] Nos ha faltado grandeza de alma y altura de visión a los catalanes todos. Aquella maldita -maldita, porque es, ¡ay!, innegable- avara povertá, que nos echó ya en cara el Dante, ha seguido actuando en nuestro seno, a siete siglos de distancia. La historia puso en nuestras manos un gran momento, como un bloque de mármol para que labráramos en él nuestra estatua, y lo hemos pulverizado miserablemente. […] Un día saldremos de este negro pozo en que caímos. Pero que, en adelante, nos sirva esta clara lección: solo podremos triunfar en España yendo todos los catalanes fuertemente unidos, como una irrompible falange, y además sólidamente abrazados con el mayor número posible de españoles hermanos.


De Lluís Millet (el Masnou, 1867 – Barcelona, 1941) a ‘Clarisme’ (IX-1935) i ‘Revista Musical Catalana’ (XI-1935). Demà, arreu del país, hi haurà corals i centres musicals que celebraran el dia de Santa Cecília, patrona de la música. Millet, director de l’Orfeó Català, caricaturitzat per Gaietà Cornet (Barcelona, 1878-1945) a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (23-III-1900).

Què és música?

Les teories de les escoles responen que la música és “l’art dels sons”. Però això és dir poca cosa. Potser fóra més justa la definició dient: “La música és una bona xicota”. Perquè una bona xicota s’entén que és jove i, per tant, més o menys bonicoia; és àgil, sensible als raigs del sol i a les flors; parla amb tota il·lusió de la vida i això ja diu quelcom més que la definició escolàstica; ja conta gràcies i virtuts d’aquesta cosa alada que en diem música. […] Oh, la música bona noia, festejada i estimada, feta una mateixa cosa amb les ànimes santes enamorades de l’ideal suprem, que fan d’ella l’expressió de l’amor diví; la música, esposa de l’angèlic Palestrina, expressió de la foguerada mística de Victòria, de la pietat viva i profunda de Bach. Oh, la bona noia, música feta gran senyora, mare de bellesa immortal, feta llaç de cel i terra! La música, bona noia, feta en Haydn alegria innocent, del viure en gràcia de Déu i de natura; cel serè i camps verdosos; amor correspost, sense neguits ni núvols. Música menyspreada pels paladars estregats per l’art modern, i estimada pels que enyoren la frescor i simplicitat de l’edat primera. La música feta gràcia de Mozart, del gran infant prodigiós, la innocència que, tocant el fang del món, el converteix en or pur de vida noble, en redemptor de la malícia humana; la música, mestressa de Beethoven, del gran sord per la cridòria que portava a dins de l’ànima, per la lluita de la il·lusió amb la baixa realitat, de la pruïja del sentiment de l’infinit amb la mesquina limitació quotidiana d’aquesta vida. Oh, la bona noia, música feta noble expressió de l’anhel dels humans per la felicitat, ai, tan llunyana! Però massa bona xicota, la música; tot s’ho creu i a tot es doblega. Així qualsevol divo cridaire, amb bona gargamella, li fa fer ganyotes estranyes, desbaratant-li els moviments graciosos del seu caminar (que és el ritme, expressió de vida), i allargant els sons aguts, com un coet immòbil en el zenit, la fa plorar i somicar com una noia histèrica; tot perquè els babaus i els peixats amb el mal gust es quedin bocabadats i folls de ximpleria. Pobra noia! ¿I quan li fan cantar tangos argentinos, amb aquells arrossegaments sentimentals tan fastigosos. Quina ganyota més cursi! […]

Pau Romeva i FerrerDe Pau Romeva i Ferrer (Barcelona, 1892-1968) a El Temps (9-II-1935) a La Rambla (28-I-1935) . Transcripcions periodistiques de la seva intervenció com a diputat d’Unió Democràtica de Catalunya en el Parlament de Catalunya l’octubre de 1934 (abans del fracàs de la proclama federalista de Companys del dia 6) i d’una entrevista del gener del 1935, quan la Generalitat ja estava intervinguda pel poder central i el govern català seguia empresonat

Per una Solidaritat Nacional

[…] L’autonomia, la llibertat de Catalunya, s’ha d’assegurar ací [en el
Parlament de Catalunya], i s’ha d’assegurar ací amb un esperit de
concòrdia i amb una esperit de col·laboració. Jo entenc, i ho he dit
sempre, que l’Esquerra Republicana de Catalunya no ha fet res, des
del seu naixement, per a assegurar a Catalunya aquest esperit de con-
còrdia. Jo entenc que ha seguit en les seves relacions amb la política
espanyola aquella mateixa tradició ja existent d’anar-se a solidaritzar
amb partits espanyols i que ha portat en molts moments a dintre de Catalunya els plets de la política general espanyola. Però en el moment en què jo reclamo una vegada més de l’Esquerra Repu-
blicana de Catalunya, la coalició governant a Catalunya, una política que faciliti la concòrdia de Catalunya, entenc que no pot venir la concòrdia d’una sola banda, i que tots ens hem de posar en una
actitud que faciliti la concòrdia. Permeteu-me que jo digui aquí paraules que poden semblar una exhortació impròpia de
la meva poca autoritat, però haurien de ser enteses per tots: el que la
vida política de dintre de Catalunya sigui encaminada per uns vi-
aranys que donin facilitats a aquesta obra de concòrdia, no és
obstacle perquè es legalitzin els postulats de les diverses represen-
tacions, de les diverses maneres de pensar i sentir de l’opinió catalana.
[…]

La sortida del règim transitori i la normalitat subsegüent s’han
de significar per una rectificació total de les pràctiques polítiques
seguides durant el primer període de l’autonomia. […]

Cal independitzar la política catalana de la política espanyola per tal que Catalunya no continuï essent la víctima dels plets d’altri. […]
Pau Romeva

1935

Diada llibreDe Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (25-IV-1935). Foto de Carlos Pérez de Rozas (Barcelona, 1920-1990): parada de llibres a la Rambla el mateix any de l’article.

Sobre la Diada del Llibre

[…] La Diada del Llibre és una mena de gran espectacle d’allò que moltes persones en diuen cultura. Jo, com a persona que ha fet algun llibre i pensa fer-ne d’altres, sóc un entusiasta de la Diada del Llibre, i accepto, d’una manera però una mica trista, l’esquer de la rebaixa del deu per cent i l’esquer d’espectacle de carrer que té la Diada del Llibre, si gràcies a aquestes condicions la gent es decideix a comprar una mica. Però, encara que a molts els sembli insòlit i temerari el meu punt de vista sobre la Diada del Llibre, no tinc més remei que exposar-lo. En aquesta famosa diada són bastants els escriptors -diguem-ne escriptors- que es dediquen a explotar la part espectacular de festa major de les llibreries per engegar a la circulació i a la venda una literatura de vegades truculenta, de vegades imbècil, de vegades que no fa el pes, i mirar si amb la badoqueria pública troben manera de fer un negociet -petit, naturalment- amb una mercaderia que els altres dies de l’any tindria una escassíssima acceptació. Cada any hi ha novetats, la Diada del Llibre; entre aquestes novetats hi ha un tant per cent de matèria molt apreciable, però aquest tant per cent és reduït; en canvi, el tant per cent de paperassa que es ven a esquenes de la popularitat i el prestigi de la Diada del Llibre és enorme. I el que jo trobo lamentable és que, en un país en el qual no es compren llibres, hi hagi autors -diguem-ne autors- i editors que s’aprofiten d’un moment sentimental i popular per vendre una mena de literatura que no s’hauria de vendre mai. Naturalment que jo no puc votar contra el ventre dels meus companys de ploma, però em penso que els escriptors obraríem molt santament recomanant en la Diada del Llibre, per mitjà de la ràdio, dels periòdics i de tota mena de propaganda, que la Diada del Llibre no és la diada del llibre imbècil o del llibre tronat que surt a darrera hora amb una coberta llampant i amb uns anuncis de xarcuteria, sinó que la Diada del Llibre és pel llibre que s’ho val, per les grans obres essencials, antigues i modernes, pels llibres que poden ésser una utilitat, una companyia, una lliçó o una reacció. […]

CARME MONTORIOL PUIG
De Carme Montoriol Puig (Barcelona, 1892-1966) a La Publicitat (18-VI-1935). Una cronista viatgera -morta fa cinquanta anys- que va anar a la recerca d’arrels històriques amb vincles forans quan l’Estatut de Catalunya estava suspès, el govern de la Generalitat empresonat i els diaris sotmesos a censura en plena Segona República Espanyola.

Impressions de Sicília

Quan hom arriba a Sicília no pot oblidar que la història de l’illa estigué, durant molts anys, lligada a la història de la nostra terra. Camineu distret. ¿No és l’estigma [sic] d’Aragó, aquest que campeja en la façana de la Universitat de Catània? Les quatre barres hi són bellament acolorides. Una de les universitats més antigues d’Itàlia, aquesta que gaudí del privilegi especial d’Alfons d’Aragó. Va celebrar l’any passat el seu cinquè aniversari i la ciutat de l’Etna acollí en tal ocasió comissions de per tot arreu, entre les quals no podia mancar-hi, certament, la representació catalana. A l’altra part de la mar blava, l’esperit de Catalunya, encarnat en les seves quatre barres, vetllant la porta d’una universitat… Un record. Però no un record desagradable de conquesta, aquesta vegada. Conquesta de l’esperit, en tot cas: l’única tolerable; l’única eficaç, també. Per oblidar-ho massa sovint és que el regne dels conqueridors sol ésser efímer. Carrets sicilians. El primer que vaig veure, moments després de la meva arribada a Catània, el vaig prendre per un cotxet de plaer: és a dir, un cotxet per a passejar mainada. El vaig veure allunyar-se a trot lleuger, petitó, virolat, escampant l’alegria del seu clar cascavelleig. Però aviat en trobava un altre, i un altre. Llavors, a la meva gran sorpresa, em vaig adonar que aquells carrets, guarnits com per a anar a festa -tres plomes al cap del cavall: vermella, blanca, groga; pintures brillants, representant la major part escenes guerreres, torneigs; picarols sonors; corretges treballades; rodes fines i esveltes- portaven carbó, maons, llegums; és a dir, eren el carro usual, el que fa servei humilment i es presta a tots els menesters. Beneïda terra es la que posa un xic de poesia en el treball quotidià! […]

AmericanesDe l’article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a ‘Mirador’ (27-VI-1935), i portada del ‘D’Ací’ i ‘D’Allà’ (estiu 1933). El turisme, que llavors venia sobretot de països anglosaxons, i els tòpics estiuencs de la modernitat, focalitzats en l’univers de la platja, inspiraven la ironia, explícita o encoberta, en el nou periodisme català i en la premsa elegant.

Americanes
[…]
La gent que té una certa posició social acostuma a visitar les platges quan el mes de juliol en fa de les seves i el mes d’agost tracta la humanitat com si fos una massa rebregada, bullida, baqueteja per envelats, refilets de festa major, jocs de mans, festeig i esport escridassat i irreflexiu. Aleshores les famílies inflen les torretes i terrasses, de vegades de gust pèssim; saturen els hotels i converteixen la sorra nacrada en unes immenses graelles de promiscuació i felicitat tèrbola. Jo confesso que en aquestes èpoques de l’estiueig intens em fan més gràcia els pardals de la Rambla i les terrasses dels nostres cafès barcelonins. En canvi, en aquests primers dies de juny, com els darrers dies de setembre, acostumen a ésser per al meu gust les hores culminants de gràcia i de color per a nedar, anar a la vela i fer tot allò delicat que solen fer les persones enamorades de la naturalesa. […] Doncs bé, en un lloc de la costa, en el qual he procurat aquests dies aprofitar mitja dotzena de coses pures i essencials de la cuina i del paisatge, quan més gelós estava de la soledat, dels diàlegs amb els pescadors i del perfum de les cassoles, han comparegut als meus ulls unes senyores nord-americanes que van a caça del tipisme i del pintoresc. Aquestes bones dones s’han anticipat com jo a l’arribada dels estiuejants autèntics, però han vingut en so de guerra. Ara, que els pescadors del nostre país tenen un profund sentit filosòfic de la vida i no s’esveren de res, i el truc de les americanes no ha fet cap efecte. Els seus pijames són exactament iguals als que s’exhibien ara fa quatre anys en els films. Uns pijames exaltadors del seminudisme de l’època de les girls. Una d’aquestes bones senyores aguanta el tòrax, més que exuberant i d’una acurada decrepitud, amb un tristíssim mocador de coloraina, i duu les ungles dels peus maquillades del més tendre verd d’enciam. […] Aquestes bones senyores afectades pel tipisme m’han inspirat però una gran llàstima, perquè davant la cuina prodigiosa del país han començat a fer ecs i tots els escarafalls de les nenes malcriades. […] A la nit les senyores americanes ja s’han dedicat descaradament a la verdura bullida, a la llet condensada i al whisky. És possible que demà de matí, la més blanca i la més fina d’aquestes senyores, quan li toqui el sol de la platja, es vagi fonent damunt la sorra i quedi convertida en una delicadíssima vaselina.

imagen: Diego Abad de Santillán`

grau-sala

De l’article de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a ‘Mirador’ (6-VI-1935); i il·lustració de Grau Sala per a la portada d’un llibre sobre costumisme, editat el mateix any 1935. Emili Grau Sala (Barcelona, 1911 – París, 1975), que llavors tot just havia fet 24 anys, ja s’havia guanyat un prestigi en diverses disciplines artístiques, inclosa la il·lustració.

Grau Sala

[…]

La imaginació plàstica de Grau Sala s’ha situat a l’època anterior a l’esport, no amb una precisió arqueològica, però sí amb una agudíssima precisió poètica. Aquesta època és tota una època. Cartells de teatre i revistes galants i revistes serioses que evoquen les primeres exposicions universals d’una certa categoria i allarguen fins al fi de segle. […] La nostra infantesa va recollir les darreres gotes d’aquest món de Grau Sala; les primeres pilotes de futbol, les primeres cordes de ring i després tot l’espetec de la guerra varen liquidar-lo per sempre més. Avui dia evocar aquest món és com evocar els esquarteraments en públic o les grans merles que agafaven els patricis romans. És un món que ha passat molt a la història; però, malgrat això, encara hi ha persones que es passegen pel carrer i que si gaire les burxen són capaces d’enfilar-se dalt d’un avió, que han viscut i han vibrat amb el dolcíssim caramel de fi de segle i han abraçat cotilles de color de rosa rígides i imponents com un estri medieval. […] Es necessita una imaginació que arribi de fresc, formada ja completament dins l’època de l’esport i de la postguerra, que tingui aquella murrieria de cadell o d’infant, per a poder crear o suggerir sense prejudicis, amb tot l’aplom i tota l’eficàcia, el clima dolç i grotesc d’aquella època pretèrita. A Catalunya, aquest graciós temperament gairebé infantil, però traçut i carregat de malícia com un artista expert, és Grau Sala. […] En poc temps, Grau Sala ha pintat moltes parets i moltes teles, ha fet cartells i ha mostrat que era un habilíssim il·lustrador i un comentador plàstic de l’agredolç més ple de poesia. Les seves sirenes, els seus marinerets, els seus senyors de barret de meló, les seves dones pes fort de circ, les seves fràgils i ondulants nines de sucre candi amb un llacet al coll i una perla a l’orella, les seves cues de peix i els seus gerrets de flors artificials viuen dins un clima rosa, violeta, verd d’enciam, blau d’ombrel·la de seda o groc de llimonada industrial per a entendrir la sensibilitat més exigent i produir un cas personalíssim d’inesgotable gràcia. Un art com el de Grau Sala correria el perill d’ésser excessivament decoratiu o el perill, encara més greu, d’ésser excessivament literari, si no estigués salvat per una qualitat autèntica. […]

jaume-passarell2

De Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a Mirador (6-II-1936). El 6 d’octubre del 1934 -demà farà anys- Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. President i consellers es van rendir en un Palau assetjat per una companyia militar. Tot i les crides per ràdio a la gent que hores abans el victorejava, el Govern es va trobar sol, protegit només per uns quants mossos d’esquadra. Els únics que van plantar cara a l’exèrcit aquella nit van ser uns patriotes que defensaven el Centre de Dependents. Tres d’ells -Compte, González Alba, Bardina- van morir destrossats per la metralla dels assaltants. Foto: façana del CADCI el 7 d’octubre del 1934.

Dos Sisos d’Octubre en un: C.A.D.C.I.

Tal dia com avui és el que fa 6 del mes de febrer de l’any 1936. De la nit del 6 d’octubre, un any i quatre mesos; durant aquest temps hem viscut a precari. Darrerament, però, ha estat aixecat l’estat de guerra. Vol dir, almenys oficiosament, que els ciutadans ens tornem a trobar en possessió de tots els nostres drets. Però hi ha un lloc, a Barcelona, on encara sembla que l’estat de guerra es troba en vigor. Un dia de la setmana darrera vaig passar-hi casualment pel davant i vaig adonar-me’n. […] Venia del moll, Rambla amunt. […] En passar per davant del CADCI [el Centre de Dependents] vaig començar de tocar de peus a terra. Encara hi havia guàrdies armats. -Vet ací que encara som al 6 d’octubre- vaig pensar entre mi. Mentalment, vaig llevar-me el barret. Dues imatges heroiques -Alba i Compte- passaren pel meu davant. Hi passà, igualment la història -que em permetré de qualificar de gloriosa- del Centre. […] El Centre de Dependents, a més d’una entitat de lluita, era una institució essencialment cultural i barcelonina, amb arrels catalaníssimes. Tothom el mirava amb simpatia, àdhuc amb estimació. Doncs bé. Un mal vent, amb una sola bufada, ho destruí tot i el convertí en un munt de runes i de cendres. Des de la nit del dia 4 a la del dia 6 s’hi descabdellà un temporal, que acabà la matinada d’aquest darrer dia, a trets de fusell i a canonades. La façana del Centre es llevà plena d’esvorancs, mig destrossada. A dins també hi havia destrosses. Entre aquestes, jeien uns cadàvers. Després d’uns moments de silenci, durant els quals el Centre féu l’efecte d’un cementiri, ressonaren crits de victòria a dins, i a fora aparegueren els llampecs argentats de les baionetes. […] Mesos després el Centre no era sinó una ombra del que havia estat. La biblioteca no existia i les màquines d’escriure havien desaparegut. […] Al CADCI hi va haver dos sisos d’octubre. Un, que va començar el dia 4 i que va durar fins a les sis de la matinada del dia 6. I un altre, que va començar justament en aquesta hora i que ha durat tant com ha pogut.

josep-m-planes

De Josep M. Planes (Manresa, 1908 – Barcelona, 1936) a La Publicitat (5-VII-1936). Avui fa 80 anys que va ser assassinat a la Rabassada per anarquistes. Va publicar aquest comentari set setmanes abans de ser capturat per la FAI. Era una jove promesa del periodisme. Ell i Carles Rahola, assassinat per franquistes, són dos periodistes màrtirs de la guerra del 1936.

Que ningú no s’hi enganyi…

Arriben fins a nosaltres veus de les procedències més distintes, però totes dintre el vast camp del catalanisme, que ens fan sentir, d’una manera directa i sense confusions possibles, la indignació latent a tot el país contra la plaga del terrorisme a casa nostra. Pistolers de la F.A.I., pistolers de “Falange Española”, pistolers en espera de les comandes que es presentin; contra tots ells, contra les organitzacions que els mantenen i els utilitzen, contra la intolerable mansuetud dels encarregats d’administrar justícia, contra tot el conjunt colorit divers i repugnant que forma aquest càncer clavat al cor mateix de Catalunya, s’aixeca una onada de repulsa i de condemna. Que els homes que ocupen càrrecs de responsabilitat no s’hi enganyin; que el Govern de la Generalitat ho tingui present: assistim als inicis d’una gran reacció cívica, que pot agafar proporcions formidables. El poble de Catalunya ja en té prou d’aquesta negra història de sang, ja en té prou de tolerar l’existència d’aquest món de miserables que posen una taca de deshonor i d’ignomínia sobre el nom immaculat de la pàtria. Que ningú no s’hi equivoqui: s’ha acabat la política de les contemplacions i de les “habilitats”. Als criminals se’ls ha de tractar com a criminals. No hi ha diàleg ni negociació possibles. El polític que tingués la insensatesa de voler resoldre aquesta situació dramàtica amb murrieries d’estratègia de passadissos, amb diplomàcia dictada per la por o per la prudència, caurà fatalment, entre el menyspreu dels mateixos criminals i la indignació vehement de l’opinió pública. L’interès de tots ha d’ésser que aquesta gran reacció ciutadana que s’inicia no tingui altra bandera que la de la pàtria. És en nom de Catalunya, en nom del catalanisme que s’ha de portar endavant aquesta croada cívica destinada a crear una atmosfera tan densa que faci impossible la vida de tots els enemics de la societat; tant els enemics directes, els que actuen amb la pistola o la bomba de mà, com els indirectes, però no per això menys perillosos, que s’amaguen dintre mateix de l’administració pública. Si no ho féssim així, si, en un moment d’ofuscació, no veiéssim que és el catalanisme el que ha de dir: Prou! a la criminalitat organitzada, cometríem un error de conseqüències incalculables. […]

Article complet de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 – Barcelona, 1936) a ‘La Publicitat’ (19-VIII-1936), l’últim que va escriure aquest periodista assassinat a la Rabassada, quaranta-sis dies després, travessat per les bales d’uns anarquistes. El cadàver, desfigurat, el va identificar a la morgue del Clínic el seu company de professió Avel·lí Artís-Gener, ‘Tísner’, (Barcelona, 1912-2000), també amenaçat. Aquest article s’havia inserit en l’edició de ‘La Publicitat’ que no va arribar al públic a causa de la insurrecció militar. Un any després de la mort de Planes, el mateix diari va reproduir aquesta peça pòstuma en record del redactor afusellat. Avui a Sant Mateu de Bages, el poble on tenia la família, seran recordades vida i obra d’aquest periodista que excel·lia en plena joventut.

Nit de vetlla

Al cap de cinc mesos d’unes eleccions que donaren un triomf net, indiscutible, a les esquerres, al cap de cinc mesos de la formació d’un Govern representant autèntic de la legalitat republicana, uns militars, uns feixistes, confosos amb els moros i amb les tropes mercenàries del Terç, s’aixequen en armes contra la República. Són els defensors de l’“ordre”. Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències. Altra vegada, el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d’aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sense precedents en la història d’Espanya. La Revolució, que fins ara havia estat, a còpia de tants esforços, controlada i dirigida dintre la quadratura legal de la democràcia, ¿on anirà a parar? Caigui tota la responsabilitat, la terrible responsabilitat del que pugui esdevenir, sobre aquests folls que, en nom de l’Espanya derrotada a les urnes, volen implantar la dictadura dels “señoritos”, la dictadura anticatalana. Paraules emocionants, les pronunciades ahir a la nit per l’Honorable President de la Generalitat. Hores històriques per a Catalunya i la seva llibertat. Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d’aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d’estar, moralment i materialment, al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la Pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans. El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!

‘Diego Abad de Santillán
Editorial de SINESIO GARCÍA FERNÁNDEZ, ‘Diego Abad de Santillán`( Reyero, Lleó, 1897 – Barcelona, 1983) a Tierra y Libertad (13-III-1936). Posició anarquista després del triomf electoral del Front Popular de fa 80 anys.

La revolución es una ciencia

[…] Nosotros estamos satisfechos del triunfo de las izquierdas; pero nuestra satisfacción es muy distinta a la que proclaman entusiasmados comunistas y socialistas. Estamos satisfechos por esto: desde la oposición, esas gentes habrían conseguido polarizar ilusiones múltiples, echando toda la culpa de la situación a las derechas; el pueblo es siempre lo suficiente ingenuo para prestarse a esos espejismos y a esas engañifas. No esperábamos ningún gesto subversivo de las izquierdas políticas por virtud de su fracaso electoral eventual; al contrario, ese fracaso hubiese sido su mejor caudal político. En cambio, el triunfo de las elecciones les dio el poder de inmediato, con la insuperable tarea de solucionar el malestar creciente del pueblo español. Su triunfo ha acelerado su derrota final. Lo único que deploramos es que socialistas y comunistas no tengan también participación ministerial en el Gobierno, aunque ya tienen bastante responsabilidad con su intervención en el Parlamento. ¿Se quiere una demostración más de la ineficacia de la conquista del poder para decretar desde allí la felicidad universal? Después del 14 de abril de 1931, tenemos el 16 de febrero de 1936. El pueblo no espera de las derechas más que lo que han dado siempre por intermedio de los guardias civiles y los guardias de asalto; no es que hoy las esperanzas de la acción de las izquierdas sean como hace cinco años; pero si esas izquierdas quedaban derrotadas, el camino de la revolución habría sido mucho más obstruido. […] La revolución no es juego de niños; es una ciencia. Puede ser rebelde cualquiera; pero revolucionario no es más que el que sobre esa rebeldía ha edificado un mundo de conocimientos, tanto de carácter económico y social, como de carácter estratégico, de lucha, de ataque. ¿No veis al mundo capitalista concentrar lo mejor de su técnica, de su inteligencia, de sus recursos, en la ciencia de la guerra, que se dirige tanto al exterior como al “enemigo interior”? […]

De l’editorial de ‘La Humanitat’ (14-III-1937), diari d’ERC que dirigia Josep M. Lladó Figueres (Barcelona, 1910-1996). Fa 80 anys de la campanya de la Generalitat, ERC i el PSUC per recobrar el poder real a Catalunya. Dos mesos després arrabassarien l’hegemonia a CNT-FAI i POUM. Cartell del míting del 7 de març (no del 14, com figura allí) que va motivar l’article.

Solidaritat de guerra amb Madrid

[…]

Madrid sofreix la més dura, la més cruenta, de les ofensives de les forces confabulades del feixisme internacional. L’enemic concentra en els punts vitals de les comunicacions de la capital de la República copiosíssim material bèl·lic i humà. Madrid resisteix heroicament la furiosa envestida de les divisions alemanyes i italianes i de les bandes del Terç estranger, però Madrid necessita ajuda i cal que Catalunya, que manté encara quantioses reserves d’energia, s’aixequi en peu de guerra per a contribuir al contraatac que ha de portar-nos la victòria. I Catalunya es disposa, amb la disciplina que neix de l’íntima compenetració del poble amb els seus governants, a complir totes les disposicions que dicti el Consell de la Generalitat. Els catalans ens hem de fer dignes de l’abnegació i del sacrifici dels braus lluitadors de Madrid i hem de mobilitzar els nostres combatents i accelerar el ritme de la producció i el treball. Els soldats, a les casernes. Els obrers no mobilitzats, a intensificar el treball. I, definitivament, les armes al front. El Govern acaba de disposar el lliurament del copiós material de guerra de la rereguarda a les casernes i als Ajuntaments. “Als que no ho facin, se’ls obligarà” -digué ahir el President Companys-. No pot consentir-se ni un moment més aquesta exhibició revoltant d’armes a la rereguarda emprades sovint per a imposar doctrines o per fer revolucions individuals. Ni homes ni organitzacions antifeixistes no han de retenir material de guerra que sols ha d’estar a disposició del Govern de la Generalitat. Partits polítics i organismes sindicals han de col·laborar activament -puix que tots són representats al Govern- perquè el lliurament d’armes sigui efectuat per llurs militants sense recels ni dificultats de cap mena. El que es resisteixi a desprendre’s d’una arma que és necessària al front, fa un servei al feixisme, i ha d’ésser-li aplicat el càstig que li correspon. Els acords del Govern de la Generalitat, acords de guerra, reflecteixen la voluntat del poble català en aquests moments d’una evident gravetat. […]

De Chaves Nogales (Sevilla, 1897- Londres, 1944) a Ahora (29-II-1936). Després de la victòria del Front Popular a les eleccions del 16 febrer del 1936, aquest periodista va viatjar a Catalunya com a enviat especial. Fins llavors, des del fracàs del 6 d’octubre del 1934, el govern català estava empresonat i la Generalitat intervinguda per la República espanyola.

Después de haberse comido el sapo ( 1936)

Cuando a los hombres de la derecha y del centro se les pide una explicación de lo que pasa en Cataluña le cuentan a uno un cuento. Es muy bonito. Dos aldeanos van de camino. Uno de ellos lleva del ronzal una vaca. Junto a una charca encuentran un sapo, que produce en el de la vaca un gesto de repugnancia. El otro aldeano, por llevar la contraria a su compañero, afirma entonces que el sapo es un animal como otro cualquiera, ni más ni menos repugnante que los demás seres vivos que a diario sirven de alimento al hombre. “¿Tú serías capaz de comerte un sapo?”, arguye el de la vaca. “Me lo comería si hubiera necesidad”, contesta. Disputan estos compadres y al final, como no se ponen de acuerdo, apuestan. “Te doy la vaca si eres capaz de comerte el sapo.” La codicia y el amor propio fuerzan al aldeano a coger el sapo y comérselo, cerrando los ojos de asco y conteniendo las náuseas que le dan cuando quiere vencer la repugnancia que indudablemente siente. El otro ve, acongojado, que su compadre es capaz, efectivamente, de tragarse el sapo, y ante el temor de quedarse sin la vaca que alegremente había apostado se aprovecha de las náuseas que el otro está pasando en aquellos instantes y le propone: “¿Me devuelves la vaca si soy capaz de comerme el medio sapo que te queda!”. El comedor de sapos ve en esta oportunísima proposición un modo inmediato de librarse del tormento a que está sometido y alarga el pedazo de sapo que le queda a su compadre, quien cierra los ojos y se lo traga. Siguen su camino silencioso, los dos compadres. Al cabo de un rato se paran. Se miran frente a frente y se preguntan, estupefactos: “¿Y por qué nos habremos comido un sapo?”. […] Hay que reconocer que esta fabulilla refleja bastante bien lo que ha pasado en Cataluña. ¿Por qué se han comido el sapo el aldeano de la derecha y el de la izquierda? Si ninguno de los dos era capaz de tragárselo entero y quedarse con la vaca, ¿por qué pasaron ambos por el mal trance? Si las izquierdas no querían lanzarse a una aventura revolucionaria -ya se ve hoy bien claro que no lo quieren-, ¿por qué la intentaron? Si las derechas no pretendían acabar con el régimen autonómico, ¿por qué fueron contra él? Ahora, después de haberse comido el sapo mitad por mitad, resulta que ni las derechas fueron capaces de acabar con el Estatuto ni las izquierdas quieren otra cosa que mantenerlo. […]

Eugeni Xammar 2
De Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) a Ahora (7-III-1936). Avui fa 80 anys d’aquest scoop mundial d’aquell periodista català, que va anticipar un esdeveniment històric.

Hitler denunciará hoy el Pacto de Locarno

Berlín, 6 (Crónica telefónica). Las declaraciones de paz se suceden unas a otras que da gusto. Hace apenas ocho días que Hitler, por medio de un diario de París, hizo al pueblo francés una sensacional oferta de paz, sensacional sobre todo porque, que se sepa, Alemania y Francia no están en guerra. Mañana, a las doce del día, el Führer y canciller de Alemania repetirá su oferta de paz en condiciones más sensacionales todavía. Ha sido convocado el Reichstag para mañana a mediodía. En el orden del día figura, como es costumbre en las reuniones del Parlamento -digamos Parlamento- alemán, un solo punto: lectura de una declaración del Gobierno. La noticia ha sido puesta en circulación a las ocho de la noche por la agencia oficial. Los periódicos han publicado ediciones especiales, que las gentes han comprado sin gran entusiasmo y leído sin gran interés. […] La mayoría de los ciudadanos alemanes que han leído la noticia, dada escuetamente y sin más explicaciones, se preguntan a estas horas por qué motivo ha sido convocado el Reichstag y en qué consistirá la declaración del Gobierno. […] Ante el Reichstag el canciller Hitler denunciará mañana el Pacto de Locarno, por el cual Alemania, con menoscabo de su soberanía, está obligada a mantener desmilitarizada la orilla izquierda del Rin y una zona de cincuenta kilómetros de la orilla derecha. Antes de dirigirse al Reichstag para consumar este acto histórico, el canciller Hitler recibirá por separado a los representantes diplomáticos de las potencias firmantes del Pacto de Locarno: Inglaterra, Francia, Italia y Bélgica, para comunicarles la decisión […] Al mismo tiempo harán su aparición oficial en la zona desmilitarizada de Renania los soldados y los aeródromos [sic] militares que estaban ya allí en espera de una ocasión propicia para manifestarse. Y por la tarde el mundo se encontrará ante una nueva situación internacional creada por la voluntad de Hitler, ante una nueva declaración de paz, a consecuencia de la cual Europa se encontrará a dos dedos de la guerra. […]

De Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) a Mirador (30-IV-1936)

Fent excepció a una tradició enutjosa, enguany no ha plogut el 23 d’abril. La doble festa de Sant Jordi i del Llibre ha pogut celebrar-se, doncs, en tota la seva esplendor. Com cada any, si hem de creure els reportatges dels diaris, la venda ha augmentat i hi ha hagut aquells bons quaranta o cinquanta títols que han estat “el llibre més venut de la Diada”, segons la conveniència o el capritx del llibreter o de l’editor. […] En realitat, l’èxit econòmic de la diada surt bastant perjudicat pel fet de venir tan a darreries de mes, i després de tantes festes, exhauridores de qualsevol pressupost familiar o individual. Aquesta simple raó, i no pas cap antipatia a Sant Jordi ni a les roses del Cavaller, és la que mou a molts llibreters a maldar per un trasllat de la Diada del Llibre a una altra data més avinent. Ultra la mobilització indiscutible de compradors habituals o extraordinaris, la festa té la virtut de fer funcionar activament els editors, els barcelonins en particular i els catalans per damunt de tot. Salvades rares excepcions, els llibres nous d’enguany representen una selecció recomanable, i el tipus de llibre que només podria sortir en un dia així i encoratjat per les xifres fantàstiques de venda que hom creu possibles d’assolir, gairebé no ha estat representat. En català han estat publicats i ja s’arrengleren a la taula dels crítics, esperant torn per a un comentari, novel·les de Puig i Ferreter (el primer volum de La Farsa i la Quimera ), de Carles Soldevila (amb un títol magnífic, Moment musical ), d’Oller i Rabassa ( Amb el bec o amb les dents ), i de J.M. Francès (Retorn al sol ). Un recull d’ Impromptus de Prudenci Bertrana; un reportatge, El Marroc sensual i fanàtic, de la seva filla Aurora; una reedició de La Ben Plantada, del difunt Xènius; un nou llibre interesantíssim de Joan Amades, Costums i tradicions d’hostals i tavernes, dens i ben il·lustrat; una traducció de Dijous Sant de Mauriac, etc. En castellà, els editors barcelonins han llançat algunes traduccions remarcables: Els Budenbrook de Thomas Mann; Maria Estuard, de Stefan Zweig; i Hindenburg, de Ludwig; La Incógnita del Hombre, el famós llibre del doctor Carrel; Todos los hombres son enemigos, novel·la important de Richard Aldington, etc. Una bona dotzena llarga de bons volums que són, en resum, un dels guanys més positius per a la cultura d’aquesta Diada del Llibre.

joan-peiroJoan Peirò (Sants, 1887- Paterna, 1942) a Solidaritat Obrera (20-XI-1936)

Unidad de mando y de responsabilidad

[…] Es absurdo que a estas alturas nos empeñáramos en permanecer en un plan de desorganización. Nosotros, como debéis suponer, no admitimos la disciplina cuartelera. Nosotros rechazamos todo aquello que por disciplina se entendía en el pasado; pero, sin embargo, venimos a afirmar el criterio de que al fin y al cabo, disciplina bien entendida, tal como nosotros entendemos debe aplicarse en el Ejército y en las Milicias, no es nada más, absolutamente nada más, sino que organización, que obediencia a aquellos que es de
conveniencia común a todos los que en la guerra, tanto en la vanguardia como en la retaguardia, intervenimos. A estas alturas ya no se puede admitir que haya columnas que cuando el mando de aquel sector ordena una cosa, digan: “no lo hacemos porque no nos da la gana”, porque este “no me da la gana”, muchas veces da
como resultado el que el fascismo adelante y cause víctimas. Las aspiraciones del pueblo están por encima de la voluntad de esos camaradas, que de acuerdo con sus ideas y con sus sentimientos, cuando les parece bien dicen “no me da la gana”. Sí. Por mucho que
se repita, nunca se repetirá bastante. Lo que está por encima de todo, es la necesidad de ganar la guerra. Pero la guerra, repitámoslo una vez más, únicamente se puede ganar articulando nuestras fuerzas para el combate, y la conclusión no puede ser otra que ésta: sin un organismo que organice y sin una voz que mande, está dirección
de las fuerzas, es imposible. Lo que interesa es que pongamos todos el máximo esfuerzo para que la inteligencia entre todos los sectores que contribuimos a la guerra y a la Revolución sea un hecho. […]

Josep Suñol
Darrer article de Josep Suñol i Garriga, publicat a La Rambla (27-VII-1936). Deu dies després -demà farà 80 anys- era afusellat per una avançada de les tropes franquistes, que el van interceptar al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la Corunya, a la serra de Guadarrama. Suñol era president del Barça i de la Federació Catalana de Futbol, i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Era diputat a les Corts espanyoles, empresari i promotor dels diaris La Nau dels Esports i La Rambla. Va ser capturat en entrar per error en una zona dominada pels militars rebels. Viatjava en un Ford, conduït per un soldat. El cotxe duia el banderí de Catalunya. Acompanyat d’un militar lleial i d’un periodista, visitava el front castellà en suport dels combatents antifeixistes. Retrat de Suñol per Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1972).

Al costat del Govern

Les circumstàncies greus que travessem, que han imposat a cada català el compliment del seu deure en el lloc des del qual millor podia prestar un servei a Catalunya, no ens havien permès aquests dies de comunicar-nos amb els nostres lectors. Ho fem avui creguts que tenim l’obligació imperiosa de dir el que sentim a aquells que no ens han escoltat altres vegades i que potser ara es decideixin a escoltar-nos. Ens adrecem a tot el poble en general, però en particular ens adrecem a les classes conservadores, per a dir-los que si encara són a temps de fer veure que són una mica intel·ligents, després del desastre a que han dut el país, d’una part amb llur passivitat, o, el que és pitjor, en algun cas per llur activitat, conscient o inconscient, es posin al costat del Govern de la Generalitat d’una manera decidida, donant-li tota mena de facilitats en el compliment de la seva comesa. No els direm res de nou que no els hàgim dit: però els que per sentiment no siguin capaços de sentir els principis de llibertat, de democràcia, de liberalisme social, és a dir, tot el que nosaltres hem vingut predicant i perquè ho predicàvem érem titllats de demagogs, que ho sentin almenys per egoisme. Que s’adonin d’una vegada que contràriament al que els han vingut dient tots els que els dirigien, el seu deure i EL SEU INTERÉS és comprendre d’una vegada per sempre que el món ha evolucionat, que del passat ja no se n’han ni de recordar, que han de pensar en el futur i copsar el present per a saber adaptar-s’hi. Els fem aquests advertiments una vegada més, i creiem que no ens podran titllar de suspectes, perquè repetim només el que ja hem vingut dient sempre. I tenim autoritat per a dir-los-ho, precisament perquè ja els ho venim dient d’anys; no pas que els ho diguem ara, quan molts esporuguits s’acosten a l’aixopluc de les autoritats populars i de govern. Que hi recapacitin, que hi pensin. Llur error ha estat de posar-se davant l’autoritat, del 14 d’abril ençà. Han estat uns suïcides. Encara són a temps de repensar-se. Llur interès, si llur sentiment no, ha d’ésser d’estar al costat del Govern. Per a satisfacció nostra els podem dir que nosaltres no ens hem mogut d’on érem.

Joan Peiró

1936

Josep Maria LladóDe l’editorial de Josep Maria Lladó (Barcelona, 1910-1996) a La Humanitat (25-II-1937). Avui fa 20 anys de la mort d’aquest periodista que en plena revolució va plantar cara a l’anarquisme violent.

Prou impunitat!

D’unes declaracions recents del ministre d’Estat, Álvarez del Vayo, subratllem una frase: “Els actes inconscients dels incontrolats comprometen tota esperança d’una millora de la nostra situació internacional.” En el mateix sentit, i gairebé amb les mateixes paraules, s’ha expressat també el ministre d’Indústria, Joan Peiró. Dos homes responsables. Dues posicions ideològiques. Un socialista i un anarquista. Dues afirmacions coincidents. Peiró i Álvarez del Vayo reaccionen així perquè senten la guerra com a única i suprema exigència, i perquè comprenen que no serà possible un triomf si persisteix l’acció incontrolada d’uns individus que no són, en definitiva, més que uns apreciables factors -involuntaris o conscients- del feixisme. Tothom ha d’esforçar-se per acabar amb qualsevol acció pertorbadora. Les organitzacions sindicals i els partits polítics estan obligats a donar l’exemple, procedint a una inflexible i rigorosa depuració dels seus rengles. El Govern ha d’imposar enèrgicament l’autoritat que li atorguen el seu origen legítim i la seva força representativa. […] No és possible que, mentre els combatents del front sacrifiquen -i de vegades perden- la vida, i mentre els responsables de la direcció dels partits i organitzacions sindicals s’esforcen per a responsabilitzar i disciplinar les masses -amb una responsabilitat i disciplina de guerra-, uns altres elements, que substitueixen l’ideal per la conveniència pròpia, deshonorin, amb la immoralitat i el crim, el moviment popular que s’inicià gloriosament el 19 de juliol. Prou impunitat! El que actuï al marge de la llei; el que vulgui treure profit de la revolució i de la guerra; el que, fent mofa de la dolorosa realitat d’avui, passegi la seva vagància per la reraguarda, ha d’ésser eliminat sense contemplació. No és ja la vida dels homes sacrificats, ni són ja els interessos perjudicats, els que reclamen la mobilització de la màquina policíaca i judicial contra els pertorbadors. És el prestigi de la revolució mateixa; és la sort de la lluita antifeixista. […]

Vinyeta del dibuixant i ninotaire Gaietà Cornet (Barcelona, 1878-1945) a ‘En Patufet’ (12-2-1937). Ha fet 80 anys de la publicació d’aquestes vinyetes que feien al·lusió als estralls causats pels bombardejos sobre l’Oviedo assetjat, causats per l’aviació lleial al govern de la República espanyola

Així dibuixava Gaietà Cornet el 1937

 

De la crònica de guerra de Narcís Lloveras Plaja (la Bisbal d’Empordà, 1876 – Ceret, 1947) a ‘L’Autonomista’ (25-III-1937), publicada tal dia com demà de fa vuitanta anys amb el pseudònim Gustau Mamerto dins la sèrie periodística “Diari d’un milicià empordanès”, i inclosa en un llibre de Jaume Guillamet Lloveras que acaba d’editar la Fundació Josep Irla. Des de feia mig any creixien en intensitat les crides en contra dels arrogants que, amb l’excusa de la revolució, es passejaven armats lluny del front. Dibuix de Josep Altimira (Barcelona, 1890-1942) a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (3-IX-1936) que denunciava aquelles mostres de cinisme covard i desvergonyit.

Les armes i llurs posseïdors, al front

[…]

En aquests moments acabo de rebre la correspondència de dos indrets molt separats l’un de l’altre, i en aquesta correspondència rebem una repulsa perquè sóc tan tardà en la resposta, a l’ensems que es lamenten de què quan reben la meva correspondència la carpeta és tan rebregada, que fins sospiten que quan la diposito a la bústia ja fa dies que em roda per les butxaques. Això és un atemptat que et fan a la correspondència privada, puix que a Alcanyís tenim un control de guerra que s’assabenta del contingut de les nostres lletres, i no hi ha dret. L’adagi és ben terminant: “A cada porc li arriba el seu sant Martí”, i això seran faves contades en el seu dia. També per ací hom comenta que a la reraguarda es faci tant de carnestoltes. En diverses poblacions hem constatat la presència d’uns “milicians” que es passegen pels carrers amb una “seriositat” tan ridícula, que ni ells mateixos s’adonen que fan fer un tip de riure a tothom que els veu. Pel que diu la premsa, en general, cal preveure que encara no han lliurat les armes per tal d’emprar-les contra l’enemic. I no ho fan -segons vox populi- perquè el segon [forma dialectal de la paraula segó, aliment per al bestiar] de la menjadora se’ls acabaria i haurien de treballar novament. El que ha posat tendrum a l’esquena difícilment por entendre el contrari. La qüestió que el Govern de Catalunya, tots els partits polítics, les organitzacions sindicals i, en especial, l’òrgan de la C.N.T., Solidaritat Obrera, propugnen i ordenen és que totes les armes de guerra han d’ésser al front, i el que no la vulgui deixar cal que ell i l’arma hi sigui conduït com un combatent més. Es compliran aquestes ordres?


D’Orwell (Índia, 1903 – Londres, 1950) al New English Weekly (29-VII-1937). Fa 80 anys va arribar a Catalunya aquest intel·lectual que va combatre com a milicià del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Va participar en les lluites del maig del 37 a Barcelona entre partits d’esquerra, revolucionaris i forces de la Generalitat. Foto: Orwell al front, la seva dona, Eileen (casats feia poc a St. Mary, Wallington), i l’actor Harry Milton.

Spilling the Spanish Beans

The Spanish war has probably produced a richer crop of lies than any event since the Great War of 1914-18, but I honestly doubt, in spite of all those hecatombs of nuns who have been raped and crucified before the eyes of Daily Mail reporters, whether it is the pro-Fascist newspapers that have done the most harm. It is the left-wing papers, the News Chronicle and the Daily Worker, with their far subtler methods of distortion, that have prevented the British public from grasping the real nature of the struggle. The fact which these papers have so carefully obscured is that the Spanish Government (including the semi-autonomous Catalan Government) is far more afraid of the revolution than of the Fascists. It is now almost certain that the war will end with some kind of compromise, and there is even reason to doubt whether the Government, which let Bilbao fail without raising a finger, wishes to be too victorious; but there is no doubt whatever about the thoroughness with which it is crushing its own revolutionaries. For some time past a reign of terror -forcible suppression of political parties, a stifling censorship of the press, ceaseless espionage and mass imprisonment without trial- has been in progress. When I left Barcelona in late June the jails were bulging; indeed, the regular jails had long since overflowed and the prisoners were being huddled into empty shops and any other temporary dump that could be found for them. But the point to notice is that the people who are in prison now are not Fascists but revolutionaries; they are there not because their opinions are too much to the Right, but because they are too much to the Left. […] In Spain the Communist-Liberal alliance has been almost completely victorious. Of all that Spanish workers won for themselves in 1936 nothing solid remains, except for a few collective farms and a certain amount of land seized by the peasants last year; and presumably even the peasants will be sacrificed later, when there is no longer any need to placate them. To see how the present situation arose, one has got to look back to the origins of the civil war. […]


De Josep M. Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950), a En Patufet (17-XII-1937), autor d’Els Pastorets, estrenats el 24 de desembre de fa un segle. El 1936 els van prohibir. El 1937 Folch i Torres va suplir l’absència pública de Nadal amb aquesta al·legoria que va il·lustrar Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948). El 1938 -s’acabava la guerra-Els Pastorets van tornar als teatres.

Els camins retrobats

Ell, en Janet, per ell tot sol, mai, però mai no hauria gosat fer un cop de cap com aquell; però és el que passa: la manca de voluntat pròpia, i, després, aquella veu, i aquelles paraules i aquelles raons d’en Janot que no parava mai de xiular-li a l’orella, van acabar per decidir-lo a deixar-ho tot: els pares, la casa, el poble, per anar a… no sabia ben bé on, a un indret nou on la vida fos millor que a Vallcatau. […] En Janot l’esperava a fora del poble, i de seguida que es van trobar van posar-se en camí. […] Va ser un viatge de dies […] Rendits de cansament, s’havien deixat caure asseguts en el tou de neu, […] Va ser en aquell moment d’angoixa quan, tot d’una, es va fer una estranya claror que tenyí d’un bany rosat la blancor de la neu. Els dos amics es van girar vers la direcció d’on venia la claror, […] Guiats per la benaurada resplendor, emprengueren a caminar cap al lloc on suposaven que flamejava una foguera. […] Es trobaren amb una d’aquestes coves que els pastors pirinencs excaven per aixopluc o per estança. […] Dins de la cova, en sentir les veus d’admiració i d’alegria que havien proferit els dos amics, un vell pastor sortí fins al llindar. -Qui hi ha, per ací? -demanà el pastor. En Janot i en Janet se li van atansar. -Anàvem a Vallcatau i ens hem perdut -explicà en Janet. -No sou pas els primers -respongué el pastor. I de seguida els oferí: -Entreu, fillets, entreu, que avui semblarà festa ací dins. En entrar, van veure que al fons de la cova hi havia un home assegut en un tros de soca, tenint a la mà un llarg gaiato de caminant. Al seu costat, reposant en un rústec banquet, una dona, la seva muller, agombolava amorosament damunt la seva falda un petit infant de bolquers. Tots dos, per llur vestir, semblaven ben pobres; però llurs cares, aclarides per la claror vacil·lant que la foguera projectava des de l’exterior, tenien una expressió de dolça alegria que no podia venir-los d’altra cosa que de la contemplació de llur fill, car, un i altra no tenien més ulls que per a ell. A tall de presentació, el vell pastor els mostrà als dos amics, tot dient: -És per a ells, per aquest infantó sobretot, que he encès aquesta foguera. Pobra gent! Anaven de camí i la nevada els ha sorprès. -Per sort nostra! -exclamà en Janet-. Perquè sense aquesta foguera que ens ha servit de guiatge, qui sap què hauria estat de nosaltres! […]

Article de Pere Ros a la secció ‘Baix relleu’ de ‘Diari de Catalunya’ (1-I-1938), portaveu del partit Estat Català. Foto de soldats al front d’Aragó aquell desembre de fa 78 anys. Combatents voluntaris o de lleva que participaven en una de les batalles més dures i cruentes de la Guerra Civil. Poques setmanes després els franquistes ocupaven Terol (22-II-1938) i s’obrien camí cap a Catalunya

Neva

La quietud fredíssima d’aquests darrers dies s’ha resolt en blanc de neu. S’ha acomiadat l’any amb tarja d’hivern de veritat. El ciutadà barceloní en el fons s’enorgulleix de la neu que li cau a sobre i agraeix a la Naturalesa el present de la neu. Barcelona, privilegi de cel i de primaveres, també el té el privilegi de la neu encara que no l’usi cada any. Rebem la neu com un present grat als ulls del ciutadà i gairebé ens sentim vivificats per l’espectacle. Un menut, al tramvia, expressava la seva joia ingènua: “Mare, sembla sidral!” [preparat en pols o granulat, de color blanc, usat dissolt en aigua i begut en suspensió com a refresc, molt popular llavors entre la mainada]. Enguany, però, la gent gran no s’atreveix a formular el gai comentari. La neu -privilegi a Barcelona-és el pa de cada dia a les serralades del front. La neu que ara cau té el suavíssim descens ple de records punyents. La imaginació -antifeixista!- ve encara amb la forma d’un soldat sofrent i impertorbable, sota la neu, sota la disciplina, amb la baioneta muda i quieta. Pel camí blanc de la neu que avui -ara!- cau, deixem anar la vista fins al front, recordeu-vos del soldat que té la neu de companya cruel ja fa dies. Recordeu-vos-en, no pas per abrigar-vos un xic més pensant que ell té fred, no pas per a plànyer-lo, puig que no necessita el vostre plany. La vella estampa blanca i feliç del Nadal sempre portava el contrast d’un desheretat miserable arraulit en una porta. Enguany el contrast és més frapant. No és un desheretat miserable, és un heroi arraulit després de complir el seu deure. La neu és freda, avui ho sentim en la nostra pròpia carn. Recordeu-vos-en, ciutadans anònims i categories oficials, especialment els darrers. I feu el que és obligació en tots i cada un de vosaltres. El menut del tramvia, enjogassat, veu un dia la neu i diu: “Sembla sidral!” El soldat del front la veu cada dia i la pateix cada dia. Si sabéssim què diu el soldat del front, tots -ciutadans anònims i categories oficials- sentiríem un xic de vergonya.

mayo 1937
De Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) a La Batalla (1-V-1937). Opinió d’un marxista revolucionari poc abans de morir assassinat. Foto: monument a l’1 de Maig a la Barcelona del 1937.

Primero de Mayo de 1937

Seis años atrás, la clase trabajadora española celebraba el Primero de Mayo en medio de un gran entusiasmo, el corazón henchido de esperanza. Quince días antes había caído el odiado régimen monárquico. La república del 14 de abril vivía su luna de miel. Y Alcalá Zamora, presidente del gobierno provisional, prometía a la multitud obrera la iniciación de una nueva era, la era de la justicia social. Pero el verdadero carácter de la transformación política que acababa de sufrir España no tardó en manifestarse. La burguesía, con el auxilio directo de los socialistas, se aprovechó del entu- siasmo popular para emprender rápida y eficazmente la consolidación de sus posiciones quebrantadas, para afianzar, bajo la máscara democrática, su dominación, puesta en peligro por el movimiento revolucionario de las masas. Inspirada por su certero espíritu de clase, frenó la propia evolución, conservando, esencialmente, las bases económicas de la monarquía y manteniendo incólume el mecanismo estatal del régimen derribado. […] En la sublevación militar del 19 de julio, y la guerra civil y la revolución subsiguientes, se ha condensado, por decirlo así, toda esta experiencia. Y es en este momento crucial de nuestra historia “en que están en juego los intereses fundamentales de la clase trabajadora y todo su porvenir”, cuando los partidos que pretenden ser obreros y marxistas intentan yugular la revolución, frustrar las inmensas posibilidades que se ofrecen al proletariado español, sacrificando sus intereses superiores -que coinciden con los de la humanidad civilizada- a la República democrática parlamentaria, es decir, a la burguesía y a su régimen de explotación. El Primero de Mayo de este año coincide con la fase más crítica de este momento histórico. La burguesía, atemorizada en los primeros meses de la revolución, levanta la cabeza e intenta consolidar sus posi- ciones. Especulando con la guerra y sus dificultades, intenta arrebatar -con innegable éxito en algunos aspectos- las conquistas del proletariado. Y, como en todos los períodos revolucionarios, halla su auxiliar más eficaz en el reformismo. […]

La situació militar
De Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a La Humanitat (11-V-1937). Avui fa 79 anys esclatava a Barcelona la lluita d’ERC, el PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT-FAI i el POUM

La situació militar

Quan hom examina, a través de les informacions pròpies i estranyes, l’actual situació dels fronts peninsulars, troba encara més incomprensible la convulsió esdevinguda a Barcelona dies enrere. La guerra passa per un moment crític, degut a l’avanç dels insurgents a Biscaia, i es fa necessària la concentració de l’esforç coordinat de tots els sectors populars per a superar els greus perills de l’hora present. Avui per avui, no ens sobren forces de cap mena. Les necessitem totes. I no sols necessitem les que tenim, ans encara cal que les augmentem ben de pressa. Com podríem fer això, si esmercéssim en lluites fratricides i en mesures de precaució els homes i el material que els fronts reclamen? En aquesta hora, si volem salvar-nos, no hem de perdre res a la rereguarda. No hem de perdre temps, ni sang, ni municions, ni riquesa, ni entusiasme, ni fe, ni prestigi. Una nova pèrdua d’aquestes coses ens ho podria fer perdre tot definitivament: la guerra, la revolució, la llibertat, la vida i l’honra. […] Ningú no pot demanar ni esperar la victòria sense fer-se’n digne. […] És ja massa que, per aquest camí de perdició, s’hagi arribat tan lluny. És ja massa que hagin estat esmerçades a la rereguarda vides i eines que als fronts fan falta. I el pitjor de tot seria que no es tragués dels luctuosos fets l’experiència del seny ni la voluntat de l’esmena. Coses com les que suara hem hagut de presenciar, són sempre deplorables i condemnables. Ho serien fins en el cas que la guerra ja estigués guanyada. Ho són moltíssim més quan la guerra encara està per guanyar i quan no han desaparegut les possibilitats de perdre-la. La situació militar ens diu que ja no hi pot haver a la rereguarda cap més follia. Si n’hi hagués una altra, seria probablement l’última abans de la mort. ¿I fóra humanament comprensible d’anar cap al desastre quan hi ha encara, a l’abast de la mà i al preu de l’esforç heroic, la victòria magnífica?

Antoni Rovira i Virgili 1Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882- Perpinyà, 1949) a La Humanitat (27-VII-1937), La República havia absorbit l’Exèrcit de Catalunya, inclosa la Columna Macià-Companys.

L’aptitud militar dels catalans

Són els catalans una gent apta per als oficis de la guerra? Aquesta qüestió, que l’actual lluita peninsular planteja, pot semblar ociosa als qui coneixen les glòries bèl·liques de la vella Catalunya nacional. No pot dubtar-se de la capacitat fonamental d’un poble que reconquerí per les armes el propi territori, dominà les grans illes de la Mediterrània, senyorejà aquesta mar i realitzà un gesta única al món: l’expedició dels almogàvers a Orient. ¿Què va fer-se d’aquesta aptitud en els segles de la decadència catalana, durant els quals va mantenir-se ací el coratge bel·licós, però no pas la vocació de la
carrera militar? El fet és que els catalans, amb poques excepcions, han restat allunyats, per espai de quatre-cents anys, dels oficis de la milícia. Si l’esperit combatiu es conservà a través de les
centúries fosques, en canvi l’esperit pròpiament militar decaigué fins a desaparèixer gairebé del tot. L’explicació d’aquest interessantíssim fenomen és ensems profunda i senzilla. L’esperit militar d’un poble
requereix la possessió d’un organisme estatal que impliqui el manteniment d’un exèrcit sota la direcció nacional. Així, en perdre els catalans la direcció del propi Estat –cosa que succeí en temps de la dinastia dels Trastàmara- Catalunya comença a perdre la vocació militar, i la minva s’accentua en temps de les dinasties d’Àustria i de Borbó. Al llarg d’aquests períodes veiem com la carrera de les armes atreu cada vegada menys la gent del nostre poble, i com entre els pobles de la monarquia espanyola Castella adquireix enaquest ram la supremacia. […]

La nostra conclusió és aquesta: que per a la resurrecció plena de l’aptitud militar, cal que hi hagi esperit nacional en els catalans
i que la Generalitat prengui la forma i la força d’un Estat dins la unió amb els altres pobles ibèrics. Catalunya i la República estan interessades alhora en l’assoliment d’aquest gran resultat.
Antoni Rovira i Virgili

1937

Manuel Serra i Moret

Pluja de pessetes

De Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963) a Mirador (12-II-1937).

Pluja també de rumors alarmistes en temps de guerra i revolució. I exhortació a posar-se a treballar de valent.

[…] Dies passats, parlant del possible embargament de l’or que el Govern legítim d’Espanya tenia dipositat a la banca estrangera, el Govern ens féu saber que l’embargament no era possible pel simple fet que els dipòsits no existien i, a més, que Espanya continuava en quart lloc entre els estats que compten amb una més forta reserva d’or en garantia de la circulació bitllets

[…] Mentre la reserva d’or no minvi considerablement, la caiguda de la moneda –dels bitllets particularment– ocasionarà danys relativament petits a l’economia. Però perquè la reserva d’or no minvi, cal producció, convé posar en rendiment totes les fonts de producció del país i d’una manera especial les fonts del treball, única riquesa autèntica amb què compten Catalunya i Espanya. […]

Cal que ens traguem del magí la noció que els nostres mals es guareixen amb noves emissions de bitllets. Es pot inventar una economia socialista i àdhuc podria haver-hi algú que tingués alguna idea personal sobre una economia comunista-llibertària. Allò que no es trobarà serà el geni que inventi un ordre que tinguiuna sola columna, unes operacions sense recíproca, una data sense càrrec, un intercanvi sense compensacions i una comptabilitat sense balança. Una pluja de pessetes és una de tantes calamitats que pot dur la guerra, però és una calamitat que hem de combatre amb tanta energia com el feixisme, perquè, com el feixisme, és consumptiva i mortal. Empreses, col·lectivitzades o no, que no se sostinguin amb els propis mitjans, són llagues canceroses en l’economia del país. Obres supèrflues per ocupar braços en atur forçós poden tenir l’eficàcia de mantenir la moral de l’individu, però tindran el defecte de consumir riquesa i energies que el món necessita per a cercar benestar i satisfer necessitats.

[…] Si hem de resoldre totes les dificultats anant a la Caixa de la Generalitat, la indústria serà un asil i els ajuntaments semblaran laconfraria del pa de Sant Antoni. […]

Manuel Serra i Moret 1937

Diego_Abad_de_SantillánLa situación en Cataluña

Abad de Santillán (Reyero, 1897 – Barcelona, 1983) a Tiempos Nuevos (10-I-1935).

Dos anys després entraria en un govern Companys amb gent d’ERC.
Foto: Abad de Santillán a la Generalitat.

Ante una insurrección derechista, de ideología francamente reaccionaria, no se pretende que esté en nuestro deber la participación. Insurrecciones las hacen hoy a cada instante las derechas políticas. El fascismo es insurreccional. Ahora bien: en octubre de 1934 nos encontramos con dos situaciones insurreccionales: la de Madrid y la de Cataluña. Y permanecimos pasivos.

[…] La situación de la “Esquerra” en Cataluña se había vuelto insostenible por su incapacidad política, por su insolvencia moral. Parece que sólo hubiera ido al gobierno de la región para dar la batalla a la CNT y a la FAI y para desacreditarse. Es realmente asombroso que se haya soportado tanto tiempo la insolencia gubernativa por parte de nuestros compañeros. El anarquismo en Cataluña no quiso entrar en el camino de la acción individual a que le empujaban a todas horas los gobernantes de la región. […]

La Generalidad había fracasado con su autonomía. La bancarrota financiera era completa y la bestialidad e incompetencia de los hombres más destacados de la política catalana de “Esquerra” había provocado tales conflictos que el cercenamiento de su autonomía era cosa de días o de semanas.

[…] En lugar de declararseabiertamente incapaces de resolver los problemas de la vida política, social y económica de Cataluña se optó por una caída heroica, que en lugar de heroica resultó enormemente ridícula. Tal fue el alzamiento de la Generalidad el 6 de octubre. No podemos creer que se haya pensado en un levantamiento con miras al triunfo. Y la prueba está en el interés que se puso hasta el último minuto en que no interviniesen la CNT y la FAI, las únicas fuerzas que podían dar al movimiento proporciones y carácter. Sabemos de la escasez mental de los ex consejeros de la Generalidad. Eran hombres deinteligencia excesivamente mediocre; a falta de cerebro,se sentían fuertes en impulsividad y en arrogancia.
[…]

Saint-Exupéry
Del primer reportatge de Antoine Saint-Exupéry (Lió, 1900 – Mediterrani, 1944) a L’Intransigeant (12-VIII-1936) en arribar a Barcelona a l’inici de la Guerra Civil. Descriu Catalunya des del punt de vista d’aviador-escriptor, sensible i observador, que dominaria en el seu llibre Terre des hommes (1939). Avui fa 72 anys desapareixia en un vol sobre el mar de la Provença

La frontera invisible de la Guerra Civil

Passat Lió, he girat a l’esquerra cap Espanya i els Pirineus. Sobrevolo núvols molt nets, núvols d’estiu, núvols de caprici, entre els què s’obren grans forats com claraboies. […] Heus ací Figueres. Aquí la gent s’està matant. Ah! Allò que més sorprèn no és pas descobrir incendis, ruïnes o senyals de dissort humana, sinó que no veig res que indiqui tal cosa. […] M’inclino atentament: res no ha empremtat aquest lleu gavell de graveta blanca; l’església, que sé que han cremat, brilla al sol. No distingeixo les seves ferides irreparables. Ja s’ha dissipat la fumera blanca que ha delmat els seus daurats, que ha fos en el blau del cel els seus enteixinats, els llibres d’oracions i els tresors sacerdotals. […] Una ciutat assentada en el cor de camins oberts en ventall, com l’insecte en el centre de la sedosa trampa. Com les altres ciutats, aquesta s’alimenta dels fruits de la plana, que li arriben al llarg dels camins blancs. […] El drama, tanmateix, cal buscar-lo per trobar-lo. Doncs el drama té lloc molt sovint no en el món visible, sinó en la consciència dels homes. A Perpinyà mateix, ciutat feliç, un malalt de càncer, rere la finestra de l’hospital, es rebolca intentant debades escapar del seu dolor com d’un cruel voltor. I la pau de la ciutat no s’altera amb ell. És, sens dubte, el miracle de l’espècie humana, que no hi ha dolor ni passió que no irradiï i no prengui una importància universal. […] Aquí està per fi Girona, i després Barcelona, i davallo lentament des del meu observatori. I no albiro aquí tampoc res més que les avingudes desertes. També aquí les esglésies, que han estat devastades, em semblen intactes. Atalaio en alguna zona una fumera amb prou feines visible. ¿És aquest un dels senyals que buscava? […] Una civilització s’aguanta tota en aquest lleu daurat que s’esvaeix amb una bufada. Tenen molt bona fe els que diuen: ¿on és el terror a Barcelona? A banda de vint edificis cremats, ¿on és aquesta ciutat reduïda a cendra? A banda d’alguns centenars de morts entre un milió dos-cents mil habitants, ¿on són aquestes hecatombes?… ¿on és aquesta frontera sagnant, més enllà de la qual es dispara?” En efecte, he vist les multituds tranquil·les que circulaven per la Rambla, i si algun cop m’he topat amb barricades de milicians armats, n’he tingut prou gairebé sempre amb somriure’ls-hi per poder franquejar-les. La frontera no es troba ni de bon tros a primera vista. La frontera, en la guerra civil, és invisible i passa pel cor de l’home… […]

Boxe
De l’article de Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a Mirador (20-VIII-1936) dedicat a Antoni Vilà-Bisa ‘Critias’ (Vilassar de Mar, 1888-Barcelona, 1965) a qui qualificà de “filòsof de la boxa”. Fou un crític que excel·lí en aquest esport. A mitjan segle XX la boxa era molt popular a Barcelona. Foto (1930) de Josep Brangulí (l’Hospitalet, 1879-Barcelona, 1945).

Entre bastidors. Com es cria un boxador

La major part de la gent que assisteix a les vetllades de boxa, atreta per l’al·licient morbós del cop de puny que fa caure de panxa enlaire un boxador, no té altra idea d’aquest esport que allò que veu descabdellar-se dalt del ring. Per aquesta gent el noble art de l’esgrima intel·ligent del puny -figura que parla un tècnic-, es redueix al següent: a un quadrangle, cercat per unes cordes, mena de vedat, no pas de caça sinó de cop de puny, en el qual dos homes, en calçotets i amb guants a la mà, s’encaren, disposats a administrar-se una pallissa, sota la vigilància de vegades severa i altres cops benvolent d’un home que porta pantalons blancs i les mànigues de la camisa arromangades. El llum que penja del sostre fa augmentar en grandària la musculatura dels dos homes que s’han d’apallissar. El fum del tabac els volta d’un halo tèrbol. El perfum d’embrocació, coent, fa pessigolles al nas i reclama l’explosió immediata de l’esternut. I ja no en sap res més. Desconeix, per tant, les innombrables maniobres que cal fer per arribar a confeccionar un tipus de boxador que sigui digne d’ostentar aquest nom, i la feina que hi ha a manipular i a tenir cura de la musculatura delicada d’aquell, per tal d’evitar que se li rovelli, se li arni o se li estovi. […] La cria de cucs de seda, de flors o de cavalls, etc., comporta una sèrie de coneixements de tota mena, des dels astronòmics i meteorològics, fins a la filigrana dels medicinals, higiènics i alimentaris. […] La cria de boxador és molt més difícil. En primer lloc, cal trobar un tipus d’home, la constitució física del qual sigui apta per a desenrotllar la seva musculatura fins al punt màxim d’eficàcia. L’home ha de ser jove i de la primera volada. […] Generalment cal anar-lo a cercar al carrer i entre les capes socials més baixes. I cal que o bé tingui gana, o bé senti afició per l’esport del cop de puny. Si té gana i sent desigs de fer-se-la passar, la perspectiva d’un esdevenidor aureolat de dòlars -els milions de Dempsey i de Schmelling- el faran decantar. […] Primerament el manager li fa practicar molta gimnàstica. La que practicava Dempsey és la millor. Es tracta de tocar-se els peus amb les mans ajupint-se. Fa abaixar la panxa i enforteix els voltants del melic. […] La musculatura s’esponja. Molt bé. Ara salta a la corda, boxa contra l’ombra, i cops, força cops al sac. […]

revolució
Lola Anglada (1892-1984) és l’autora d’aquest dibuix que hem escollit per il·lustrar la portada, ‘El més petit de tots’ , un conte del 1937 editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

‘El més petit de tots’

Arran de la polèmica sobre la col·locació de les escultures franquistes al Born, l’ARA d’aquest diumenge inclou un dossier sobre l’oblit de la memòria dels anys de la República. Entrevistem l’historiador Josep Fontana, expliquem la lenta evolució del nomenclàtor de Barcelona i analitzem amb diferents historiadors la lenta desaparició dels referents franquistes i la incomoditat que el règim sorgit de la Transició ha tingut amb el passat republicà.

Lola Anglada (1892-1984) és l’autora d’aquest dibuix que hem escollit per il·lustrar la portada, ‘El més petit de tots’ , un conte del 1937 editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. És un conte de nítid missatge antifeixista, d’esperit republicà i catalanista, tal com correspon a la ideologia de l’autora. Lola Anglada va ser una dona singular, compromesa amb les llibertats, que va renunciar a una vida convencional familiar per dedicar-se en cos i ànima a l’art. Formada en l’ambient noucentista, la República la va agafar en la seva maduresa creativa

Carles Fontserè

Ha fet cent anys del naixement del dibuixant i cartellista Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 1916 – Girona, 2007), un artista autodidacte, molt influït per l’estètica gràfica innovadora d’Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1956). Fontserè és l’autor d’aquest cartell de promoció de Catalunya, el diari del sindicalisme anarquista català. Es va editar a Barcelona del 22 de febrer del 1937 al 28 de maig del 1938. Va ser el primer diari en català de la CNT. Mantenia una línia editorial catalanista no independentista. Els impulsors d’aquella iniciativa periodística van ser Joan Peiró i Eusebi C. Carbó, sindicalistes bregats en l’articulisme i en el món de la premsa. Per tal d’assegurar un nivell de qualitat lingüística en els seus continguts, Catalunya va incorporar periodistes procedents de L’Instant, diari de la Lliga Catalanista, expropiat per la CNT en els inicis de la revolució. La cura en el tractament dels textos i el model convencional de compaginació mostraven que en aquell diari anarquista hi havia professionals experimentats. El cartell de Carles Fontserè reflecteix la voluntat regeneradora dels fundadors del diari Catalunya, orientada cap a tres objectius si més no d’una certa ambició cultural: esperonar la lectura de premsa diària, promoure la llengua catalana en els ambients populars i, en definitiva, fomentar una catalanitat il·lustrada en el moviment obrer majoritari. Fontserè havia treballat com a publicitari en empreses comercials, i en el sector del cinema com a cartellista per a United Artists i Universal Films. Durant la guerra va combatre en el front de l’Ebre. En el seu exili va passar per França i Mèxic fins que es va instal·lar a Nova York fent feines de fotògraf i d’escenògraf. Va tornar a Catalunya el 1973. El 1985 li van atorgar la Creu de Sant Jordi. Fins a la seva mort va reivindicar el retorn dels arxius catalans retinguts a Salamanca. Entre aquella documentació hi ha originals i material gràfic del seu estudi confiscats pels franquistes quan van ocupar Barcelona.

Iniciativa anarquista de premsa obrera en català

Nin

D’un editorial de La Batalla (9-V-1937). Últim text atribuït a Andreu Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) abans de ser segrestat a Barcelona per agents soviètics, avui fa 79 anys. Va ser assassinat. El text esmenta la lluita del PSUC, la UGT i ERC contra el POUM i la CNT-FAI. Foto: pintada de poumistes (“Govierno Negrín, ¿donde está Nin?”), replicada per psuquistes (“A Salamanca o Berlín”).

El momento actual a través del análisis marxista

Los acontecimientos que se han desarrollado en Barcelona tienen ya, en esta hora, una variada serie de comentaristas. En su mayoría pretenden desvirtuar los hechos y las lecciones que de ellos se desprenden, obscureciendo el sentido de la lucha con calificativos que se centran sobre las actividades de nuestro Partido [el POUM]. Quienes más se distinguen en esta campaña resultan ser aquellos que se esconden tras de una etiqueta obrera. Huyen del análisis de los hechos mismos y de consiguiente de las causas que los produjeron, dejando de lado aquello que les sirve de pabellón: el marxismo, para encubrir tras él toda la mercancía averiada de que son poseedores. Por ellos se nos acusa como los promotores de los acontecimientos con el designio expreso de presentarnos ante la clase obrera como elementos perturbadores, desviando o pretendiendo desviar con ello la creciente simpatía que el proletariado siente hacia nuestro partido. Esta vieja táctica de descrédito que en todo momento pretendiera impedir la marcha ascendente del movimiento obrero, es ahora, por sarcasmo, puesta en práctica en nombre del marxismo. En nombre del marxismo se nos acusa de haber desencadenado los acontecimientos. […] Que la clase obrera haya podido actuar de manera independiente sin tener para nada en cuenta a todos aquellos que se erigieron en sus mentores, y, que pensaron que el proletariado era un rebaño fácilmente conducible, es lo que no habrán de perdonar. Su irritación ha de traducirse en los vehículos de expresión de que se sirve, y aunque hoy puedan ya dividirse los latigazos con que pretenden fustigar a los que han osado rebelarse contra su política, mañana estos latigazos serán de tanta magnitud que nos mostrarán, sin veladuras, el desprecio que sienten para con el proletariado. […] El trabajador sano, que será el vencedor en cuanto se emancipe de esa política que quiere tutelarle, ha de desechar violentamente a toda esa colección de adversarios groseros más o menos cínicos, más o menos pérfidos, que por sus ataques, por sus insinuaciones, y, por sus reservas al omitir deliberadamente las causas que han motivado el descontento de la clase obrera, minan la obra heroica del proletariado español hacia la revolución socialista.

coca-cola

De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (2-VIII-1934). L’al·lusió a la coca-cola reflecteix que era coneguda a Catalunya fins que la guerra i la postguerra van impedir fabricar-la aquí. No arribaven ingredients des dels Estats Units. El 1953 van tornar a elaborar-la a Barcelona. S’havia fet des del 1926, abans que a Madrid, Londres i París. Anunci del 1928.

El mercat

L’altre dijous em vaig deixar caure en una famosa vila del país, situada entre pla i muntanya, més aviat muntanya que pla, al moment en què el mercat estava fent la bullida àlgida. […] Vaig constatar que, al mercat, hi acudeixen molts menys pollastres que abans, i els que s’hi exhibeixen gasten unes crestes d’un coloret trencat, aquell coloret de les galtes dels poetes de suburbi. […] Al costat de la minva de pollastres, tenen un cert èxit aquelles llaunes de conserva que contenen vedella amb pèsols per a quatre persones. Això és una cosa que a mi em fa tristesa, perquè em demostra que, si el pagès d’ara és més donat a la fantasia i al progrés científic, no va tan ben alimentat com abans. […] El mercat rural està envaït per tots els invents de la ciència i de la perfumeria barata, en una forma tan estrident, que fins sembla que els alls i les cebes se’n donen vergonya; la joventut usa els gèneres de punt de color i sense mànegues que ara fa tres anys van esclatar a les platges de moda i que avui dia ja es posen els rabadans del Pirineu per anar a cantar els goigs de la Mare de Déu de Núria. El mercat, en una paraula, semblava que sués “coca-cola” i “pinya tropical” com qualsevol carrer sense ofici ni benefici de la Torrassa o del Poble Sec. La nota lírica, aquella que abans acostumava a donar un gitano amb una mona, o un frare que havia penjat els hàbits i feia jocs de mans, la donaven, en el mercat de l’altre dijous, tres sapastres exòtics que, amb quatre cassoles i un embut, realitzaven un jazz del més pur estil americà. Aquests músics cantaven amb la música de la sardana La Santa Espina una cançó referent a la llei de contractes de conreu [la llei que va dur a la crisi del Sis d’Octubre]. Era una cançó fresca, amb aquella grandiositat i aquella emoció que té la poesia popular sense passar per la gramàtica. Els pagesos, disfressats de gigolós de platja i de diputats del nostre Parlament, escoltaven la cançó dels tres sapastres amb un silenci entre laic i religiós. La cançó i el públic responien d’una manera exacta a l’època que vivim. Un vedell de cinc mesos treia el morro entre les cames de la concurrència; el que no vaig poder esbrinar és si el vedell volia ficar-hi cullerada o si realment veia visions.

Jaume Passarell

Del comentari de Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a ‘Mirador’ (13-II-1936) sobre una exposició d’Opisso d’ara fa 80 anys. Enguany s’escau el 50è aniversari de la mort de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966). Dibuix de “multituds” de la seva època a ‘L’Esquella’. Dibuix de l’època dels Quatre Gats, amb el seu autoretrat (a l’esquerra) al costat de Picasso.

L’època dels Quatre Gats. Dibuixos d’Opisso

[…]

Les dobles planes de Ricard Opisso a L’Esquella resultaven d’un sabor barceloní deliciós. Hi havia humorisme que la major part de les vegades era de la bóta del ranci, que vol dir del bo. Eren plenes de moviment. Opisso es revelà aleshores al públic profà -els entesos no els va venir de nou- com un dibuixant remarcable, un mestre en l’art dificilíssim d’encabir gentades en l’espai limitat d’un full de paper Lanson i de fer-les viure, movent-se com si circulessin pel mig del carrer. Els que tenen nocions de dibuix saben de sobres que una de les modalitats més difícils de l’ofici és la de la composició. Ara bé: ultra això, Opisso donava expressió a les figures; les feia bellugar dins una lògica de conjunt; les movia en un ambient determinat, i el tot era la plasmació d’una escena barcelonina, amarada de vida i de frescor. […] Entre el públic profà, Opisso conquistà el sobrenom de “dibuixant de les multituds”, i entre els entesos, el de mestre en l’art de la composició. […] Opisso fou, durant uns anys, el cronista gràfic més notable de la vida de Barcelona i dels costums barcelonins. Cal dir, però, ara que ve a tomb, que el seu art sempre ha estat marcat per un séc barceloní molt acusat. Aquest ha estat un dels encants principals dels seus dibuixos. […] Però els seus dibuixos, diguem-ne d’expositor, tenien un gruix, una força i una solidesa molt superiors als de les composicions publicades abans als setmanaris catalans. Si, en aquests darrers, Opisso es manifestà com un costumista admirable, en aquells altres palesà que era un dibuixant comparable als millors d’Europa. Aquesta constatació calia fer-la. Ara Opisso ha obert una exposició a can Renard. Està composta per una col·lecció de retrats dels artistes que eren assidus dels Quatre Gats. Jo crec que aquesta exposició, entre les moltes que ha fet Opisso, és la millor de totes.

[…]

Gaziel2

De l’article de Agustí Calvet “Gaziel” (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (12-VII-1936), publicat una setmana abans, avui fa 80 anys, de la rebel·lió militar que va tardar tres anys a sotmetre tot Espanya. Deia l’historiador Josep Benet que “Gaziel probablement ha sigut l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en el segle XX”.

¿Quién manda en España?

Desde que se celebraron las últimas elecciones generales, el pasado febrero, esta es la pregunta que nos estamos formulando diariamente, inútilmente, los españoles que tenemos sentido gubernamental. Parecía lógico que, después de triunfar el Frente Popular, gobernase en España el gobierno elegido por esa coalición política. Los derechistas se habrían visto naturalmente contrariados por ello. Los izquierdistas se habrían sentido satisfechos. Pero unos y otros, con la alegría del vencedor o la amargura del vencido, habríamos tenido los españoles la saludable sensación de sentirnos gobernados todos. Pero el caso extraordinario, lo realmente desagradable de la situación que se creó el pasado febrero, ha sido que los gobiernos habidos desde entonces acá han dado constantemente la impresión -a los amigos, tanto como a los adversarios- de que tal vez hacían muchas cosas, pero gobernar, eso no. La sensación de gobierno no la hemos tenido ni remotamente. Y lo estupendo del caso es que a esos gobiernos del Frente Popular nadie ha podido impedirles que gobernasen plenamente, a sus anchas. Queremos decir que no han tenido verdaderos enemigos, que sus rivales políticos, deshechos por la derrota, no pudieron hasta ahora, ni pueden todavía, hacer frente ni mucho menos oponerse a la obra gubernamental. ¿Entonces? ¡Ah! Estamos ante el caso inaudito de unos gobiernos que no han podido ni comenzar a gobernar porque se lo han impedido sus propios correligionarios. […] Pero, como es archiclaro que esto no puede durar indefinidamente, parece ser que, ¡por fin!, el Gobierno de la República ha resuelto dar contestación a la pregunta que sigue en suspenso, incontestada, desde hace ya tantos meses. Parece ser que el ministro de Trabajo -y, si ello es cierto, nos complace que sea un catalán [Lluhí Vallescà, ERC]-, harto ya de aparentar lo que no era, ha dado a entender, a raíz del desdichado conflicto de la construcción en Madrid, que está dispuesto a demostrar, que en su departamento manda él, o de lo contrario, a marcharse. […] ¿Será verdad? ¿Y es posible, como asimismo se afirma, que el Gobierno de Cataluña está también resuelto a dirigir la vida pública, y no ir más en ella a modo de remolque? Cuesta mucho creerlo, ciertamente. De febrero a hoy van muchos meses, y estamos ya desacostumbrados de toda costumbre racional. […]

Manuel Brunet

De l’article de Manuel Brunet (Vic, 1889 – Figueres, 1956) a La Veu de Catalunya (16-VII-1936), publicat tal dia com avui de fa 80 anys, poc abans d’esclatar la revolta militar franquista i la revolució social anarquista a Catalunya. En el marc del clima tens del moment aquest text va provocar que el seu autor fos amenaçat des de posicions anticlericals exaltades.

El Carmel

La Mare de Déu del Carme -avui és la seva festa- va vestida de blanc i de burell. El burell de l’hàbit i l’escapulari és el color de xocolata, de terra d’aquell país, terra de bon blat. El blanc del mantell és el rou matinal d’aquell cel tan lluminós. Al braç de la Mare de Déu reposa el nen Jesús abillat amb un vestidet d’un blanc de formatge. El Carmel és el seu títol i el seu pedestal. És la Mare de Déu del Mediterrani. El Carmel és una muntanya allargassada, com una barrera que ressegueix la costa. El santuari carmelita és en un extrem, dalt de tot, i se n’entra mar endins, com si volgués albirar la recolzada, on cap al Sud, molt avall, darrera el delta del Nil, hi ha l’Egipte, i cap al Nord, molt a prop, la Fenícia, Tir i Sidon, sota mateix del Líban. Al peu del Carmel, sortint de la ciutat de Haifa, veieu com fuig, precisa i brunzent, arquejada com una falç, la lluentor tremolosa de l’escuma i les dunes de la badia d’Acre. I tot fa molta olor, el mar calent del sol i la muntanya on creixen el pi i l’olivera, el noguer, el garrofer i les alzines. El títol local de la Mare de Déu del Carmel és el més vell de tots, el de més prestigi. Diuen, si molt abans de néixer la Mare de Déu, uns ermitans barbuts, temorosos de Déu, que vivien en aquesta serralada, retien culte a la Mare del futur Messies redemptor. I l’afany de sublimació de la pobra humanitat ja permetia captar una revelació latent: la Mare del Salvador seria verge. […] És això el Carmel. La Mare de Déu, que ja tota ella és un miracle, pot demanar-ho tot, pot, com a Canà de Galilea -que no és pas gaire lluny del Carmel-, forçar el miracle. Està a la seva mà tòrcer el curs de les lleis de la natura i pot modificar l’execució del fall de la justícia divina. El mar -ella n’és l’estel-, el pot apaivagar, salvant del temporal aquell vaixell que sembla una closca de nou. I li és tan senzill allunyar-vos una malura, si bonament us convé, com treure del Purgatori una ànima condemnada a molts anys de patiment. Amb una condició, però, que no oblideu que el burell del seu hàbit i del seu escapulari és del color de legions de penitents d’aquesta muntanya i d’aquest món, el primer dels quals fou el Fill de la Verge del Carme. Sembla que tota la mariologia surti d’aquest Carmel mediterrani, encatifat de murtra, perfumat de llorers, palpitant de fe i de miracle
Apel·les Mestres


Nota de La Vanguardia publicada avui fa 80 anys sobre la mort del dibuixant, poeta, jardiner aficionat i autor teatral Apel·les Mestres (Barcelona 1854 – 1936), el 19 de juliol del 1936 en una Barcelona colpida pels combats entre militars rebels i forces lleials a la República. Va ser l’únic diari que va difondre la notícia. Autoretrat d’Apel·les Mestres.

Los que mueren. Apeles Mestres

En la madrugada del sábado al domingo falleció en su residencia de Barcelona el venerable artista catalán Apeles Mestres, a quien, como se recordará, recientemente le fue tributado el homenaje que la ciudad rindió a su hijo como testimonio de admiración al que tantas ramas del arte ha cultivado con éxito y fama. La enfermedad implacable que desde hace tiempo le acechaba terminó el sábado con la vida del ilustre barcelonés, que había llevado su optimismo hasta los últimos días de su larga existencia. Apeles nació en Barcelona en 1854 y era hijo del arquitecto don José Oriol. Pasó su infancia en el antiguo caserón que entre el Palacio Episcopal y la catedral de Barcelona poseían sus mayores. Allí aprendió a familiarizarse con las obras de arte antiguo y con el ambiente medieval de que tan hondamente están impregnadas sus producciones, tanto artísticas como literarias. En su libro La casa vella aparece trazada, magistralmente, la época de su niñez y la sociedad de entonces. Apeles Mestres hizo sus primeros estudios en un colegio francés de Barcelona, y tomó el título de bachiller. Su producción artística y literaria ha llegado al gran y pequeño público, y ha conseguido una nombradía bien cimentada. En 1908 fue proclamado Mestre en Gai Saber en los Juegos Florales de Barcelona, y en 1915 le fue premiada en los mismos su colección de poesías Flors de sang, inspiradas en la gran epopeya de la Guerra europea, y encaminada a loar el heroísmo y abnegación del pueblo belga, abominando las calamidades del terrible azote. Los mejores libros de Apeles Mestres han sido traducidos al castellano, gallego, francés, italiano, alemán, inglés y sueco. Las Flors de sang han merecido los honores de ser traducidas al francés, inglés y flamenco, simultáneamente. El finado pertenecía a algunas academias, entre ellas a la de Buenas Letras de Barcelona, y a la de la Lengua Catalana [sic]. Era Oficial de Instrucción Pública de Francia, y recientemente, como antes decimos, Barcelona le tributó un homenaje durante el cual el alcalde le impuso las insignias de la Medalla de la Ciudad, que habían sido adquiridas por suscripción popular entre los distintos centros artísticos de Barcelona. Nuestra ciudad pierde, con la muerte de Apeles Mestres, uno de los artistas más preclaros de una época y una personalidad venerada en el mundo artístico catalán. Descanse en paz.

Juan Peiró

De Juan Peiró (Sants, Barcelona, 1887 – Paterna, 1942) a Solidaridad Obrera (28-X-1936). La revolució iniciada a Catalunya avui fa 80 anys, esperonada pel cop d’estat militar, desbordava certs líders obrers. L’idealisme proletari contrastava amb una violència incontrolada que el mateix Peiró condemnaria setmanes després (vegeu l’Abans d’ara del 19 de juliol del 2014)

La revolución y la guerra

Hermanos de Iberia: Vivimos hoy una de las conmociones más profundas de nuestra historia, una de esas conmociones en que todos los valores morales, políticos, económicos y sociales operan una transformación en sus esencias y en sus fundamentos, y por mucho que se diga acerca de este fenómeno políticosocial, nunca será por demás. Porque no hay que perder de vista que este fenómeno, insospechado cuatro meses atrás, socialmente hablando, nos impulsa a dar un salto, y los anarquistas somos los más interesados en que ese salto no se dé en el vacío, aunque también lo estamos en que la Revolución no deje de dar ni un solo paso de los que la Historia y las circunstancias le tienen reservados. […] Cuando se vive una guerra civil que provoca la efusión de sangre a raudales, y cuando se elabora una revolución social preñada de promesas emancipadoras y cuando llegamos al punto de redimir a los pueblos de Iberia de un pasado que a todos nos avergüenza y que, por lo mismo, ni siquiera quiero recordar, sería lamentable y funestísimo que alguien olvidara que el éxito y los triunfos que el pueblo obtenga en la guerra y en la Revolución, no se deberán a este o aquel sector político y sindical, sino a todo un pueblo que, tomando esta terrible convulsión como si fuese un nuevo Jordán que ha de redimirlo de su pasado de oprobio, ha empuñado unánime las armas para aplastar, de una vez para siempre, todo lo que en España nos retenía, sojuzgados, en la categoría de pueblo primitivo y ancestral. Amigo de decir las cosas por su nombre, quiero subrayar que aquellos que nos hablan de implantar, ya ahora, concretos sistemas económico-sociales que significan la más audaz de las transformaciones universales, son amigos de cuya buena fe nadie puede dudar, pero son amigos que olvidan que el sistema capitalista, no importe de qué latitud, tiene ramificaciones internacionales, que el triunfo nuestro en la guerra, depende mucho del calor, de la simpatía, del apoyo que nos venga del exterior, y olvidan también, esos amigos, que los pueblos de Iberia, como los que forman el conjunto de otros países, constituyen un mosaico temperamental, psicológico, y son pueblos cuyas mentalidades acusan una diferencia espiritual, las raíces de la cual las encontramos, por poco que las busquemos, en las razones étnicas, morales, económicas…[…]


ERNEST HEMINGWAY

Crònica d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899 – Idaho, 1961) enviada des de Barcelona a l’agència NANA (25-IV-1938). El Centre d’Art la Panera, de Lleida, ofereix una videoinstal·lació de Francesc Torres basada en imatges de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln de voluntaris nord-americans que van lluitar en defensa de la República Espanyola entre el 1937 i el 1938. James Lardner (Chicago, 1914 – Front de l’Ebre, 1938) va deixar la feina de periodista per fer-se combatent. Va morir el 22 de setembre del 1938 quan complia una missió d’enllaç entre dues unitats aïllades en primera línia de foc. L’endemà el cap de govern espanyol, Juan Negrín, va ordenar que les Brigades Internacionals abandonessin Catalunya. Lardner (a la foto) va ser, doncs, l’últim nord-americà caigut en aquella contesa.

James Lardner, Loyalist Volunteer

“There are enough newspapermen in Spain and too few men with sufficient mathematical training to made good gun layers in a hurry”, said James Lardner, 24-year-old Harvard graduate and son of the late great American humorist Ring W. Lardner, [as he] explained his enlistment yesterday in the International Brigades. Explaining that there was no girl in his case and the was not a Communist and was absolutely opposed to war, Lardner resigned his job with the Herald Tribune to join the Brigades after visiting the Lincoln-Washington Brigade where they were holding part of the line along the Ebro River. “I believe absolutely in the justice of the Loyalist Spanish cause. From what I’ve seen in the last two weeks at the front, I know that all they need to win is the right to buy artillery, planes and war material, and I want to back up my beliefs by joining the Brigade so that other Americans can see what one American thinks about the situation”, Lardner said. Asked why he chose the artillery, Lardner said “Mathematics was my favourite subject in college and knowledge of mathematics is the one thing absolutely necessary for artillery and it cannot be improvised”. Lardner, a dark serious scholarly [young man] with a striking facial resemblance to his late father, expects to leave for the Ebro front tomorrow. He will do his artillery studies in the hills above that river, and when he studies counter-battery fire it will be with real batteries. He was confident that with luck under those conditions an intelligent young man could learn quite a lot about artillery in a comparatively short time.

Ramon Sastre i Juan2Text complet de l’article de Ramon Sastre i Juan, Gnom (Barcelona, 1896-1988), a Diari de Catalunya, portaveu d’Estat Català (24-I-1938). A la Catalunya castigada per la guerra, ja es denunciava la ignomínia dels negocis d’armes, que ara també estan delmant països sencers al Pròxim Orient i al continent africà. Foto de Josep Brangulí i Soler (l’Hospitalet de Llobregat, 1879 – Barcelona, 1945): cartell anunciador de l’exposició 7 mesos de guerra, organitzada pel Comissariat de Propaganda a la Barcelona del 1937.

Els fabricants d’armaments

En la lluita sagnant i tenebrosa que cobreix de malvestats i de ruïnes la península Ibèrica, intervenen activament, en clandestinitat inconfessable i amb una còmoda situació d’irresponsabilitat, els fabricants d’armament, més o menys lligats amb els governs de les grans potències, els quals menen un doble joc abjecte i són els elements preponderants interessats en la continuació de la guerra, fins a l’exhauriment de la riquesa de les dues parts bel·ligerants. Cada cop que hem vist fallir, miserablement, a Ginebra i en l’ex comitè de no-intervenció, les essencials directives del dret i de la justícia internacionals, no ens hem pogut estar de sospitar les ocultes maniobres d’aquests agents d’una plutocràcia envilida que amb les seves ramificacions, ben remunerades, que s’estenen com una plaga d’ignomínia per damunt de tota l’Europa, dificulten i empresonen els sentiments de noblesa i d’equitat, que, volem suposar, encara palpiten al fons de les consciències populars. El treball i les maquinacions d’aquests corbs, amenacen, tot satisfent els seus instints immoderats de lucre i de rapinya, la desgraciada civilització occidental. És convenient i necessari que Catalunya no oblidi, en la seva política internacional, l’acció corrosiva d’aquesta gent que s’interposa per evitar les decisions definitives de la justícia posada en mans dels Estats, jugant, impunement, a base de sang i extermini, amb les més vives i pures exaltacions nacionals i amb la candorositat ingènua dels sentiments populars.

Borges BlanquesDe Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a La Humanitat (14-IV-1938). Avui fa 85 anys arribava la República que la guerra endolaria. Foto: Les Borges Blanques bombardejat (1938).

Abril de sang

Aquest 14 d’abril és el segon que s’escau enmig de la guerra. La República proclamada fa set anys, passa per la prova tràgica que els seus enemics li imposaren. Les banderes de la llibertat, joioses el dia de sol del 14 d’abril del 1931, han sentit després la violència dels temporals. Ostenten, de dos anys ençà, esquinços de violències i taques de sang generosa. El 14 d’abril d’enguany ve entre els dolors i les privacions i les angoixes; però també entre les esperances invencibles i les heroiques decisions. Abril de sang, aquest abril. L’alegria de la diada històrica de set anys enrere s’ha transformat en el dur coratge de la guerra. Ara es veu clar l’error psicològic cabdal dels republicans espanyols. Davant l’alegria popular per l’adveniment de la segona República, es van creure que aquesta no tenia enemics. Ingènuament van imaginar que, en una jornada, havien canviat els homes, s’havien modificat les idees, havien desaparegut els prejudicis i els odis de les dretes. Funest error. Sota l’alegria de la jornada primaveral els homes eren els mateixos, les idees persistien, els prejudicis i els odis es mantenien vius. Esperaven que l’onada de l’entusiasme passés, per a iniciar la reacció i prendre la revenja. Tota la història de la segona República espanyola pot resumir-se en aquests dos fets: confiança excessiva dels republicans -o de molts republicans- i deslleialtat de les dretes per utilitzar aquesta confiança en [profit?] de llurs sinistres maquinacions. […] La República ignorava les enemistats, les rancúnies i les cobejances que s’anaven teixint sinistrament al seu torn. L’optimisme abrilenc de la naixença havia posat una bena davant els ulls de la jove República alegre i confiada. […] “Que és bonica i fàcil, la República!”, es deien molts ciutadans, avui fa set anys. Aquell dia la República era el crit del cor, el voleiar de banderes, el pas de les manifestacions triomfals. Avui la República és ferrenya i exigent. No ofereix la felicitat a canvi d’un simple vot dipositat a l’urna. Demana el màxim esforç, reclama els aspres sacrificis dels temps de guerra. […]

hemingway_paLoyalist DefensesDe la crònica d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899-Idaho, 1961) enviada a l’agència NANA (29-IV-1938) tal dia com avui de fa setanta-vuit anys. Foto: combats a Lleida l’abril del 1938

Loyalist Defenses on Lérida Front

Your correspondent entered Lérida today. It is not very hard to do. All you have to do is keep your legs moving steadily and control a slight tickling sensation between your shoulder blades and the base of your neck as you cross a railway yard and come under machine gun fire from a tower 500 yards away. I am now able to reveal that the Government holds almost a third of the town and all the east bank of the Segre and is controlling the junction of three great main roads in Cataluña, one going north to Balaguer and France, one east to Barcelona and a third southeast to Tarragona. If Franco’s troops had been able to conquer the eastern part of Lérida, they would have had access to these three trunk lines into Cataluña. As it is, they are bottled up in the old medieval part of town facing the Segre River, and the Government is heavily fortified along its banks, with the railway station, rail yards and all the road junctions safe behind them. […] The troops holding eastern Lérida are veterans of the siege of Madrid and already have constructed ditches and communication trenches, taking advantage of every fold of the ground that means the difference between being sniped through the head and being able tot go about business calmly and quietly. Fortifications ha progressed so far and were being run out so skillfully that your correspondent seemed back in the old days of Usera and Casa del Campo before Madrid. Only here it was green, flowering and abundant. Pear trees were candelabraed along they grey walls where picks had opened holes for snipers. Trenches angled through kitchen gardens full of peas, beans, cauliflower and cabbage. Poppies were bright in the green wheat between the almond trees and the bare grey white hills of Madrid seemed far away. […] Today the front is 160 kilometers from Barcelona where the Segre River splits the town of Lérida. That is as close as it was four weeks ago.

Crònica completa d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899 – Idaho, 1961) enviada des de Barcelona el Primer de Maig del 1938 a l’agència NANA (North American Newspaper Alliance). Gràcies a les recerques de William Braasch Watson, professor d’història del periodisme al MIT (Massachusetts Institute of Technology) disposem del text original. Segons aquest investigador, les primeres versions dels despatxos del corresponsal eren modificades unes set vegades per raons tècniques de transmissió i d’actualització periodística fins a la seva publicació a ‘The New Republic’ i a la revista ‘Time’. El professor Watson també ha pogut accedir als blocs de notes que Hemingway duia al front de guerra (foto).

Front and Rear in Spanish
Civil War

There was war in Spain on last May Day [1937], there was war in Spain on this May Day, and there will be war in Spain on next May Day. That is the impression that you get at the front. For the front and the rear in Spain are two different civilizations. The front is young, brave, determined and already forged in two years of fighting into a skillful army. The front is all of these things at this moment, now, after the defeat of Teruel, after the defeat of Aragon, and after the Fascists have cut to the sea. Its morale is solid and unshaken. The troops of Modesto, of Campesino, of Lister, and Durán, and of other young leaders that are rising fast, have as sound morale at this moment as any troops that I have ever seen and in the last three weeks they have done some of the finest fighting that has ever been done in history. They stopped the Moors outside of Lérida, they held the line of the Ebro and they beat the Italians for ten days above Tortosa. It was not their fault they had to cross the Ebro. The Italians could never have broken through Lister’s divisions and the Rome papers were full of apology for that knowledge. I saw that fight. But the two civilizations of the front and the rear are merging in Spain. The cancers that have always eaten the life of Spain, politicians without faith, generals without ability, are disappearing. As the front comes closer to the rear its purifying effect is felt. Finally the two will merge. And in the purification of that merging is Spain’s hope of ultimate victory. But meantime she must have planes and guns. Anyone who thinks the war is over in Spain is a fool or a coward. A great fighting people who are for the first time being led by generals who are of the people, who are not fools, nor traitors, will not be defeated that easily. But she must have planes and guns; and she must have them at once.

Carles Pi i Sunyer

Del text de Carles Pi i Sunyer (Barcelona,1888 – Caracas, 1971) a ‘Revista de Catalunya’ (15-X-1938), motivat per la Guerra Civil i la temença d’una nova guerra mundial

En aquest tombant d’Europa (1938)

El respecte i l’amor que tenim per la concepció liberal i humana de la vida, i més concretament l’estimació sentida per les democràcies francesa i britànica, que dintre de la crua realitat actual constitueixen encara la garantia d’un mínim de llibertat dintre d’un règim de convivència, fa que puguem esguardar els darrers esdeveniments internacionals sense passió irritable i despitada, però també sense aquella joiosa ceguesa del qui s’ha alliberat d’un malson amenaçador i creu que aquest retorn de mort a vida tot ho justifica. Ens hem fet ja, en dues llargues anyades de lluita no volguda, en les quals hem après a superar, en la intimitat de cadascun de nosaltres, alternatives contradictòries de coratge i de feblesa, de revolta i de generositat, de desengany i d’esperança, a jutjar desapassionadament els nostres fets; això ens permet jutjar els dels altres sense parcialitat esquifida o rancuniosa, però també sense enganyades il·lusions. […] No voldrem mai el nostre bé amb el mal dels altres. Si estimem profundament Catalunya és com un tros del món del qual volem ésser ciutadans, perquè a través de Catalunya es manifesta la nostra condició humana. […] Rebutgem com a falses i tendencioses les versions dels qui creuen que ens mou la intenció de voler encendre una guerra europea. No; cal dir les coses amb franquesa. No la volem, la guerra dels altres; no la volem per altruisme i per egoisme. No hem cregut mai que la solució de la nostra lluita interior hagi de venir eixamplant-se la magnitud i l’estrall. Hem sofert massa la fúria de la violència, hem patit prou martiri, perquè passi pel nostre pensament la idea errònia, maligna i covarda que el mal compartit pot ésser més suportable. […] Més de dos anys de guerra és un temps prou llarg perquè no reconforti l’anunci d’un conflicte major que ens prendria en el seu engranatge. […] No volem la guerra per a ells; voldríem, sí, que no influïssin injustament en la nostra. El retret que els representants legítims de la voluntat del nostre poble fem a les democràcies amigues, no és que no vulguin ajudar-nos, que això no els ho hem demanat mai; és que hagin muntat, contra tota llei moral, un sistema que serveix per a ajudar unilateralment els nostres enemics. […]

el front
D’uns escrits pòstums de Jordi Folch i Camarasa, Folch Junior (Barcelona, 1920 – Front de l’Ebre, 1938), col·laborador d’En Patufet, que dirigia el seu pare, Josep Maria Folch i Torres. Tal dia com ahir de fa 78 anys començava la Batalla de l’Ebre. Hi van portar nois de 17 anys. Molts van morir allà. Un d’ells va ser Jordi Folch i Camarasa. Havia començat a publicar en aquell setmanari. Aquests textos, redactats en plena guerra, van restar inèdits fins que el seu germà Ramon Folch i Camarasa els va editar l’any 2000 en el llibre Pàgines viscudes del temps de la guerra.

Impressions del front

[…]

AGONÍA. Al cap de cinc minuts de ser al combat, ja va caure. Era un noi ros i finet. Quan el van portar al lloc de socors ja no parlava. Un casc de metralla li havia foradat l’estómac. Només vaig tenir temps de veure com movia els ulls, i de sentir com deia, amb la veu molt feble: -Cony… I tancava els ulls per sempre. […] SOMNIS. Ens vam despertar. En Burilla va fer un rot. -Aquesta nit -va dir, després d’un badall llarg- n’hi havia un de ximple… S’ha passat tota la nit somiant en veu alta i cridant: “Mare, mare!”. Tothom va riure. En un racó, en S., tot vermell i amb el cap baix, es cordava l’espardenya. […] CONTRAST. A dalt del camió, confesso que devíem fer fàstic. Quan passàvem per algun poble semblàvem salvatges. No cal dir si vèiem noies! Quan vèiem alguna que no gosava mirar-nos i fugia, tota vermella, em venien ganes de cridar-li: “Jo no sóc d’aquests!!! Veníem amb permís… -Aquesta nit -va dir un, tot llençant la burilla-, veuràs quins bots que faré amb les noies de “L’Estrella”! I jo vaig pensar: “Aquesta nit… Seré a casa, a la terrassa, i de cara a la lluna resarem el rosari.” Contrast, vaig pensar. Si, i no l’envejo. […] EN FECUNDO. Era fill de Lleida. Tenia el nas gros, i, a sota, un bigoti negre molt ufanós. Era caporal de l’Observatori; un veterà que en sabia tots els trucs. Quan jo li anava a buscar el “parte” remugava entre dents: Enxufat… Una nit, jo estava sol de guàrdia. De la Brigada em van telefonar que a l’Observatori no responien. Carregat de son, hi vaig pujar. En Fecundo jeia, cargolant-se de mal de ventre. -Fes guàrdia -va dir-me. Jo, atent al moviment del front. La nit era serena. Sols, de tant en tant, les canonades i bombes de mà que retrunyien… -Et trobes bé, Fecundo? Ni em contestà. Li vaig posar un drap fred sobre la panxa, un ventre brut, ple de pols. -Gràcies, “enxufat” -va dir-me. I s’adormí. Vaig agafar el telèfon. “Sigue el bombardeo de la artillería y los disparos de fusil…” En Fecundo obrí un ull, i, rient, va dir: -Planxa! Són metralladores! I es va rebolcar de panxa a terra

 

0 comments

Deja un comentario