Abans d’ara I

anselm-clave
De Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) a l”Eco de Euterpe’ (28-V-1860). Aquest setembre, a Barcelona, el I Festival de Guitarra Ferran Sor, promogut per l’Escola de Música Joan Llongueres, ha recuperat la memòria d’aquesta personalitat rellevant de tombant del segle XVIII en el camp de la guitarra i figura representativa del Romanticisme musical català.

Músicos célebres: Fernando Sor

Este afamado guitarrista y excelente compositor nació en Barcelona el 17 de febrero de 1780. A la cortísima edad de cinco años, sin poseer conocimiento alguno en el difícil arte musical, empezó a componer pequeños aires, ensayando sus acordes en el violín o en la guitarra de su padre. Sus raras disposiciones musicales indujeron a su familia a procurarle un maestro, y la educación artística de Sor fue confiada al padre fray D. Anselmo Viola, director de la reputada escolanía de Montserrat. […] Al salir del célebre monasterio tuvo ocasión de asistir repetidas veces a las representaciones de una compañía de ópera italiana que se hallaba en Barcelona, adquiriendo por este medio nuevos conocimientos en el canto y en la instrumentación. A la edad de 17 años, habiendo hallado en la biblioteca del teatro una ópera titulada Telémaco, compuesta por un tal Cipalla, escribió sobre el libreto una nueva música que fue ejecutada con el más lisonjero éxito. Algún tiempo después partió a Madrid donde alcanzó una decidida protección de la duquesa de Alba. […] Sor escribió en aquella época varias sintonías, algunos cuartetos para instrumentos de cuerda, una salve y un buen número de canciones españolas. […] Después de una corta permanencia en París partió para Inglaterra, en donde se hizo admirar por su imponderable habilidad en la guitarra. […] Al parecer, el producto de sus obras no era suficiente para atender a sus necesidades y se vio precisado a partir para Rusia, haciendo ejecutar en Moscou su baile Cendrillon. […] En todas épocas se dedicó a componer bellísimas piezas para la guitarra, mas su costumbre de escribir casi siempre a cuatro partes hacia que sus composiciones fuesen sumamente difíciles para los aficionados a tan grato instrumento. […] En 1828 regresó por última vez a París; mas aun cuando diera a luz infinidad de nuevas producciones y a pesar del aprecio que mereciera su talento, vivió por espacio de once años en un estado próximo a la miseria. El 18 de julio de 1839 el célebre, cuanto poco afortunado Sor, pereció víctima de una enfermedad tan prolongada como dolorosa, contando la edad de 59 años. Su gran Método para la guitarra fue publicado en Londres y en París. El editor Messonier ha dado a luz en Francia la colección de las obras completas del inmortal guitarrista catalán Fernando Sor.
cortada-y-sala
Del primer article d’una sèrie que va publicar Juan Cortada y Sala (Barcelona, 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, 1868) a Gaceta de Barcelona (1-X-1853). El periodisme liberal i regionalista, minoritari, dels anys del Romanticisme i de la Renaixença incipient pressentia una evolució històrica, a escala europea i universal, que en alguns aspectes acabaria complint-se.

Las glorias nacionales

Cuando al correr la historia de nuestra patria fijamos la atención en los gloriosos días que por ella han pasado, y volvemos después la vista a los tiempos modernos, se aflige de pronto nuestro ánimo y se nos vienen las lágrimas a los ojos. Pero si maduradamente reflexionamos acerca de la metamorfosis que España ha sufrido, al fin y al cabo no vemos en esto más que uno de los vaivenes por los que pasan las naciones, […] La Inglaterra, señora hoy de los mares, y cuyos bajeles recorren todo el mundo conocido, penetran en el ignorado, llevan a mil puntos soldados que conquistan territorios inmensos y derraman en el orbe todos los productos de su perfectísima industria, solo contaba con un buque de guerra llamado el Grande Enrique, cuando el reino de Aragón había hecho grandes conquistas por mar, y tremolado la bandera de las barras en todo el mundo descubierto. La Europa en masa se movió para lanzarse al Asia a fin de destruir a los sectarios de Mahoma, y les arrebató el territorio de Palestina, y enarboló en Jerusalén la cruz, símbolo de un nuevo reino cristiano, y a la vuelta de pocos años la Europa entera tembló al nombre solo de los mahometanos, no supo detenerlos, y la silla del califato que hasta allí había tenido su asiento en Damasco o en Bagdad, fue traslada a Europa, colocose en Constantinopla; y esta ciudad donde por primera vez la religión cristiana fue proclamada religión de Estado, que más tarde se convirtió en asilo de las ciencias y de las artes que huían de los bárbaros del Norte, […] fue la capital del islamismo y amenazó con sus irrupciones a la Europa cristiana. La América salvaje y sumida en las supersticiones fue arrancada de ese estado por los esfuerzos de nuestros abuelos que la civilizaron, tratándola casi siempre con crueldad y teniéndola avasallada; y en esa misma América se alza hoy un Estado poderoso, dueño de una marina inmensa, que se mezcla en las cuestiones de política europea, que influye notablemente en ella y que se va preparando acaso para devolver a la Europa los ultrajes que de Europa ha recibido. Caerán las naciones hoy potentes y se alzarán otras nuevas, o recobraran su antigua pujanza las antiguas, y nuestros nietos verán quizás convertida toda Europa en una vasta monarquía, o la verán fraccionada en mil trozos y gobernada por mil regímenes distintos. […]
Baldomero_Espartero,_Prince_of_Vergara

Baldomero Espartero en la sesión de las Cortes constituyentes del 28 de noviembre de 1854

“Barcelona, como capital de Cataluña, debe ser bombardeada por lo menos una vez cada cincuenta años.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro (Granátula de Calatrava, Ciudad Real, 27 de febrero de 1793 – Logroño, 8 de enero de 1879) fue un general español que ostentó los títulos de príncipe de Vergara, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana y vizconde de Banderas, todos ellos en recompensa por su labor en el campo de batalla, en especial en la Primera Guerra Carlista, donde su dirección del ejército isabelino o cristino fue de vital importancia para la victoria final. Además, ejerció el cargo de virrey de Navarra (1836).

Su padre había encauzado su formación para un destino eclesiástico, pero la guerra de la Independencia lo arrastró desde muy joven al frente de batalla, que no abandonó hasta veinticinco años después. Combatiente en tres de los cuatro conflictos más importantes de España en el siglo XIX, fue soldado en la guerra contra la invasión francesa, oficial durante la guerra de independencia del Perú y general en jefe en la ya mencionada primera guerra carlista. Vivió en Cádiz el nacimiento del liberalismo español, senda que no abandonaría jamás. Hombre extremadamente duro en el trato, valoraba la lealtad de sus compañeros de armas —término que no gustaban de oír los demás generales— tanto como la eficacia. Combatió en primera línea, fue herido en ocho ocasiones y su carácter altivo y exigente lo llevó a cometer excesos, en ocasiones muy sangrientos, en la disciplina militar. Convencido de que su destino era gobernar a los españoles, fue por dos veces presidente del Consejo de Ministros y llegó a la Jefatura del Estado como regente durante la minoría de edad de Isabel II. Ha sido el único militar español con tratamiento de Alteza Real y, a pesar de todas sus contradicciones, supo pasar desapercibido los últimos veintiocho años. Rechazó la Corona de España y fue tratado como una leyenda desde bien joven.

La Patria cuenta con vuestros esfuerzos, con vuestras virtudes, con vuestra sabiduría, para que hagáis leyes que afiancen sus derechos y destruyan los abusos que se han introducido en el gobierno del Estado. Hacedlas; que la Reina tendrá una gran satisfacción en aceptarlas, y la Nación en obedecerlas.

En cuanto a mí, señores, yo las obedeceré siempre, porque siempre he querido que se cumpla la voluntad nacional, y porque estoy convencido de que sin la obediencia a las leyes, la libertad es imposible.

Sin embargo, según constata el historiador Adrian Shubert, hoy en día «Espartero ha sido borrado de la memoria histórica española. Al tiempo que otras figuras cuyo papel en la historia del país fue mucho menos significativo permanecen vivas en el recuerdo, su nombre ha pasado de la idolatría al olvido».

Jaime BalmesJaime Balmes (Vich, 1810-1848) a La Sociedad (15-III-1843). En altres temps, també crítics, Catalunya ja patia greuges dins d’ Espanya, denunciats llevors des de posicions conservadores.

La suerte de Cataluña

Ya es tiempo que Cataluña piense con seriedad y detención en la suerte que le está reservada; ya es tiempo que, conociendo a fondo
su verdadera situación material, intelectual, moral y política, excogite los medios a propósito para procurarse el bienestar que en
lontananza le sonríe, y precaverse de los males que en el porvenir la amenazan. La suerte próspera o adversa de los individuos, de las
provincias y de las naciones está en las manos mismas de quien ha de disfrutarla o de sufrirla; cuando nos quejamos del infortunio, o no felicitamos por nuestra dicha, no hacemos por lo común otra cosa que inculpar o alabar nuestra conducta. Los pueblos, del propio modo que los individuos, son hijos de sus obras. Nuestra situación es crítica,
pero no desesperada; nuestros males son graves, pero no sin remedio; nuestros peligros son muchos, pero no tales que sea imposible precaverlos. Es un error el creer que ni estos males, ni esos peligros, dimanen precisamente de las desgraciadas circunstancias políticas en que la España se encuentra. Éstas hacen más difícil, más peligrosa la
crisis, pero no la producen; agravan los males, aumentan la inminencia del peligro, pero sin ellas existieran más o menos esa crisis,
esos males y esos peligros. El estado excepcional en que se halla Cataluña con respecto a las demás provincias, así en lo tocante
a la riqueza pública, como en lo relativo a las ideas, costumbres, hábitos e índole de los habitantes; la rivalidad de una nación podero-
sa y astuta en grado eminente; he aquí las dos fuentes de donde nacen nuestros males; he aquí lo que nos crea esa situación penosa que
no nos permite disfrutar el bien que poseemos, ni entregarnos a las esperanzas halagüeñas con que nos brindan mil y mil circunstancias a cual más favorable.

[…]

Cabalmente tenemos en España un inconveniente gravísimo que influye más de lo que se cree en paralizar nuestro desarrollo y en hacer inútiles los mejores deseos. La vida de España está en las extremidades; el centro está exánime, flaco, frío, poco menos que muerto. Cataluña, las Provincias Vascongadas, Galicia, varios puntos del mediodía, os ofrecen un movimiento, una animación de que no participa el corazón de España.

[…]

A la primera ojeada conoceréis que en Madrid hay Corte, que allí se han amontonado inmensidad de empleados, con sus oficinas, su
orgullo tradicional, su olvido del país que gobiernan […]

De la crònica de Juan Mañé y Flaquer (Torredembarra, 1823 – Barcelona, 1901) dins Revista política de España a Almanaque del Diario de Barcelona (1872). Tal dia com avui de fa 145 anys, uns republicans federals van atemptar contra Amadeu I al carrer Arenal de Madrid. Un confident havia alertat el governador civil de la capital, el català Pere Mata. Els agents van matar un dels agressors i van detenir la resta de pistolers. Francesc Pi i Margall va ser l’advocat que va defensar els acusats. Aquell regnat era el primer que va intentar mantenir una monarquia parlamentària a Espanya, entre gener de 1871 i febrer de 1873, quan Amadeu va abdicar, cosa que va donar pas a la I República Espanyola (1873-1874). A la Catalunya del 1872 s’havia entaulat des del mes d’abril la Tercera Guerra Carlina a partir de la crida de Carles VII, pretendent al tron d’Espanya.

Atentado contra el rey Amadeo I

[…]

La noche del 18 de julio [del 1872], cuando los Reyes regresaban a Palacio, de vuelta de los jardines del Buen Retiro, unos hombres apostados en la calle del Arenal dispararon varias armas de fuego contra el coche real, sin que hirieran a ninguna de las personas contra las cuales parece iban dirigidos los tiros. En la refriega, uno de los agresores fue muerto por la policía, siendo casual que nadie haya reconocido al difunto, que casualmente también parece era el jefe y cabeza de los regicidas. La causa, si un día llega a verse en plenario, nos aclarará este y otros misterios. Por ahora hemos de notar que los periódicos ministeriales atribuyeron el atentado a sus inmediatos sucesores en el poder, los conservadores de la revolución. En la madrugada del día siguiente, el rey Amadeo sale a una excursión veraniega para visitar nuestros principales puertos del mar Cantábrico, donde, según dice la Gaceta, es recibido con entusiasmo indescriptible. Al cerrar esta revista, continua en el poder el ministerio radical, continua el desbarajuste en la administración, la inseguridad, la anarquía y la guerra civil en Cuba y en Cataluña, sostenidas por la impunidad casi absoluta de que gozan los criminales y los perturbadores, y continúan unas Cortes apenas abiertas y ya gastadas.

Valentí Almirall

De Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a El Estado Catalán (IV-1873) i caricatura a La Flaca (III-1873)

La República Federal es la paz (1873) [I]

La España unitaria ha sido siempre aficionada a correr aventuras, y se ha metido las más de las veces a desfacer agravios que poco o nada la interesaban. Por esto algún comentador del Quijote ha encontrado que los dos tipos principales de la obra del inmortal manco de Lepanto representaban con toda exactitud a los gobiernos y al pueblo español. Los primeros, viendo en todas partes visiones, soñando aventuras que han de reportarles eterna fama; el segundo, viendo la realidad, manifestándolo a su señor, y dejándose arrastrar por éste a recibir palos, pedradas y pisotones de animales inmundos. No hay que registrar las páginas de la historia de los tiempos pasados para encontrar datos que prueban la afición de los gobiernos españoles a las aventuras quijotescas. La historia contemporánea nos lo demuestra. Recuérdense las expediciones a Cochinchina y a Méjico en defensa de intereses que no eran ciertamente nuestros, la guerra de Santo Domingo, y la de África, tan cacareada como poco provechosa. Además los gobiernos unitarios en España han hecho consistir la gloria en extender sus dominios, y la frase tan sabida de que no se ponía el sol en los dominios de España era el bello ideal de nuestros gobiernos, el tipo de sus aspiraciones, la base de su soberbia. No calcularon nunca los tesoros y las vidas que costó llegar a tal punto, no vieron que eran simplemente conquistadores; pero que no llevaban con ellos una idea siquiera, que su afán era dominar, no civilizar; que extendían la tiranía y no la justicia, y que su obra no podía ser sólida porque se basaba en la iniquidad; pero ésta satisfacía el orgullo de los magnates, y hubo rey que pudo soñar en la monarquía universal. Todo se derrumbó, y de aquella inmensa monarquía queda la base primitiva, pero desmembrada, empobrecida y devastada; sólo quedan recuerdos de odio; ni una idea, ni un hecho que pueda considerarse glorioso desde el punto de vista moderno. […]

república federal
La República Federal es la paz (1873) [II]

[…] Si los hechos pasados pueden servir para augurar el porvenir, no puede ponerse en duda de que todos los gobiernos unitarios en España seguirán la conducta y las tradiciones de sus antepasados y que seguirán el sistema de guerras y conquistas siempre que se sientan bastante fuertes para ello. Esto nos conduce a creer que para entrar de lleno en la civilización, para atender antes que a la supuesta gloria de las armas, al bienestar de todos los españoles, hay que romper con las tradiciones del pasado, y esto sólo puede obtenerse de una manera completa cambiando radicalmente la organización del país, de manera que dejó de existir el gobierno unitario. Ésta es otra de las ventajas que ha de procurar a España la república democrática federal. Como ésta empieza por suprimir el Centro, como hace desaparecer a D. Quijote, ya no hay miedo de que aparezcan fantasmas, ni visiones, ni el afán de enderezar entuertos, ni remediar doncellas menesterosas, sino que prevalecerá el buen sentido, […] Puede asegurarse que la Confederación de los estados españoles no imaginará siquiera emprender guerras de conquista, sino que, colocándose en el lugar que le corresponde, emprenderá una campaña más útil y provechosa: la de propagar la civilización fundada en los principios de fraternidad, único medio de que se coloque a la altura que le corresponde para adquirir la verdadera gloria, no aquella manchada de sangre, ennegrecida por el humo de los incendios, sino aquella que nace de dar impulso a una idea levantada. Por esto hemos escrito por epígrafe de este artículo “La república federal es la paz”. […] Es la paz porque tiene un objeto digno que realizar, objeto bastante para darle vida, para mantenerla compacta y para conducirla a su perfeccionamiento. Extender la civilización, propagar las ideas de libertad, igualdad y fraternidad.

robert-robert

De l’article costumista de Robert Robert (Barcelona, 1830 – Madrid, 1873) a Un Tros de Paper (6-VIII-1865); i un dibuix de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) que reflecteix una escena estiuenca d’aquell tombant de segle. Les reticències respecte als banys de mar i les inhibicions puritanes a les platges encara van dominar fins ben entrat el segle XX.

Un que neda bé

Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber-ne o no saber-ne. Jo no puc ficar-me en les regles d’un art que té molt de gimnàstic, i conseqüentment d’higiènic, perquè després d’haver-me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com nombroses, he averiguat que no hi entenc pilota. […] L’home que neda bé… -Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolcallat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l’aigua. Sempre que l’ocasió es presenta, mou braços i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituds natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s’ha fet amb la capçalera. […] I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s’arma de tovallola i sense piular se’n va a la mar vella. Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb l’esperança que cap nedador no se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust que en aquella matèria ningú no li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l’aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer-ne gala. […] Durant els primers dies d’estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda els seus coneguts amb la significativa frase de: -Ja n’he pres quatre. -Ja n’he pres cinc. -Ja n’he pres sis. Vol dir banys. Amb quin aire de superioritat contempla els nedadors poc experts! Amb quina malícia més innocent els deixa ficar-se a l’aigua, adelantar-se nedant i de prompte s’hi tira ell, neda bon rato per sota i se’ls apareix davant havent-los guanyat avantatge! En l’arena de la mar vella és on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpàtics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tant bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar-se-li davant. […] Li fa llàstima aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan en acabar l’estiu parlen d’haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que realment i vertaderament han fet ha estat banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa seva en una immunda banyera d’estany. […]

Ildefonso Bonells RexachIldefons Bonells (Barcelona, 1867-Alacant. 1934) en el número 1 d’El Vigia de la Barceloneta (16-VI-1895) Dilluns passat van celebrar els 120 anys del diari degà de la premsa del transport i la logistica

¡Barceloneta!

Hoy que vistes de fiesta y vienen a tu lado innumerables familias
barcelonesas, atraídas por los esplendores de tu tradicional proce
sión…

[…] piensa en tu glorioso pasado, para que no te aflijas tanto
por lo presente,

[…]Siempre ha sido compañera del hombre la idea; idea que responde a menudo a algo que le es necesario, y si bien hállase aquella en un principio en estado latente, va rasgando paula-
tinamente el velo oscuro que la encubre y confunde; va adquiri-
endo formas y contornos propios,va aumentando, y su configuración cada vez más clara y distinta, adquiere consistencia, y así vemos que la que se dibujaba en vapor
sutil al formarse, adquiere al fin la realidad completa; más llegado ese día deseado y tocadas por todas las ventajas de su implantación, ¡qué diferencia y qué satisfacción entre los que puedan decir: Yo he contribuido en la medida de mis fuerzas a elevar el nivel de la barriada a que pertenezco! Y el que se haya mantenido indiferente a su propio bien y se halle sólo apto para recoger el trabajo ajeno, si alguno de estos existe, que lo dudo, prescindamos de él. Andemos nosotros el camino para que nos suceda como el que trepa por escarpada sierra para descubrir lejanos horizontes, hallándose recompensado, viendo vencidos los obstáculos, descansando de sus fatigas y divisando la tierra prometida. Y si bien, queridos conciudadanos, no nos hallamos en el caso de descansar sobre nuestra obra, sírvanos cuando menos de acicate y lenitivo para perseverar en la buena obra que nos hemos propuesto: el coronamiento cercano de nuestros esfuerzos. ¡Ojala! que con la aparición de este periódicos vengan corrientes de inteligencia y simpatía a despertar dormidas energías. Entonces…. ¡Todo renacerá! Y en tan venturoso día, la excelsa Barceloneta impulsada por
sus propias fuerzas, se elevará a inconmensurable altura, y nos presidirá con legítimo orgullo y altiva independencia.
Ildefonso Bonells Rexach


D’Eduard Toda (Reus, 1855 – Poblet, 1941) a ‘La Renaixensa’ (8-III-1896). Demà l”Ara Diumenge’ inclourà un reportatge dedicat a aquest diplomàtic, egiptòleg i bibliòfil que va enviar cròniques a la premsa catalana des dels diversos destins on exercia com a membre del cos consular espanyol. Postal del port de Trouville, a Normandia, a l’època en què hi vivia Toda

Cartes Normandes. Lo ‘mascaret’

No tot ha de ser monuments gòtics, guerres d’anglesos i camps de verdor. Té també la regió normanda curiosos fenòmens de la naturalesa, estranyeses de ses aigües que han merescut l’estudi de sos savis, l’admiració de sos profans i un munt d’explicacions que no han convençut ningú. Un d’aquests veritables accidents dels tempestuosos mars que la cerquen s’acaba de produir fa pocs dies, i, com és natural, ha servit de tòpic als diaris i de conversa amena entre la gent de poca feina. És lo mascaret. Em plagué la paraula al sentir-la per primera volta. Té així com un cert gust de català. Sembla el nom d’un mas al camp de Tarragona, o el d’una d’aquelles vinyes de frondosos moscatells on els aficionats de vuit o deu anys anàvem a veremar quinze dies abans del temps. Tots els anys, a l’acostar-se el solstici de primavera, s’anuncia la pròxima vinguda del mascaret. Els més innocents creuen que arriba d’Amèrica; altres, més il·lustrats, suposen que el fan a la veïna Anglaterra; però els que tenen certa saviesa parlen en to profètic de la conjunció del sol amb la lluna i la terra, de la major atracció dels dos primers astres, per ses forces que encara que oposades es sumen en lloc de restar-se, i de la influència que tal causa produeix en l’aixecament de les aigües a les marees. […] La marea dels dos dies que precedeixen i segueixen al ple de lluna és imponent en aquesta època. Al port del Havre, l’aigua puja prop de nou metres sobre el nivell zero dels pilots, quan en èpoques ordinàries molts cops no arriba ni a sis metres. […] Al començar el ple es forma una corrent molt forta que es precipita cap a terra en imponents onades. Si a elles s’hi ajunten vents durs de ponent, com sol ocórrer quasi sempre, llavors s’arma una contradansa que ballen els pobres barcos portats a mercè del temporal. Les moles d’aigua que avancen de l’Oceà, es troben preses a l’arribar vora les costes de França per l’estret espai de mar que limita el canal d’Anglaterra, i naturalment rodolen amb més fúria al tancar-se en lo verdader embut que forma el golf de Normandia, des dels caps de Cherbourg i d’Antifer fins a la boda del Sena. A l’arribar al fons del golf, les llenques de terra que formen la gola del riu estrenyen encara més l’aigua, que deu guanyar en alçada lo que perd en extensió, i és llavors quan es produeix l’estrany fenomen que se’n diu lo mascaret. […]


De l’article de Francisco Pi y Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) publicat a ‘El Nuevo Régimen’ (23-IV-1896). Mostra les posicions que mantenia un referent català del federalisme i el republicanisme sobre les relacions entre els Estats Units i Europa. Fa cent vint anys d’aquest text que argumentava implícitament a favor de l’emancipació de territoris espanyols.

América y Europa

Los pueblos todos de América, después de haber sacudido el yugo de Europa, se decidieron por la República. En vano se les propuso que aceptaran por reyes a nuestros Príncipes: los rechazaron. No quisieron autócratas, ni de regia estirpe, ni de sangre plebeya. Levantaron en Méjico por Emperador a Iturbide, y a los pocos meses lo derrocaron. Viéndole luego decidido a recobrar el trono, le prendieron y le pasaron por las armas. Desde entonces acá, ¿por qué de vicisitudes y de luchas no han pasado? […] En los Estados Unidos del Norte, después de la guerra de 1860, adquirió Grant excesiva y peligrosa influencia. Se le eligió Presidente el año 1869; se le reeligió el año 1873, y el año 1876 se temió que aspirase a ser nuevamente elegido: se declaró inconstitucionales las terceras elecciones a fin de poner fuera de todo riesgo la República. Es la República para todos los pueblos libres de América la ineludible consecuencia de la soberanía del pueblo; y acá en Europa, aun donde hemos reconocido la soberanía del pueblo, seguimos atados a la Monarquía […] ¿Qué significa esto? Significaba a nuestros ojos que no es hoy Europa sino América, la que viene llamada a constituir sobre la base de la democracia las naciones de la tierra. De América nos vino la declaración de los derechos del hombre; en América surgió espontáneamente y echó raíces la República; América no participa de ese bárbaro espíritu de dominación que aquí nos lleva a sojuzgar pueblos so color de civilizarlos. No tiene América colonias en parte alguna del globo. ¡Ah! Se censura a los Estados Unidos porque intervienen en las relaciones políticas de Europa con América. Nosotros los censuramos porque no favorecen, como podrían y deberían, la emancipación de los pueblos. Han venido a ser por un raro conjunto de circunstancias los porta estandartes de la libertad del mundo: a favor de todos los pueblos oprimidos deberían levantar la voz y utilizar su influencia. Encontrarían para esto apoyo en las naciones de su continente, y podrían por de pronto redimir todas las que limitan a Norte y Oriente el mar de los Caribes. ¿Qué razón hay para que continúen esclavas cuando es libre el resto de América? Deberían, cuando menos, abogar porque fueran todas autónomas. Autónomas pedimos nosotros hace tiempo que se declare las islas de Cuba y Puerto Rico: ¿será posible que lo consigamos?

De Josep Pijoan (Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) a ‘La Renaixença’ (3-I-1899). En aquell tombant de segle Catalunya patia greuges cuinats en el Madrid de Silvela i Polavieja. Aquell govern havia rebutjat la demanda catalana de concert econòmic. L’octubre del 1899, botiguers i industrials barcelonins van decidir el “tancament de caixes” liderat per l’alcalde Bartomeu Robert.

El sentiment de pàtria

Pel damunt de les qüestions de cada dia, pel damunt dels negocis personals, hi ha els interessos de la Pàtria. Aquest renunciament del present, aquest abandonament de les coses d’un mateix, és el que forma en tots els temps el patriota. Els curts de vista, que no veuen més que l’avui, o els que estan plens de mires egoistes, en fer pàtria s’assemblen a aquell que construeix sa casa en l’arena. El terrer és fals i l’edifici no serà durador. Amb el record en el passat i les mirades fixades en el pervindre és com s’ha de viure. La Pàtria és el resultat dels que ens han precedit, és l’aspiració indeterminada que dintre nostre criden les generacions futures. En son himne nacional, deien els espartans parlant dels seus avantpassats: “Som el que vosaltres fóreu, serem el que ara sou”. I tots junts formen la Pàtria. Tot el patrimoni que ens han llegat els vells, de raça, llengua, costums, religió, territori, agravis que venjar i favors que premiar; i que nosaltres, purificant-lo de vicis, hem de transmetre als que vindran després, és el que forma aquest vincle d’unió en el Poble. Això no vol dir que la Pàtria sigui una repetició del que ja ha estat en altre temps, sinó el resultat d’una evolució continuada. Jo veig la Pàtria com un arbre que passa temps de verdura i èpoques sense fulla; mes, a cada nova florida, han crescut uns quants pams les branques, el tronc és més gruixut i la saba més forta. Al present, amb tot i ser molt important, deu concedir-se-li sols una importància secundària. Tot el que digui en Silvela, tot el que faci en Polavieja, és molt poca cosa al costat del problema de refer el nostre esperit nacional. […] La renúncia que exigeix la Pàtria del present i d’un mateix porta forçosament al sacrifici. Però aquest agermana encara més els ciutadans, unifica les aspiracions i d’aquest modo contribueix a la formació de l’ànima popular. La disposició pel sacrifici la veureu sobretot en els humils. Tot aquell que hagi propagat idees politiques pel poble s’haurà sentit més d’una vegada per boca d’un pagès o d’un obrer aquestes paraules: “Si a lo menos tot això ho poguessin veure els nostres fills.” I aquesta expressió que concreta la idea de Pàtria la diu un pobre perquè, acostumat a sacrificar-se, és de la fusta que forma els patriotes. […]

De Francisco Pi y Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) a El Nuevo Régimen (1899). Article d’un vell líder republicà que propugnava la supressió de la loteria. Aquells escrúpols de moral laica no es van imposar ni en situacions revolucionàries més radicals com la que dominava part d’Espanya durant la Guerra Civil. Foto del sorteig del desembre del 1936 a València.

El juego y las rifas

El Código castiga el juego de suerte, envite o azar, como un delito, y pena, no sólo a los banqueros, sino también a los jugadores. Castiga el juego y también las rifas, y declara en comiso todo lo que a juego o rifas esté destinado. No parece, sin embargo, sino que sus autores no acertaron a definir en qué clase de delitos habían de incluirlos. Consagraron a los juegos y a las rifas todo un título, y lo pusieron entre el que trata de los delitos contra la salud pública y el que tiene por objeto los de los empleados en el ejercicio de sus cargos, delitos con los cuales no tienen los juegos y las rifas conexión de ningún género. Permite esto sospechar que dudaron de si los unos y las otras constituyen realmente delitos; duda por cierto racional, ya que una rifa constituye uno de los ingresos del Tesoro; […] Las gentes, lejos de ver las rifas con malos ojos, se desviven por poner en ellas más o menos fondos, privándose no pocas veces de lo necesario. Aquí hasta cabe suponer que los legisladores atendieron, más que a penar un delito, a favorecer al Estado, que, deseoso de aumentar los productos de su lotería, ha concluido por prohibir rifas de antiguo autorizadas. Al leer esto, tal vez crea alguno que nosotros deseamos por lo menos, cohonestar las rifas y los juegos. Se engañará el que tal piense. Nosotros somos enemigos acérrimos de los unos y las otras; tanto, que consideramos de todo punto indispensable la supresión de la lotería. Nos fundamos para serlo en razones muy distintas de las que generalmente se aduce. Entendemos nosotros que sólo por el trabajo pueden ser prósperas y felices las naciones, y sostenemos que para fomentarlo es preciso ante todo desvanecer toda esperanza de poder conseguir por otro camino los medios de vivir y la fortuna. Los juegos y las rifas son estímulos a la holganza, ya que por ellos, sin trabajo de ninguna clase, se espera hallar, no sólo condiciones de vida, sino también bruscos cambios de la penuria a la riqueza. […] El trabajo es la sanidad del cuerpo y la del alma; la más abundante y casi única fuente de la riqueza pública. Convertir a España en una nación de trabajadores debería ser para todos los Gobiernos el principal fin de la política.

carnavalDe l’article de Pi y Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) a El Nuevo Régimen (II-1899). Aversió del capdavanter d’un republicanisme sobri a unes festes que considerava decadents.

El Carnaval

Cada año más locos. Las fiestas de Carnaval, que habían grandemente decaído y parecían próximas a su fin, son cada vez más bulliciosas. Tomaron en Madrid vuelo principalmente cuando acabábamos de perder nuestras colonias y nuestra armada. Las favoreció el Ayuntamiento dando premios a las mejoras carrozas y a los mejores disfraces y estableciendo, traídas de otros países, las batallas de flores. A esto vino a añadirse, traída también de fuera, la costumbre de disparar serpentinas y arrojar confetis a las mujeres. La costumbre prendió de modo que las calles, principalmente las más concurridas, quedaban cubiertas de unos y otros papeles. El uso ha degenerado en abuso, y ya hoy se clama en París como en Madrid porque se lo prohíba. ¿A qué esas locas fiestas?¿A qué esa perniciosa licencia de insultar y ultrajar a las gentes cubierto con una careta el rostro?¿A qué esas algazaras en determinados días del año sin que haya acontecimiento alguno que las motive? Ocurren sucesos que pueden en realidad despertar delirante entusiasmo y dar ocasión a públicos regocijos: el fin de una larga guerra, el término de una bochornosa servidumbre, el descubrimiento de algo que nos facilita el trabajo, abra a la humanidad nuevos horizontes o la lleve por mejores rumbos. Aun entonces, ¿podrá ser justo ni racional entregarse a las extravagancias que el Carnaval permite? No festejos que embrutezcan, sino festejos que levanten el alma y el corazón del pueblo deben buscar cuantos estén llamados a regirlo. Se quiere hoy fortalecer los vínculos nacionales, y a nadie se ocurre celebrar fiestas que a fortalecerlos conduzcan. No hay aquí nada que se parezca al tiro federal de Suiza, y en nuestra misma capital se asustan las autoridades de ver flotando al viento otra bandera que la de España. Las fiestas nacionales son aquí las corridas de toros, donde no vemos en el redondel sino escenas de sangre, y en los tendidos sino la desvergüenza y el desacato a la autoridad que preside. Las fiestas públicas ejercen grande influencia en el modo de ser de los pueblos; en que sean provechosas deben poner ahínco los gobiernos. […]

De l’article de Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) a ‘La Veu de Catalunya’ (25-II-1899). En el 150è aniversari del seu naixement, avui l’Institut d’Estudis Catalans ha programat un acte en record de qui va ser membre fundador d’aquesta institució acadèmica. Fa una setmana que s’han commemorat els 125 anys de les Bases de Manresa, esmentades en el text.

La qüestió separatista

[…]

¿Cal als catalans refermar sos lligams amb Espanya o importa solucionar fora d’ella la qüestió catalana? El Catalanisme ha afirmat lo primer, encara que mai li hagi estat agraït i ho ha afirmat sempre amb més o menys radicalisme, des dels qui primer de tot crèiem en la personalitat de Catalunya fins els més conservadors, que s’acontentarien amb una autonomia que no ofegués el que ens resta d’esperit propi nacional. “Avui Espanya -digué Joan Permanyer en l’Assemblea de Manresa destinada a discutir les Bases per a la Constitució regional catalana, tinguda en el mes de març de 1892- es presenta formant una nació, i abans que tot han de reconèixer-la i amb nostres vots hem de ratificar-la. […] Espanya està composta de diferents regions amb nacionalitat pròpia. La unió d’aquestes regions tingué lloc per mitjà de pactes. Aquests pactes podem recordar-los per a condoldre’ns de lo malament que des del principi es compliren i de la perfídia amb que prompte es trencaren; però no hem d’invocar-los amb ànim de donar-los-hi nova vida, perquè fa temps que foren romputs, i sense haver de rendir-nos davant dels fets consumats, hem de reconèixer que influeixen d’una manera poderosa en lo modo de ser dels pobles. Reivindicar avui la personalitat respectiva de les regions que constituïen abans nacionalitats independents i autònomes, exigint l’acompliment dels pactes amb què s’uniren, seria trastornar la Història. Per això no s’ha de pensar en restablir unides de nou pel llaç de la federació aquestes regions amb sos organismes independents i autònoms”. Nosaltres tenim un criteri més radical: creiem que l’Espanya nova, l’Espanya regenerada, si és que Espanya té redempció possible, ha de ser l’harmonia de les nacions que la formen lligades pel llaç de la federació, vivint dintre ell amb tots sos organismes independents i autònoms. Això és l’únic que pot deturar las aspiracions separatistes i annexionistes. Aqueix llaç antic amb que Catalunya s’uní amb Aragó, València, Mallorca i Sicília, és el que haguera consolidat amb lligams de mútua estimació la unió purament personal dels Estats catalans-aragonesos amb els portuguesos i castellans, amb que comença l’Estat espanyol. Cal caminar cap això gradualment començant per lo que es pugui, aspirant a la realització complerta dels nostres ideals; però no oblidant que els principis de constitució dels pobles no es realitzen de cop i volta, que les sotragades són sempre transitòries […]

Enric Prat de la RibaPrat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a La Veu de Catalunya (I-X-1899)

Fa 115 anys del “tancament de caixes”, refús a pagar imposts a un estat que ja escanyava Catalunya )

[…] Fill, el poble dominant a Espanya, d’un pensament polític segons el qual l’individu desapareix davant del Poder, i les col·lectivitats s’ajupen sota l’estàtua del sobirà, un Estat format a imatge i semblança seva ha de ser forçosament un Estat absolutista, i quan els temps ja no consentin l’absolutisme
dels reis ha de mantenir, per mentre puga, l’absolutisme d’un poble. Per això, l’Estat castellà, no s’avé amb el reconeixement de les llibertats regionals, ni arriba sisquera a poder comprendre com coexistirien aquestes amb la unitat política. I tot és perquè
en el llibre de la seva història no s’hi troba aquesta solució harmònica, i perquè en son cervell tampoc hi entra la concepció
d’una societat política, com la del temps d’or de Catalunya, en què es fonien màgicament, a l’amor de la pàtria, la grandesa dels reis i les llibertats dels pobles, la unitat d’un poder i la pluralitat dels altres.

Els moments actuals eren per a Espanya els més favorables per a intentar una virada en rodó en la marxa política seguida de quatre segles. Les guerres desballestant-ho tot havien facilitat la tasca reformadora, i trobant-se el poble ibèric en una mena de situació constituent, fàcil era el provar de sotmetre’l a motllos nous que el poguessin convertir en un Estat vestit a l’europea. Però res d’això s’ha fet. S’ha volgut seguir la política tradicional castellana i s’ha despreciat la veu de les regions vives d’Espanya que demanaven major expansió en ses funcions polítiques. I no content el Govern, amb el despreci, ha vingut la repressió i la clausura de centres regionalistes a Biscaia, i alguns actes de persecució a Catalunya han tancat totes les portes a l’esperança. Qualsevol altre Govern que tingués noció de lo que és governar, o que sentís simplement amb força l’instint de viure, hauria buscat en les manifestacions de la vida regional, gèrmens per empeltar al cos que se’ls desfà entre les mans, però aquests governs són suïcides. Porten a la mort Espanya, i ho veuen, i avancen a ulls clucs cap a la tomba.

Enric Prat de la Riba
1899

Francisco Silvela

De l’article de Francisco Silvela (Madrid, 1843-1905) a El Tiempo (16-VIII-1898) considerat com el manifest “regeneracionista” en una Espanya que patia una crisi profunda, esdevinguda crònica.

Sin pulso

Quisiéramos oír esas o parecidas palabras brotando de los labios del pueblo: pero no se oye nada; no se perciben agitación en los espíritus, ni movimiento en las gentes. Los doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarán, sin duda, el mal, discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno a la ciencia que preste alguna atención a asuntos públicos, observa este singular estado de España: donde quiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso. Monárquicos, republicanos, conservadores, liberales, todos los que tengan algún interés en que este cuerpo nacional viva, es fuerza que se alarmen y preocupen con tal suceso. Las turbulencias se encauzan, las rebeldías se reprimen, hasta las locuras se reducen a la razón por la pena o por el acertado régimen; pero el corazón que cesa de latir y va dejando insensible todas las regiones del cuerpo, anuncia la descomposición y la muerte al más lego. La guerra con los ingratos hijos de Cuba no movió una sola fibra del sentimiento popular. […] El efecto inevitable del menosprecio de un país respecto de su poder central es el mismo que en todos los cuerpos vivos produce la anemia y la decadencia de la fuerza cerebral; primero la atonía, y después la disgregación y la muerte. […] Engañados gravemente vivirán los que crean que por no vocear los republicanos en las ciudades ni alzarse los carlistas en la montaña, ni cuajar los intentos de tales o cuales jefes en los cuarteles, ni cuidarse el país de que la imprenta calle o las elecciones se mistifiquen, o los Ayuntamientos exploten sin ruido las concejalías y los gobernadores, los juegos y los servicios, está asegurado el orden y es inconmovible el Trono, y nada hay que temer ya de los males interiores que a otras generaciones afligieron; si pronto no se cambia radicalmente de rumbo, el riesgo es infinitamente mayor, por lo mismo que es más hondo, y de remedio imposible si se acude tarde; el riesgo es el total quebranto de los vínculos nacionales, de la ordenación por nosotros mismos de nuestros destinos, como pueblo europeo, […]

Oliver amb altres periodistes

De Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 – Barcelona, 1920) a Ilustració Catalana (XII-1903).

Una dissecció de les paradoxes espanyoles. .

Contra lo que d’ordinari es ve predicant, crec i he cregut sempre que l’atràs d’Espanya té molt més de social que de polític. Per això les revolucions i reformes polítiques han sigut sempre superficials i no han passat més avall de l’epidermis. ¿Què en farem de les formes i dels medis, si el fi i l’ ideal persisteixen inalterats i sempre els mateixos? En efecte: cal distingir dues sèries o agrupacions naturals d’esperits, en la societat espanyola d’avui. És l’una la dels esperits moderns i l’altra la dels esperits atàvics o regressius. Per un fet que té molt de paradoxal, però que és innegable, aquestes divisions no coincideixen amb les divisions polítiques fonamentals. És molt més freqüent de lo que a simple vista podria creure’s el trobar dins els partits reaccionaris i fins i tot ultramuntans, personalitats que comprenen i volen i realitzen la vida moderna d’una manera cabal i ampla, que tenen la intuïció de l’esperit científic, que senten l’atracció d’una cultura integral i europea i que admeten la necessitat d’una adaptació i d’un equilibri entre la nostra manera d’ésser, endarrerida i sui generis, i el terme mig de la civilització universal. En canvi, dins els partits que en diuen avançats o demagògics -a la madrilenya, a l’espanyola antiga- s’hi troba una gran massa reaccionària en lo més fondo de la seva naturalesa, intolerant, cruel, amb tota la feresa d’un antic piquero de Flandes o d’un arcabusser de Cerinyola o Maestricht; una vertadera casta d’inquisidors laics i ateus, fulminants i terribles, que, amb el nom de llibertat i els drets de l’home a la boca, col·laboren més fortament que ningú a la perpetuació de “l’Espanya negra”. […] D’aquests dos esperits n’hi ha un completament vell, condemnat a morir, mort ja en la consciència d’Europa; l’altre, vivent i en creixença. No importa senyalar quin dels dos l’ emporterà. […] S’imposarà i prendrà definitivament la supremacia aquell que respongui a l’esperit universal contemporani

Lo catalanisme

Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas

“Lo catalanisme-Avants y ara”

Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja. Va ser un dels primers desenganys històrics del catalanisme possibilista, ara fa més de cent anys. L’entrada de Duran i Bas al govern de Madrid, el març del 1899, havia alimentat en els regionalistes l’esperança de veure arribar l’hora de les concessions a Catalunya. Aquell ministre, de qui depenien els afers eclesiàstics, va reeixir a situar a les seus de Vic i de Tarragona bisbes catalans compromesos amb els ideals de la Renaixença: Josep Torras i Bages i Josep Morgades. Les vel·leïtats descentralitzadores d’aquell govern regeneracionista van ser combatudes sense miraments per la premsa de Madrid. El govern Silvela, sense Polavieja, que també havia dimitit, va prendre una actitud cada dia més hostil al catalanisme. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili uns anys després, amb aquella crisi “havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el govern d’Espanya”. Al costat de l’acudit de La Campana de Gràcia apareixien els següents rodolins, titulats “Manual del perfecte català”: “Tot lo que surt de Madrit / ho has de tenir per ben dit. / Les lleis no vulguis dictar-les; / lo que has de fer és acatar-les. / Tu només t’has de cuidar / que de pagar i treballar”

Josep Pijoan2De Josep Pijoan (Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) a La Renaixensa (20-X-1899). El general Polavieja havia ofert reformes que no van prosperar quan va formar govern amb Silvela el 1899. Un ham per pescar voluntats catalanistes era la proposta -que no va reeixir- de “diputació única”, succedani tou de la Diputació General de Catalunya prevista a les Bases de Manresa del 1892.

Persecucions

És necessari repicar a mal temps. Les senyals són dolentes i convé que estem preparats. Davant l’actitud resolta de Catalunya emprenent amb fermesa i coratge la pujada que té de portar-la als cims de llibertat i autonomia que forma la nostra terra de promissió, els polítics de Madrid s’han estremit i han comprès que era hora de deturar-la privant-li el pas. Mentre aquí s’anava elaborant amb tota serietat i transcendència que necessitava la sòlida construcció dels nostres ideals polítics, la conspiració del silenci era la tàctica seguida pel centre i, conjurats en son despreci, mai mentaven el catalanisme sinó en lo to del peculiar xiste castellà. Avui la idea ha pres cos i l’esperit s’ha encarnat en la forma; lo que abans eren vagues aspiracions, avui és un sistema lògic fundat en la tradició i apoiat per les corrents modernes, que reclama una aplicació pràctica. Aquest desig es va estenent d’una Diputació única és el primer símptoma de la consciència de la integritat de Catalunya que es redreça contra la divisió artificial de les províncies. I la cridòria general demanant el concert econòmic no és més que un resultat de l’anterior: és la primera temptativa de llibertat provinent del desvetllament de l’ànima nacional catalana. Per això Madrid, que era impotent per la lluita en el terreny de les idees i que del seu assecat planter intel·lectual no podia treure arguments amb què combatre i destruir la boira autonomista, avui que la veu condensar-se en resultats pràctics, es prepara a combatre-la en l’única forma per ell susceptible, en lluita material. Quina llàstima! Si el centre, en comptes de l’aniquilament cerebral que pateix, posseís un sistema complert, encara que oposat al nostre, i volgués lluitar noblement, idea contra idea, oposant doctrina a doctrina, d’aquest combat, a la curta o a la llarga, en naixerien resultats molt beneficiosos tant per a ells com per a nosaltres. Però la característica de Madrid és la ignorància. Per aquest motiu, l’hermosa i pacífica batalla de les nacionalitats contra els grans estats uniformadors que es debat en la majoria dels parlaments d’Europa no és possible en les Corts espanyoles; i per aquest mateix motiu, a falta de cervell amb què combatre les idees, atacarà els homes i els partits. […]

Despedida-del-Maig_1586851301_29277878_1054x475

De Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) a ‘Lo Pensament Català’ (10-VI-1900). Una última mostra d’articulisme romàntic. Dibuix al·legòric al ‘Calendari dels Pagesos’.

Despedida del Maig

Avui lo Maig fa l’última somrisa i lo mes de Maria se despedeix de la terra amb l’agraciada festa de la Verge de l’Amor Hermòs. Digna despedida aquexa del temps de les flors, dels càntics a Maria i de les primeres comunions. Els seus devots no es despedeixen pas de sa dolça mare. Què farien, ni on anirien sens ella? Donen solament l’adessiau a les seves flors i a les tendres i regalades funcions d’aquest mes de gràcia i benedicció i ensems lo més alegre, florit i cantador dels dotze mesos de l’any. Les religioses del col·legi veí tenen per patrona a la Verge i bé l’han festejada tots los matins i tardes aquesta primavera; bé n’han collides de flors per son altar. L’esbart de les monges i l’esbart de les col·legiales bé li n’han cantades i refilades de cançons i n’han feta sentir de música en sa capella. […] Los preparatoris de la festa començaren fa tres dies. Avui la bellugadissa s’inicià a punta de sol i encara dura. Tot va en doina en lo convent. Los caminals del verger són escombrats de nou i nets com una plata, los rengles de boixos que el voregen són retallats com per unes estisores de barber. Les fulles seques, si n’hi ha cap, són arrencades del brot i llençades lo mateix que els pecats de la consciència. Les amples mates de margarides, les hortènsies i malves reials estan regades d’ara tot just i mostren encara alguna gota de rosada en sos calzes com una llàgrima d’alegria. Una garlanda de verdor teixida aquest matí per les novícies, lliga l’un amb l’altre los fruiters del passadís. Les ufanoses acàcies del fons del jardí estan en lo bo i millor de sa florida, com si haguessin guardat per aquest dia totes les seves joies […]. Sobre una taula senzilla coberta d’un domàs vermell s’alcen quatre columnes de verdor que sostenen una lleugera mitja taronja de fullatge, com los pilans esmaltada de flors. Això és l’humil tabernacle que espera la imatge de Maria. Al caure la tarda tot està a punt. Los acords de la cobla de músics esclatant dintre la capella del convent, diuen que la Verge davalla de son retaule i vola cap al verger en ales de l’amor de ses filles. […]

De la crònica de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) al setmanari La Creu del Montseny (2-IV-1900), i dibuix de Marià Foix i Prats (Barcelona, 1856-1914) publicat nou anys abans a La Vanguardia (22-III-1891). Les dues peces reflecteixen la cura amb què fa més d’un segle espreparaven i compraven branques de llorer i palmons per al dia d’avui

Diumenge del Ram

Bon sant, bona vigília. Ahir feia plaer passar per la Rambla de Catalunya; des de la plaça d’aquest nom fins al carrer de la Diputació, estava feta un lloredar. Part d’amunt, l’arbre estimat dels herois i dels poetes estava tot a una banda; […] Tal vegada lo llorer era vingut de les costes del Masnou o dels soleys de Garraf, puix estaven les branques ja clapejades de ses blanques flors primerenques, que donen una dolça varietat a la gran olor que les fulles despedeixen. Així com les esmaragdes s’uneixen amb l’or en los joiells de l’Argenteria, lo bosc de llorer es lliga amb lo doble palmar que sol arribar plaça de Catalunya avall fins a Canaletes. I allí mateix i amunt i avall, entre el groc i el verd i la color cendrosa d’algunes mates d’olivera que s’hi barregen, les pageses d’aqueix voltant cuiten a teixir palmices per los nois, lluitant en competència unes amb altres per teixir-les i guarnir-les millor. Allí veureu palmons de tota mena i de tota mida; en veureu de grans, de petits i de mitjans. Los uns són fets en forma de torçuda columna salomònica; altres en forma de doble i triple sortidor, que deixa anar ses aigües d’una petxina a l’altra. N’hi ha de tres, de quatre i fins de vuit pisos, com diuen les guarnidores. Entre elles, qui té més traça per entrellaçar, qui per guarnir; la una té més habilitat per guarnir lo tronc, com si diguéssim lo vestit; l’altra més pentinadora que modista, té més bones mans per combinar les fulles més altes o sia la cabellera, que torç, esbadia i entrellaça en rinxols, trenes i tirabuixons que l’aire fa voleiar. Entre els grossos palmons n’hi ha que són obres d’art. […] Mes, en aquella exposició de rams si hi falten medalles d’or i d’argent no hi falten visitadors, ni en aquella fira firetaires. Tot Barcelona passa i torna a passar per aquell carrer de palmes i s’acorriola pacient per entre aquelles verdices de llorer, aturant-se a contemplar-los amb la curiositat i l’entusiasme dels infants, i la major part de la gent no s’acontenta de respirar-ne la bona olor que se sent de bon tros lluny, puix les rimes de verder s’aprimen fins a desaparèixer, com ses veïnes les rosses i vincladisses filles d’Elx. […]

Casas y Rusiñol
De Ezequiel Boixet ‘Juan Buscón'(Lleida, 1849 – Barcelona, 1916) a La Vanguardia (2-VII-1900). Enguany s’escauen quatre aniversaris vinculats a aquest article: els 100 anys de la mort de Boixet, els 150 del naixement de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932), i els 155 del naixement i els 85 de la mort de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931). Oli: Casas i Rusiñol autoretratant-se (1890).

Casas y Rusiñol: dos que van a alguna parte

Han transcurrido ya algunos años desde que con grave escándalo del sentido estético academizado, atreviéndose a exhibir públicamente los primeros frutos de una radical evolución artística dos jóvenes de esta tierra llamado el uno Santiago Rusiñol y el otro Ramon Casas. Desde el primer momento se formaron dos bandos: el de los admiradores y el de los detractores, teniendo que confesar en honor de la verdad que este último era mucho más respetable: gozaba de mayor autoridad adquirida a fuerza de años, de tradiciones y de inmovilidad de criterio; la inmovilidad es también un gran elemento de prestigio; la momificación de las ideas es un factor poderoso. Además ese bando poseía más medallas y mejor ropa; contaba indudablemente un mayor número de recompensas oficiales, de levitas cruzadas y de sombreros de copa. Tampoco creo que niegue nadie la influencia, extraordinaria, del buen paño de Tarrasa y de la chistera en el desarrollo de las bellas artes, y muy especialmente en la clarividencia y eficacia de la juiciosa crítica. Los señores de esa respetabilísima agrupación en la cual se contaban muchas vieilles barbes, como se diría en caló parisién, fruncieron enojados las cejas al ver los productos de Casas y Rusiñol. Después de fruncir las cejas, sonrieron desdeñosamente, se encogieron de hombros y volvieron la espalda diciendo: esos chicos no van a ninguna parte. Y el fallo cundió y por el Salón Parés desfilaron centenares de personas que con aire de superioridad movieron también cejas, hombros y labios, exclamando: realmente esos chicos no van a ninguna parte. Pero el otro bando, el de los admiradores, estaba formado por gentes levantiscas y audaces que sin respeto ninguno por las venerandas tradiciones, proclamaron, con un atrevimiento rayano casi en el descaro, que Casas y Rusiñol eran jóvenes de muchísimo talento y que el arte por ellos cultivado era un arte vigoroso, potente, lleno de savia, henchido de verdad y al propio tiempo de poesía y de belleza. […] Han transcurrido algunos años desde aquella primera época y no he de señalar aquí el camino que ora juntos, ora andando cada uno por su lado, han hecho nuestros amigos. Ambos han triunfado; ambos han logrado ser indiscutibles; […]

VerdaguerDe Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) a ‘Lo Pensament Català’ (10-VI-1900). Una última mostra d’articulisme romàntic. Dibuix al·legòric al ‘Calendari dels Pagesos’.

Despedida del Maig

Avui lo Maig fa l’última somrisa i lo mes de Maria se despedeix de la terra amb l’agraciada festa de la Verge de l’Amor Hermòs. Digna despedida aquexa del temps de les flors, dels càntics a Maria i de les primeres comunions. Els seus devots no es despedeixen pas de sa dolça mare. Què farien, ni on anirien sens ella? Donen solament l’adessiau a les seves flors i a les tendres i regalades funcions d’aquest mes de gràcia i benedicció i ensems lo més alegre, florit i cantador dels dotze mesos de l’any. Les religioses del col·legi veí tenen per patrona a la Verge i bé l’han festejada tots los matins i tardes aquesta primavera; bé n’han collides de flors per son altar. L’esbart de les monges i l’esbart de les col·legiales bé li n’han cantades i refilades de cançons i n’han feta sentir de música en sa capella. […] Los preparatoris de la festa començaren fa tres dies. Avui la bellugadissa s’inicià a punta de sol i encara dura. Tot va en doina en lo convent. Los caminals del verger són escombrats de nou i nets com una plata, los rengles de boixos que el voregen són retallats com per unes estisores de barber. Les fulles seques, si n’hi ha cap, són arrencades del brot i llençades lo mateix que els pecats de la consciència. Les amples mates de margarides, les hortènsies i malves reials estan regades d’ara tot just i mostren encara alguna gota de rosada en sos calzes com una llàgrima d’alegria. Una garlanda de verdor teixida aquest matí per les novícies, lliga l’un amb l’altre los fruiters del passadís. Les ufanoses acàcies del fons del jardí estan en lo bo i millor de sa florida, com si haguessin guardat per aquest dia totes les seves joies […]. Sobre una taula senzilla coberta d’un domàs vermell s’alcen quatre columnes de verdor que sostenen una lleugera mitja taronja de fullatge, com los pilans esmaltada de flors. Això és l’humil tabernacle que espera la imatge de Maria. Al caure la tarda tot està a punt. Los acords de la cobla de músics esclatant dintre la capella del convent, diuen que la Verge davalla de son retaule i vola cap al verger en ales de l’amor de ses filles. […]

Joan Maragall
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (20-3-1902). Demà, al cementiri de St. Gervasi, a les 12 h, la trobada anual de l’Ametller Florit honora aquest poeta i articulista. Última foto coneguda d’ell, al camp amb dues filles.

“El almendro”.

He aquí un hermoso nombre de una hermosa cosa: he aquí el título de un libro que acaba de publicar un agricultor enamorado de la agricultura, don Mariano Vallés y Vallés. Es un libro de simple utilidad, si se quiere, porque no hace más que explicar el cultivo y explotación de aquel árbol; pero éste es tan bello, que su nombre comunica en seguida reflejos poemáticos al libro que trate de él. […] En su sencilla descripción del almendro hay más poesía que en el noventa por ciento de las que se titulan tales: hay algo de las Geórgicas de Virgilio. Y el virgiliano encanto aumenta cuando el señor Vallés nos instruye de que para favorecer la fecundación del almendro conviene asociar a su cultivo la cría de las abejas. Esto nos sugiere la blanca visión anteprimaveral de un toldo de floridas ramas, y en ellas millares de insectos de oro zumbando en una grande ola de armonía. […] ¡Oh, los dramas del almendro! Su más temible enemigo es el frío; porque él es impaciente por florecer, y confiado; es generoso y valiente: “Florece cada año con una abundancia y una fecundidad notabilísimas; pero su precocidad malogra a menudo las esperanzas del arboricultor, que en un momento ve destruida la cosecha por la humedad de una mañana demasiado fría”. Pero, aun sin llegar a esta muerte en flor, sufre a veces el almendro, implora, habla. ¿Cómo ha de hablar un almendro? Con flores: […] “apenas abiertas, caen al suelo nevándolo con sus pétalos y quedando por ello casi nula su cosecha. El fenómeno es tan hermoso como elocuente”. […] ¿No es verdad que uno acaba por amar al almendro al través de su hermosa vida? […] Todas estas cosas están dichas de manera tan sencilla y tan viva que su autor resulta un poeta. ¿O lo es simplemente por su amor a la tierra y a esos hijos más directos de la tierra que son los árboles? Tanto da. ¿Y acaso hay otra manera de ser poeta que el amor activo a las realidades?

Miquel dels Sants OliverMiquel dels Sants Oliver ( Campanet, Mallorca, 1864-Barcelona, 1920) a Diario de Barceona (8-XII-1905)

El Parlamento

No es un secreto para nadie que el Parlamento y casi el mismo siste-
ma constitucional han experimentado momentos de zozobra. Por fortuna, esta zozobra momentánea se ha desvanecido; y decimos por fortuna, porque toda alteración brusca y violenta de la vida política del país arraigada por la Restauración y la Regencia,
constituiría ahora más que nunca una verdadera temeridad. […]

¿Dónde se han manifestado, de una manera casi exclusiva, esta
zozobra y esta vacilación? En el Parlamento mismo. A juzgar por
los datos conocidos, ha habido entre los parlamentarios mucho
más de aprensión subjetiva e interna que de amenaza exterior; […]

Esta es la verdadera situación moral de nuestro parlamentarismo. Se ha sentido flojo, inseguro y vacilante, porque no está contento de si mismo, porque se recrimina, porque mide el tiempo perdido y la obra frustrada y el buen deseo defraudado; porque advierte su di-
vorcio respecto de la opinión; porque se reconoce solo, aislado momentáneamente en soledades de indiferencia y hastío; porque ha desnaturalizado su función, o la ha abandonado, o la ha pervertido. […]

El sistema parlamentario no debe buscar su consolidación y robustez
más que por si mismo y dentro de si mismo: demostrando que es un
verdadero escudo de las libertades públicas, de las leyes y de la
vida normal del país, no un armatoste molesto ni un palenque de
verborreicos y sofistas; […]

El país se ha apartado de él; pues acérquese él al país y póngase en contacto directo con la realidad, a fin de que opinión real y opinión
parlamentaria, interés general e interés parlamentario no sean términos antitéticos, […]


De Josep Pijoan (Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (6-II-1906). Ideava un ordre cultural noucentista basat en humanistes vuitcentistes amb mètode científic: Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818 – Barcelona, 1884), retrat de l’esquerra, i Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona, 1872), retrat de la dreta

La restauració de l’esperit científic

El dia que Catalunya s’enteri de lo que l’obra d’en Milà significa, li aixecarà de segur un monument en bronze o en marbre a la Universitat o en una plaça pública… però no tan alt encara com el que li han alçat silenciosament a dintre dels seus cors uns quants homes intel·ligents de bona voluntat. […] Així, per exemple preguntat un dia don Marcelino Menéndez y Pelayo de per què no venia ell més a Barcelona, tristament va respondre que era per no perdre el record d’aquella altra Barcelona, on ell havia estudiat, i a l’ombra benèfica d’en Milà es pot dir que s’havia criat. […] Sembla, emperò, com si una fatalitat volgués, per al nostre país, que tots els homes extraordinaris que per ell passessin, il·luminats fortament de l’esperit científic, o no tinguessin aptituds per a crear escola, o, enterament ocupats a produir deixebles, morissin sense haver tingut temps de realitzar l’obra pròpia. Mentre els uns, com en Milà, es moren deixant l’obra colossal abandonada sense tenir a penes ningú que la continuï, altres, con en Xavier Llorens, desemparen els seus deixebles sense llegar-los el catecisme escrit amb què poguessin recordar fàcilment les paraules del seu mestre. Era poc abans de que en Milà escrivís (amb aquell rigor de mètode i disciplina que encara avui fa la nostra admiració) que en Xavier Llorens sembrava tota l’Espanya d’un grapat d’homes fortament avivats pel seu esperit extraordinari. […] Qui vindria avui d’allí, a estudiar a Catalunya? […] Jo de vegades sento parlar de que als catalans ens manquen aptituds polítiques, que no tenim experiència parlamentària i que la nostra inferioritat a dintre d’Espanya prové de que no sabem enraonar, i de moltes altres coses per l’estil. Potser sí que en altre temps això va ser una veritat, però, avui per avui, si nosaltres ens acostéssim a la vida espanyola amb una forta cultura moderna i proposant les solucions pràctiques del nostre temperament, la intervenció de Catalunya en la vida de l’Estat jo crec que seria decisiva. […] Restaurem o instaurem entre nosaltres la vida de la ciència! El moviment de Catalunya ha de ser integral, però cada cosa ha d’ocupar el seu lloc propi. […] I per començar aquesta Catalunya nova, alcem en acte de gratitud l’estàtua d’en Milà i publiquem de seguida els textos d’en Llorens que encara es deuen al món!

Glossa d’Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a ‘La Veu de Catalunya’ (8-XII-1906) i ‘Madonna’ (1506-1507) de Rafael Sanzio (Urbino, 1483 -Roma, 1520) a la National Gallery de Londres. El novel·lista Joris-Karl Huysmans (1848-1907) havia publicat aquell any, 1906, ‘Les foules de Lourdes’, llibre en el qual es feia ressò de les idees esotèriques d’Émile-Jules Grillot de Givry (París, 1874-1929), un autor catòlic vinculat a l’ocultisme i a la francmaçoneria. Ors associava el misticisme amb Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926), de qui havia elogiat mesos abans el projecte del temple de la Sagrada Família.

¿No era Wagner el qui escrivia que, davant les obres de Rafael, havia sentit per primer cop la profunda veritat del dogma de la Immaculada?… -Jo diria que totes aquelles coses en què la qualitat suprema que anomenem gràcia lluu, són com inefables revelacions d’un aital misteri. Les Madones rafaelesques en primera fila, indubtablement. Però també els lliris, la lluna, els versos de set síl·labes, l’aigua… Oh, l’aigua! -L’equívoc Huysmans, en el seu equívoc llibre recent, reporta la pregona doctrina del subtil escriptor catòlic M. Grillot de Givry sobre l’aigua, considerada com a viu símbol de la Verge… -Fa de bon deturar-se un moment, avui, per a contemplar la contemplació d’aquest contemplador. Contempla ell l’aigua com a “principi femení vital de la naturalesa”… -I, comparant el capítol primer del Gènesi amb el capítol primer de l’Evangeli segons Sant Lluc, se veu portat a aproximar les dues operacions de l’Esperit Sant, que, d’una banda, plana en el moment de la Creació sobre les aigües, i, d’altra banda, plana també en el moment de la Concepció sobre la Puríssima Verge… Així la Puríssima Verge ama mars i fonts. -Així, només al pensament de la Puríssima Verge, ja us sentireu el cor fet font i mar de gràcia… El Glosador vol dedicar la seva meditació d’aquest sant dia a n’el profund místic que va veure, per primera vegada, fa anys, en tal dia com aquest, i que s’anomena Antoni Gaudí.

Josep Pijoan1
De Josep Pijoan (Barcelona, 1881-Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (27-II-1906). Línia d’opinió que un segle després encara perdura respecte a la posició catalana en la crisi espanyola.

Catalunya per les llibertats espanyoles (1906)

Catalunya, terra beneïda, poblada de lleialtat, treballa avui per les llibertats pròpies, i les dels altres! Mentre a Andalusia es demana el pa de la desesperació, i en altres llocs no més que el repòs, per a acabar de morir en la misèria, Catalunya vigila pel bé de tots i s’alça, armada de resplendor, en defensa de les comunes llibertats, l’última cosa de substància espiritual que els quedava als pobles ja caiguts de les terres espanyoles. “Se us va a despullar de les vostres llibertats més consagrades, es va a establir un límit purament arbitrari al pensament i a la paraula! Fins aquí éreu lliures -se’ns diu-: d’aquí en endavant se us incapacita per a desitjar, predicar, sentir o estimar alguna cosa. No serà lícita tota la llibertat que Déu ha permès a la vostra naturalesa, per a fins purament humans; sereu esclaus de la lletra d’una llei, no podreu pensar a estendre la vostra personalitat, ni a créixer idealment en la intimitat de la vostra consciència!”. “Estareu units, no per la dolça servitud de l’amor, sinó per l’arbitrarietat d’una llei”, se’ls diu als pobles peninsulars. I els pobles indiferents escolten com se’ls desposseeix d’aquest tresor de les seves llibertats, sense protestes. És Catalunya l’única que brega! Allí al Parlament, els únics que parlen en nom propi són els catalans, perquè saben que tenen tot un poble al seu darrere. Per això, aquestes lleis fetes contra tots, són realment lleis d’excepció per a Catalunya. És ella l’única que demana la responsabilitat que dóna una existència lliure. […] És aquí, únicament aquí, a Catalunya, que el poble ha comprès fins al moll dels ossos la suprema necessitat de transformar la seva vida. Les energies populars de Catalunya són les úniques forces realment vives que queden a Espanya. Avui els esperits catalans ja no dubten. Entremig de tants perills i tantes injúries, se senten envaïts d’una pietat immensa, ha entrat una vaga i romàntica ambició de voler salvar tot Espanya. […]

Joan Maragall2

De Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (1-V-1906). La diada d’avui segons un cristianisme obert al món del seu temps. Imatge: La càrrega (1902), de Ramon Casas.

El 1º de Mayo

Creo que hace dieciséis años que se celebró por primera vez el 1º de Mayo obrero. El Emperador Guillermo de Alemania, reciente emperador entonces y que tenía 30 años, había soñado su primer sueño imperial, y su primer sueño imperial fue ser Emperador de los obreros. Era el tiempo en que el socialismo obrero, con su expansión universal, tomaba el aspecto de un mundo naciente, y Guillermo II soñó con ser el Constantino de ese nuevo Cristianismo… sin Cristo. Bajo el imperial patrocinio se celebró en Berlín un gran Congreso socialista obrero, y en este Congreso nació la fiesta del 1º de Mayo. […] Así, en 1º de Mayo de 1890, pareció venir al mundo una clase obrera universal antes desconocida. Los obreros conocieron el inmenso poder que les daba una organización internacional de sus diferentes agrupaciones; […] Las clases poderosas sólo vieron el peligro de sus intereses e invocaron el apoyo de la fuerza pública para defenderlos a todo trance, o bien por miedo y de mala gana dejaron arrancarse concesiones de momento inevitables, con ánimo de retirarlas a la primera oportunidad que se ofreciera para hacerlo sin peligro. […] El 1º de Mayo no ha podido llegar a ser todavía una fiesta, y hasta que llegue a serlo no podemos ver en ella aquel advenimiento esperado dieciséis años hace. Y para que llegue a serlo es menester que algún grande apóstol obrero le busque el alma y, haciéndose verbo de ella, la muestre a la muchedumbre palpitante. […] Para esto no habrá como acostumbrarnos todos ya, entre tanto, a mirar como una fiesta el 1º de Mayo: como una fiesta sin alma aparente todavía, sin motivo; pero, a fuerza de mirarla como a tal, aun en medio de luchas y temores, será nuestra mirada la que provoque la aparición del alma que tenga; y si no la tiene, nuestra mirada constante y profunda es capaz de comunicársela; porque las cosas acaban por ser aquello que nosotros tenemos fe de que son. Y la fiesta del 1º de Mayo podría ser una fiesta muy hermosa si nosotros hermoseáramos nuestra alma con una fe a todo trance en ella

la carrrega

De Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (1-V-1906). La diada d’avui segons un cristianisme obert al món del seu temps. Imatge: La càrrega (1902), de Ramon Casas.

El 1º de Mayo

Creo que hace dieciséis años que se celebró por primera vez el 1º de Mayo obrero. El Emperador Guillermo de Alemania, reciente emperador entonces y que tenía 30 años, había soñado su primer sueño imperial, y su primer sueño imperial fue ser Emperador de los obreros. Era el tiempo en que el socialismo obrero, con su expansión universal, tomaba el aspecto de un mundo naciente, y Guillermo II soñó con ser el Constantino de ese nuevo Cristianismo… sin Cristo. Bajo el imperial patrocinio se celebró en Berlín un gran Congreso socialista obrero, y en este Congreso nació la fiesta del 1º de Mayo. […] Así, en 1º de Mayo de 1890, pareció venir al mundo una clase obrera universal antes desconocida. Los obreros conocieron el inmenso poder que les daba una organización internacional de sus diferentes agrupaciones; […] Las clases poderosas sólo vieron el peligro de sus intereses e invocaron el apoyo de la fuerza pública para defenderlos a todo trance, o bien por miedo y de mala gana dejaron arrancarse concesiones de momento inevitables, con ánimo de retirarlas a la primera oportunidad que se ofreciera para hacerlo sin peligro. […] El 1º de Mayo no ha podido llegar a ser todavía una fiesta, y hasta que llegue a serlo no podemos ver en ella aquel advenimiento esperado dieciséis años hace. Y para que llegue a serlo es menester que algún grande apóstol obrero le busque el alma y, haciéndose verbo de ella, la muestre a la muchedumbre palpitante. […] Para esto no habrá como acostumbrarnos todos ya, entre tanto, a mirar como una fiesta el 1º de Mayo: como una fiesta sin alma aparente todavía, sin motivo; pero, a fuerza de mirarla como a tal, aun en medio de luchas y temores, será nuestra mirada la que provoque la aparición del alma que tenga; y si no la tiene, nuestra mirada constante y profunda es capaz de comunicársela; porque las cosas acaban por ser aquello que nosotros tenemos fe de que son. Y la fiesta del 1º de Mayo podría ser una fiesta muy hermosa si nosotros hermoseáramos nuestra alma con una fe a todo trance en ella

Joan Llaverias i LabróAcudit de Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 – Lloret de Mar, 1938) publicat en el setmanari Cu-Cut! (5-VII-1906) i reproduït en l’antologia Joan Llaverias (2) 1905-1907, que ha elaborat Josep Maria Cadena (Àmbit, 2016). L’humorista va satiritzar en aquest acudit la crisi esdevinguda el 1906 en el Diario de Barcelona (conegut com el Brusi ). Llavors era hegemònic a Barcelona. Van abandonar la redacció articulistes rellevants d’aquell tombant de segle: Joan Maragall, Frederic Rahola, Artur Masriera, Bonaventura Bassegoda, Bartomeu Amengual. Havien renunciat a col·laborar en el diari en solidaritat amb el fins aleshores director, Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 -Barcelona, 1920). Ho era des de l’octubre del 1904. Les posicions d’Oliver, receptiu als postulats del moviment unitari Solidaritat Catalana, divergien de la propietat del diari. Segons va escriure Joan Maragall, “l’Oliver se’n va cansar de tantes intrusions i intervencions en la direcció, i va dir prou, i se’n va anar, i ens ho va fer saber; i com que per a nosaltres ell era la penyora de la bona marxa del Diario, per unanimitat acordàrem la dimissió col·lectiva, que fou immediatament enviada i acceptada sense compliments”. En aquest acudit de Llaverias apareix caricaturitzat Teodor Baró (Figueres, 1842 – Malgrat, 1916), periodista extremadament conservador, que ja havia dirigit el Brusi a la mort de Joan Mañé i Flaquer, el 7 de juliol del 1901, i que tornaria a fer-ho després de la dimissió d’Oliver, tot i quedar-se sense col·laboradors de prestigi. Llaverias va utilitzar aquí com a recurs còmic l’equívoc entre la paraula article referida al gènere periodístic i l’expressió d’argot comercial fer l’article (fer valer la mercaderia).

La crisi de ‘Diario de Barcelona’ el 1906

AL CARRER DE LA BOQUERIA

En Baró.-Escolti, venia a veure si volia formar part de la redacció del Brusi.

El dependent.-Home, ¿jo? Si no sóc periodista.

En Baró.-Doncs a mi m’havien dit que sabia fer tan bé l’ article, i com que ara allà n’estem tan mancats de bons articulistes.

mals-dies
Text complet de la glossa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (28-IX-1906), i dibuix de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) a ¡Cu-Cut! (3-IX-1903) que representa una escena de sopar de família a la Barcelona mesocràtica d’aquell temps al final d’una jornada tensa, inquieta. Fa un segle les notícies polítiques i econòmiques de Madrid -i les d’aquí- ja amargaven els àpats casolans.

Els mals dies

“No digueu res, al papà, que no està d’humor.” Els infantons, vagament terroritzats, callen. Calla l’esposa, també, sense atrevir-se a mirar de front a n’aquell home seu, que té tan fort el geni. I el sopar comença silenciosament. Amb un so agre, xoquen en el fons dels plats les culleres… / Són dies d’inquietud. Corren mals vents per al Negoci! (Amb majúscules, el Negoci!) -Aquella mala gent de Madrid vol enrunar-nos. -Oh, la ràbia!… -Es parla, es diu… – Es renega. -A la tarda hi ha hagut una reunió al Foment… -I el cap de casa no està d’humor. / -Aquest peix no pot menjar-se! El plat, rebatut amb irada violència, cau a terra, se fa a miques. L’oli taca l’alfombra. -Però, senyoret, si… -Papà! / Una mirada autoritària de l’esposa imposa silenci a la criada i als nois. I amb veu baixa, precipitadament: -Per l’amor de Déu i dels àngels! ¿Que no ho veieu, que no està d’humor? Altra vegada, el so agre -únic- del xoc dels coberts en el fons dels plats. / -El diari… La cambrera el deixa pausadament en un racó de taula. El diari! Les noves preocupacions! Quin esguard d’odi, el de l’esposa, per al diari! / Heroica esposa, pobres nois, criadeta espantada. Ara el Glosador us diu: -Aquest cap de casa és un violent. Però és també un enèrgic. Tingueu una mica de por d’ell, però també tingueu-hi confiança… Tot s’arreglarà.

chavarri

D’Eduard L. Chávarri (València 1871-1970) a ‘Revista Musical Catalana’ (IX-1906), i caricatura datada del 1909 d’aquest compositor, advocat, periodista i director d’orquestra format a Barcelona amb Felip Pedrell. Els seus amics Enric Morera, Lluís Millet, Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol el van vincular al Modernisme. Va ser un estudiós del patrimoni musical popular valencià.

Les escoles populars de música

[…]

¿No seria una hermosa realitat vore com recobra els seus drets la cançó popular, vore despertar a la vida d’emoció els hòmens que només pensen en la materialitat del viure, vore com per totes bandes torna a escoltar-se l’íntima alenada del pit compenetrat amb l’amor, amb la simpatia per la naturalesa i pels semblants? Com ha de ser admirable notar que en l’arbre que semblava mort neixen brots verds, tendres, alegres, nuncis d’una vida nova, d’una joventut que comença! […] Per què això? Perquè no es tracta de procurar ensenyar un mecanisme, sinó que s’ha de recollir i propagar la flor del bosc, la cançó, sense llevar-li res de son penetrant perfum, sense alterar-la, sense que perda ses colors i sa frescura originària, feina d’artistes! No es podria acabar de dir la influència de les escoles populars de música ben organitzades. Si vol saber-se lo que és esta cultura del sentiment que s‘infiltra en l’home des de la primera edat, se pot girar la vista a altres països (singularment del nord d’Europa). Allí, cap de rigorisme pedant: l’ensenyança poètica de la lletra i de la música. El resultat està ben patent: avui caminen al cap del moviment musical (i de general cultura), sent l’art dels sons, per a aquelles gents (tal l’Alemanya), un culte, una religió. Allí ha pogut el gran Beethoven escriure estes santes paraules: “El nostre país, on la música és una necessitat nacional…” Resultat d’aquella cultura és la gran utilitat nacional i el grau de perfecció que allí té tot lo que amb la música està relacionat. Cada vila té la seva capella coral, la seva orquestra de concerts, les seves corporacions de cors que no són la vulgaritat dels nostres orfeons (exceptuem l’admirable Orfeó Català, de Barcelona), sinó que interpreten, al costat d’obres inspirades en el més franc ambient popular, les creacions i les meravelles dels genis immortals: oratoris de Bach i de Haendel, de Mendelssohn; les misses de Beethoven i Schumann; la Novena simfonia, el Requiem de Brahms, i tantes i tantes més. […] Prou eloqüent és esta comparació de l’educació musical tal com allà es dóna i tal com entre nosaltres es fa. […] Les escoles populars de música poden fer renàixer la consciència de les gents, poden conservar la inspiració del poble, poden donar-nos un ambient d’art que ens falta, i un desig de delectació moral que avui no existeix. Ja es pot comprendre que sa influència en la vida de la nació es decisiva.

Glossa de Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (10-XII-1906). Els intel·lectuals noucentistes maldaven per refinar hàbits i capteniments de la burgesia catalana, en aquest cas a propòsit del Liceu, inaugurat llavors feia seixanta anys. Enguany se’n commemora el 170è aniversari, i el 20è de la reobertura. Acudit d’Ismael Smith (Barcelona 1886 – Nova York, 1972) al¡Cu-Cut! (7-12-1910) amb aquest diàleg al Liceu: “«I bé, què és això de La Vestale?» «Res: total, una que la maten perquè ha deixat apagar el foc.» «Caram, per això només? Doncs digues que jo hauria de matar cada dia la minyona de casa»”.

El Liceu, incivil

Doncs, tenim Liceu. -Tenir Liceu no és tan solament de certa importància musical per a nosaltres. El fet porta altra malícia. Alabada sigui i augmentada fos, aquesta altra malícia. Pel prompte, només el Liceu sap obligar a molta gent d’aquí a l’etiqueta en son vestir. Així sapigués dur-la a l’etiqueta en el parlar. A l’elemental urbanitat, encara que fos… -Oh dissort del llenguatge nostre, oh dissort de les nostres dames! Un i altres són obligades a suportar el seguit afront que la paraula dels homes els fa, tèrbola d’immundícies. -I taquen, aquestes immundícies, creieu-me, taquen… -Vós, senyor Ignasi, us vestireu de frac, amb la petxera nítida, i la vostra senyora de blanc, i, al damunt, perles. Així, tibats, seriosos, us presentareu al Liceu, pujareu l’escala. Per uns minuts, resplendireu de netedat… Mes vet aquí que un mal pas vostre, senyor Ignasi, ha dut malaventurós trepig, estirada i esquinçament al ròssec de la faldilla d’ella. I de la vostra boca impacient ix el mot vilíssim… -Oh, un petit mot, només… -Tots els presents l’han sentit mil vegades; de tant usar-lo, ha perdut la concreta significació. No importa, ja n’hi ha prou amb ell per a què tota l’obra del cuidadós vestir se us desfaci, i per a què, en un segon, i només per efecte del mot vilíssim, vós, senyor Ignasi, i la vostra senyora de blanc vestida, i tots els qui us sentin, restin de cap a peus bruts de fang… I la casa, i la casa… -Pobre del lloc on se malparla, se renega; perquè l’Esperit s’absentarà d’ell. -Així avui el nostre Liceu… -I de res pot servir, per a què l’Esperit hi demori, dur-hi les sublimitats wagnerianes; i de res pot servir acollir-les amb els millors ornaments del vestir urbà, si, tan sols en l’oblidat fons d’un corredor, se li escapa a un dels senyors presents, en l’oblit de sa dignitat, una paraulota.

PicarolDibuix de Josep Costa Ferrer Picarol (Eivissa, 1876 – Palma, 1971) publicat a la contraportada de l’Esquella de la Torratxa (19-IV-1907). Dos dies després, el 21 d’abril del 1907, la coalició coneguda com a Solidaritat Catalana va assolir un èxit sense precedents en les eleccions generals espanyoles.

comentari-detComentari d’E.T. (inicials o pseudònim d’una persona sense identificar) en el número 1 de Feminal (28-IV-1907), publicació dirigida per Carme Karr (Barcelona, 1865-1943). Fa 110 anys la victòria dels liberals a les eleccions angleses havia esperonat mobilitzacions del WSPU (Unió Social i Política Femenina). Reclamaven el dret de vot de les dones. La primera gran manifestació de sufragistes s’havia fet a Anglaterra pocs mesos abans d’aparèixer aquesta primera revista feminista catalana. El dret a decidir de les dones -com tot dret humà elemental a decidir lliurement- topava amb l’estupidesa dels poders temorosos de perdre privilegis. Fins a l’any 1933 les dones no podien votar a Espanya. Uns i altres les expulsaven del sistema polític. La dreta, masclista, negava a la dona aquest exercici democràtic. L’esquerra també s’oposava al vot femení, ofuscada pel prejudici que la majoria de dones votarien als conservadors. 01 i 03. Sufragistes arrestades a Londres (dues fotos que completaven aquesta informació de ‘Feminal’). 02. Dones que esperaven votar a Barcelona l’any 1933, quan van ser incloses com a col·lectiu en el cens electoral espanyol.

Lo que passa a Anglaterra

A Anglaterra les angleses volen votar. Ja fa més d’un any que demanen, que exigeixen, el dret de sufragi. Elles han fet meetings monstres, manifestacions tumultuoses, han fet campanyes periodístiques, i fins s’han deixat empresonar quan la policia, amb més zel que modos, els hi ha barrat el pas en el camí de les seves reivindicacions. No hi ha bona causa sense màrtirs. I a Londres més d’una angleseta gentil, tenint present això, ha sofert dignament i altivament, dies i fins setmanes de presó, pel delicte de resistència als agents de l’autoritat, ad majorem gloriam de la causa que defensen. Causa que cada jorn compta amb més nombroses i entusiastes prosèlites. Tant, que darrerament han lograt que es presentés al Parlament un projecte en què es fa justícia a les seves aspiracions. Si el projecte s’hagués aprovat, en les primeres eleccions tota dona anglesa podria votar a qui millor li semblés, com l’home anglès més pintat. Però el projecte, amb tot i haver merescut l’aprovació del Govern, no ha passat de projecte. Sembla que molts i molt honorables membres de la Cambra li han fet una enèrgica oposició. Fins han apel·lat a l’obstruccionisme. Lo qual ha produït entre el sexe més bell i més feble de l’Anglaterra una indignació indescriptible.

En nom de Catalunya

Rovira i Virgili
De Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a El Poble Català (16-I-1908). El Congrés espanyol debatia el projecte de llei d’administracions locals presentat pel cap de govern conservador, Antonio Maura. Proposava que alguns regidors fossin escollits per “sufragi corporatiu”, també anomenat “sufragi per classes”. Consistia a votar per estaments, corporacions i associacions, una fórmula que el franquisme va ressuscitar amb el nom de “democracia orgánica” amb regidors pel “tercio familiar” i “sindical”. Els catalanistes republicans denunciaven aquest atemptat contra el principi democràtic del sufragi universal. La Lliga s’avenia al “pla Maura”. En l’acudit de Joan Garcia-Junceda, conegut com a Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), publicat al ¡Cu-cut! (23-I-1908) i titulat “Entre estudiants”, un dels personatges pregunta: “¿Que hi estàs tu amb això del sufragi per classes?” L’altre contesta: “No, noi, no; a mi dóna’m el sufragi, però… sense classes”.

Els obrers i el sufragi

Davant els arguments desgraciadíssims que estan usant aquests dies els conservadors catalans en pro del sufragi corporatiu, cal establir un dilema contundent i categòric: els argumentadors ens prenen a tots plegats per uns ignorants infeliços, o no són ells tan savis com es conta. Sols escrivint per uns lectors sense cap coneixement de Dret polític pot relacionar-se l’elecció indirecta que en les eleccions provincials estableix el projecte d’en Maura amb l’elecció del Senat francès i amb la del president de la República, puix que qualsevol persona una mica enterada s’adona de que res té que veure l’una cosa amb l’altra, i sap que el veritable terme de comparació a França són les eleccions cantonals, quals eleccions s’efectuen per sufragi universal directe. […] I sols parlant a un públic sense noció del problema social modern pot afirmar-se, com fa el senyor Cambó, que el sufragi universal afavoreix als obrers. […] Els partits obrers organitzats de totes les nacions de la terra són entusiastes defensors del sufragi universal individual i directe; i això succeeix igualment allí on el socialisme és un partit essencialment polític, com a França, que allí on està constituït per una organització sindical, com a Anglaterra i a Alemanya. […] Aquesta actitud dels obrers és lògica i natural. La tendència actual de l’obrerisme és la intervenció dels treballadors en la governació de l’Estat, amb el fi d’arribar a fer-se seus els instruments de poder. La seva aspiració, en el camí legal i evolutiu, és la d’ésser majoria, per creure -amb tota la raó- que l’emancipació total del proletariat, segons el cèlebre aforisme de Karl Marx, ha d’ésser obra dels treballadors mateixos. […] Per principis de justícia i per pròpia conveniència els treballadors són els més formidables contraris a la representació corporativa, d’aquesta anacrònica representació corporativa que els nostres conservadors, enemics de les reivindicacions obreres, els ofereixen com un regal generós i valiosíssim

Gabriel Alomar 2
De Gabriel Alomar (Palma, 1873 – el Caire, 1941) a El Poble Català (15 i 16-XII-1907). Hereus de la seva escola renovadora i de l’escola històrica encara pugnen en l’imaginari polític

L’escola històrica del catalanisme

[…] Tota la Catalunya, tota la Barcelona “vuitcentista”, pertanyeren a l’escola històrica. La universitat retentia, a cada aula jurídica, amb el nom adorat de Savigni. El periodista típic d’aquella hora és aquest Mañé i Flaquer, de qui jo mai he sabut veure la força, ni ideològica ni certament literària. […] La Catalunya que renaixia, renaixia per l’idioma, i “la conservació de l’idioma era producte d’una gran força conservativa”. Aquesta força conservativa fou la salvació de Catalunya quan Catalunya, no podent aspirar a tenir facultat agressiva, era forçada a repel·lir l’agressió dels altres per medi de l’instint de conservació. Doncs ara que aqueixa època de feblesa passà, ara que l’idioma ja no és un fi, sinó un medi, ¿no podem ja improvisar una Catalunya de veritable radicalitat, “hostil no ja a l’Espanya opressora, sinó a la Catalunya mare?”. L’escola històrica, tan apreciable com vulgueu si se l’adopta per mètode pedagògic o sistema de coneixences, és una inferioritat com a norma política de tot un poble. Per què? Perquè la tendència de “mimesis”, d’imitació, d’inducció, és inferior a la “poiesis”, de poesia, de creació, d’imposició. Podríem sintetitzar un poc -el temps ja ho permet- l’evolució total del nostre catalanisme… No, no: he posat un gran borró sobre la paraula “catalanisme”, i he escrit en majúscules aquesta paraula, que ja és hora de proclamar, molt més pròpia: BARCELONISME; és a dir, florida de Ciutat, no ja de Nació. Doncs bé, els tres períodes del nostre moviment són: I. Regionalisme; son verb: els Jocs Florals; sa Seu: Catalunya. II. Nacionalisme; son verb: la Solidaritat; sa Seu: Espanya; III. Ciutadanisme; son verb: la nostra joventut; sa Seu: Barcelona, és a dir, el món. Imagineu el goig de poder dir indiferentment Barcelona o Catalunya com a indicacions d’una mateixa ciutat, ànima de tot un món; tal com se digué Roma; i de considerar la ciutat no ja com a producte material o conseqüència d’una nació, sinó a la nació com a producte espiritual, emanació o creació (en termes teològics) de la nostra ciutat; esperant que aquesta obra creativa s’estengui, s’estengui, infinita… qui dirà fins on?


De l’article de Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 – Bigues, 1966) a Empori (VIII-1908) sobre un aspecte controvertit del filòsof i periodista de referència al segle XIX. Demà comença a Vic un simposi sobre la vigència d’alguns elements del llegat de Jaume Balmes (Vic, 1810-1848), una iniciativa de la Càtedra Ferrater Mora, de la Universitat de Girona.

El catalanisme de Balmes

Convé que parlem un xic del catalanisme de Balmes. Visqué en uns temps que ja han passat per sempre, i la seva obra, al rebassar els límits de les qüestions purament filosòfiques, es refereix a esdeveniments que, com a passats, en el camp de la política amb prou feines tenen altre valor que el purament històric: que en política, l’actualitat i el circumstancialisme són dues qualitats essencials. La vertiginosa complicació de la vida moderna fa que el poble judiqui gairebé sempre a cop d’ull; i a cop d’ull, com que han canviat els homes i les coses sobre els quals Balmes escrivia, sembla que els seus escrits siguin inadaptables, lo que equival a dir que siguin ja com arqueològics, inútils en política. I això passa precisament en una època de ressorgiment nacional; en un temps en que comencen a ser una realitat vivent aquelles teories que donen intervenció en els negocis públics a l’individu, quan la intensitat en la vida catalana influeix fins en les esferes més altes de l’Estat: […] Convé, a més, parlar del catalanisme de Balmes per una altra raó: si regirem sos escrits, són ben escassos els trossos que d’ells podrem qualificar de catalanistes: tant pocs que materialment parlant poden qualificar-se gairebé de nuls. D’aquí que aquella ullada superficial amb que el frenesí modern fa judicar tantes vegades les coses, contribueix a exagerar encara més l’escassetat del valor polític de sa obra, i succeeix que per acoblament de molt racionals aparences, s’arriba a la conseqüència de que no cal perdre-hi temps en la lectura de l’obra purament circumstancial i política de Balmes, perquè en aquest sentit avui ha perdut tot valor. Conclusió deplorable i completament equivocada contra la qual més que mai convé ara reaccionar, perquè aquesta falta de valor i inadaptació al present és absolutament només de forma. […] Balmes, home d’esperit superior, d’equilibradíssima intel·ligència, que amb pocs anys de vida aconsegueix marcar amb força inesborrable un avenç per tots reconegut en el camp de les idees, si era català, per força havia de ser un gran esperit català, i la seva obra, i això és evidentíssim, una obra de gran alenada catalana havia de ser; que al capdavall la dictava un esperit que com més superior era, més superiorment català havia de resultar. […]

Portada de la revista setmanal Ilustració Catalana (Barcelona, I-1906), i acudit gràfic de Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 -Lloret de Mar, 1938) en el setmanari ¡Cu-Cut! (21-I-1909). Dos tractaments periodístics ben diferenciats, a la mateixa època, dels Tres Tombs, tradició motivada per la benedicció de tota mena d’animals en la diada del 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat.

Els Tres Tombs

En el peu del dibuix de Llaverias hi ha aquest diàleg: “-Sant Antoni!… i doncs, que anàveu a fer els tres tombs? -Sí noi, però amb el primer tomb n’he tingut prou; els demés que els faci qui vulgui”.

Ricard Opisso
Acudit de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 -Barcelona, 1966) a ¡Cu-Cut! (9-IV-1908). Lleó Antoni Tressols, El Vinagret, era el cap dels serveis de policia de Barcelona des del 1893. Del 1905 al 1908 va actuar de mitjancer entre el confident terrorista Joan Rull i els governadors civils Bivona i Osorio y Gallardo. Tressols va declarar en el judici en què Rull va ser condemnat a mort. En temps turbulents com aquell la premsa satírica no perdia un sentit de l’humor planer i obvi, que emprava els ressorts de l’equívoc i l’ambigüitat, a la manera dels mestres de la tradició catalana vuitcentista, com Albert Llanas i Santiago Rusiñol.

Les declaracions d’en Tressols

-¿Diu que en Tressols ha declarat que darrera d’en Rull hi ha “ persones grosses ”? Vejam si vindran a agafar a ta mare? Fóra la sola manera de poder-me-la treure del davant.

MontserratDe Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Tria (1909), i oli de Joaquim Vayreda (1884). Fa 135 anys de la declaració pontifícia de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya.

Montserrat

El Montserrat és el miracle català. És allò nostre que no té igual i que sembla fora de les lleis de la natura. […] Així és el Montserrat: de lluny vos semblarà de vegades un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on vos hi acosteu, s’avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres; mes així que hi sou al peu, s’aixeca eixamplant-se i llençant cap al cel ses agulles envelades per la boira que corre com fum d’encens entremig d’elles, i llavors el Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple. […] Es pot dir que així que la muntanya existí, la Verge hi era. No és estranya la suposició que s’ha fet de que Venus hi fos adorada en els temps antics; jo crec que des dels més primitius, la fesomia religiosa de la muntanya hi atragué les divinitats de cada època, de cada poble, mentre la Verge cristiana, la Verge i Mare de Déu, glatia en ses entranyes esperant el moment de la seva epifania. I així succeí lo que havia de succeir: els pastors -sempre els pastors espiant els misteris de la nit-, les llums sobrenaturals, els cors angèlics, l’acostar-se poruc, l’avís assustat, la processó que ve, la gernació adelerada, l’aparició de la Imatge. I després, el temple que s’alça; els monjos que vénen a servir-lo; els fidels que hi acuden; els miracles. I després, els tributs: els reis que hi ofrenen les corones llurs; els guerrers, les espases; el Papes atorgant butlles; els sants i llurs conversions sobtades. I les llegendes, les lluites dels penitents amb el diable, els primers amors, les històries de guerres, la destrucció del santuari, les runes del monestir, la pietat bastint-lo de nou, la pietat sempre nova i renovadora… I mentrestant, la Imatge va penetrant, penetrant en l’ànima del poble; va gravant-s’hi enllaçant-se amb la història, amb els costums, les glòries i els desastres; […] I això -penseu-ho bé-és lo nostre, és el símbol a què la nostra ànima s’és donada, és el miracle de Catalunya, és el Montserrat…

ca-la-modista
Acudit d’Ismael Smith i Marí (Barcelona 1886 – Nova York, 1972) publicat en el setmanari ¡Cu-Cut! (6-V-1909) un mes després de les eleccions municipals del 6 d’abril del 1909. Aquells també eren uns temps en què la inestabilitat política a l’estat espanyol ja col·locava les eleccions, generals o locals, com a qüestió dominant en totes les converses i situacions de la vida quotidiana, i a les planes de les publicacions periodístiques. Des del 1901 s’havien convocat eleccions gairebé cada any. En aquesta peça de periodisme satíric, l’humorista va recórrer a l’equívoc de la paraula cos, que tant pot al·ludir a la part del vestit que cobreix el tronc com, en aquest cas, al conjunt de persones que poden exercir el dret a votar. Vist des de la perspectiva actual, aquest acudit comporta un valor afegit d’ironia històrica: fins a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 les dones no formaven part del cos electoral dins del territori espanyol. Ismael Smith, que va excel·lir com a escultor, va ser un dels artistes més representatius de la sensibilitat noucentista. Va assolir una certa projecció internacional amb els seus treballs a l’estranger com a dibuixant, gravador, il·lustrador publicitari i exllibrista. L’estil dels seus acudits gràfics es caracteritzava pels tocs expressionistes, aplicats sobretot a les proporcions de les figures humanes.

A ca la modista

¿Com el vol, el cos?

Faci-me’l electoral, perquè sembla que això ara es porta molt.

Alexander Plana
De Alexander Plana (Lleida, 1889 – Banyuls, 1940) a El Poble Català (12-1-1911). La democratització de la cultura vinculava el Noucentisme amb l’esperit d’una Il·lustració catalana pendent.

De la unió de la Democràcia amb les Arts

Aquesta vasta organització civil del poble que constitueix la Democràcia, aquesta creació de l’Estat per obra i gràcia de la voluntat conscient de la multitud, ha estat vista per molts com una força incompatible, inharmonitzable, amb aquesta expressió ideal de la vida que és la Bellesa, mare de les Arts. La separació de la Democràcia i de les Arts ha estat teoritzada per tots els qui han traduït l’eterna espiritualitat clàssica en un individualisme modern que defineix o limita, i classifica o separa; i la indignitat del poble per a rebre el pa de la poesia, ha estat la lògica conseqüència que s’ha tret d’aquesta oposició. Sols els esperits cultes, les ànimes refinades, han sabut comprendre el valor de l’obra artística, diuen. […] S’ha dit que l’Art, per a devenir social s’havia de rebaixar al nivell medi de la multitud. Mai una blasfèmia més gran s’ha adreçat contra la bellesa, mai s’ha ferit d’una manera més fonda l’esperit democràtic com amb aquest principi indigne de la seva finalitat més alta: la deslliuració de les multituds del pes enorme de la lletgesa que els hi fa ajupir el front i només els hi deixa veure les més baixes degradacions de l’art. […] L’organització democràtica no és ja la d’un poble, sinó la de gairebé tot el món, o quan menys, en totes les parts del món hi ha qui treballa per ella. […] Les fonts d’inspiració de les Arts són ara més abundoses que mai, perquè la visió de la vida s’ha eixamplat infinitament. […] Les Arts triomfen dels profetes, i les democràcies respiren aquesta atmosfera de febre i de lluita per les coses de la terra, aixequen cada dia una mica més sos ulls a la consoladora claror de la Bellesa, mare de les Arts. Les reproduccions litogràfiques dels grans mestres de la pintura comencen a decorar les parets blanques de les habitacions humils; les galeries dels teatres s’omplen quan se canta Lohengrin ; societats corals nascudes del poble estudien a Bach i Beethoven, […] Oh!, signes del temps, reveladors d’aquella somniada Unió de la Democràcia amb les Arts que ja comença a realitzar-se

Alfredo OpissoD’Alfredo Opisso (Tarragona, 1847-Barcelona, 1924) a La Vanguardia (24-XII-1911).

Demà farà 135 anys que naixia La Vanguardia com a diari del Partido Constitucional de la Provincia.

[…] Fundado en febrero de 1881 por los beneméritos patricios don Carlos y don Bartolomé Godó, La Vanguardia publicábase entonces en la forma que habían adoptado muchos diarios catalanes, y que aun se conserva en algunos: en pliegos en 4º, recuerdo de las antiguas y modestas hojas con que había comenzado la prensa periódica. Constaba de diez y seis páginas y ofrecía una amplia información, relativamente a la época, así local como nacional y extranjera. […] Graves cuestiones económicas que preocupaban en 1882 a Cataluña con motivo del tratado con Francia. La Vanguardia lo combatió, según su criterio firmemente proteccionista, y dando una muestra de espíritu de independencia, dedicóse con especial interés al estudio de la administración municipal, sin omitir las censuras cuando creía que los asuntos del Ayuntamiento daban lugar a ello, aun tratándose de una corporación compuesta de adictos al partido imperante. […] Un trascendental suceso hubo de alterar sin embargo aquella tranquila existencia; Barcelona se disponía a celebrar una Exposición Universal […] Se encargó la dirección, al entrar el año 1888, al inteligente periodista don Modesto Sánchez Ortiz, formado en la escuela del ilustre maestro don José Ferreras. […] La Vanguardia siguió paso a paso la Exposición, y en ella aparecieron preciosísimos artículos de Yxart sobre sus espacios exteriores; concienzudos estudios de Pompeyo Gener sobre sus manifestaciones artísticas, y numerosos trabajos de otros escritores que trataron de cuanto se relacionaba con el magno acontecimiento que tanto debía influir en el desarrollo de la capital catalana. […] Las transformaciones de los partidos, los gravísimos trastornos sociales, ocasionados en parte por la pérdida de las colonias y en parte por el carácter internacional de las agitaciones populares, habían de influir forzosamente en la marcha del periódico pasando a segundo término todo lo accidental para atender tan sólo a la defensa de los intereses fundamentales de la sociedad, y en ello se inspiró la nueva dirección al entrar en funciones en 1902 y en consonancia con las miras de la propiedad. […]

Sports d’hivern

Glossa de SANTIAGO RUSIÑOL (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) a L’Esquella de la Torratxa (23-II-1912). Fa cent anys no parlaven de “canvi climàtic”, tot i que escassejava la neu. Foto de 1912

Sports d’hivern

La setmana esportiva al Pirineu, organitzada per la Societat d’Excursions, no ha estat un èxit, per falta de neu. Per fer els exercicis de patinar, no hi havia prou gel, i per patir de fred, n’hi havia massa; així és que els excursionistes n’han sortit amb el nas fred i amb els peus calents. Trobem que és cosa molt d’aplaudir la propagació dels esports. Els joves de ciutat s’enforteixen, les noies es desenrotllen i els homes guanyen facultats. Pertot arreu aquests exercicis es fan per millorar les races, i per aquest millorament han fet exemplars tan perfectes, que el mercat del món els reclama i se’ls disputen a tot arreu per a la propagació de l’espècie. Però, això sí, en aqueixes nacions, sien Suècies, sien Noruegues, l’esport serveix, al mateix temps, per a lluitar amb les dificultats que es presenten en el seu terrer, i saber vèncer-les, i saber dominar-les, i aquí… com que tot el que fem és esperit d’imitació, ens volem practicar en unes coses, que ni en tenim, ni en necessitem. Recordem que al teatre Líric va representar-se una obra en la qual un pobre pagès moria de tuberculosi a la vora d’una finestra, com un pagès de les Camèlies, i com que llavors el teatre d’Ibsen estava al fort d’ésser imitat, el pagès, com un Revenant, moria demanant el sol, ¡quan tots sabem que els nostres pagesos no en demanen mai de sol! Pluja, demanen, i en romiatge, i a crits, i amb paraules obscenes! Si els pagesos no demanen sol, per què, doncs, hem de demanar neu? Per què ens hem d’“entrenar” en un esport que no ha de servir de res? ¿No fóra millor dedicar-nos a exercicis que ens fossin útils i en harmonia amb les coses de casa? Per exemple, un esport útil, donats els nostres camins, fóra les curses de tartanes. […] Això fóra més útil, i més pràctic, i més de casa; però el saber anar per la neu, ¿de què ens servirà, si no en tenim? O l’hem d’anar a cercar a la muntanya, i quan s’és allí, ja s’ha fos, o s’ha d’esperar que se’n faci de nova. Que ens creguin els nostres esportius: fer-se forts, sí, però amb coses de casa, que el que se’n fa amb coses exòtiques, se n’haurà d’anar a viure a Suècia, i qui diu Suècia, diu Noruega.La qüestió catalana

Santiago Rusiñol
Glossa irònica de Santiago Rusiñol “Xarau” (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) a L’Esquella de la Torratxa (16?-IV-1912) a propòsit de les desfilades de caramelles que sortien fora el segon dia de Pasqua.

La batalla de l’arròs

Les colles de Sant Mus, de Sant Medir, cors i caramelles, han sortit el darrer dilluns de Pasqua a fer el seu arròs i les seves costellades. Han sortit amb aquella alegria barrejada de serietat tan pròpia dels nostres obrers, i les cançons del gran Clavé han ressonat per les pinedes, i per una tarda han gaudit de l’aspra flaire del paisatge. Amb ells se n’han endut les grans culleres, les forquilles i ganivets de cartró i, arrenglerats per aquestes Rambles, se’ls ha vist passar marcialment, com exèrcits de l’alegria. A més de les culleres, els penons. Això no podia faltar. Ja haureu observat que, a Barcelona, a tota unió de dotze homes, acoblats per una pensada, sigui política o social, sigui coral o sigui muda, per menjar carn o per menjar peix, per anar a peu o per jugar a botxes, per declarar els drets de l’home o per treure els torts de la dona, no hi poden mancar tres coses: pis-casino, segell i senyera. Si no fos per lluir el penó, manifestar-lo o treure’l a airejar, molts cops no s’aniria a rebre certs personatges a l’estació, ni s’aniria al seu enterrament. Molts, si no poguessin tenir pis, tant els faria de la ideia, i molts, si al rebre el rebut no hi poguessin veure imprès el segell de la societat, més s’estimarien no pagar. El pis, el segell i la senyera han estat el triangle més ferm dels actes de la nostra terra. Les colles, doncs, duien la senyera, la cullera sobrenatural, les graelles monstres i el gran ganivet, i si no portaven el pis és perquè fa de mal portar; en quant al segell, ja devien dur-lo en els rebuts de l’arròs i en el paper de les costelles… […] El que no acabem d’entendre és per què alguna de les colles, al mig de coses tan alegres, hi portava un botiquí amb una creu roja encastada. Tan perillós és menjar arròs? ¿Tant de mal es pot arribar a prendre amb una cuixa d’anyell i quatre fulles d’escarola? […] Hi ha perill; no en tenim cap dubte! Anant a menjar un arròs, se’n pot eixir camatrencat. […]

De la crònica de Justus (pseudònim d’un autor no identificat) al diari El Poble Català (16-X-1912), i portada del catàleg del Saló de Tardor d’aquell any. El MNAC de Barcelona i el Museu d’Art de Cerdanyola presenten aquest estiu exposicions d’obra d’Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972). Smith, un dels artistes més representatius de la sensibilitat noucentista, va excel·lir sobretot com a escultor [vegeu glossa de Xènius a l’Abans d’ara de 2-VII-2013]. També el MNAC ha programat per a la tardor que ve una exposició dedicada a Ramon Pichot (Barcelona, 1871 – París, 1925), i ha presentat fins fa cinc dies una mostra d’obres de Pere Torné Esquius (Barcelona, 1879 – Flavancourt, França, 1936).

Catalans en el Saló de Tardor de París

[…]

Per de prompte, afirmem que el Saló de Tardor actual, a Paris, és en conjunt superior al de l’any passat, o, si és vol, menys desconcertant. Els artistes, en general, es moderen, van camí de la probitat, retornar un xic a la tradició, a la bona tradició. Tots plegats saben més el que volen i lo que pretenen, i com ho saben, s’apropen més a la realització de llur desig. […] Parlem dels de casa. Dels pintors només ne distingim dos: en Pichot i en Torné-Esquius. En Ramon Pichot cada dia més anèmic -picturalment parlant-, i més francès. Paisatges de Cadaqués, costes, pescadors, escenes populars exemptes de vida i de llum, vist tot a través d’un prisma nòrdic i malaltís. En Torné-Esquius exposa un sol quadre: uns nens en el jardí del Luxembourg. El paisatge està admirablement pintat; és ric de color, té harmonies, moviment, ànima. En quan als nens, no podria en Torné-Esquius haver-los fet marxar si se’ns tenien que posar al davant, a “nous gâter” la meravella del paisatge? Hi fan nosa, molta nosa. I l’artista, ja que els hi ha permès l’estada no els ha volgut tractar com se mereixen. I d’escultors catalans només n’hi veiem un: l’Ismael Smith. Els visitants hi fan rotllo a l’entorn de les obres d’Ismael Smith. Son art viu, intens, torturat i torturador, ple de gràcia, i d’”imprévu”, com diuen aquí, és força remarcat. Sense exagerar, direm que son “Adam” i sa “Milagrosa” compten entre els millors envíos del Saló. Com escrivia Paris-Journal fa poc, “aquest català desconcertador per son talent irregular i ferotge és un artista pur, de rara intuïció, i de gust moderníssim.” Ses escultures recents confirmen el judici del diari parisenc. […]

director d’orquestraPetita glossa, completa, d’Eugeni d’Ors, Xènius, (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (1-VI-1915). La màgia de l’ofici del director d’orquestra també ha fascinat artistes del nostre temps, com Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) en aquesta obra del 2011 (col·lecció particular). D’Ors va recórrer en aquest article a l’imaginari del director d’orquestra per establir un paral·lelisme amarg amb la feina dels caps de dos exèrcits enfrontats, tot i remarcar que la feina del músic és més excelsa que la del militar. En aquells dies de l’any 1915 Paul von Hindenburg (1847-1934) era dins el comandament militar d’Alemanya l’equivalent a Josep Joffre (1852-1931), llavors comandant en cap dels exèrcits francesos del nord i del nord-est. Com explica Josep Murgades (Reus, 1951), en la presentació del Glosari editat per Quaderns Crema el 1990, la guerra europea era el gran teló de fons de l’articulisme de Xènius durant el temps que va durar la contesa.

Del director d’orquestra

L’ofici de director d’orquestra és el més bell de tots els oficis que es fan i es desfan. Quin altre amb resultat d’ordre tan noble opera sobre matèria d’ordre tan noble? Aquesta matèria són homes, aquell resultat és cosa d’àngels. En altres oficis, el resultat o bé la matèria són infrahumans. Joffre o Hindenburg menen els homes com els menen els directors d’orquestra. L’extensió de l’obra és en aquells més gran i també la de la glòria. Però en els darrers, l’una i l’altra no comporten cap remordiment. Ditxosa l’arcadiana república que es pogués triar per tirà un bon director d’orquestra!

De Lluís Companys (el Tarròs, Urgell, 1883 – Barcelona, 1940) a La Publicidad (13-III-1916). Text on domina la figura retòrica de l’anàfora (repetició) a la manera del J’accuse…! d’Émil Zola (article del 1898 reproduït en aquesta secció el 13-I-2014). La “vaga del pa”, iniciada a València el març del 1916, s’havia estès a altres ciutats i era reprimida amb duresa.

El orden de abajo y el desorden de arriba

El hambre ha hecho súbita aparición en las calles, y el Gobierno la ha recibido a tiros. En Barcelona, en Valencia, en Cartagena, en Santander ha corrido la sangre. El ciudadano en fun- ciones de autoridad, ha hecho fuego contra el ciudadano que trabaja en la fábrica, o en la mina, o en el taller. La fuerza armada ha hecho fuego contra sus hermanos del pueblo. Quizás el hambre volverá a recluirse en la casa del pobre, para presidir la íntima tragedia de su hogar. El máuser habrá contenido la protesta; habrá reducido la revuelta, apagará el chispazo. Pero el rescoldo -vivo y ardiente- estará a punto de hacer llama otra vez; al menor soplo. El gobierno se preocupa del mantenimiento del orden. El gobierno atiende a esa misión y la atiende nada más que a tiros. No hay trabajo ni se procura que lo haya. No hay pan ni se procura que lo haya. No hay justicia ni se procura que la haya. Pero debe haber orden. Debe haber orden abajo, ante el desorden de arriba. Faltan carreteras y caminos en España. Destinando unos millones de más a Fomento e invirtiéndolos bien, se satisfaría aquella necesidad y se daría trabajo a muchos obreros. Los millones de más, se destinan a Guerra y se pierden en Marruecos. Pero el pueblo no debe protestar. La protesta es desorden y el desorden se reprime a tiros. Faltan escuelas en España. Hay nueve mil pueblos en España que carecen de escuelas. Debieran construirse escuelas y se ocuparían muchos obreros y se daría enseñanza a los hijos de los obreros. Pan para el cuerpo y para el espíritu. Pero el dinero para escuelas se necesita para la Marina. El pueblo no debe, sin embargo, protestar porque la protesta perturba la paz pública y el gobierno la restablece a tiros. […] No hay justicia en España. “La justicia esta podrida”. Lo ha dicho así un hombre que aspira a ser gobierno. La justicia es una almoneda, o una lotería. Pero el pueblo no debe quejarse. Las quejas se contestan a tiros. No hay libertad en España. Se encarcela a obreros que ejercitan el derecho a la huelga. Se interpreta caprichosamente el texto de la ley. Se desconoce y barrena la Constitución. Pero el pueblo no puede tampoco protestar porque ahí, en cada esquina, están unos individuos de la guardia civil con el máuser dispuesto. […] Vosotros, gobernantes; guardadores del orden, sois los subversivos, los facciosos, los enemigos de la paz pública. El pueblo es quien debe imponer el orden. El orden arriba, o sea la justicia y la libertad en todas partes.

DonesGlosa completa d’Eugeni d’Ors ‘Xènius’ (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), ara fa cent anys, a La Veu de Catalunya (3-VI-1916). Evoca, sense esmentar-lo, l’univers decadentment subtil de Xavier Gosé (Alcalà de Henares, 1876 – Lleida, 1915), dandi com ell, un dels artistes que més admirava, il·lustrador atent a les novetats refinades, àrbitre català dels cànons de bellesa femenina que s’imposarien a principis del segle XX. D’Ors contraposa aquell imaginari estètic -compartit per modernistes i noucentistes- a realitats femenines no idealitzades. Ho remarca amb el suport d’una cita del capítol “De l’inequalité qui est entre nous”, dels Essais de Montaigne.

Dones

“AGalícia -conta en la petita reunió amical l’elegant artista, l’ sportman acomplit- m’he trobat amb llocs en què eren dones les que prenien el meu fato de viatger i en portaven la càrrega. Darrere la dona, venia el marit, que allargava la mà i cobrava el servei…” Hi ha silenci. Tota la nostra revolta repugnada cap en aquest silenci. I allà estan les nostres belles amigues, aplegades en grup vaporós i sumptuari, entorn la llum dolça abrigada sota pantalla champagne en la llàntia de peu. Allà estan les ocioses, les del viure daurat, les mimades per totes les carícies de la fortuna. L’una és alta i majestuosa com una emperadriu, i les sedes i les glasses color d’acer volen, negligents, entorn del cos d’escultura sense tara. L’altra sembla nedar entre escumes pomposes, meravellosament rosa sota les blancors. La tercera és com una nina blonda disfressada de papalló negre: enmig de la negror del vestit escampadissa, un punt verd, que és una esmaragda, una taca roja, que és un vano color de sang… Per distreure-les, per ornar el seu oci, per ésser pagats d’una mirada dels ulls indolents o d’un petit riure de la boca musical, uns homes els conten històries, entre vapors de te -històries d’altres dones que sofreixen. “Hi ha sovint entre un home i un home -deia Montaigne citant Terenci- més distància que entre les més distintes de les bèsties”. I entre dona i dona, i entre destí i destí de dona, més distància encara.

Miquel dels Sants Oliver
‘Miguel S. Oliver’
1905
Eugeni d'OrsEugeni d’Ors, “Xènius” ( Barcelona, 1881-Vilanova i la Deltrú, 1954) a Laveu de Catalunya (25-IV-1916)

Talment el Cid: Xavier Gosé

Sembla que alguns delicats de Madrid desitgen ara el veure de prop l’art subtil i elegant del nostre Xavier Gosé. Però jo no sé si a alguns artistes de Madrid els convé massa que aquells delicats de Madrid realitzin el seu propòsit. “Felix qui potest rerum cognoscere causas”. Però no feliç tothora qui pot, dels dibuixos, conèixer les fonts. Més d’una il·lusió se’n va així per terra i també se li esvaeix alguna sorpresa al coneixedor de les realitats racials. ¿Com, en el nostre cas, s’explicaria en lloc tan auster –la plena Castella, de tan tradicional i ombriu realisme, en lloc d’individuals solituds– aquesta florida sobtada, aquest fruitar en un parell d’anys, de tot un llinatge d’il·lustradors idealistes, mundans, lleugers, frívols, femenins? Aquests artistes, en dibuixar de la llei que ara ho fan, ¿ens donen quelcom de substància pròpia, d’ànima pròpia? Segurament no. Però aquests artistes són sortits de Madrid, han vist una mica el món. Han vist i, mcom el Creador i el Pare, han trobat que allò que era bo… Solament que a títol del tot distint. Xavier Gosé, talment el Cid, continua guanyant batalles després de mort. Mes en cert sentit, convé a la pau de la república que les guanyi d’incògnit.
Eugeni d’Ors, ‘Xènius’
1916

Elogi de la dansa nacional catalana des d’una sensibilitat noucentiste d’idealització del ruralisme, amb un reconeixement explicit a l’obra renovadora de Josep M. Ventura i Casas (1817-1875), artifex de la sardana moderna

Art i aristocràcia

No –amics meus, apòstols de la restauració del teatre català–, la qüestió no està entre l’espardenya i la botina… –Precisament, la democràcia, en tots els països, ha demostrat certa predilecció per les botines de botons, unicolors, bicolors o policromes –per les botines de cartera–, per les que un temps s’anomenaren “polaques”. No. Tot al contrari. Estat d’aristocràcia és, precisament, aquell en el qual desapa-
reix tota distinció entre botina i espardenya. Art aristocràtic és aquell en el qual tota distinció entre botina i espardenya perd absolutament el sentit. Teniu: per mi el més refinat, el més aristocràtic entre els artistes catalans, ¿mai diríeu qui és? No és el poeta parnassià, qui ens parlà de les gràcies emperrucades de Versalles i dels cignes malalts de
la cort de Baviera. No és el prosista sumptuós, qui decora els
paradisos artificials i anomena drogues cares. No és l’amic
respectable i amable, l’amador docte de les humanitats, qui,
havent estat cònsol, es fa la il·lusió de conèixer el món diplomàtic. El més refinat, el més aristocràtic dels artistes catalans fou Pep Ventura, el de les sardanes.
Eugeni d’Ors, ‘Xènius’
1917

Gaziel
De Agustí Calvet “Gaziel” (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (27-IV-1916). Avui fa 100 anys de la redacció d’aquesta crònica de guerra que el diari publicaria un mes després

Verdun. Impresiones de la Gran Batalla

Douaumont. S…, 29 de marzo 1916. Otra de las extrañezas que sorprenden al observador pacífico de las batallas modernas es la escasez de combatientes que se nota en las líneas de fuego. En ellas no solamente “no se ve nada”, sino que tampoco “se ve a nadie”. Las grandes masas de soldados no son visibles más que en la retaguardia. Allí, todo es agitación y movimiento de transportes, ambulancias y trenes militares. Pero al salir de esta zona de preparación y de acantonamiento, se entra en la más extraordinaria soledad. El hecho parece absurdo, porque diríase que, cuanto más cerca del frente, la aglomeración de hombres y de armamentos debería hacerse tanto más sensible y demostrativa de las múltiples necesidades guerreras. Sin embargo, la realidad es muy otra. Claro está que en las avanzadas extremas -allí donde es imposible llegar mientras transcurre la batalla- habrá gran cantidad de hombres. La soledad que se advierte en las cercanías del frente no quiere decir que los combates se libran con fantasmas. Pero, en todo caso, para el observador es como si fuera así. Y la verdadera impresión de la zona de combate es la siguiente: un vasto desierto, a la entrada del cual se nota una efervescencia inaudita, y en cuyo extremo opuesto se supone que debe haber una gran hilera o valla de peleantes, que permanecen invisibles. Entre estos dos límites, uno experimentalmente comprobado y el otro hipotético, no hay nada más que la extensión del desierto, asolada por huracanes de metralla. Esto es todo. Ni sombra de cuerpos de ejército, ni rastro de vida, ni el más leve signo de estandartes, haces de bayonetas, tiendas de campaña, voces de clarines, galopar de escuadrones, ni de cualquiera de los variados emblemas o componentes que constituían la visualidad magnífica y el colorido de las batallas antiguas. La artillería misma, que antes dominaba las colinas de las cercanías del campo, tronando en las ocasiones graves desde las alturas, entre nubes de humo, y fulminando rayos sobre los enemigos -como un aparatoso remedo de la égida jupiterina-, hoy está sepultada en las entrañas de la tierra. […]

Granados
De Ramon Suriñach Sentíes (Barcelona, 1881-1964) a La Veu de Catalunya (2-V-1916). Demà farà cent anys que Enric Granados i la seva dona, Ampar Gal, morien en el naufragi del Sussex, torpedinat.

En els funerals d’en Granados

Varen ser unes hores d’inquietud, punxants com una corona d’espines. La visió del mar tràgic era la visió d’aquelles nits. Vèiem el cap romàntic del gran amic enfonsant-se i sortint de l’aigua, movent els braços esllanguits i aquells dits alats tornats sarments retorçats en l’horror; vèiem el front serè de la bona muller, de la mare immensa, xops els nobles cabells grisos… Vora d’ells, fumejant, ferit, un vaixell inclinat i crits i clams per tot arreu com d’una ciutat boja. Panteixava la mar i la tragèdia era el centre d’una quieta i serena abraçada d’horitzons. Tota esperança s’ha perdut, Senyor! Ara els sabem al cel i una altra esperança neix en nosaltres com una gran flor eterna de consol. I venim aquí i preguem per ells, a l’església endolada, i portem a la mà un llumet pàl·lid, que oferim i apaguem com una emoció que ja no pot sostenir més el nostre cor commogut. Davant nostre hi ha els sis fills desemparats. El pare els va deixar a la llar per a dur-los de l’altra part del món la glòria, com una germana d’or. I vora la glòria hi havia, invisible, la Mort. […] Mai com avui la música, en aquesta església endolada, en aquest matí de maig que a fora de la nau és un incendi de claror i una esclatant onada de vida per tot arreu, ens dóna tanta melangia i ens abat tant. […] En Granados ens ha deixat un bon llegat. Les seves inspiracions seran sempre, dintre les caixes negres i dormides dels pianos, com un niu d’ocells daurats que al més lleu so es desvetllen i volen meravellosos. La música del mestre restarà ungida del record de la tragèdia. El virtuós que s’acosti al teclat davant d’una obra seva sentirà sempre més un gran respecte i estendrà la mà com damunt d’una tomba. Allí dins hi ha l’ànima del mestre. […] I tant o més que en els concerts, en el silenci suprem dels estudis, els devots, els escollits, parlaran amb el mestre en l’hora propicia de la tarda que cau o en l’hora alta de la nit […].

EUGENI D’ORS
De EUGENI D’ORS “Xènius” (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (17-V-1916), i lliçó de piano, d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966), al ¡Cu-Cut! (31-VIII-1905).

Educació

De 10 anys a 23 anys, Mary ha pianotat tres hores per dia. De 13 a 19 s’ha gastat els ulls en copiar -pitjor que guixos, pitjor que làmines encara -estampes- pitjor que estampes, -estampetes- estampetes religioses… El primer exercici s’anomena “Música”. El segon, “Dibuix”. I tot plegat, “Educació”. Ve que Mary es casa. […] Des del punt i hora que Mary es casa, el seu piano ja no es torna a obrir. La caixa de dibuix és enterrada en algun ombriu sostremort. Sis anys de la vida de Mary són enterrats allà. Tretze anys jeuen entre les tecles del piano, ocultes i silencioses. Ell torna a obrir-se el dia que la filla de Mary té 10 anys. Llavors es constata que l’instrument massa ha envellit i que en cal un altre, consagrat a l’“educació” de Mary la segona. La caixa de dibuix a cada muda i cada gran “dissabte” ha reaparegut, lleugerament embrutadora i completament repugnant, […]. Es compra una nova caixa de dibuix. Damunt el nou piano, damunt la nova caixa de dibuix, Mary, filla de Mary, deixa transcórrer tretze anys de la seva vida. […] Ara, en lloc de copiar un “Cordero de Dios, rogad por nosotros” es copia un sifon i uns escardots dins un pot d’apotecari. Això s’anomena “darrers avenços pedagògics”. No hi ha raó perquè Mary, filla de Mary, no es casi també, […]. No hi ha raó perquè bon punt casada no oblidi totalment el “Dibuix” i la “Música” […], Mary la tercera Mary, filla de Mary, néta de Mary, és vinguda a la vida. Ha crescut, creix. Ja té 8 anys, ja té 9 anys… -Déu meu, no permetéssiu que la nova abominació es consumés! Déu misericordiós, colpiu la família de Mary d’algun espaventós daltabaix de fortuna! Que no es pugui comprar cap més piano, que calgui vendre el piano vell. […] Senyor, si donaves temps a Mary de començar la seva “educació”, ja tot fóra perdut. […]

De la crònica de Francesc Macià i Llusà (Vilanova i la Geltrú, 1859 – Barcelona, 1933) a La Publicidad (17-I-1917). Aquest hivern ha fet un segle que Macià -catorze anys després, primer president de la Generalitat republicana- va exercir de corresponsal al front de Verdun, un dels episodis clau de la Primera Guerra Mundial. Havia sigut militar de professió.

La ofensiva de Verdún

El ataque a Verdún debe ser considerado como un gran error militar de los alemanes (tan considerable, aunque no de tan transcendentales efectos, como el de debilitar primero la masa de ataque, que dio lugar a la derrota del Marne, y como el de permitir a sus enemigos constituir y reforzar los formidables ejércitos que hoy les oponen), y esto no porque haya fracasado, sino porque en una decisión tan importante pesaron más las razones políticas y sentimentales que las de orden militar. ¿Por qué decidieron atacar los alemanes por el frente de Verdún? Las explicaciones que se han ido dando de este hecho son múltiples y, por lo tanto, confusas. […] Antes de empezar la batalla de Verdún, un periódico alemán había anunciado que los franceses proyectaban un ataque contra Metz. Esta noticia se hizo circular seguramente para explicar la acumulación de tropas y material que hacían los alemanes en la parte de frente que, en todo caso, el ejército francés tenía que romper. […] La terquedad de los ataques germánicos al frente de Douaumont y en la costa de Mort-Homme, considerados, por ellos, como piedras angulares de la defensa de Verdún, hacen imposible creer que se sacrificaran tantas vidas sólo para contemplar la ciudad de algo más cerca y para obtener resultados, que habían de ser muy mezquinos, no tomando la plaza, en comparación con los inmensos esfuerzos y las horrorosas pérdidas experimentadas. Las razones de orden moral, de orden económico y de orden dinástico, aunque no hayan sido anunciadas oficialmente, presentan, en cambio, muchas más condiciones de verosimilitud. De sobras es sabido cuántas veces, al principio de la guerra, circuló en Alemania, produciendo delirios de entusiasmo, la noticia de la toma de Verdún y la extraordinaria significación que se atribuía a su conquista. Además, esta plaza es la clave de la cuenca minera de Briey, cuyo rendimiento es aproximadamente de 14 millones de toneladas anuales, cantidad que Alemania tenía que importar antes de la guerra para suplir las deficiencias de su producción. […] Por fin, la razón que acabó de decidir al Alto Mando alemán fue seguramente el deseo de aumentar el prestigio de la monarquía, y pensando que aunque costara algo caro, el efecto moral conseguido podría precipitar los preliminares de la paz, antes de que los Aliados emprendieran su ofensiva. […]

 

Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (27-III-1917), a propòsit d’una obra de Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona, 1872) reeditada aquest mes fa cent anys en la Col·lecció Popular dels Coneixements Indispensables Minerva. Un article que mostra el mètode molt personal de divulgació periodística en matèries de filosofia que aplicava Xènius, principal prescriptor dels gustos noucentistes, membre llavors de l’Institut d’Estudis Catalans. Demà aquesta corporació celebrarà la sessió de recepció d’un nou membre numerari de l’àmbit de filosofia, Josep Olesti Vila, al discurs del qual, titulat Elogi de la història de la filosofia, seguirà la resposta del membre emèrit Pere Lluís Font. Il·lustració: retrat de Llorens i Barba.

“Coneixement indispensable”

M’escriuen -en ocasió de publicar-se la Metafísica de Llorens dins les sèries de la “Minerva”- si jo crec que la metafísica és indispensable. Responc: Sí. La metafísica és indispensable, precisament perquè és inevitable. Suposem un que negués la Història… -Bé; però aquest viurà tanmateix dins la història. Així amb la metafísica… Tots els llibres que diuen que no hi hauria d’haver metafísica -són llibres de metafísica-. Només existeixen dues classes d’homes: els que estudien la metafísica i els que fan metafísica sense saber-ho, talment el famós M. Jourdain parlava en prosa [personatge de Molière a Le bourgeois gentilhomme ]. Com només hi ha la classe dels qui saben que respiren i la dels qui respiren sense saber-ho. No diguem ara quina classe és més venturosa. Es conta en la rondalla que l’home feliç vivia sense camisa. També segurament vivia sense mai haver après la filosofia del coneixement, ni la fisiologia del respir. Però cuitem a afirmar que la classe dels que saben com pensen i com respiren és infinitament superior a l’altra en dignitat. Temps són vinguts (Gutenberg somriu satisfet en els Camps Elisis) [en] què aquesta dignitat es pot adquirir a 35 cèntims [preu dels volums populars de la col·lecció Minerva].

 

D’Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 – Barcelona, 1920) a La Vanguardia (24-III-1917), diari que dirigia aquest oracle de la burgesia. Avui fa cent anys de la manifestació de dones a Petrograd contra la manca de pa. Des de feia dies els obrers estaven en vaga. Va ser l’inici de la cursa d’esdeveniments que va desembocar en el triomf de la Revolució Russa l’octubre del 1917.

El espanto de Rusia

La nueva era del mundo abierta en 1914, acaba de iluminarse siniestramente, a la luz de un nuevo espanto. Cuando, hace veinticinco años, los libros de la moderna Rusia inundaban a Europa y entraban en España a montones, ¿quién se sustrajo a esa lectura? Entonces, devorándolos yo también en el silencio de una ciudad insular y tranquila, en el recogimiento de la alta noche, quedé absorto muchas veces, a media página, como si el desaliño y torpeza de muchas de aquellas traducciones no lograsen apagar la trepidación distante, premonitoria de un gran cataclismo social. Era ¿cómo diré? la sensación anticipada de un magno estallido en lo porvenir, inminente o lejano, pero indefectible, pero espantoso. El samovar bullía, runruneando, en los hogares cubiertos de nieve; el alma rusa -la “barrica rusa” de Bismarck- también. Pareció que iba a estallar en 1904; pero no fue más que un escapo por la vasija resquebrajada. Se taponó la hendidura con másticos, y así continuó tirando hasta ahora. Hasta la explosión en astillas. […] Diríase que, en una semana, la historia de Rusia ha pasado por todas las fases conocidas de todas las grandes convulsiones revolucionarias que hubo en el mundo. […] ¿Quién puede predecir las derivaciones y trayectorias de ese impulso, de esa multiplicidad de impulsos, ni cómo será el tránsito de un pueblo que pasa bruscamente desde la autocracia apenas atenuada por un leve matiz representativo, a la plenitud de la soberanía y la democracia social? Eso lo dirá el tiempo. […] La caída del régimen antiguo está consumada en Rusia; consumada la proclamación del nuevo régimen. […] Hay quien da por restablecida o poco menos la normalidad absoluta, sin haber pensado en las amenazas de reacción o de guerra civil, sin haber pensado en los esfuerzos del anarquismo para arrancar el gobierno de las manos que quieran imprimirle un sentido de moderación o de clase media, sin haber pensado en la perspectiva que abre a la agitación de los espíritus la convocatoria de una Asamblea constituyente, con las cárceles repletas de presos políticos y los Soberanos de la víspera guardados en rehenes… Sabemos cuándo estalló la revolución de Rusia; los años -acaso muchos años, seguramente muchos años- nos dirán cuándo quedará agotada o resuelta en definitiva

Les estretorsGlossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (23-IV-1917), que inclou uns apunts de política cultural noucentista, formulats a propòsit de la festa del patró de Catalunya. Foto de Frederic Ballell i Maymí (Puerto Rico, 1894 – Barcelona, 1951), datada el 1916: mostra la celebració -demà farà cent anys- de la diada de Sant Jordi al pati del Palau de la Generalitat.

Les estretors

Quantes coses a Catalunya s’han fet estretes al motlle en què viuen -així roba d’adolescent! La ciutat de Barcelona, entre altres. De mar a muntanya, l’espai resulta ja massa reduït per l’espessor de la populació. Pugen lloguers, pugen solars. Quina posició modesta podrà realitzar, com en tantes capitals estrangeres, el bon ensomni de la caseta pròpia, dels dos dits de jardí per respirar? També és estreta la Biblioteca de l’Institut. A certes hores del dia no hi ha en ella lloc lliure. Lectors als “festejadors” de les finestres, lectors asseguts als escambells i escales, lectors a peu dret. I aquells qui se’n tornen no havent pogut llegir. I resulta més estreta encara la capella de Sant Jordi el dia de Sant Jordi. Ara, caldria: Bona marxa de comunicacions, per terra, per sota terra o per l’aire, a fi que l’espai de Barcelona s’estengui costa avall, costa amunt, muntanya enllà. Un palau per a la Biblioteca, amb Sala pública de lectura, capaç, no per a cent, sinó per a cinc-cents o mil lectors. Portar, dintre el Palau de la Generalitat, la capella de Sant Jordi al Saló de Sant Jordi. El Glosador, en honor de la diada d’avui [Sant Jordi] i amb escarment de la diada d’avui, eleva als poders del cel i de la terra aquest triple vot.

interpretacion-biologica-del-genio
De l’article de Diego Ruiz Rodríguez (Màlaga, 1881 – Tolosa de Llenguadoc, 1959) a Un Enemic del Poble – Fulla de Subversió Espiritual (VI-1917), una de les publicacions representatives dels moviments avantguardistes del primer terç del segleXX. Aquesta revista, impulsada per Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), acollia col·laboradors desconcertants, com era el cas del metge i escriptor Diego Ruiz. Nascut a Màlaga, com Pablo Ruiz Picasso (es deia que eren cosins), va arribar a Barcelona en el tombant de segle i va simpatitzar amb el catalanisme. Eugeni d’Ors, en un dels seus articles, el va incloure en la nòmina dels intel·lectuals del Noucentisme. Diego Ruiz va dirigir durant uns anys el manicomi de Salt. Un dels seus llibres, Contes d’un filòsof, duia un pròleg de Joan Maragall. L’any 2009 ha sigut reeditat per Cossetània (imatge).

De la interpretación biológica del genio

[…]

L os ejemplos pueden prodigarse indefinidamente, y lo difícil es escoger entre ellos: que sea Ovidio, prometiéndole a su padre no escribir versos jamás… y haciendo la promesa en verso, o Bernardo de Palissy arrojando a la hoguera, de donde van a salir los esperados secretos de la cerámica, todos sus muebles y todo el ajuar de su casa en medio del espanto de los suyos; o Berlioz, pasando del anfiteatro de Anatomía a las salas de concierto en alas de su vocación por la música. Siempre el hombre de genio nos da el espectáculo de su impulso irresistible hacia lo que, en términos generales, llamaremos un ideal. Este ideal puede adoptar infinidad de formas, cuantas son las actividades humanas; el genio puede revelarse como un niño universalmente apto para la mayor parte de esas actividades, o bien su inclinación es unilateral, no conoce más que un objeto y un camino para llegar a él, llámase ciencia o arte de la pintura o música o poesía, etc. Tengo la convicción de que la pintura es el campo de atracción mejor circunscripto de cuantos solicitan la vocación incontrastable de los genios; desde Cinabue hasta Goya, la historia del niño labrador, o en general de padres humildes, que escoge desde muy temprano las paredes de su casa o la tierra de labranza para ejercitar su aptitud, se repite muchas veces; bajo otro aspecto, nada tan instructivo en la Historia de la música como aquel caso que nos refiere Gounod en su biografía. “Un día -dice Gounod-, habiendo oído cantar en la calle, por algún mendigo, sin duda, una canción en do menor, exclamé: Mamá, ¿por qué canta éste en do que llora?


Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (1-XI-1923), amb un toc final de cosmopolitisme exquisit -molt propi d’aquell periodista-, sobre el cicle anual, tardorenc, de les postres de llaminadura, que s’inicia amb els panellets de Tots Sants i culmina amb els torrons de Nadal. Dibuix d’un acudit de Joan Garcia-Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), al ¡Cu-cut! (20-XII-1906), en què destaca el tipisme del venedor vestit a la manera tradicional dels alacantins -barret negre d’ala ampla i mocador de piquets al cap-, i el protagonisme dels torrons de Xixona, que apareixen en un primer pla del taulell de la parada.

El paladar i la tradició

M’acaben de dir que en una fàbrica de dolços han elaborat setze tones de panellets per a la diada demà [Tots Sants]. És una dada. Barcelona consumirà aquestes setze tones i algunes dotzenes més encara. Afegim-hi alguna tona de castanyes i vi ranci, i tindrem el programa gastronòmic del primer àpat de novembre. Havent d’ésser sincer no tinc altre remei sinó dir que aquest programa no s’avé gens ni mica amb els meus gustos personals. El panellet i la castanya són aliments massa feixucs, massa pastosos. Si ara acluco els ulls i imagino aquests dos productes preparats per a demà, formant dues piles enormes a l’estil de les que apareixen a les estadístiques dels magazines il·lustrats, sento un esglai indiscutible. Quantes indigestions en potència! Quantes atonies gàstriques en perspectiva! Jo, amant de les tradicions, no claudicaré, tanmateix. Menjaré una castanya i dos panellets justos. Hauré complert el meu deure. Faré amb gust aquest sacrifici. La tradició és tan senyora que per estar-hi bé cal acceptar-la amb bloc; no admet la més petita infidelitat. Si un hom podia triar, ah!, aleshores!. Reservaria el seu tradicionalisme per diades com la de Nadal que implica un programa perillós potser com tots els programes atapeïts, però indubtablement agradable a una paladar educat en la bona escola. El torró de Xixona, per exemple, és una confecció perfecta. Un dia que a la plana central del Daily Mail el vaig veure esmentat entre les millors llaminadures del món (el nougat de Montelimar, el baumkuchen de Dresde, el plum-pudding, etc.) vaig sospirar satisfet: al capdavall els estrangers ens veien.

salvat-papasseit
Aforismes periodístics de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) publicats, en el marc de la Primera Guerra Mundial, a ‘Un Enemic del Poble – Fulla de Subversió Espiritual’ (VI-1917), revista intel·lectualment combativa, de la qual aquell poeta era redactor en cap. L’obra periodística de Salvat-Papasseit és representativa de l’avantguardisme català de començaments del segle XX. Les publicacions que ell va impulsar s’inspiraven en un idealisme regeneracionista i revulsiu, i les movia un voluntarisme de transformació social i d’agitació cultural d’afinitats llibertàries.

Mots-propis

XV- Estimar sense odiar, odiar sense estimar, ni estimar ni odiar: tres estats impossibles a criatura nada en aquest món. / XVI – Les dones entre sí s’odien més que no els homes entre sí. I, amb tot, no es fan tant mal. / XVII – …més, què serà que els nois també saben odiar? Aquest és un problema que encara no ha resolt cap psicòleg. / XVIII – Tot es troba a l’alcanç de tothom. Això ha fet d’aquest món un lloc d’amos i pàries. / XIX – De les verges més castes se’n pot dir que no tenen escrúpols en acceptar fer noces amb un home que ignoren si així s’ha mantingut verge com elles. Se’n pot dir que són còmplices de la prostitució i el flagell de la sífilis. / XX – Els homes nous, els reformadors i els insurgents, verament la gran lluita no la sostenen contra la societat constituïda i els seus contemporanis: la sostenen contra sí mateixos. Si esdevenen triomfants d’aquesta lluita ells obtenen el triomf damunt de tot. / XXI – En el ventre diví d’una noia donzella, pot ésser fecundada una altra Humanitat; damunt la faç puríssima d’una quartel·la blanca, un revolucionari pot subvertir al món. / XXII – Passen homes armats, al so d’un aire bèl·lic, fent flamejar al vent un drap de coloraines. Davant del drap saluden un obrer i un que vesteix de ric. I jo dic del primer: -Heus aquí aquest bon home equivocat… I jo dic del segon: -Heus aquí aquest bandit, que desitja que els homes s’assassinin, o que sent ell mateix vocació d’assassí. / XXIII – Fer l’ofici de rei és, ademés d’indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu riure a un rei, penseu que és el cabdill d’un poble d’embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos… Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden deixar de riure.

Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), publicada a La Veu de Catalunya (1-VIII-1917) el mateix dia de la mort d’Enric Prat de la Riba, ahir va fer cent anys, i escrita, per tant, quan el primer president de la Mancomunitat de Catalunya es trobava en plena agonia. Ors descriu en aquest article la casa pairal de Prat, on el líder catalanista havia nascut i on vivia, malalt, els seus darrers dies. Foto: la casa de Prat de Riba a Castellterçol (Vallès Oriental), habilitada ara com a museu, es conserva tal com era fa un segle.

Castellterçol

La casa és humil i dibuixa una mica d’angle, allà on el carrer es desvia. Si aquesta inclinació suau l’obre, acollidora, el portal tan baix, la segona porta, més xica encara, semblen tancar el pas amb una espècie d’esquerperia domèstica. Un balconet amb barana de fusta, arran mateix de la teulada, acusa l’aire pagès del conjunt. Però, entre els rastres d’una geomètrica decoració, el nom del primer propietari apareix escrit en lletres gregues, amb hel·lenisme ingenu. I això no és massa antic tampoc: data de l’any de mil vuit-cents… També aquí, també aquí, una moderació exquisida. Jo us dic que per aquesta casa humil i enfront d’aquesta porta baixa i seguint el desviament suau que el carrer fa, passa en aquestes hores el meridià polític d’Espanya. No allà, en el Palau magnífic, tan blanc i bell en els crepuscles de sang. No allà, en el Parlament buit. No en la platja elegant ni en la universitat infamada, ni en la caserna inquieta. Sinó aquí, aquí mateix, a can Padrós de Castellterçol.

De l’article de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) a Cuca Fera (8-VIII-1917). Avui fa 100 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), fundador de la Mancomunitat de Catalunya, una estructura embrionària per vertebrar la nació, una eina amb què aquell estadista aspirava a assolir fites progressives d’autogovern.

El dol de Catalunya

En una hora transcendental, quan el nostre poble prenia la davantera en un moviment vivificant de tota l’Ibèria, s’és mort el nostre generalíssim, el nostre apòstol, el nostre organitzador: En Prat de la Riba. Per l’alta dignitat de les seves funcions i per l’aristocràcia del seu seny era el nostre rei. Podríem dir doncs que s’és mort el nostre rei i si podem, no cal que ens abstinguem de dir-ho: S’és mort el rei de Catalunya. Darrera aqueixes paraules no resta més que l’atuïment momentani de l’orfenesa nacional. […] Al veure aquests dies les manifestacions doloroses de tot Catalunya durant la malaltia, mort i enterrament d’En Prat de la Riba, hem de preguntar perquè no essent ell una figura popular, ni un conductor de multituds, ni un suggestionador de la paraula, ha aconseguit, al deixar-nos, la més formidable commoció de tristesa que recorden els vius? […] El poble a penes coneixia a En Prat en l’accepció vulgar de la frase, però coneixia la seva obra, la palpava i al palpar-la, pressentia l’home i son valor i el seu seny i la seva ferrenya voluntat. […] El nostre Prat no ha pogut haure el fruit del seu esforç. Ha mort quan el fruit començava a ésser assaonador. És dels herois que cauen a punt de la victòria, al posar les plantes en la trinxera enemiga. No era un capitost amb acometivitat guerrera i sorollosa, però era un estrateg cerebral, construïa sense destruir. El sentit modern del triomf ell el tenia com ningú més. Guanyava les batalles des del seu despatx, com se guanyen ara les batalles. […] I encara, en morir, ha sigut exemple i guia. ¡Oh, com ens hem enfervorit per Catalunya des de la mort d’en Prat! L’acte del seu enterrament era una manifestació de dol, però era alhora, ningú pot dubtar-ho, una manifestació d’energia indomable, triomfal. Sabem almenys com s’estimava Catalunya al mestre, i d’aquesta estimació, d’aquesta idolatria, se’n han fet càrrec els nostres enemics. I nosaltres mateixos hem trobat al comptar-nos en el darrer homenatge, un convenciment de força: hem vist que érem legió, que la victòria ens somreia damunt les despulles del victoriós retut. Així pensen les mateixes multituds catalanitzades per l’apòstol. […] No oblidem que solament davant la seva tomba, la tomba d’un heroi, era possible el jurament solemníssim suggerit per En Sol “de laborar tots per a Catalunya gran, viva i forta, per la que tan anhelà i laborà nostre difunt i estimat president”. […] I a l’escalf de les seves cendres hi trobarem un santuari de coratge i patriotisme.

El Noi del SucreSalvador Seguí, “El Noi del Sucre” (Lleida 1887- Barcelona 1923) . “Solidaridad Obrera” (1-XI-1917), traduit al català per Isidre Moles (Ed. 62, 1975) Catalintat d’ un anarcosindicalista que va ser assassinat.

Els pobles que es redimeixen

Sota el bell sol de França, la pàtria immortal de Jaurès i de Zola, de Reclus i d’Anatole France, he recordat els esforços que el meu poble ha fet per escriure la seva història, per desprendre’s d’ancestrals fanatismes i per elevar la seva vida a les regions de la dignitat, de la llibertat i del saber. Jo veig en el rostre dels pobladors de les Gàl·lies tota la tragèdia del moment; jo llegeixo en l’ànima d’aquests homes,
avui greus i silenciosos, el jurament que han fet de sobreposar-se a la fatalitat; jo percebo la majestuosa serenitat de llurs vides, que els fan, incommovibles, desafiar la mort… És el poble de la revolució, és
la pàtria de la Commune , és la França de les grans lluites per la llibertat i la justícia… Són els herois que potser equivocadament de-
fensen el tirà moral de la Humanitat. Hem nascut a Espanya i sabem el que són les processons religioses i la fam, la resignació i la ignorància, la inconseqüència i la crueltat, la injustícia i el vilipendi; sabem de terres ermes i de ciutats conventuals; sabem de la ciutat que tot ho envaeix, i dels crims que es cometen a la nostra terra; sabem d’un poble abjecte i indiferent als problemes essencials de la vida… És
el poble dels toros, és la pàtria de Torquemada, és l’Espanya de les
cuarteladas i de Cavite, és l’esperit d’Ignasi de Loyola que encara en-
vaeix tota l’ànima nacional. Però la resurrecció es farà, no per miracle sinó per obra de la voluntat.

[…]

Jo sé que no hi ha pobles irredempts quan tenen voluntat, així com
no hi ha camps infecunds si el treball els acarona. Jo sé que, en aquestes hores, a les presons i els presidis d’Espanya fins i tot
les pedres mil·lenàries parlen llenguatge rebel i humà. Jo sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insuportables, i amb l’esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem al més aviat pos
sible.

[…]

Jo sé… que hem emprès el camí i que és saludable caminar.

Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’
1917

Del discurs de Salvador Seguí (Lleida, 1887 -Barcelona, 1923) a l’ Ateneu de Madrid, reproduït a Nueva España (4-X-1919) i en català a Apostols i mercaders, de Pere Foix (Mèxic, 1957)

“La independència no ens fa por”

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un
sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. […]

Jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen
catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com
que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi
perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. […]

Tant se val que [els reaccionaris] proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics… quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir
els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions
de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una Monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament, la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin
cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amigade tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. […]

Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’

Miquel Poal Aregall
Text de Miquel Poal Aregall (Sallent, 1894 – Barcelona, 1935) a Un enemic del poble (I-1918) il·lustrat per Francesc Vayreda (Olot, 1888-1929). El Noucentisme veuria així la diada d’avui.

Manifest a la feminitat

Dones, jo vaig a dir quins són els vostres més grans enemics en aquestes hores històriques de la Gran Guerra. Vaig a presentar-los a la vostra faç per a que compliu amb el deure que es té amb tot enemic: vènce’l. El primer enemic vostre -i això és dit a les dones de Catalunya i Espanya principalment- són les dones mateixes. Són les que després d’haver-les-hi mostrat la valor que són, resten MUDES. Són les que després d’haver-les-hi dit com d’elles en depèn la nostra salvació, resten INACTIVES. Són les que sense haver gustat la joia de la victòria, PACTEN amb els llurs calumniadors. Són les que abans d’entaular lluita es donen per VENÇUDES. Són les que esguarden com va estenent-se la mofa, damunt dels propòsits femenins, amb una CALMA anorreadora. Són les que accepten la CARITAT del respecte quan podrien exigir l’adoració. Són les que s’EMRIAGUEN de repòs sense haver-les pres la set del cansament. Són les que RIUEN perquè no han sabut veure la tragèdia enorme del vostre sexe. Són les que al presenta’ls-hi la cicuta en forma de genuflexions l’accepten no amb el propòsit d’una mort sublimada, sinó perquè els calmi el dolor de la carn que vibra. Són les que es fan la il·lusió de que existeixen perquè VEUEN la seva ombra vacil·lant. Són les que han sentit els clams d’alliberament de les dones d’altres països i han restat amb la mateixa INDOLÈNCIA d’abans. Són les que han presenciat el Sant Entusiasme de les dones dels països que lluiten i encara senten DESCORATGE. Són les que han pres la maternitat com un fet fisiològic i no com una VOCACIÓ. Són les que per la FIGURA sacrifiquen el fruit del seu ventre. Són les que es deixen TEMPTAR per les portades provocatives i les llegendes libidinoses dels novel·laires d’ocasió. Són les que tota la FE la involucren en les oracions apreses de rutina. Són les que no tenen el SANT ORGULL de la feminitat. […] Veus-aquí, dones d’Espanya i de Catalunya, el vostre primer enemic: VENCEU-LO. Sigui com sigui. Tota llei d’armes us han d’ésser permeses. […]

patins de rodas
Del text de Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a Plasenteries (1917), en què evoca l’imaginari nòrdic representat pel dibuix de Xavier Gosé (Alcalà, 1876 – Lleida, 1915), datat el 1913.

Elogi dels patins amb rodes

El patinatge, que a la primeria sols guanyà entusiasmes d’estudiants i modistetes (classes propícies a la relliscada), avui és un esport admès per tothom. Alguns anys abans cap noia honesta s’hauria atrevit a lliscar sobre rodes, davant d’un públic, confosa amb joves camarades; i si alguna, desimbolta o excèntrica, hagués trencat les casolanes consuetuds, les nostres àvies s’haurien senyat, esgarrifades. En el conreu d’aquest esport les caigudes sovintegen i les faldilles són a estones amablement indiscretes. […] És un espectacle que reconforta. La nostra moral de botiguer, arcaica, hipòcrita i provinciana, agonitza. Potser ha estat aquesta invasió de misses, mademoiselles i fräuleins, modernes dames seguidores; tal vegada els col·legis de religioses estrangeres… No ho sé del cert. La classe, la institució, l’individu que ha iniciat l’admirable tasca de renovar les nostres idees morals, té la meva benedicció […]. L’ skating és un esport que escau divinament a les dones: és ben femení. La dona que sap patinar amb una harmònica mesura, en moure el cos cercant l’equilibri, pren una elegant aparença de cosa fugitiva i aèria. La clàssica Atalanta no seria més adorable, corrent seguida dels seus amadors, que aquestes Atalantes noucentistes lliscant sobre rodes. Físicament també guanyarem amb què les nostres tendres contemporànies practiquin aquest esport. Quan arribin a la plenitud, podran, si bé els sembla, lluir unes cames veritable meravella de plàstica i d’elasticitat. […] La moda dels skis tragué de les tradicionals rutines la dona noruega, que era perfecta model de l’ àngel de la llar, feble, poruga, moralment i material. Avui, a Noruega, al cap de tot moviment noble de justícia o de cultura, marxen les dones. […] Aquest espectacle de tan pura ascendència septentrional, que porta visions de neu i de cels grisos, aquí, a l’hivern daurat de Barcelona, resulta un espectacle perfectament mediterrani […].

çDe l’article de Marià Rubió i Bellvé (Reus, 1862 – Niça, 1938) a ‘La Vanguardia’ (18-III-1917). Feia deu dies de la massiva manifestació obrera de Sant Petersburg, considerada com la protesta popular que iniciava fa cent anys la cadena d’esdeveniments que culminaria en la Revolució Russa l’octubre d’aquell any. La premsa catalana tractava aquells fets de manera discreta, tot i que alguns especialistes, com Marià Rubió, preveien efectes de llarga durada, més enllà del desenllaç de la Primera Guerra Mundial.

Germanos y americanos. Noticias de Rusia

[…]

Se ha hablado mucho del influjo que la intervención de los Estados Unidos podrá tener en el desarrollo y consecuencias de la guerra. Si el final de ésta ha de llegar de una manera rápida; si por medio de un golpe duro, en el mar o en el continente, queda destrozado en breve plazo cualquiera de los beligerantes, claro parece que la acción de los americanos sería casi nula. […] El estado de guerra entre los Estados Unidos y Alemania no es un hecho futuro, sino un suceso actual. La primera tentativa de combate, esquivado por los germanos, fue el viaje del Orleans y del Rocheste r a Burdeos. La segunda, la decisión de Wilson de armar a los buques mercantes, contando ya que no con el apoyo oficial del Congreso, con la decisión de más de 500 votos de los 531 que tenía el conjunto de las dos Cámaras. La declaración de guerra es una fórmula que en nada modifica la esencia de las cosas y por lo tanto, si Alemania mantiene sus procedimientos de guerra submarina, no hemos de aguardarla para comprender que la empeñada contienda europea se habrá convertido en una lucha mundial. Las noticias hasta ahora recibidas de Rusia no parecen indicar que el triunfo de la revolución tienda a la terminación rápida de la guerra, sino a su continuación empeñada. Bueno es recordar las siguientes palabras dichas por Bismarck en 1890: “En la barrica rusa fermenta y ruge algo peligroso que algún día puede causar una explosión. Para la paz universal, seria mejor que la explosión ocurriera en Asia y no en Europa. Sea como quiera, no debemos colocarnos delante del agujero de la barrica, a fin de que el tapón no nos dé en el vientre”. El tapón ruso ha saltado al propio tiempo que el tapón norteamericano, y no es posible dudar de que estos saltos de tapón abren un nuevo período en la historia de la guerra y aun de toda la historia contemporánea. Ahora se sabrá si Bismarck veía o no de lejos al preferir una alianza con Rusia a ponerse enfrente de la barrica moscovita.

De la crítica de Josep Escofet i Vilamasana (Piera, 1884 – Barcelona, 1939) a ‘La Vanguardia’ (24-VI-1917). Fa cent anys de la temporada en què la companyia de Serguei Diaghilev (Nóvgorod, 1872 – Venècia, 1929) va actuar al Liceu, després de sortir d’una França en guerra. Escofet va formar part de les direccions col·legiades de Gaziel a ‘La Vanguardia’ del 1920 al 1933.

Los bailes rusos en el Liceo

Esta definición de bailes rusos era para desconcertar un poco al público. Trascendía al viejo kastacok de los cosacos y no todos los que asisten al teatro han procurado antes documentarse. Fue para muchos una sorpresa hallarse con un espectáculo nuevo y refinadamente artístico, un espectáculo que se separa de todo lo visto hasta ahora, una maravilla. El teatro estaba lleno; no hacía calor sin embargo; la temperatura era agradable, merced a una excelente instalación para renovar el aire, y se asistía a una representación inagotable en sorpresas de arte verdadero. Pero el público, reservado, expectante, no se entregaba, aplaudía sin entusiasmo, y sólo después de El príncipe Igor y al terminar Scherezade -la obra más perfecta en la nueva modalidad de las cuatro que vimos anoche- estallaron clamorosos los aplausos. […] Como tanteo, como modalidad atrayente y sobre todo como espectáculo novísimo, muy superior a la ópera, entendida según el gastado convencionalismo italiano, los bailes rusos son una maravilla, lo repetimos. En el arte coreográfico no es posible ir más lejos de donde ha llegado Fokine con sus geniales concepciones. Logra conjuntos armónicos asombrosos rompiendo con las viejas reglas de simetría. Su arte es anárquico, pero es arte. Además, los artistas de la compañía Diaghilev danzan con un sentimiento tal de la elegancia, del ritmo de la ondulación de los cuerpos; son tan esbeltas sus figuras, tan plásticas sus actitudes, tan ligeros sus pasos, que diríase plasman el dibujo orquestal y es su baile como una continuación alada y visible de la música. Nijinski, artista prodigioso por su expresión, es el intérprete único, incomparable, de las producciones de Fokine. […] Pero lo mejor es Scherezade, la obra de Rimski-Korsakov, que tan aplaudida tenemos en los conciertos. […] Sylphides podría incluirse entre los viejos ballets, aunque asombrando con los progresos del arte coreográfico. Carnaval es una pantomima admirablemente desempeñada. El príncipe Igor es un conjunto de bailables de un drama lírico. Pero Scherezade es la interpretación plástica, genial, de las ideas musicales; es una nueva estética, que podría durar más o menos, y será más o menos discutida; pero en los momentos de duda por que atraviesa el teatro moderno, luchando con el prejuicio de que todo está dicho y todo parecía hecho, significa un hallazgo y se insinúa como una revelación.

Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (23-VIII-1917). Aquest estiu es compleixen cent anys del document Dès le début, del papaBenet XV (Gènova, 1854 – Roma, 1922), missatge apostòlic que oferia un programa doctrinal per promoure un armistici a l’Europa en guerra. El mateix cap de l’Església catòlica havia adreçat el dia 1 d’agost d’aquell any una nota diplomàtica a tots els caps dels governs bel·ligerants, en la qual demanava una solució pactada del conflicte. Els pacifistes d’arreu del món celebraven totes les iniciatives dirigides a posar fi als combats que delmaven el continent. L’última frase de l’article (“L’última gran guerra serà una gran guerra en va”) Ors la va manllevar del discurs pronunciat per Woodrow Wilson, president dels EUA, el 22 de gener del 1917. Wilson va afirmar que només podrà dir-se “última gran guerra” la gran guerra que hagi estat en va.

Roma ha parlat

El paràgraf primer del missatge del Papa als Governs bel·ligerants -admirable per més d’un concepte- conté una referència a l’actitud del Pontificat que bé podria estendre’s a norma ètica d’extensió amplíssima. Res més canònic, en el sentit estricte de la paraula; res més regulador i exemplar. Ens havem proposat tres coses principalment, refereix el Romà Pontífex. La imparcialitat superior, damunt els interessos en pugna; l’aminorament dels mals de la guerra i l’aplicació del bé possible a tots, sense diferència de nacionalitat ni de religió; la pràctica, finalment, de tot allò que sia possible a fi de contribuir a l’acabament d’aquesta gran calamitat, “tractant d’atreure els pobles i sos governants a les solucions més moderades, a les deliberacions serenes sobre una pau justa i duradora”. …Jo sostinc que -dins l’esfera pròpia de cadascú, i en la mida de les forces de cadascú- aquest triple objecte hauria d’haver definit la norma de conducta de tot aquell que, sense ésser revestit de magistratura política (és a dir, sense servir específicament un interès nacional), hagi exercit magistratura espiritual (és a dir, al servei específic dels interessos ideals superiors). Sostinc també que en aquest cas l’abandó de qualsevulla dels tres principis ha significat una deserció, i potser una traïció. Sostinc, en fi -tot recollint en el Glosari la profunda palpitació del temps continguda en el missatge del Papa-, que aquella part d’ell que ha sobtat alguns, aquella en què s’aconsellen les línies generals de la pau possible, concreta i autoritza una convicció i un principi ja apareguts dins algunes consciències, esperançades en la desaparició del crim de la guerra entre els homes. Aquesta convicció, aquest principi: “L’última gran guerra serà una gran guerra en va.”

fernandez-florez
De Wenceslao Fernández Flórez (A Coruña, 1885 – Madrid, 1964) a ABC (20-I-1918). No és nou d’ara entomar les fatalitats polítiques amb contrarietat resignada. Molts polítics espanyols de fa un segle tampoc no tenien vergonya ni sentit del ridícul. Romanones va presidir un govern el 1918 fins que pocs mesos després les mobilitzacions catalanistes van provocar el seu cessament.

¡Cuál gritan esos malditos!

Queremos poner un breve comentario a la crisis. […] Habremos de reducirnos a afirmar que nada ha cambiado; que la solución dada a los graves sucesos no es, en nuestro aprecio, otra cosa que insistir en el error y abrir un compás de espera que no tendrá una gran duración. […] Romanones logró acentuar su desprestigio y García Prieto corroboró la idea que todos teníamos formada de su miopía. ¡Vaya con Dios!… Ahora volveremos a encontrárnoslos en el Parlamento, repitiendo análogos tópicos, luchando por las mismas naderías, enzarzados en las mismas estériles discusiones, en el fondo de las cuales no existe otra cosa que un interés particular. A pesar del unánime disgusto de las gentes, a pesar de la desastrosa gestión de este período, es curioso ver cómo ningún hombre de los últimos gobiernos ha quedado inutilizado. Todos ellos caen envueltos en el fracaso y en el ridículo, cuando no maculados por graves acusaciones. No obstante, todos continúan en disponibilidad de volver a hacerse cargo del régimen de España. Es el colmo del cinismo y el colmo de la mansedumbre, que marchan juntos. Conocemos desde hace tiempo la presencia de ánimo del conde de Romanones, ese género especial de presencia de ánimo que recibe vulgarmente la denominación de “frescura”. Y aun conociéndola, no podíamos esperar que llegase al extremo a que llegó en la ocasión presente. […] Al salir de Palacio de evacuar la consulta del rey, Romanones se detuvo a hablar con los periodistas, a los que dijo alguna de esas vulgaridades malintencionadas que tiene siempre en los labios en estas ocasiones. Mientras esto ocurría, un numerosísimo grupo de personas estacionadas frente a Palacio exteriorizaban con gritos y silbidos su profunda antipatía contra el conde. Esto es muy frecuente. El funesto personaje recoge casi diariamente las muestras de repulsión del pueblo, que bien ganadas las tiene. El grupo silbaba y denostaba. […] Al subir al autor recrudeciéronse más las imprecaciones contra Romanones. Entonces el aborrecible político, renqueando para izarse hasta el mullido asiento, comentó: “¡Cuál gritan esos malditos!” Y el auto echó a correr, llevando dentro aquel hombre feliz que acababa de dejar pasar por entre el arco de sus piernas las protestas del pueblo con un desdén olímpico, con el más ofensivo encogimiento de hombros. Ese hombre volverá al poder.

pàgina del manuscrit de Beethoven

Article de Riba (Barcelona, 1893-1959) a La Veu de Catalunya (12-IV-1918) sobre el text que, amb música de Beethoven, és l’himne d’Europa des del 1972.

La representació de la Comissió Europea a Barcelona ha engegat aquests dies activitats commemoratives dels 30 anys de la nostra entrada a la UE.

Schiller desertor, errívol de teatre en teatre, tempestejat per passionals afectes fallits, entrà a la fi d’un estiu en el cercle familiar de Körner. Allí trobà mans obertes a l’encaixada, i cors sobreïxents de l’admiració. Per primera vegada en la seva vida, Schiller obirà la calma allí tocant… I cantà la joia. No la seva joia, la de la seva circumstància, com per ventura hauria fet Goethe, sinó la dels milions que s’abracen i cerquen un pare més amunt de la tenda dels estels. Un cant molt generós. Però així mateix pueril. No hi era desmentit aquell estudiantet d’acadèmia militar que dos anys abans de conèixer un home perorava a la humanitat sencera contra els tirans. Un infant -ben altrament que Mozart, per exemple: atapeït de filosofia i d’història i d’erudició; el seu candor no sap ben bé quan cal fer-ne ús. I el seu to se n’infla imponderadament; en parla a tothom i tothora; no veu mai que cal triar perquè arribi aviat el moment d’acabar i endur-se’n una emoció sense nosa. El Goethe triomfant que conversava amb Eckermann, amava retreure el record vivent del gran amic finat munió d’anys endarrere. Mai home al món ne parlarà amb més pura llibertat d’un rival tan dolç ensems al seu cor. Quan és qüestió de la seva grandesa, s’exalta: quan dels seus defectes, Goethe com si somrigués: i tot és presentat com una divergència de gust. Som nosaltres que hem de veure tot el perill de divergir, quant a gust, de Gohete; […] Quant escriví l’ Oda a la Joia, Schiller no tenia encara un tan benigne conseller; i l’oda resta feixugament sorrada. Beethoven -emfàtic també ara i adés, però no per infantilitat neguitejada de filosofies, sinó per pura violència d’inspiració- n’extragué les estrofes inicials; per ell, els homes d’arreu del món s’han sentit germans i han estimat la noble veu de Schiller. […]

 

Pompeu FabraDe Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 – Prada, 1948) a La Publicitat (18-XI-1919). L’actual debat sobre el català no és lluny d’aquest article que iniciava una col·laboració periodística que va durar nou anys. El 23 d’abril farà 40 anys que Albert Jané reprenia a l’Avui el model fabrià de columna diària sobre llengua.

Per la puresa de la llengua

L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria dels casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D’aquí el nombre creixent d’arcaismes de la llengua escrita actual. A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al català medieval. Però és sens dubte perquè no tenen una idea exacta del grau de castellanització a què era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua. N’hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació. En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d’un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonètica estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. […] [Hi ha castellanismes] que consisteixen, no en el manlleu d’un mot foraster, sinó en el canvi de significació d’un mot català sota la influència d’un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar. […] En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l’arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents.

carlessoldevila
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicidad (2-III- 1921). Avui fa 95 anys que l’Orfeó Català va estrenar a Catalunya la Passió segons Sant Mateu de Bach, motiu d’aquest article.

Disciplina

[…] He censurado mil veces la grosería de nuestros públicos. Hoy se me presenta una ocasión de aplaudirla. No quiero desperdiciarla. La cosa sucede en el paraíso del Palau de la Música. ¿Lo conocéis? La madera se conserva en buen estado; los bancos tienen respaldo; fastidia un poco la sempiterna amenaza de unos cascos de caballo que surgen junto al techo, a lado y lado de las paredes, pero si se tiene cuidado de no levantar la vista, uno llega a olvidarse de los susodichos cascos. En ese paraíso se reunió el domingo una multitud filarmónica para escuchar la Pasión de Bach. No cabía un alfiler. Al acabar la sesión de la tarde (es sabido que la cantata comprendía tarde y noche), los del paraíso abandonaron sus asientos no sin antes dejarlos señalados con muy diversas señales. Hubo quien fijó sobre la madera el clásico papelito sin valor; hubo quien clavó una tarjeta con nombre, apellido y domicilio; hubo quien, más generoso, dejó una bufanda que por lo menos valía cinco pesetas; hubo quien ató al respaldo un pañuelo, un pañuelo limpio, etc. Después de cenar, la gente regresó al paraíso dispuesta a reanudar la audición, y con la esperanza de volverse a sentar en el sitio que conquistó a la tarde. Y así fue. Papeles, pañuelos, bufandas, tarjetas, símbolos de una posesión, fueron escrupulosamente respetados. No ocurrieron incidentes. No hubo violencias, ni hurtos, ni martingalas… ¡Ah, qué ejemplo de educación cívica! Alguien insinuará que la música domestica a las fieras. No regatearé los efectos sedantes del arte de Euterpe, pero creo que tanto como la música, la política ha contribuido a comunicar cierta disciplina a la multitud que se congrega en los lugares públicos. Desde la Solidaridad Catalana existe entre nosotros una especie de prurito de quedar bien en los espectáculos, en las audiciones, en las manifestaciones. Nos sentamos, nos levantamos, aplaudimos, imponemos silencio, reímos a carcajadas, decimos: ¡No, no!, cuando el orador declara que teme abusar de nuestra paciencia, agitamos pañuelos, todo con un afán de teatralidad que admira. Imagino que la disciplina alemana tiene su raíz en el alma ovejuna de la raza; los alemanes son disciplinados y no pueden dejar de serlo. Nuestra disciplina es otra cosa: nuestra disciplina es un producto artístico, una creación libre; […]

Eugeni d’Ors3Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a El Día Gráfico (13-V-1921), i ex-libris dibuixat per Ismael Smith (Barcelona 1886 – Nova York, 1972), un dels artistes que més admirava. Dues personalitats representatives de la sensibilitat noucentista i de la projecció exterior cultural i periodística de la Catalunya de la primera meitat del segle XX.

Del tracte donat als llibres

L’home de cultura, jo el conec immediatament davant el llibre. Ni em cal saber la seva manera d’entendre’l ni solament la seva manera de llegir-lo. Em basta veure com el pren amb les mans. Hi ha certs petits moviments, gairebé instintius, que designen, des de la infantesa, aquell qui serà més tard un home de cultura. Hi ha, en canvi, formes de maltracte als llibres aviat denunciadores del bàrbar qui no en llegirà molts o que els llegirà sense profit. Mireu-me aquest barroer, que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant cada una de les dues porcions a plena grapa. Ara el llegeix, i les seves mans reposen en la part alta dels fulls. Ara el deixa, i ha plegat un d’aquests per deixar senyal i saber ben just on es troba. Bé, doncs jo us dic que les pàgines que tan ineptament maneja, aquest barroer llegidor, no les entendrà pas. Qui les entendrà és aquest altre, amorós, qui, sense donar-se’n compte, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia furtiva dels dits l’apoiada atenta carícia de l’esguard. Mai no entrarà, n’estic segur, en els millors palaus de la Coneixença, aquell qui no sàpiga o no endevini aquesta veritat pregona. Els llibres no són uns objectes inerts, sinó uns éssers vius. Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i tal volta els més vindicatius, entre els vivents.

De l’article de J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a Monitor (II-1922), un periodista dels anys d’entreguerres que formulava propostes internacionals estratègiques per al sobiranisme català. Foto: manifestació a Perpinyà, fa dos anys, amb motiu de la Diada de la Catalunya Nord que des de l’any 2000 coincideix amb la iniciativa patriòtica del Correllengua.

Catalunya davant d’Espanya i de França

No cal pas retreure dades ni dates històriques per referir-nos a la tràgica situació de Catalunya durant els tres darrers segles de la seva història postnacional. Entre dues monarquies enemigues, la nostra pàtria ha estat un camp de duel sagnant. Podran Espanya i França aliar-se, podran combatre’s, però la persistència de l’aliança, la duresa del combat, dependran sempre de la fortitud o feblesa de Catalunya. Una Catalunya subjecta a la Monarquia unitària espanyola és un desordre permanent per a la causa d’aquesta monarquia i per a la causa de l’ordre. Una Catalunya sobirana, reintegrada en els límits naturals del seu territori secular, és una garantia per a aquest ordre i per a la pau occidental que els uns i els altres preconitzem. Políticament anul·lada, desnacionalitzada, Catalunya s’ha lliurat, en la desesperació, a la Casa de França o a la de Castella, arrecerant-se allà on ha cregut trobar més garanties per a la defensa de la seva personalitat. Aquesta alternativa en la recerca d’un ajut per a la seva llibertat és una prova de la seva permanència nacional. […] Només una Catalunya nacionalitzada, en la plenitud del seu poder, pot servir d’intermediària entre Espanya i França per a la realització d’aquella unitat llatina, resultat de la Confederació occidental a què Monitor es refereix des del seu primer número. Catalunya, poder moderador i federador, és un element essencial per a la causa de la pau a l’Occident d’Europa. Catalunya, històricament lligada a Provença i a Aragó, és el més bell exemple de confederació a seguir. Lligar Catalunya a la sort d’un Estat amb probabilitats d’oposició a un altre Estat, és un error greu de la política reial de França i d’Espanya i un desconeixement del valor històric de la nostra personalitat. Els interessos de Catalunya lliure no s’oposen pas als de França ni als d’Espanya, i, en canvi, serveixen els dels dos països. Només el tractat dels Pirineus [1659] és un destorb. I no precisament pel fet de la segregació del territori rossellonès, com es pot suposar lògicament, ans pel fet brutal i impolític de crear una frontera al bell mig d’un territori on la comunitat ràcica i de civilització és evident. El tractat dels Pirineus i la subjecció de Catalunya són els més forts obstacles que s’oposaran a una Confederació llatina. Contra una monarquia o una república unitàries, contra França o Espanya cesaristes, Catalunya, a l’hora de la seva renaixença integral, s’aixecarà unànime en defensa de la seva llibertat i per al restabliment de la justícia i de l’ordre veritables.

tramvia nou
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (12-XI-1922). A la Barcelona d’aquells anys el tramvia també era objecte de controvèrsies i d’expectatives ciutadanes

Un tramvia nou

Reconec que el barceloní de naixença, fill de barcelonins -és el meu cas- registra amb una tendresa gairebé ridícula els petits esdeveniments que canvien l’aspecte dels carrers o de les places. […] Dic això per explicar l’interès amb què he esguardat un tramvia verd i blanc que circula per la Rambla venint de les llunyanes Arenes. Es tractava evidentment d’un tramvia nou. La seva color m’ha sobtat. M’he adonat que insensiblement m’havia avesat a creure que els tramvies eren grocs amb la mateixa naturalitat que la sang era roja i l’herba verda. I resulta que no. Un tramvia no és necessàriament groc. Pot ésser verd. El nou tramvia que el senyor Foronda ha tingut l’amabilitat de posar en circulació després d’uns quants anys d’escoltar precs i protestes, està bé. En el fons no és diferent dels que fan el trajecte Gràcia-Rambles, que també estaven bé. Però, conté una renovació significativa: les seves plataformes són extraordinàriament esbarjoses. Això vol dir que hi cabrà més gent dreta i menys gent asseguda; en definitiva, això vol dir que hi cabrà més gent. Barcelona està arribant a aquell punt que és més enllà del punt dolç de les ciutats. La mobilització de les seves multituds resulta incòmoda i, per molt que facin les Companyies i les autoritats, trigarà a deixar-ho d’ésser. El métro parisenc també ha suprimit seients per augmentar la capacitat dels seus vehicles. Tota gran ciutat que, en un breu espai de temps (entrada i sortida de la feina), ha de mobilitzar uns quants centenars de milers de persones té aquest tristíssim espectacle de les empentes i els atapeïments que assimilen les multituds humanes als ramats de bèsties. Fa pena i cal que tothom faci el màxim esforç per remeiar-ho, encoratjant l’establiment de serveis nous i el millorament de serveis antics; però cal també no fer-se excessives il·lusions. Viure a una ciutat d’un milió d’habitants, no essent milionari, sempre ha de resultar un exercici una mica molest. Sinó, ¿quines gràcies li restarien a la vida camperola?

Verdaguer poeta popular

Article de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (2-IX-1922). Avui fa 171 anys del naixement de Jacint Verdaguer (Folgueroles, Osona, 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 1902).

Verdaguer, poeta popular

La reacció a favor de Verdaguer, no vol dir, sobre tot, una represa de tractes amb el poble? La poesia catalana d’ara corria el perill d’assecar-se. Guaiteu la producció d’aquests vint primers anys del nou-cents i veureu com gairebé tota pot destriar-se en dues menes: l’una, rítmica i treballada com un joiell; l’altra, carregada de pensament, vessant de lirisme, subjectiva i intel·lectualista. Ben pocs poetes han sabut aplegar harmònicament el llur esperit i la natura, sense absorcions de cap banda; ben pocs han sabut mantenir el meravellós equilibri d’Homer i de tota la poesia popular. Jacint Verdaguer, en molts moments aconseguia el miracle. Era un pobre terrerol tocat de la gràcia de Déu, que mentre tothom s’escarrassava a fer versos eixarreïts, plens d’arqueologia, desenterrava la llum viva del verb popular. Els poetes posteriors del nostre Renaixement tenien al llur favor una pila de circumstàncies: un gust més afinat, una cultura més intensa, tenien sobre tot un ideal que els movia. Verdaguer, no. Era el poeta que canta, no com un ocell, ans com un home que treballa al camp. L’aparició de Verdaguer és com un fet diví i fatal; és “el part meravellós de l’ànima catalana”, diu Manuel de Montoliu. En els moments de més perill de la nostra primera Renaixença, brolla el poeta genial que salva amb ell el tresor de la nostra espiritualitat, copsa en mots inspirats tot l’alè del poble. Maragall era també un poeta popular, però, quina distància no va de l’un a l’altre! Maragall era un poeta amb tesi, advocat, home amb ideals concrets, lector d’Ibsen i de Novalis. Verdaguer és un poeta elemental. Maragall es torturava per l’espontaneïtat. Maragall “volia ésser” un poeta popular. Verdaguer, en canvi, sense pensar-s’hi gaire, raja com una font. Creiem, voldríem que fos així, que el retorn a Verdaguer significa en definitiva un retorn al poble. Verdaguer és un exemple extraordinari del que pot aconseguir-se recreant la poesia popular.

maestro Morera

De Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicidad (5-I-1922). Avui fa 151 anys naixia Enric Morera (Barcelona, 1865-1942), capdavanter en la música sardanística del Modernisme

Con el maestro Morera

Francisco Pujols nos presenta al maestro Morera. Enrique Morera, artista franco y sincero, lleva impresa en su frente y en su rostro la marca de su genio fuerte y robusto, de su inspiración fresca y abundante. Temperamento abierto y expansivo, nos acoge amablemente allá en su simpático y confortable salón de estudio, donde el maestro, honra de Cataluña, trabaja ante los retratos de su familia, rodeado de los de sus amigos, vivos y muertos, todos juntos como en la inmortalidad. Allí están reunidos Maragall, Guimerá, Verdaguer, Iglesias, el artista del corazón del pueblo. Vives, Pahissa, Casals y tantos otros que hoy admiramos con efusión por sus méritos, y allí están siempre en agradable y eterna evocación entre cuadros y dibujos de Rusiñol, Casas, Nonell, el inmortal pintor ya muerto. Picasso, el hombre de la fama. Riquer, Vayreda y otros cuyos nombres llenan de gloria a nuestra patria, colocados entre los pergaminos y los títulos de la nobleza artística del maestro, ofrecidos en homenaje por el pueblo y por la admiración de Cataluña, al lado de los bronces y los laureles ganados en cien batallas en pro del arte libre y espontáneo. Un suntuoso busto de Wagner en bronce, regalo de la Asociación Wagneriana, colocado sobre el piano, simboliza la música, representada por aquel genio en el hogar del genio catalán. […] “Sé que tengo que trabajar -dice Morera-, pues la música no se escribe ella sola, y sé que si dejo el pentagrama en blanco, en blanco lo encuentro cuando llego a casa, y por consiguiente aprovecho todos los momentos y todas las ocasiones para trabajar”. “ ¿Trabaja usted mucho en una misma obra?” “Sí, mi método consiste en trabajar mucho, pero no en repasar. Antes de escribir una nota quiero que satisfaga mi gusto y si no, no la escribo. Los defectos que encuentro en mis obras, prefiero corregirlos en obras sucesivas”. […] Para fin de fiesta, y a súplicas de Pujols, que se empeñó en ello, el maestro nos dejó oír algo del Serrallonga, que nos dejó arrobados. […]

Pompeu FabraDe Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 – Prada, 1948) a La Publicitat (18-XI-1919). L’actual debat sobre el català no és lluny d’aquest article que iniciava una col·laboració periodística que va durar nou anys. El 23 d’abril farà 40 anys que Albert Jané reprenia a l’Avui el model fabrià de columna diària sobre llengua.

Per la puresa de la llengua

L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria dels casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D’aquí el nombre creixent d’arcaismes de la llengua escrita actual. A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al català medieval. Però és sens dubte perquè no tenen una idea exacta del grau de castellanització a què era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua. N’hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació. En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d’un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonètica estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. […] [Hi ha castellanismes] que consisteixen, no en el manlleu d’un mot foraster, sinó en el canvi de significació d’un mot català sota la influència d’un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar. […] En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l’arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents.

carlessoldevila
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicidad (2-III- 1921). Avui fa 95 anys que l’Orfeó Català va estrenar a Catalunya la Passió segons Sant Mateu de Bach, motiu d’aquest article.

Disciplina

[…] He censurado mil veces la grosería de nuestros públicos. Hoy se me presenta una ocasión de aplaudirla. No quiero desperdiciarla. La cosa sucede en el paraíso del Palau de la Música. ¿Lo conocéis? La madera se conserva en buen estado; los bancos tienen respaldo; fastidia un poco la sempiterna amenaza de unos cascos de caballo que surgen junto al techo, a lado y lado de las paredes, pero si se tiene cuidado de no levantar la vista, uno llega a olvidarse de los susodichos cascos. En ese paraíso se reunió el domingo una multitud filarmónica para escuchar la Pasión de Bach. No cabía un alfiler. Al acabar la sesión de la tarde (es sabido que la cantata comprendía tarde y noche), los del paraíso abandonaron sus asientos no sin antes dejarlos señalados con muy diversas señales. Hubo quien fijó sobre la madera el clásico papelito sin valor; hubo quien clavó una tarjeta con nombre, apellido y domicilio; hubo quien, más generoso, dejó una bufanda que por lo menos valía cinco pesetas; hubo quien ató al respaldo un pañuelo, un pañuelo limpio, etc. Después de cenar, la gente regresó al paraíso dispuesta a reanudar la audición, y con la esperanza de volverse a sentar en el sitio que conquistó a la tarde. Y así fue. Papeles, pañuelos, bufandas, tarjetas, símbolos de una posesión, fueron escrupulosamente respetados. No ocurrieron incidentes. No hubo violencias, ni hurtos, ni martingalas… ¡Ah, qué ejemplo de educación cívica! Alguien insinuará que la música domestica a las fieras. No regatearé los efectos sedantes del arte de Euterpe, pero creo que tanto como la música, la política ha contribuido a comunicar cierta disciplina a la multitud que se congrega en los lugares públicos. Desde la Solidaridad Catalana existe entre nosotros una especie de prurito de quedar bien en los espectáculos, en las audiciones, en las manifestaciones. Nos sentamos, nos levantamos, aplaudimos, imponemos silencio, reímos a carcajadas, decimos: ¡No, no!, cuando el orador declara que teme abusar de nuestra paciencia, agitamos pañuelos, todo con un afán de teatralidad que admira. Imagino que la disciplina alemana tiene su raíz en el alma ovejuna de la raza; los alemanes son disciplinados y no pueden dejar de serlo. Nuestra disciplina es otra cosa: nuestra disciplina es un producto artístico, una creación libre; […]

Eugeni d’Ors3Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a El Día Gráfico (13-V-1921), i ex-libris dibuixat per Ismael Smith (Barcelona 1886 – Nova York, 1972), un dels artistes que més admirava. Dues personalitats representatives de la sensibilitat noucentista i de la projecció exterior cultural i periodística de la Catalunya de la primera meitat del segle XX.

Del tracte donat als llibres

L’home de cultura, jo el conec immediatament davant el llibre. Ni em cal saber la seva manera d’entendre’l ni solament la seva manera de llegir-lo. Em basta veure com el pren amb les mans. Hi ha certs petits moviments, gairebé instintius, que designen, des de la infantesa, aquell qui serà més tard un home de cultura. Hi ha, en canvi, formes de maltracte als llibres aviat denunciadores del bàrbar qui no en llegirà molts o que els llegirà sense profit. Mireu-me aquest barroer, que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant cada una de les dues porcions a plena grapa. Ara el llegeix, i les seves mans reposen en la part alta dels fulls. Ara el deixa, i ha plegat un d’aquests per deixar senyal i saber ben just on es troba. Bé, doncs jo us dic que les pàgines que tan ineptament maneja, aquest barroer llegidor, no les entendrà pas. Qui les entendrà és aquest altre, amorós, qui, sense donar-se’n compte, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia furtiva dels dits l’apoiada atenta carícia de l’esguard. Mai no entrarà, n’estic segur, en els millors palaus de la Coneixença, aquell qui no sàpiga o no endevini aquesta veritat pregona. Els llibres no són uns objectes inerts, sinó uns éssers vius. Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i tal volta els més vindicatius, entre els vivents.

tramvia nou
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (12-XI-1922). A la Barcelona d’aquells anys el tramvia també era objecte de controvèrsies i d’expectatives ciutadanes

Un tramvia nou

Reconec que el barceloní de naixença, fill de barcelonins -és el meu cas- registra amb una tendresa gairebé ridícula els petits esdeveniments que canvien l’aspecte dels carrers o de les places. […] Dic això per explicar l’interès amb què he esguardat un tramvia verd i blanc que circula per la Rambla venint de les llunyanes Arenes. Es tractava evidentment d’un tramvia nou. La seva color m’ha sobtat. M’he adonat que insensiblement m’havia avesat a creure que els tramvies eren grocs amb la mateixa naturalitat que la sang era roja i l’herba verda. I resulta que no. Un tramvia no és necessàriament groc. Pot ésser verd. El nou tramvia que el senyor Foronda ha tingut l’amabilitat de posar en circulació després d’uns quants anys d’escoltar precs i protestes, està bé. En el fons no és diferent dels que fan el trajecte Gràcia-Rambles, que també estaven bé. Però, conté una renovació significativa: les seves plataformes són extraordinàriament esbarjoses. Això vol dir que hi cabrà més gent dreta i menys gent asseguda; en definitiva, això vol dir que hi cabrà més gent. Barcelona està arribant a aquell punt que és més enllà del punt dolç de les ciutats. La mobilització de les seves multituds resulta incòmoda i, per molt que facin les Companyies i les autoritats, trigarà a deixar-ho d’ésser. El métro parisenc també ha suprimit seients per augmentar la capacitat dels seus vehicles. Tota gran ciutat que, en un breu espai de temps (entrada i sortida de la feina), ha de mobilitzar uns quants centenars de milers de persones té aquest tristíssim espectacle de les empentes i els atapeïments que assimilen les multituds humanes als ramats de bèsties. Fa pena i cal que tothom faci el màxim esforç per remeiar-ho, encoratjant l’establiment de serveis nous i el millorament de serveis antics; però cal també no fer-se excessives il·lusions. Viure a una ciutat d’un milió d’habitants, no essent milionari, sempre ha de resultar un exercici una mica molest. Sinó, ¿quines gràcies li restarien a la vida camperola?

quart-de-conill
De la crònica de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) a ‘La Veu de Catalunya’ (14-IX-1923). L’experiència de caçador aplicada al conreu d’un costumisme periodístic renovat per aquella generació de prosistes. Dibuix d’una escena de caça per Josep Obiols (Sarrià, Barcelona, 1894-1967), datat el 1919 i tractat amb la mateixa sensibilitat noucentista

Un quart de conill

Abans que res, a fi d’entendre’ns, permeteu-me que us expliqui el que és, en termes cinegètics, un quart de conill. De bell antuvi podríeu creure que es tracta d’una fracció. Així fóra en el llenguatge aritmètic d’una gallinaire; en el meu i en el de tot caçador de nota, un quart de conill no és un tros: és el conill sencer. Per altra part, ja es comprèn que jo no he d’escriure cròniques a base de fragments de bèstia sacrificada, tema de platillo, on una imaginació -que no sigui de cuinera- a penes trobaria agafador. Quin drama, quina tragèdia i quina facècia poden inspirar sis unces de carn morta suspesa del garfí d’una taula de mercat? Per això mateix, el meu quart de conill és tot un conill, però un conill en creixença, un conill impúber, al qual manquen tres vegades més de seny i desenrotllament per arribar a la mesura usual dels conills majors d’edat. La providència, que fa les coses ben fetes, ha posat, en front dels quarts de conill, cries endarrerides, els quarts de caçadors, estiuejants retrassats, com en front de l’ovella hi ha posat el llop, i en front de la sardina el delfí. En aquestes caceres, organitzades amb quinze dies d’anticipació, amb l’ajuda d’un pagès i la seva canilla, del barber amb la seva fura, de l’escopeter més terrible de la contrada -un duro de jornal-, un amic de la colònia, de dos més que s’hi conviden i un gos mallorquí que segueix voluntàriament (total set homes i set bèsties, i un arròs), és el quart de conill, amb la seva innocència, amb el seu poc coratge i feblesa, qui els salva d’un afront. No l’han tret del cau, ni li han trobat el rastre, ni l’empaiten, ni hi somien; l’ensopeguen -després d’haver tirat a un mussol, d’haver provat les escopetes sobre un tros de diari, d’haver menjat i begut i fet barrila- allà a la migdiada, sota un cep, […] Han rajat els trets; li han fet curt, li han fet llarg, li han fet pèl, els ha passat entre cames, l’han perdut, l’han tornat a trobar… L’emoció dels estiuejadors ha estat indescriptible. Serà consignada en el diari d’aventures extraordinàries en prosa fantasiosa al costat d’un retorn de fontada, en la qual l’opulent senyoreta X es torcà un peu i hagueren de dur-la en cadireta de la reina fins a la torre pairal. […]
tots-santsArticle complet de Francesc Trabal, Senyor Banyeta (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957), en el Diari de Sabadell (16-X-1925), i acudit de Joan Garcia-Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), en el ¡Cu-cut! (3-11-1904) que representa el diàleg entre l’empleat d’una funerària i un client que ha de decidir la inscripció més adient per posar a la cinta de la corona mortuòria de la seva sogra difunta. Vint anys separen l’acudit i l’article, que basen el recurs còmic en els tòpics perdurables de les males relacions familiars. Alguns dies característics de l’any, com els de Tots Sants, propiciaven aquesta mena d’expansions humorístiques a la premsa

Ara que ve Tots Sants i el Dia dels Morts

Una vegada hi havia davant d’una tomba, al cementiri, un bon home que plorava a llàgrima viva, cridant i lamentant-se: -Oh! Senyor, Senyor! Quina desgràcia! Tu, no t’hauries d’haver mort! Quina dissort que et morissis! Déu meu, per què la Mort et vingué a cercar…? Callava una estona i de seguida, però, reprenia la mateixa trista cançó. Estava tan desolat, tan entendrit, que trenava el cor del més indiferent: fins que algú se li acostà sol·lícit i, amb certa prudència, gosà insinuar: -Potser ploreu el vostre pare, o el vostre fill…? -Oh, no! -respongué empassant-se el plor-és el primer marit de la meva dona.

[Nota: És fàcilment comprensible -i per això no m’haig d’excusar gaire, potser – que sovint, més sovint del que voldria, hagi d’explicar-vos coses d’aquestes. D’un temps en ve l’altre, i mentrestant… Sr.B.]

INSCRIPCIÓ JUSTA

-¿Quina inscripció hi posarem? ¿ A mi querida suegra o a mi cara suegra?

-No, no; pósihi cara, perque m’hi va sortir molt

Joan Crexells3
De Joan Crexells, Observer (Barcelona, 1896-1926), a La Publicitat (19-V-1925). Els moviments financers i comercials de l’Anglaterra de fa noranta anys atreien l’atenció d’un pioner del periodisme econòmic a Catalunya. La tendència vacil·lant a no lligar el seu destí a les vicissituds d’altres economies ha sigut una constant del sistema britànic des del segle XIX.

El proteccionisme a Anglaterra

Com és sabut, el país clàssic del lliurecanvi comença essent un país fortament proteccionista. En la lluita contra Espanya, contra la lliga hanseàtica, contra l’Holanda, a través de la qual aconseguí Anglaterra la seva supremacia, no s’estalviarien mitjans de proteccionisme, que arribaren al monopoli per als productors o comerciants nacionals. Mercès en part a aquestes mesures, Anglaterra aconseguí un avantatge tan gran damunt dels seus competidors, que es pogué declarar lliurecanvista sense cap temença. Si ara hi ha inicis d’un retorn al proteccionisme és que aquest gran avantatge ha desaparegut. Des de mitjans de segle passat l’Anglaterra fou el pas clàssic del lliurecanvi. Això no vol dir que no hi haguessin duanes. Les duanes angleses proporcionaren a l’Estat, l’any passat, uns cent milions de lliures sobre un pressupost d’ingressos de vuit-cents milions. Les duanes angleses no són, doncs, insignificants. Però la veritat és que fins a la guerra tots els aranzels eren de natura purament fiscal, destinats a produir ingressos per a l’Estat més que protegir cap indústria. Però vingué la guerra i un liberal il·lustre, lliurecanvista de sempre, imposà les primeres taxes de caràcter proteccionista: els famosos drets de Mac Kenna. Per poder dignament presentar un projecte de protecció un ministre lliurecanvista sota la presidència d’un “primer” liurecanvista (Mr. Asquith), hom al·legà que es tractava d’estalviar el tonatge als vaixells, fent produir a Anglaterra coses que fins aleshores s’importaven. […] Durant el govern dels laboristes se suprimiren els drets Mac Kenna. Però Mr. Baldwin ja anuncià certes facilitats per reclamar una barrera a favor de les indústries afectades per la competència deslleial, segons els principis del Safeguarding of Industries Act. Mr. Churchill, però, ha anat més lluny, i ha començat a reintroduir els drets Mac Kenna. Aquesta resolució no sembla ben justificada. És cert que la indústria de l’automòbil (la veritablement important entre totes les afectades pels drets Mac Kenna) es troba en situació difícil, però no sembla ésser culpa de la manca de protecció. […] La diferència entre el proteccionisme dels primers temps de lluita pel predomini anglès en el món, i el d’ara, està que, en aquell temps, Anglaterra es bastava ella mateixa i avui nou habitants de cada deu viuen del comerç exterior. […]

Terrassa

De Carles Soldevila ‘MYSELF’ (Barcelona, 1892-1967) a ‘La Publicitat’ (VI-1925). Dibuix de Xavier Nogués (Barcelona, 1873-1940) que representa una terrassa de cafè a l’època de l’article.

Terrassa de cafè

La tarda cau. Vet aquí la terrassa d’un cafè. Seure a prop d’una tauleta, prendre qualsevol refrigeri, contemplar la riuada de gent i de vehicles, ha d’ésser un esport exquisit en aquest capvespre de primavera. […] Guaitem el carrer lliurement. Tal vegada, a la fi, podrem començar la recreació desitjada. Cabalment la nostra tauleta s’escau davant per davant d’una parada de tramvia. És, doncs, un apetitós observatori. Observem. Impossible! Tota perspectiva és obstruïda per un marxant de quincalla, amb el seu establiment damunt l’estómac. Ens invita a adquirir botonadures de camisa, pipes, lligacames, cordons de sabates, pintes i una mala fi de mercaderies que no necessitem pas en aquells moments. […] Hem de fer un gest violent o hem de dir una paraula rotunda per a rebutjar les escomeses del comerç ambulant. Tornem a la solitud. Grat sia Déu! La il·lusió de beure amb assossec, mentre els ulls i el pensament divaguen, és tan escarmentada, que gairebé no gosa reviscolar-se. Fa bé. Vet aquí una florista. És una dona madura, grassa, de veu ensucrada, excessivament ensucrada. Ens col·loca un ramell de violetes sota el nas. El refusem amb suavitat. El braç és proveït d’un ressort infal·lible. El ramell torna… El repel·lim amb enuig. La florista se’n va. […] Algú ens estreny el peu per dessota la taula. Què és això? Això és un minyó enllustrabotes que pretén enllustrar-nos les sabates per sorpresa. Protestem. L’enllustrabotes adopta un to planyívol i un posat de víctima. Ens servirà a qualsevol preu; s’acontentarà que li donem deu cèntims i li permetem que ens espolsi les extremitats. Ens rendim, per acabar d’una vegada. -Traieu-nos la pols en nom de Déu. Un pobre ceguet s’ha assegut, a l’endret de la nostra taula, al caire del carrer. Fa gemegar un acordeó. Trobem que aquesta música ensopidora no és la que ens cal, ara com ara. Un plat de llauna evoluciona damunt la nostra copa, davall dels nostres ulls, produint un dringueig monetari. Hi deixem caure una moneda de cinc cèntims, bevent d’un sol glop el beuratge que volíem assaborir amb calma sibarítica, paguem i fugim a corre-cuita.

Corpus
De Carles Soldevila ‘MYSELF’ (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (VI-1925), i quadre Processó (c. 1900, catàleg Artur Ramon, 1994) d’Arcadi Mas i Fondevila (Barcelona, 1852 – Sitges, 1934)

Per gaudir l’espectacle de les processons

Hom ha dit que una processó és una cosa definitivament bella. La processó de Corpus Christi, a Barcelona, és una de les més belles del món -tot i la seva actual decadència-. Tanmateix cal saber-la contemplar. Jo tinc la meva recepta. La publico gratuïtament. Per començar, us diré que la processó ha d’ésser vista cap al tard, a la darrera hora. Les ombres incipients, en la diada del Corpus, asseguraria que són d’una tonalitat violeta. Damunt aquesta tonalitat, la flameta dels ciris tremola amb un prestigi dolcíssim. L’or de tot el material eclesiàstic també lluenteja més i millor que en la llum diürna. En fer-se nit, hi ha un altre avantatge. Els membres de la processó, així clergues com seglars, experimenten un cansament que afebleix la fatuïtat que tenien de bell antuvi. Els més tibats desinflen una mica la forçada turgència de llurs músculs i llurs mirades perden sobergueria. […] Un altre punt a tenir en compte. Mai no vulgueu presenciar el pas de la processó del carrer estant o des d’un balcó baix. Trobar-se al mateix nivell de la mística teoria o pocs metres més enlaire és sacrificar tota la significació de l’espectacle. L’esperit s’esgarraria perseguint un mal fi d’anècdotes i de futilitats. La processó s’esvaeix i surt, vencedor, l’individu. Hom veu fracs i pitreres emmidonades, capes pluvials i sobrepellissos; posats i ganyotes; nassos i calbes. L’artista o el creient cal que contempli el sagrat seguici des d’una miranda suprema que els en doni una visió extensa, llunyana i impersonal. Aleshores la processó els serà revelada. Els individus amb llurs particularitats, pomposes o ridícules, desapareixeran. I només serà albiradora una corrua de llums tremoladissos, caminant, entre càntics, enmig de les tenebres que neixen… Aleshores hom sentirà aquella divina sensació de fluència que fa pensar en l’escolament de la pròpia vida. I, sense voler-ho, sentirà que els ulls se li omplen de llàgrimes

ShakespeareDe Joan Crexells “Observer” (Barcelona, 1896-1926) a La Publicitat (2-IV-1925). Aquest mes d’abril es compleixen 400 anys de la mort de William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564-1616).

Shakespeare i el bon gust

En un periòdic de la nit d’aquells que tot sovint van a tres quarts de quinze, un crític teatral recomana a l’actor que el Shylok d’ El marxant de Venècia, al Romea, que no afini el ganivet de tallar la carn d’Antonio a la sola de la sabata, car això -diu-és groller i inadmissible. I amb un aplom que voreja els límits de la barra assegura que Shakespeare no parla de la sola de la sabata, sinó simplement de cuiro i que aquest cuiro pot ésser portat al tribunal com ho ha estat la balança. En efecte, el text anglès diu: “ Not on thy sole, but on thy soul, harsh Jew, Thou makest thy knife keen ”. Morera i Galícia tradueix: “No en la sola, en ton cor, jueu feréstec, afines ton coltell”. La traducció és exacta, amb la diferència que el mot “ soul ”, literalment és “ànima”, però, el traductor, per raons estilístiques que crec comprendre, el tradueix per “cor”. És a dir, que Shakespeare parla literalment de “sola”. El lector es farà càrrec, essent les coses així, que tinc una certa justificació per usar els mots “barra” i “tres quarts de quinze”, no gaire corrents en els meus articles. Realment: o ara o mai! L’autor del comentari sembla voler dir que l’afinar un coltell que ha de tallar carn humana a la sola d’una sabata, és una cosa massa forta perquè Shakespeare ho faci fer. Sembla que ho troba de molt mal gust. I això planteja la qüestió del bon gust de Shakespeare i del dret amb què es pot mesurar Shakespeare pel seu bon gust. Voltaire ja el trobava d’un gust detestable. Diu del poeta anglès que era un geni, certament, però, “ sans la moindre étincelle de bon gout ”. […] Llegeixi’s, per exemple, la primera escena del Romeo i Julieta, on la provocació per part dels servents dels Capulets consisteix a mamar-se el dit. […] Voltaire s’escandalitzava amb raó de coses així. Mesurat en el bon gust, Shakespeare resulta més aviat més inferior. Un Benavente qualsevol, dels molts que circulen, té més bon gust que Shakespeare. Però, és que Shakespeare s’ha de mesurar pel bon gust? Jo crec que Shakespeare és un d’aquells casos on totes les regles fallen. És el geni que imposa a la producció les seves pròpies lleis, les quals no són aplicables a cap altra producció. […]

Joan Crexells2
l petroli, factor polític i econòmic
De Joan Crexells, Observer (Barcelona, 1896-1926), a La Publicitat (1-V-1925).

Fa un segle la producció i el comerç de petroli també operaven sobre la correlació de forces mundial.

Un escriptor anglès ha mantingut la tesi que totes les qüestions econòmiques de veritable importància no s’han resolt amb mitjans i en un pla estrictament econòmic, ans s’han resolt sempre per una sèrie d’actes polítics. Normalment, per actes de força o d’amenaces d’usar la força. El lliure joc de les forces econòmiques es dóna sempre en les coses secundàries, però rarament en les coses importants. Això es veu avui encara en la recerca de primeres matèries o de productes essencials per a les indústries. L’acció colonitzadora dels Estats, la intervenció de les grans potències en problemes econòmics d’Estats secundaris, porten sempre una intenció econòmica, i constitueixen en essència l’ús de la força material, o l’amenaça de l’ús de la força material, per intervenir en les qüestions decisives de l’economia. Així, una sèrie de qüestions de l’Orient ha estat discutides i resoltes segons punts de vista dictats als Estats pel desig d’obtenir o de conservar un cert predomini en un element econòmic de tan gran importància com el petroli. Anglaterra i els Estats Units posen tota la seva influència política, que en definitiva és una funció de la seva força material, per adquirir predomini sobre determinats punts de producció del petroli. El predomini d’aquesta producció el tenen els Estats Units, segons les dades del United States Geological Survey. […] Els Estats Units participen en la producció mundial en un 70 i mig per cent. […] Aquesta formidable producció amenaça amb l’exhauriment del producte als Estats Units. Els entesos afirmen que als Estats Units no hi ha petroli per a més d’una dotzena, a tot estirar dues dotzenes d’anys, si continua la producció en xifres tan crescudes. […] Ara bé: si es limités l’exportació a Europa, les conseqüències econòmiques i polítiques foren extraordinàries. No cal que parlem de les primeres. Quant a les segones, n’hi ha prou dient que Rússia espera el moment que els Estats Units no puguin exportar petroli a Europa, per conquerir el mercat europeu. […]

Joan Crexells
1924


De l’article de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a Paisatges i lectures (1926); i felicitació que Joan Junceda (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948) va dibuixar aquell any per a La Veu de Catalunya. El protagonisme de la gramola en aquesta composició gràfica és representatiu de la identificació del Nadal amb emocions casolanes vinculades a les cançons i a la música.

Les cançons de Nadal

La poesia popular ha cantat la joia de Nadal amb les paraules més diamantines. Les nostres cançons tradicionals, sovint carregades d’ornaments inútils i de retòrica canviable, s’afilen en cantar el Misteri de l’establia, com els pollancs despullats de l’hivern. La tendresa i la joia encenen les paraules de les cançons i les fan més cenyides i perdurables. Cal, només, recordar els versos sobris que diuen: Les dotze van tocant, / ja és nat el Rei-Infant, / fill de Maria. / El Cel és estrellat, / el món és tot glaçat,/ neva i venteja. La simple descripció, tan justa, sembla fruit del més delicat artifici. El gran fred de la nit, la foguera que cala Sant Josep i les cantúries dels àngels són enumerades en la cançó amb paraula concisa. Heus aquí, però, al costat d’aquesta tonada, la meravellosa fressa del “ Cant dels ocells ” […] L’una i l’altra diuen, emocionades i enlluernades, el misteri que ha canviat el món, i ha fet de la nit dia, i ha amansit els animals salvatges i ha dut la pau als homes de bona voluntat. És una simfonia eixordadora i exultant. La terra “abans trista”, reverdeix, s’engalana, es veu cobrir de flors. Els ocells canten la glòria de Déu. L’àliga, el rossinyol, el passerell, el gaig, ajunten llurs veus diverses en un sol crit de joia. “El cant dels ocells ” és, de totes les cançons nadalenques, de segur, la més dinàmica i exaltada. Les altres conten amb un mateix posat ingenu i dolç el nucli de l’Establia. “ El cant dels ocells ” el subratlla líricament. […] Així, les cançons de Nadal, són les més humanes del nostre romanceret. Humanes, humanes, humanes. No és l’alè de l’Establia ni la bigarrada colla de pastors el que fa la humanitat de les cançons de Nadal. És, tremolós com una estrella i rosat com una rosa, l’Infant. Cançons de Nadal, cançons de bressol. Seguiu els viaranys del nostre cançoner, a través de les antigues corrandes. Atureu-vos en les tosques estrofes de les nadales de Riudellots, i en les imatges centenàries que palpiten en el ritme del “ Tunc que tan tunc ” i de la “ Nit de vetlla ” i del “ Noi de la Mare ”. Hi sentireu com s’ofega el respir, meravellat del miracle. […] La poesia popular ha fet, per a les nits de Nadal, les més dolces cançons de bressol. […]

Valentí Castanys,De la crònica de Valentí Castanys, Dova (Barcelona, 1898-1965), a Xut! (18-IV-1926), i portada dibuixada per ell mateix amb un peu també irònic: “El moment culminant en què tot l’equip del Barça va anar a l’hora”. Que tot l’equip blaugrana no sempre vagi a l’hora -des de fa gairebé cent anys- no ens priva de veure’l sempre campió.

Barcelona-Madrid. Una tarda gloriosa

[…] Els primers deu minuts. Quins deu minuts! La davantera del Barça va arrencar, va acampar als afores de la porta d’en Martínez, i una vegada es va haver instal·lat va començar els exercicis espirituals per convèncer en Martínez que era convenient que es deixés encolomar un gol. […] A la tribuna, advocats, notaris, cansaladers, filòsofs, acaparadors i pescadors amateurs de sorell, guardaven una actitud prudent i respectuosa. Ni un “penal!”, ni un “mata’l”, ni un “brètol!”, res. […] L’“Home-llagosta” [Samitier], que tenia ganes de fer forrolla, es va posar d’acord amb en Piera, i en Quesada i en Martínez es varen posar a tremolar. Tres passes endavant, un salt de costat, ara tu, ara jo, un giravolt, arrenca i… plaf!, gol!!! […] Oració: Oh, Senyor. Vos que sou omnipotent! Perfectíssim, immens i criador de totes les coses! Fill únic de la Verge Maria! Vos que vau sofrir per culpa dels homes! Apiadeu-vos de nosaltres i feu que en Sami passi pilotes a l’Alcántara! […] Una tarda gloriosa pel Barcelona, una veritable exhibició de futbol i una exhibició de deportivitat del públic català.

ijoan-crexells4

De Crexells (Barcelona, 1896-1926) a La Publicitat (21-I-1926). Fa 90 anys Europa es refeia com podia dels estralls materials i morals de la Gran Guerra. Anys a venir l’esperaven les dures proves de la guerra espanyola i d’una guerra mundial provocades pels totalitarismes. Després ha arribat la crisi de valors ètics que degrada sistemes polítics com l’espanyol.

Els problemes de la democràcia

El periòdic Prager Presse ha publicat recentment una sèrie d’opinions a propòsit de la crisi de la democràcia. Els opinants pertanyen a diversos països i són de diverses tendències, dins d’unes idees generals democràtiques. Tots convenen a constatar una crisi en la idea democràtica a Europa durant la postguerra. […] Així, uns sostenen que tot el problema de la democràcia és un problema d’educació: educació de les masses i educació dels líders. […] D’altres s’expliquen la crisi actual distingint entre democràcia i Parlament. Alguns d’ells són demòcrates, però enemics de la institució parlamentària: segons ells, és el Parlament amb el seu bizantisme el veritable enemic de la democràcia. El remei, segons ells, seria una més perfecta separació de poders en el sentit de limitar la intervenció del Parlament. D’altres, al contrari, creuen que és el Poder executiu el que no està encara prou democratitzat, i que és en aquesta manca de democratització on radica el mal de la democràcia. […] Després de la guerra, primerament Lenin, després Mussolini i després altres polítics han aplicat mètodes antidemocràtics a la governació de l’Estat. I ha succeït el que succeeix sovint. I és que una idea que en un principi és posada en circulació com a expressió d’una tendència política beneficia en definitiva una tendència política contrària. Els primers que s’han desvergonyit a parlar de dictadura en els temps moderns han estat els qui defensen la dictadura del proletariat. I bé: la idea comença a circular fins que l’adopten les classes anomenades burgeses i serveix interessos contraris als que originàriament havia de servir. […] Avui lluiten dues tendències en el món a apreciar el futur de la democràcia. Uns creuen que la democràcia és un problema històric i altres creuen que és una qüestió geogràfica. Per a uns tot el problema està a arribar a un estat de cultura superior; […] Quan els anglesos parlen de reconèixer lleialment que hi ha pobles a les característiques dels quals no respon la idea democràtica, parlen d’aquests pobles amb una punta de menyspreu. I és que, de fet, el problema democràtic és un problema de dignitat. I reconèixer que un poble no té condicions naturals per a mantenir les institucions democràtiques és tant com dir que aquest poble és un poble d’homes de segona classe.

monte-arruit
De la crònica de Juan Luque (Màlaga, 1883 – Melilla, 1937) a Diario de Barcelona (14-VIII-1921); i foto en portada del mateix periodista on surt l’estat major espanyol i la comissió de Sanitat a Monte Arruit després de la desfeta. Aquest agost fa 95 anys d’aquella guerra colonial que l’exèrcit espanyol mantenia al Marroc sense assolir gaire èxit professional.

Desastre en Monte Arruit

[…]

Según informes de buen origen han llegado a Monte Arruit, procedentes de la harca de Abd-el-Krim, 900 moros armados, todos de Beniburriaguel, para obligar a los rebeldes a que se sumen a ellos y les entreguen el botín de que se han apoderado, particularmente, las armas y municiones. Moros que han llegado estos días y con los que he tenido ocasión de hablar, dicen en su lenguaje pintoresco que “campo estar como arrepública bolchevique”, pues ahora los rebeldes luchan por robarse unos a otros el botín entablándose frecuentemente riñas a tiros, particularmente por las noches. Afirman también que hay muchos moros amigos de España que se han visto arrollados por la rebelión y que esperan con ansia a que lleguen las tropas para pelear a nuestro lado. En cuanto a los indígenas de regulares que se sublevaron están a las órdenes de oficiales de éste último cuerpo y buena parte de ellos han ingresado en la harca y están temiendo a que lleguen las tropas. El general Sanjurjo, que estuvo ayer revistando las fuerzas y probando el rancho que se sirve a las que se hallan en el Zoco el Had, de Benisicar, se expresó en términos optimistas, manifestando que no es tan difícil como parece recuperar las posiciones abandonadas y colocarnos donde estábamos antes y aún quizás más allá, si en los primeros días de las operaciones arriman todos el hombro y de un solo golpe llegamos a Zeluán, pues conoce muy bien el carácter rifeño y sabe que es fuerte cuando cree que es débil el adversario, pero que es débil hasta el mayor servilismo, en cuanto se convence de que está enfrente de uno que es fuerte. […] Cuando voy a cerrar esta carta para que me alcance el correo se reciben noticias de haber sido ocupada por los moros la posición de Monte Arruit. Ha llegado un soldado de San Fernando, procedente de Bautiel, que con otros se incorporó en Batel a la columna Navarro. Cuenta que ayer salieron de Monte Arruit y que desde dentro los moros les hicieron una descarga, hiriéndole en el brazo. Los soldados se dispersaron y a él le hicieron prisionero, llevándolo un moro a su casa, en el poblado y después de hacerle entregar el dinero que llevaba, que eran 9 duros, le dejó marcharse. Han llegado a la Plaza junto con otro soldado del mismo cuerpo por el monte de Nador y el Atalayón. No sabe noticias del general Navarro ni de los jefes y oficiales. […]

Rambla

De Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Publicitat (11-VII-1926), i dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) sobre la Rambla d’aquell temps (col·lecció particular).

Elogi de la Rambla

[…] Al món hi ha carrers, avingudes i calçades que fan caure d’esquena, però, pel meu gust, m’atreviria a dir que no hi ha res com la Rambla de Barcelona. Aquesta afirmació meva, con la de tots els barcelonins que la compateixen, no cal dir que està influïda per poderosos motius sentimentals; però, deixant de banda aquests motius, es pot arribar a una apreciació imparcial i objectiva de les grans belleses i del color únic que té la nostra Rambla. I aquestes belleses no vénen de la gran pompa del carrer, ni de l’esplendor dels edificis -llevat de la Virreina, la majoria de cases de la Rambla fan plorar-; no ve, tampoc, de la majestat de la gent que s’hi passeja, ni de l’opulència de les terrasses, perquè a la Rambla no hi ha res d’això. Les terrasses són limitades, hi ha unes estretors i unes irregularitats absurdes, hi ha botigues i façanes senzillament infames; l’esperit democràtic de la Rambla té estones intensament acanallades i esbotzades, però tot això no priva que la Rambla tingui una gràcia complexa indefinible, matisada de tots els colors, i que mantingui una elegància tan personal i tan original, que us serà difícil de trobar en cap altre carrer del món. […] Però la gràcia més forta de la nostra Rambla, la que la fa superior a totes les avingudes, és que és incansable, que no dorm mai, que sempre està desperta i sempre viu i es belluga. Tothom que ha tret el nas per les grans ciutats d’Europa s’ha adonat que, fora d’aquells barris destinats a la franca barrila, els carrers importants tenen les seves hores de repòs, com les persones, que contrasten amb les hores de gran animació. A la Rambla es pot observar una successió de vida heterogènia que no passa mai; els que se’n van al llit d’hora no se’n poden fer càrrec, però aquells que, quan es tracta d’anar a dormir no els ve mai d’un parell d’hores ho hauran pogut observar sense fer cap esforç. I en les hores i en la vida de la Rambla, s’hi aprecia des de la normalitat més sana i més segura a les més desllorigades i excèntriques presentacions. […]

Gaudí

De l’article de Lluís Millet (El Masnou, 1867 – Barcelona, 1941), a Revista Musical Catalana (VII-1926), a propòsit de la mort d’Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926), avui fa noranta anys. Dibuix: Antoni Gaudí i Ricard Opisso, caricaturitzats pel mateix Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) amb un sentit català de la ironia propi dels dos genis

Antoni Gaudí.

Un gran artista ha desaparegut d’entre nosaltres, un arquitecte genial, un home en el més fort i cabal sentit de la paraula, un home verament extraordinari, un esperit vident, penetrant, armat d’una fe incorruptible. […] Catalunya no s’ha vist mai òrfena de grans homes que l’han honrada d’un valor transcendental, que l’han feta albiradora als països més llunyans i de civilització més proclamada. En els mateixos temps moderns no ens han mancat les altes figures que ens han guiat i consolat en les malvestats que sovint ens atueixen. Entre aquestes personalitats, en Gaudí n’era una de ben singular, potser la d’una potència més formidable, la d’una penetració més aguda. Les seves formes arquitectòniques acusen aquesta força que de moment esparvera però de seguida s’imposa i enxiqueix tota forma veïna. Semblen aquestes formes una força de natura estilitzada per la mà poderosa d’un geni ordenador de la potència cega. El temple de la Sagrada Família, encara que tot just començat, malgrat els molts anys que s’hi treballa, és l’expressió més fèrvida i opulent i completa del geni i idealitat del nostre artista i aquesta obra serà la seva glòria flamejant en els temps futurs. […] Quan per primera vegada a l’Orfeó Català donàrem la Passió segons sant Mateu, de Bach, vaig portar el Dr. Schweitzer a la Sagrada Família, qui restà admirat de l’obra, interessant-se vivament pel seu autor, home tan petit d’estatura i de tan prodigiosa genialitat. Schweitzer, aquesta personalitat també tan extraordinària, gran apòstol del sublim Cantor de Leipzig, volgué saber l’opinió d’en Gaudí sobre la Passió segons sant Mateu. “L’haveu sentida? -li preguntà-. Què us ha semblat?” En Gaudí restà un moment sorprès i després contestà: “No em pensava que m’agradés tant… però -afegí amb una rialleta irònica-, em sembla que aquests -assenyalant-me a mi- ho han arreglat bon xic”. […] La Passió de Bach l’havia colpit amb la seva profunda unció i dominadora potència, però allò era art germànic, el veia lluny de la llum mediterrània, i buscà la defensa del seu credo amb la interpretació donada per l’element de casa, nascut a la llum del mar lluminós que ens volta. No cal dir com ens féu riure la paradoxal resposta. […]

Ricard Opisso 2

Dibuix de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) a L’Esquella de la Torratxa (10-IX-1926). Avui fa 50 anys de la mort d’aquest il·lustrador minuciós i ninotaire murri i observador, expert en caricatures de multituds en els anys d’or de la premsa humorística catalana. En aquesta composició va representar en clau còmica les baralles entre comensals que es van entaular en el banquet dedicat a ell en reconeixement a una feina artística abnegada.

El banquet d’homenatge a l’Opisso, vist per ell mateix

Prudenci Bertrana
De Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) a La Veu de Catalunya (28-III-1926) sobre la sardana, en crisi 90 anys enrere. Demà passat farà 141 anys de la mort -i l’any vinent 200 del naixement- de Pep Ventura (Alcalà, 1817 – Figueres, 1875), artífex de la sardana moderna.

La degeneració de la sardana a l’Empordà

La diada de Sant Josep em trobava jo per atzar en una vila empordanesa famosa pels seus sardanistes. Per atzar també aquella tarda ballaven sardanes. […] Sempre he tingut els meus dubtes sobre l’estil dels balladors modernistes amb tendències a un puntejar barroc i a uns moviments ondulatoris francament reprovables. Contemplar una sardana en aquella plaça i ballada per aquella gent, era com beure en la deu més pura del classicisme sardanístic. Jo em prometia gustar tot l’encís de la dansa nostra; refrescar el record d’aquell ballar hieràtic del qual jo havia participat contenint el meu delit de noi, entre vells embarretinats que em guiaven amb estretes de mà precises, matemàtiques, en arribar al contrapunt. Tornaria a ciutat amb un magnífic exemple per retreure als mals balladors. En el meu cap florien bells discursos excomunicatoris, fonamentats en aquella lliçó pràctica, contra els cismàtics de la dansa sacra, contra aquests sardanistes acròbates o de comparseria de sarsuela patriòtica que infesten les nostres ballades populars. Però ai, que els fets no solen pas correspondre a les esperances! Allí, en el rovell de l’ou de la sardana, es ballava pitjor que a Barcelona. Eren pocs i mal avinguts. Em digueren que tres o quatre joves de vila pagaven els músics, i que això era un cas extraordinari, car ja ningú no es gasta un sou a l’Empordà per a ballar sardanes. […] Nois i noies giravoltaven sense unció ni gràcia. Enyoraven el ball de parelles, es miraven bo i garlant, desatents a la melodia i al compàs. Uns, emmandrits, en comptes de ballar la sardana, la caminaven. Pas ací pas allà, escamarlant-se, seguien els fatxendes sense solta que feien saltirons ridículs amb batzegades estrafolàries mateix que intentessin lliurar les seves sabates d’algun pa de fang o altra sutzeria enganxadissa. I els contrapunts els agafaven distrets, amb les cames en l’aire. […]

prudenci-bertrana2
De l’article de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978) a Revista de Catalunya (XI-1926). Enguany s’escau el 75è aniversari de la mort de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941). Avui, en la festa dels Premis Literaris de Girona, s’atorga el de novel·la que porta el seu nom, juntament amb els Carles Rahola, Miquel de Palol, Ramon Muntaner i Cerverí.

La vida i l’obra de Prudenci Bertrana

[…]

La vocació literària de Prudenci Bertrana havia tardat de manifestar-se. Tenia vora quaranta anys. Però tingué un esclat juvenil i impetuós. Aquell temps era encara el temps del catalanisme romàntic. Cambó era regidor per primer cop a Barcelona. Les rodes de la sardana es feien i es desfeien per tot arreu. Sonava la veu mística i com il·luminada de Maragall. La figura dramàtica de Guimerà era portada als Jocs Florals com una senyera. Els genis sortien per generació espontània a la nostra terra. Bertrana es sumà, amb els seus amics, a aquell abrandament general. Fundaren un setmanari, La Vida, que acollí els seus primers entusiasmes d’escriptor. Bertrana no va fer mai versos. Solament, en estar enamorat, ho provà una vegada. Malgrat el lirisme puixant de la seva prosa, no hi reeixí. La manca de llibertat del vers, el no poder col·locar l’adjectiu que li sembla únic per a expressar la sensació volguda, és una cosa que el desficiava i el féu fracassar com a poeta. Fracassar? Les Proses Bàrbares no són l’obra d’un ver i alt poeta? L’aparició triomfal de Bertrana a les lletres catalanes es fa, però, amb Josafat. Fou la seva primera novel·la i el seu primer gran èxit. […] Els seus contes i novel·les són bocins de vida. És per això mateix difícil de rastrejar-hi influències literàries. Zola, Daudet, els Goncourt, Krupin, Tolstoi i, més endavant, Gorki, foren durant molt de temps els seus autors preferits. Tanmateix, la forta personalitat de Bertrana ha surat per sobre els mestratges i influències. […] L’abundància del lèxic de Bertrana, que avui ens meravella a tots, no prové d’altra cosa que del gran poder imitatiu de la natura. Bertrana, no solament copia els gestos del terrerols de l’Empordà, sinó que en xucla també la mel de llurs mots abundants i gustosos. La prosa de Bertrana, que ha enriquit l’idioma, no ha tingut cap altre mestratge. Quan començà a escriure, l’autor de Josafat amb prou feines tenia ortografia. […] Bertrana avui es troba en la seva plenitud. Tothom, pel seu aspecte, per l’agilitat dels seus músculs i la vivacitat del pensament, el faria més jove.[…] Potser no treballa gaire, però somnia molt. Al través del fum de la seva pipa cremada i rosegada -estre màgic i venerable que no abandona mai- imagina arguments d’obres que no podran mai ésser publicades ni estrenades.

0 comments

Deja un comentario